Gordià I

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Simpleicons Interface user-outline.svgGordià I
Sestertius Gordian I-s2385.jpg
Moneda amb la imatge de Gordià I
 28è emperador de l'Imperi Romà
22 de març – 12 d'abril del 238
Dades biogràfiques
Naixement Marcus Antonius Gordianus Africanus
c. 159
probablement Frígia
Mort 12 d'abril del 238
Cartago
Fills
Modifica dades a Wikidata

Marc Antoni Gordià Africà (en llatí: Marcus Antonius Gordianus Africanus) fou un magistrat romà que va ser un dels emperadors romans de l'any 238, proclamat per aclamació popular a Cartago, un regnat que només va durar 20 dies, ja que va morir per l'impacte de la notícia de la mort del seu fill. L'època que va viure es caracteritza per l'anarquia: tant els ciutadans com l'exèrcit no eren capaços de sotmetre's a un sol governant.

Orígens[modifica | modifica el codi]

Suposadament fill del senador Meti Marul·le (Maecius Merullus) i d'Úlpia Gordiana, filla d'Anni Sever.[1] El cognom Gordià suggereix un origen a Frígia,[2] mentre que els praenomen semblen indicar l'obtenció de la ciutadania sota Marc Antoni a la segona meitat del segle I aC.[3] Els historiadors actuals posen en dubte que fos fill de Meti Marul·le però creu que pot haver part de certesa en relacionar-lo amb Úlpia Gordian. Els seus autèntics avantpassats es poden rastrejar de forma més fiable a través de les inscripcions trobades.[3]

Feia almenys tres generacions que la seva família tenia membres de rang consular, i ell mateix va exercir dues vegades el consolat.[4] Les seves terres a províncies eren les de més extensió de tots els ciutadans privats romans; Gordià tenia a més una vil·la suburbana de gran luxe a la via Praenestina i una casa a Roma que havia estat de Pompeu Magne i de Marc Antoni.

De jove va escriure una tragèdia èpica en trenta llibres com a homenatge a les muses, anomenada Antoninus.[3][5]

Carrera política i militar[modifica | modifica el codi]

Com a magistrat va ser edil (quan va fer jocs una vegada al mes),[6] qüestor, pretor i dues vegades cònsol de Roma. Els seus consolats foren el 213 (amb Caracal·la com a col·lega) i una mica després amb Alexandre Sever, i després va rebre el proconsolat d'Àfrica. Com a cap militar va dirigir la Legió IV Scythica (quan estava fixada a Síria).[3] Fou també governador de Britània el 216 (216-218) i les inscripcions d'aquest càrrec estan mig esborrades, cosa que fa pensar en un descontentament amb les seves actuacions.[7]

Amor per la Filosofia[modifica | modifica el codi]

Era molt popular perquè gastava molts diners en el poble, però els seus costums privats eren frugals. Va dedicar part de la seva vida a l'estudi de Plató, Aristòtil, Ciceró i Virgili. El biògraf Filòstrat d'Atenes va dedicar una part del seu llibre Vides dels sofistes a ell i al seu fill.[8]

Ascens al tron[modifica | modifica el codi]

La considerada tirania de Maximí el Traci i del seu procurador a Àfrica va fer revoltar els terratinents d'aquesta província vers el març del 238. La revolta va començar a Thysdrus (El Djem) quan uns joves nobles es van negar a pagar una multa que els hauria arruïnat; el recaptador fou assassinat i els seus soldats morts o posats en fuita pels nobles i els seus esclaus i fidels. Els rebels van anar a la casa de Gordià, que tenia uns 80 anys, i el van obligar a acceptar el nomenament com a emperador o morir. Gordià va veure que la multitud li donava suport i que no tenia altra opció.[4] En els dies següents les altres ciutats d'Àfrica i Bizacena van donar el suport a l'elecció. Gordià fou portat a Cartago en processó triomfal i fou saludat amb el títol d'Africà. Per raó de la seva edat Gordià va exigir associar al tron el seu fill Gordià II.[9][10]

Va enviar cartes a Roma anunciant el seu nomenament i va amnistiar a tots aquells que el tirà Maximí havia desterrat o exiliat; també va prometre una recompensa als soldats, no més petita que la dels seus predecessors. El senat i el poble de Roma van rebre l'elecció amb alegria, i el senat es va unir a la revolta i el va confirmar com a emperador. Maximí fou declarat enemic públic i les seves estàtues enderrocades. Els districtes italians van rebre comissionats que van ser encarregats d'aixecar exèrcits, i es van enviar també delegats a les províncies.[11]

Però, mentrestant, el procurador de Numídia Capel·lià (Capellianus), antic enemic de Gordià, va refusar reconèixer al nou emperador. Capel·lià tenia el comandament de l'única legió de l'Àfrica i a més va reunir un exèrcit amb veterans i númides ben entrenats, amb els quals es va dirigir cap a Cartago.[12] Gordià no tenia forces per oposar-li. Tanmateix, va reunir un gran exèrcit amb esclaus, lliberts i altres persones, però gairebé sense cap entrenament militar. La batalla de Cartago, prop d'aquesta ciutat, fou guanyada fàcilment per Capel·lià, Gordià II va morir i altres nobles van fugir.[13]

Gordià I, fent servir el seu cinturó, es va suïcidar després de rebre la notícia de la mort del seu fill, al cap d'un mes i una o dues setmanes de la seva proclamació (abril del 238).[4]Gordià i el seu fill van ser deïficats pel senat romà.[14]

Matrimoni i descendència[modifica | modifica el codi]

La Història Augusta diu que es va casar amb Fàbia Orestil·la la besnéta d'Antoní Pius. Els historiadors no ho creuen i pensen que la seva dona fou néta de l'orador Herodes Àtic. Amb la seva dona va tenir almenys dos fills, Gordià II[15] i Antònia Gordiana (que fou la mare de Gordià III).[16] Abans del 238, la seva dona ja era morta.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Gordià I Modifica l'enllaç a Wikidata

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Història Augusta:Els tres Gordians, 2:2
  2. Peuch, 2002, p. 128.
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 Birley, 2005, p. 340.
  4. 4,0 4,1 4,2 Canduci, 2010, p. 63.
  5. Història Augusta:Els tres Gordians, 3:3
  6. Història Augusta:Els tres Gordians, 3:5
  7. Birley, 2005, p. 339.
  8. Grant, 1985, p. 140.
  9. Herodià, Història de l'Imperi des de la mort de Marc, en vuit llibres VII,5:8-VII,6:2
  10. Southern, 2004, p. 66.
  11. Potter, 2004, p. 169-170.
  12. Potter, 2004, p. 170.
  13. Herodià, Història de l'Imperi des de la mort de Marc, en vuit llibres VII,9:3
  14. Història Augusta:Els tres Gordians, 16:4
  15. Història Augusta:Els tres Gordians, 17:1
  16. Història Augusta:Els tres Gordians, 4:2

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Birley, Anthony. The Roman Government in Britain. Oxford University Press, 2005. ISBN 978-0-19-925237-4. 
  • Canduci, Alexander. "Triumph & Tragedy: The Rise and Fall of Rome's Immortal Emperors". Pier, 2010. ISBN 978-1-74196-598-8. 
  • Christol, Michel. L'empire romain du IIIe siècle: histoire politique, 1997. 
  • Gibbon, Edward. The Decline and Fall of the Roman Empire. P. Fenelon Collier, 1901. 
  • Grant, Michael. The Roman emperors: a biographical guide to the rulers of imperial Rome, 31 BC-AD 476, 1985. 
  • Drinkwater, John. Maximinus to Diocletian and the crisis, in The Cambridge ancient history: The crisis of empire, A.D. 193-337. Alan K. Bowman, 2005. 
  • Peuch, Bernadette. Orateurs et sophistes grecs dans les inscriptions d'époque impériale. Vrin, 2002. 
  • Potter, David Stone. The Roman Empire at bay, AD 180-395, 2004. 
  • Southern, Pat. The Roman Empire from Severus to Constantine, 2004. 
  • Syme, Ronald. Historia Augusta papers, 1983.