Gal·liè

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Gal·liè
Gallienus bust.jpg
Bust de Galiè
41è emperador de l'Imperi Romà
253 – 268
Juntament amb Valerià I (253-260) / Saloní (260)
Dades biogràfiques
Naixement Publius Licinius Egnatius Gallienus
c. 218
Etrúria
Mort 268
Mediolanum
Ocupació polític
Cònjuge Cornèlia Salonina
Fills
Pares Valerià I
Mariniana
Modifica dades a Wikidata

Gal·liè, (en llatí: Gallienus 218-268) fou emperador romà del 260 al 268.[1] Va arribar al tron pel nomenament del seu pare. En aquesta època es va veure que l'Imperi Romà era massa gran per poder controlar les múltiples invasions d'altres pobles; com a conseqüència el governador Pòstum va independitzar part dels territoris (Gàl·lia, Hispània i Britània) sota el nom d'Imperi Gal. Malgrat les circumstàncies adverses va governar durant quinze anys, cosa que no passava des dels temps de Septimi Sever (193-211). En una època de crisi en la seguretat de l'Estat no va estar ben vist que l'emperador dediqués temps a la poesia i el van catalogar d'efemint. Molts van voler usurpar el tron (els "trenta tirans"[nota 1]) i un d'aquests, Aureol, va posar fi a la seva vida.

Orígens[modifica | modifica el codi]

Publi Licini Valerià Ignaci Gal·liè va néixer al voltant de l'any 218,[2] fill de Valerià, que llavors era un membre de la classe senatorial pertanyent a la gens Licínia, i d'Egnàcia Mariniana. Tenia un germà anomenat Publi Licini Valerià. Segons la informació procedent de les monedes, estava relacionat amb la ciutat de Falerii a Etrúria, que podria ser el seu lloc de naixement o bé el de la seva família materna.[3]

Ascens[modifica | modifica el codi]

A la mort d'Emilià, Valerià I, pare de Gal·liè, fou proclamat emperador (253). Immediatament va demanar al senat que reconegués Gal·liè com a coemperador amb el títol d'august mentre que el seu nebot Corneli Valerià i el seu altre fill Valerià el Jove rebien el títol de cèsar.[4]

La secessió de la Gàl·lia[modifica | modifica el codi]

El pare el va enviar a la Gàl·lia on, sota la custòdia de l'experimentat governador Pòstum, havia de vigilar les incursions dels francs i alamans a la regió de l'alt Danubi i el Rin. Les monedes l'esmenten com Germanicus i porten les inscripcions Victoria Germanica, Victoria Augustorum, Restitutor Galliarum que indiquen una sèrie de victòries, però la realitat sembla que fou ben diferent i que el que hi va haver foren derrotes i desbandades. L'any 260, l'emperador Valerià I fou segrestat pels perses[5] i llavors Gal·liè va marxar a Roma per assumir els màxims poders. A la província gal·la va enviar al seu fill, el jove Saloní, el qual va morir en un atac dels invasors. Després de la derrota davant dels alamans, les tropes van instar el governador a declarar-se independent i aquest, que era un ciutadà romà d'origen gal, es va proclamar Pòstum I, amb tots els honors d'un emperador romà tot i que no tenia intenció de conquerir Roma sinó crear l'Imperi Gal.[6]

Els múltiples atacs[modifica | modifica el codi]

L'imperi havia esdevingut massa gran per poder fer front als diversos pobles estrangers que desitjaven les seves terres.[7] Després del 260 quan Valerià I fou fet presoner pels perses, els francs van assolar la Gàl·lia i Hispània i fins i tot van arribar a l'Àfrica on també van atacar els nòmades berbers; els alamans van devastar les províncies de l'alt Danubi; els hèruls es van establir a la zona entre el Don i el Palus Maeotis i van atacar fins a Bizanci, Tomor i Marcianòpolis, saquejant Lemnos i Esciros i arribant fins a Esparta, Corint i Argos. Els gots van saquejar províncies d'Àsia de la costa sud de l'Euxí i van ocupar Bizanci, Efes, Salònica i Atenes; els sàrmates van atacar Pannònia que vers el 260 fou ocupada pels quades fins al 373; els baronis van atacar Pitium i es van apoderar d'aquesta ciutat i de Trebisonda; els dacis van ocupar Dàcia i Mèsia. La plaga de Ciprià va atacar també a l'est i va afectar als sodats; al període de màxim desenvolupament de l'epidèmia uns 5.000 romans morien cada dia només a la capital; Alexandria va perdre dos terços dels seus habitants. També es van produir revoltes internes i diversos generals es van proclamar emperadors (coneguts com els "trenta Tirans").

Gal·liè refiava que el general Macrià reuniria el que quedava de les tropes romanes després de la derrota davant els perses en la qual el seu pare havia estat fet captiu, mentre que el prefecte Balista realitzava una contraofensiva en la que va captura l'harem de Sapor I i moltes riqueses.[8] Però Macrià es va proclamar emperador amb el suport de Blista, i es va girar contra les tropes romanes establertes a Il·líria.[9]Odenat de Palmira i Aureol van acabar amb la sublevació.[8] La Història Augusta narra que quan Odenat va morir (el 267), víctima d'una conspiració del seu cosí,[10] la seva esposa Zenòbia el va succeir en el govern a Síria,[11] mentrestant Gal·liè va reprendre la guerra contra Pèrsia i va enviar amb aquest objectiu al general Aureli Heraclià, el qual, però, sembla que fou derrotat per les forces de Zenòbia que s'avia aliat als enemics dels romans.[12]

La reforma de l'exèrcit[modifica | modifica el codi]

Gal·liè va prendre la iniciativa de posar en marxa diverses reformes a l'exèrcit per fer front als perills més urgents. Va retirar als senadors el comandament de les legions, que va confiar als cavallers que, generalment eren homes experimentats. Es va adonar que la forma tradicional de combatre dels romans no s'adaptava bé a la forma de lluitar dels gots i, en conseqüència també va canviar la forma de combatre, donant un lloc preeminent a la cavalleria. Així aconseguia un exèrcit més movible i ràpid de desplaçar.[13] Una epidèmia estava causant molts morts a tota Europa i Gal·liè es va veure obligat a reclutar mercenaris bàrbars, que eren un cos a banda de la tropa habitual (vexillatio). Al cap de les vexillatio va situar un magister equitum

També va crear un cos amb tropes d'elit per protegir l'emperador, que amb els anys van rebre el sobrenom de "creadors d'emperadors".

Va fer despoblar els Agri Decumates perquè fessin de frontera natural entre els rius Rin i Danubi, que romandrien terra de ningú fins al voltant de l'any 300, quedant només les fortificacions frontereres (limes).[14]

Amant de la filosofia[modifica | modifica el codi]

Era un bon poeta i retòric,[15] de fet s'estimava tot allò que procedia de la cultura clàssica grega. La seva divinitat preferida era Demeter i es va iniciar en els misteris d'Eleusis. Era adepte a la filosofia neoplatònica. El filòsof Plotí va ser amic i conseller seu. Contràriament al seu pare, va tolerar els cristians; en una carta enviada al bisbe d'Egipte va ordenar que els restituïssin les esglésies i els béns confiscats.[16]

Política econòmica[modifica | modifica el codi]

Juli Cèsar va establir un sistema monetari basat en l'or i la plata. Progressivament la quantitat de plata de les monedes es va anar rebaixant del 100% fins al 4% durant el regnat de Gal·liè.[17] Un fet que va resultar xocant és que en les monedes el seu nom apareixia escrit en forma femenina, cosa que li va fer guanyar la reputació d'efeminat entre els soldats.[18]

Mort i successió[modifica | modifica el codi]

El 267 Va anar a Grècia a combatre contra els gots i els hèruls que devastaven Mèsia i després va tornar a Itàlia quan va saber que s'havia revoltat Aureol al qui va derrotar a la regió de Milà. Quan assetjava aquesta ciutat fou mort pels seus propis soldats el 22 de març del 268 quan tenia 50 anys i en portava quinze de govern, set d'ells nominalment sol. Claudi II el Gòtic, que tenia la lleialtat de l'exèrcit, va assolir el poder en disputa amb altres pretendents.[19]

Els cronistes el van descriure com a un home cruel, amant de la poesia i no gaire competent per al govern. Gal·liè va actuar més o menys normalment mentre va estar a l'ombra del seu pare però tan bon punt com es va trobar sol al poder va deixar anar els seus instints més obscurs. Era un bon poeta i retòric però mal governant tot i que va tenir alguns gestos de valentia i prudència, com la victòria sobre els gots a Tràcia i la seva campanya contra Pòstum (de fet aquesta més aviat va ser obra dels seus generals Claudi i Aureol). Era però traïdor i cruel com es va posar en relleu en la matança dels soldats revoltats a Bizanci el 263, que s'havien rendit amb la condició d'una amnistia, o l'ordre de mutilar, matar i esquarterar a tots els partidaris joves o vells d'Ingenu.[20]

Al turó Esquilí, va deixar per a la posteritat un palau anomenat Palatium Licinium, un complex d'estructures de lleure, envoltades de jardins.[21]

Matrimoni i descendència[modifica | modifica el codi]

Amb la seva muller Cornèlia Salonina va tenir com a mínim tres fills:[22]

Claudi II va respectar les vides dels familiars de Gal·liè i el va declarar déu.

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Els "trenta tirans" és una llista de 30 usurpadors que forma part de la Història Augusta, que van viure durant el segle III, la major part durant el regnat de Gal·liè. L'escriptor de la Història Augusta els va donar aquest nom fent una comparació amb els Trenta Tirans d'Atenes.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Publi Licini Egnaci Gal·liè». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Sext Aureli Víctor, De Caesaribus, 32.3
  3. Syme, 1983, p. 197.
  4. Sext Aureli Víctor, De Caesaribus, 32.2
  5. Potter, 2004, p. 256.
  6. Joan Zonares, Extractes d'història, XII
  7. Chastagnol, 1994, p. 394, 75.
  8. 8,0 8,1 Joan Zonares, Epitome Historiarum, 12.23
  9. Història Augusta:Gal·liè, I.2-5
  10. Història Augusta:Gal·liè, XIII.1
  11. Història Augusta:Gal·liè, XIII.2-3
  12. Història Augusta:Gal·liè, XIII.4-5
  13. Dixon; Southern, 1992, p. 27-28.
  14. de Blois, 1976, p. 5, 250.
  15. Història Augusta, Gal·liè, XI.6-8
  16. Petit, 1974, p. 520.
  17. Lewis, Nathan. Gold: The Once and Future Money (en anglès). John Wiley & Sons, 2012. ISBN 1118428684. 
  18. de Blois, 1976, p. 151.
  19. Sext Aureli Víctor, De Caesaribus, XXXIII.20-28
  20. Joan Zonares, Epitome Historiarum, 12.24
  21. Història Augusta:Gal·liè, XVII.8
  22. Revista:L'Année épigraphique 1917, 18,17

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Chastagnol, André. L'évolution politique, sociale et économique du monde romain de Dioclétien à Julien: La mise en place du régime du Bas-Empire (284-363). Sedes, col·lecció «Regards sur l'histoire», 1994. ISBN 2-7181-3552-2. 
  • de Blois, Lukas. The Policy of the Emperor Gallienus. Leiden: Brill, 1976. ISBN 90-04-04508-2. 
  • Dixon, Karen R.; Southern, Pat. The Roman Cavalry: From the First To the Third Century. Londres: Batsford, 1992. ISBN 0-7134-6396-1. 
  • Petit, Paul. Histoire générale de l’Empire romain. Seuil, 1974. ISBN 2020026775. 
  • Potter, David Stone. The Roman Empire at bay, AD 180-395. Routledge, 2004. 
  • Syme, Ronald. Historia Augusta Papers. Oxford: Clarendon Press, 1983. ISBN 0-19-814853-4. 

Precedit per:
Valerià I

Emperadors romans

253 - 268

Succeït per:
Claudi II