Claudi II el Gòtic

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Claudi II el Gòtic
Antoninianus Claudius II-RIC 0137.jpg
Moneda amb l'efígie de Claudi II
42è emperador de l'Imperi Romà
setembre del 268 – gener del 272
Dades biogràfiques
Naixement Marcus Aurelius Claudius Flavius Valerius
c. 220
Sirmium (Panònia)
Mort 270
Sirmium (Pannònia)
Ocupació polític

Marc Aureli Claudi, conegut com a Claudi el Gòtic per algunes victòries contra aquests invasors, fou un emperador romà que va tenir un regnat breu, del 268 al 270, ja que una malaltia va acabar amb la seva vida. En aquest temps va recuperar el control sobre els territoris d'Hispània que havia perdut el seu predecessor. Es va guanyar el respecte dels seus contemporanis per haver fet tot el possible per recuperar territoris, fins al punt que emperadors posteriors el posaven com a exemple a seguir i buscaven en el seu arbre genealògic alguna possible connexió amb ell.

Orígens[modifica | modifica el codi]

Marc Aureli Claudi va néixer el 10 de maig del 213.[1] Descendia d'una família senzilla de Sirmium, a Dardània o potser de Naissus a Il·líria. Segons Trebel·li Pol·lió, un dels autors de la Història Augusta tenia també el nom de Flavi i segons Flavi Vopisc els de Flavi i Valeri,és a dir que procedia de la gens Flàvia (igual que Vespasià, Titus i Domicià),[2] noms que després van passar a Constantí el Gran.[nota 1] Això està en contradicció amb el fet que els seus prenoms Marc i Aureli indiquen que era d'origen estranger i la seva família va obtenir la ciutadania amb la Constitutio Antoniana.[4] Segons Sext Aureli Víctor molts del seu temps pensaven que era fill de Gordià III, el qual, encara adolescent, va tenir relacions sexuals amb una dona madura.[5]

Tenia fama d'home dur i rude, cosa molt valorada a l'exèrcit. En una ocasió estava lluitant contra un home (lluita esportiva) i li va fer saltar una dent d'un cop de puny indignat perquè el contrincant li havia agafat dels testicles.[6]

Es va destacar en les operacions militars, cosa que li va fer guanyar el favor de l'emperador Deci (249-251), que li va encarregar la defensa de les Termòpiles contra els invasors de Grècia. Valerià I (253-260) el va nomenar comandant en cap de la frontera il·líria i de les províncies del Baix Danubi. Gal·liè el va fer comandant de la seva força d'elit, la cavalleria,[7] i posteriorment va ser el seu home de confiança.[8]

Ascens al tron[modifica | modifica el codi]

El 268 era tribú militar[nota 2] quan fou enviat a Mediolanum a reprimir la revolta d'Aureol[9] i el va derrotar.[nota 3] Probablement, també va participar en el complot organitzat contra Gal·liè pels oficials principals de l'estat.[nota 4] Mort aquest últim (268), Claudi va ser proclamat successor pels conspiradors al·legant que era la darrera voluntat de Gal·liè.[1] L'exèrcit el va confirmar després de rebre un generós donatiu i va ser ratificat pel senat el 24 de març del 268, just quan es va presentar a Roma.

Campanyes militars[modifica | modifica el codi]

En vermell i al centre l'Imperi Romà l'any 268, durant el regnat del seu antecessor es van perdre molts territoris a l'oest (Imperi Gal) i a l'est (Síria, amb capital a Palmira).

Immediatament va derrotar un grup d'alamans invasors a la vora del llac de Garda en la Batalla del llac Benacus i va prendre el qualificatiu de Germànic.[13] Segons narra Sext Aureli Víctor abans d'emprendre les campanyes militars, Claudi II consultava els llibres sibil·lins.[14]

Després es va proposar recuperar els territoris que des de feia vuit anys s'anomenaven Imperi Gal, que englobaven: Gàl·lia, Hispània i Britània. L'exèrcit de Claudi va obtenir algunes victòries i aviat va aconseguir el control d'Hispània i la vall del Rona [15]La Ciutat d'Autun al nord de la Gàl·lia es va declarar favorable a Claudi II, però aquest estava organitzant una campanya per recuperar Palmira i no va fer res quan la Ciutat d'Autun fou assetjada per Victoró, que es feia dir emperador de la Gàl·lia.[16]

Els gots, amb una flota reunida a la boca del Dnièster, van entrar a l'imperi amb 320.000 homes, devastant la costa de l'Euxí, i després van passar a Tràcia i a Grècia, fins al Mont Athos i d'allí a Macedònia, on van posar setge a Tessalònica. Assabentats que Claudi marxava contra ells al front d'un fort exèrcit, van aixecar el setge i van presentar batalla prop de Naissus, a Dardània (269). Uns 50.000 gots van morir a la batalla, que fou un gran triomf per a Claudi. La resta de bàrbars van fugir o van morir de gana, de fred o de malaltia i només una part van poder escapar cap a l'Hemos, on foren envoltats i derrotats una altra vegada; la majoria van morir i els que es van rendir foren allistats a l'exèrcit romà o, si no valien per a l'exèrcit, van ser destinats a feines agrícoles com a esclaus. L'emperador es va guanyar el títol de Gòtic (Gothicus) amb el qual generalment és conegut.[17]

Mort i successió[modifica | modifica el codi]

Després de la batalla, es va declarar un brot més fort de l'epidèmia que estava assolant l'imperi, que va passar dels gots als romans i va afectar l'emperador, el qual en va morir el 270, després de regnar poc menys de dos anys. Va recomanar com a successor el seu general Lluci Domici Aurelià, però el seu germà Marc Aureli Quintil va prendre la iniciativa i va ser el successor.[18]

Se'l va considerar un home valent i fort, de costums senzilles i caràcter moderat i, en general, un bon emperador, malgrat que la font principal, la biografia de Trebel·li Pol·lió, es pot considerar parcial. Tot i amb això, Zòsim també en dona detalls que en bona part confirmen Pol·lió.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Claudi II el Gòtic Modifica l'enllaç a Wikidata

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. A la Història Augusta, una obra de poca fiabilitat, es diu que Claudi II i Marc Aureli Quintil tenien un altre germà anomenat Crisp, la filla del qual, Clàudia, es va casar amb Eutropi fou la mare de Constanci I Clor.[3] Els historiadors moderns sospiten que aquest passatge és una invenció genealògica que es va fer amb la intenció de connectar la família de Constantí I el Gran amb la de Claudi, que era recordat amb admiració.
  2. Aquesta afirmació procedeix de la Història Augusta Vita Claudii, 14, però els historiadors moderns pensen que deu ser una dada equivocada, ja que si així fos suposaria una degradació, fet que ni tan sols Zòsim esmenta; més aviat podria ser un desconeixement de l'autor sobre la reforma de l'exèrcit que havia fer Gal·liè i dels nous graus militars.
  3. Encara que no és clar si el va derrotar en una batalla al riu Adda,[10]si va morir a mans dels seus propis soldats [11] o si va morir a la batalla de Pons Aureoli (Pontirolo), encara en vida de Gal·liè,[12] com és generalment acceptat.
  4. L'eliminació de Claudi de la llista de conspiradors data de l'època de Constantí I el Gran i probablement es fes amb la intenció de millorar la seva reputació per ser Claudi progenitor de la dinastia de Constantí.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 Jones; Martindale, 1972, p. 209.
  2. Història Augusta: Divus Claudius, III.6
  3. Història Augusta : Claudi, XIII.2
  4. Potter, 2004, p. 265.
  5. Sext Aureli Víctor, De Caesaribus, XXXIV.2
  6. Meijer, 2004, p. 98.
  7. Canduci, 2010, p. 90.
  8. Zòsim Història Nova I.40.2
  9. Sext Aureli Víctor, De Caesaribus, 33
  10. Història Augusta Els trenta tirans, 11.4.
  11. Watson, 1999, p. 41.
  12. Joan Zonares, Epitome Historiarum, XII.26
  13. Southern, 2001, p. 110.
  14. Curran, 2000, p. 15.
  15. Southern, 2001, p. 109.
  16. Potter, 2004, p. 266.
  17. Zòsim Història Nova I.43
  18. Gibbon, 1888, p. del capítol 11.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Canduci, Alexander. "Triumph & Tragedy: The Rise and Fall of Rome's Immortal Emperors", volum 9. Pier, 2010. ISBN 978-1-74196-598-8. 
  • Curran, John R. Pagan City and Christian Capital: Rome in the Fourth Century. Oxford: Clarendon Press, 2000. 
  • Gibbon, Edward. The History of the Decline and Fall of the Roman Empire. e. Bell, 1888. 
  • Jones, A.H.M.; Martindale, J.R.. The Prosopography of the Later Roman Empire, volum I: AD260-395. Cambridge University Press, 1971. 
  • Meijer, Fik. Emperors Don't Die in Bed. Londres: Routledge, 2004. 
  • Potter, David Stone. The Roman Empire at bay, AD 180-395. Routledge, 2004. 
  • Southern, Pat. The Roman Empire from Severus to Constantine. Routledge, 2001. 
  • Watson, Alaric. Aurelian and the Third Century. Londres i Nova York: Psychology Press, 1999. ISBN 0-415-30187-4. 

Precedit per:
Gal·liè

Emperadors romans

268 - 270

Succeït per:
Marc Aureli Quintil