Aleix III Àngel

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aleix III Àngel
Alexios III -Angelos.jpg
Aleix III, en una il·lustració del
Promptuarii Iconum Insigniorum
Nom original Αλέξιος Γ' Άγγελος (grec)
Emperador bizantí
1195 – 1203
Dades biogràfiques
Naixement c.1153
Mort 1211
İzniq
Ocupació sobirà
Dinastia Àngel
Cònjuge Eufrosina Ducaina Camatera
Fills

Aleix III Àngel (en grec: Ἄλεξις o Ἀλέξιος Ἄγγελος, en llatí: Alexius III Angelus) (vers 1153- després del 1211) fou emperador bizantí del 1195 al 1203. Va usurpar el tron al seu germà Isaac II Àngel. Durant el seu regnat el seu poder va estar afeblit per nombrosos insurrectes, les revoltes d'usurpadors es van seguir una darrera l'altra, cada vegada protagonitzada per un usurpador diferent; va arribar un punt en què va malfiar fins i tot de la seva esposa. El fill del seu germà, Aleix IV Àngel va cercar el suport dels caps croats per enderrocar-lo i tornar el tron al seu pare; quan això va passar, pare i fill van assumir el poder conjuntament. Aleix III va intentar recuperar el poder unit al seu gendre Teodor I Làscaris i va morir derrotat en batalla.

Orígens[modifica | modifica el codi]

Era el segon fill d'Andrònic Àngel i d'Eufrosina Castamonitisa. El seu pare i els seus germans grans (Teodor i Isaac) van participar en la sublevació Nicea contra Andrònic I Comnè, Amb el seu pare va passar uns anys a l'exili i va estar en diverses corts incloent la de Saladí. El seu germà menor Isaac II Àngel, amenaçat de mort pel primer ministre Esteve Hagiocristofòrites, va aconseguir enderrocar l'1 de setembre del 1185 a Andrònic I Comnè i es va proclamar emperador.[1][2]

Aleix va anar llavors a la cort del seu germà que li va donar el càrrec de sebastocràtor (1190).

Usurpació[modifica | modifica el codi]

El 1195 l'emperador Isaac II Àngel gairebé no sortia de palau perquè no se sentia segur. Mentre el seu germà era fora iniciant una campanya conjunta amb els hongaresos per recuperar els territoris búlgars, va ordir un pla per usurpar el tron. Amb la col·laboració de la seva esposa Eufrosina Ducaina Camatera va convèncer Isaac d'anar de cacera a Tràcia i allà unes tropes fidels a Aleix el van capturar, el van cegar i el van empresonar a Constantinoble. Aleix va tornar a la capital abandonant la campanya i es va proclamar emperador.[3][4] Com que era descendent d'Aleix I Comnè per la filla d'aquest, Teodora (que era la seva àvia, mare d'Andrònic Àngel), va incloure aquest cognom al seu quan va assolir el poder, tot i que generalment se'l coneix pel seu cognom més proper: Àngel o bé com Àngel-Comnè.

Els insurrectes[modifica | modifica el codi]

Aquell mateix estiu, va haver de fer front a un altre usurpador que s'havia sublevat a Bitínia amb el suport dels turcs i que es feia dir "Isaac II". Un general de l'exèrcit bizantí anomenat Crisus va aixecar la seva pròpia revolta a Strutmisa, contra el qual va lliurar dues batalles sense poder-lo sotmetre.[4]

Més endavant, l'estiu del 1200, Joan Ducas, un fill bastard d'un oncle seu, es va revoltar amb el suport dels turcs i va assolar la vall de Meandre. Un altre rebel, anomenat Teodor, es va establir a Tràcia. Un magnat del Peloponès, Leo Sgurus, es va proclamar independent. Un altre grup d'insurrectes es va apropiar del tresor i va nomenar emperador a Joan Comnè Axuch el Gras, un nét de Joan II Comnè, nomenament que no va prosperar.[5]

L'impost germànic[modifica | modifica el codi]

El germà de l'emperador germànic Enric VI, Felip de Suàbia, estava casat amb la filla de l'enderrocat emperador bizantí Isaac II Àngel, i això li va fer sentir que tenia l'obligació i el dret a oposar-se a Aleix Àngel. Enric VI va exigir un tribut de 5.000 peces d'or i en cas contrari ocuparia els territoris al nord de Grècia que en el passat ja havien ocupat els normands. Aleix Àngel va aconseguir una rebaixa de 115.000 hyperpyrons i un temps per recollir els diners. Quan els ciutadans es van negar a pagar el nou impost, l'emperadriu Eufrosina va tractar d'arranjar la situació amb reformes, però el seu favorit Vatatzes que les podia portar a terme, fou executat per ordre d'Aleix III.[6]L'amenaça va quedar en no res quan Enric VI va morir en la quarta croada i va haver una lluita per la seva successió el 1198.

Relacions amb els búlgars[modifica | modifica el codi]

El búlgar Pere Asen va fer incursions per les ciutats bizantines de Tràcia. El 1196 Pere Asen fou assassinat pel seu nebot i el germà del difunt, Joan Asen, va perseguir l'assassí que s'havia refugiat en territori bizantí; Aleix Àngel va aprofitar el caos per fer la guerra als búlgars i intentar recuperar territoris però no va aconseguir res.[7]Els búlgars i valacs també van atacar pel nord les planes de Macedònia i Tràcia i diverses zones foren annexades pel tsar búlgar Joan Asen "Caloyan" (Joan el Bell), incloent-hi diverses ciutats.

Aleix Àngel va acollir l'assassí de Pere Asen, Ivanko, al qual va canviar el nom pel d'Aleix i el va prometre en matrimoni a la seva néta. A canvi Ivanko-Aleix havia d'encarregar-se de controlar la frontera i la reconstrucció dels les fortaleses que hi havien. El 1199, però, es va revoltar, va capturar el general bizantí Manel Camitzes i el va oferir al tsar búlgar Joan Asen. L'emperador bizantí va ordenar que matessin al traïdor, cosa que va passar a la primavera del 1200.[5]

Deposició[modifica | modifica el codi]

El 1202 es va iniciar la Quarta Croada. El nebot de l'emperador Aleix III, Aleix Àngel, fill d'Isaac II Àngel, s'havia escapat feia poc de Constantinoble en un vaixell de mercaders pisans i es va presentar a la cort de la seva germana Irene, casada amb Felip de Suàbia demanant suport per restablir el seu pare en el tron. Després va visitar Bonifaci de Montferrat, que estava a punt de marxar a la croada i va demanar el mateix. Tot seguit va anar a visitar el papa al qui va demanar que autoritzés els croats per deposar el seu oncle Aleix III Àngel, a canvi prometia acabar amb el cisma d'Orient. Innocenci III, atès que els tres darrers emperadors bizantins havien estat contraris al catolicisme, va prohibir que els croats ataquessin cap ciutat cristiana, incloent Constantinoble, o interferir en la qüestió que demanava el príncep bizantí.

Els croats havien acordat amb els venecians que els transportarien amb vaixell fins a Terra Santa, a canvi de diners. Al final, els croats no tenien prou diners per cobrir la quantitat acordada i els venecians van demanar a canvi, que conquerissin la ciutat de Zadar, que estava governada pels hongaresos i passaria a ser governada pel dux de Venècia. Això suposava saltar el manament del papa de no atacar cap ciutat cristiana. Felip de Suàbia va escriure al papa demanant autorització per fer una excepció també amb la ciutat de Constantinoble i a canvi obtindria el reconeixement del nou emperador. Aquesta vegada Innocenci III va estar donar el consentiment.[8]

El juny del 1203 els croats eren davant de la capital imperial, i el 17 i 18 de juliol del 1203 uns vint mil croats encapçalats pel dux venecià Enrico Dandolo van atacar Constantinoble i la van ocupar;[9] Aleix III, que havia llicenciat part de l'exèrcit perquè no el podia pagar (ja que gastava els diners en luxes i en tributs i suborns) i només disposava de 20 vaixells (la resta de la marina s'havia venut) va fugir del seu palau amb la seva filla Irene, i es va escapar a Develtos, a Tràcia, amb deu mil peces d'or, on el van seguir la seva muller i altres filles. La capital va quedar sota ocupació del croats i els caps de l'expedició van posar al tron al cec Isaac II Àngel i al seu fill Aleix IV Àngel, que serien vassalls del nou Imperi Llatí de Constantinoble.[10]

En la conquesta de Constantinoble del 1204, Aleix III va haver de fugir i va perdre el seu títol d'emperador.

Aleix III va intentar organitzar la resistència i primer es va establir a Adrianòpolis i després a Mosinòpolis. Aleix IV Àngel va dir als croats que no donessin per acabada la seva feina ja que el seu oncle s'havia refugiat a Tràcia i calia capturar-lo. Els croats es van quedar aquell hivern a la capital i esperaven ser pagats per per capturar Aleix III però com que el jove emperador els va dir que no quedaven diners a les arques, els croats es van dedicar a fer pillatge per la ciutat. Això va provocar la revolta d'Aleix V Murzufle que comptava amb el suport d'alguns bizantins; després d'usurpar breument el poder a la capital, va fugir i es va refugiar amb Aleix III (abril del 1204).[11] Aleix III el va rebre bé i li va donar en matrimoni la seva filla Eudòcia, però una mica després el va fer cegar i el va abandonar, fugint cap a Tessàlia on finalment es va lliurar junt amb l'emperadriu Eufrosina al marquès Bonifaci I de Montferrat, que s'havia proclamat rei de Tessalònica. Una mica després va tractar de desfer-se de la tutela de Bonifaci buscant la protecció de Miquel I Ducas que s'havia erigit en sobirà a l'Epir (1205) però fou empresonat per Bonifaci i enviat en presència de Bonifaci de Montferrat. El 1209 Miquel I Ducas va pagar el seu rescat per portar-lo a l'Àsia Menor amb el seu gendre Teodor I Làscaris, que s'havia proclamat emperador a Nicea i estava en guerra per recuperar el tron bizantí ara en mans dels llatins.

A Nicea va demanar al seu gendre de reconèixer la seva autoritat, però Teodor s'hi va negar i llavors va conspirar contra ell amb el suport de Kaykhusraw I, soldà de Rüm, a la cort del qual va fugir el 1210. A la batalla del riu Meandre el 1211 les forces del soldà i d'Aleix III foren derrotades, el soldà va morir i l'antic emperador fou capturat per les forces lleials a Teodor. Aquest el va enviar a un monestir a Nicea on va morir un cert temps després ja a avançada edat.[12]

Matrimoni i descendència[modifica | modifica el codi]

Del seu matrimoni amb Eufrosina va tenir tres filles:

  • Irene Angelina, casada amb Andrònic Contostesfà i en segones noces amb Aleix Paleòleg. D'Aquest segon matrimoni fou l'àvia de Miquel VIII Paleòleg.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Aleix III Àngel Modifica l'enllaç a Wikidata

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Norwich, 1997, p. 294.
  2. Treadgold, 1997, p. 654-656.
  3. Fine, 1987, p. 27.
  4. 4,0 4,1 Treadgold, 1997, p. 659.
  5. 5,0 5,1 Treadgold, 1997, p. 662.
  6. Garland, 2002, p. 215-216.
  7. Treadgold, 1997, p. 661.
  8. Treadgold, 1997, p. 663.
  9. Nicolle, 2011, p. 63.
  10. Hamilton; Hamilton; Stoyanov, 1998, p. 259.
  11. Treadgold, 1997, p. 665.
  12. Treadgold, 1997, p. 717.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Fine, J. The Late Medieval Balkans, A Critical Survey from the Late Twelfth Century to the Ottoman Conquest. University of Michigan Press, 1987. ISBN 0-472-10079-3. 
  • Garland, Júlia. Byzantine Empresses: Women and Power in Byzantium AD 527-1204. Routledge, 2002. 
  • Hamilton, Janet; Hamilton, Bernard; Stoyanov, Yuri. Christian Dualist Heresies in the Byzantine World, C. 650-c. 1450. Manchester University Press, 1998. ISBN 071904765X. 
  • Nicolle, David. The Fourth Crusade, 1202-04 (en anglès). Osprey Publishing, 2011. ISBN 1849083207. 
  • Norwich, John Julius. Byzantium: The Early Centuries. Nova York: Viking, 1988. 
  • Treadgold, Warren T. A History of the Byzantine State and Society. Stanford, Califòrnia: Stanford University Press, 1997.