Joan VII Paleòleg

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Simpleicons Interface user-outline.svgJoan VII
John VII Palaiologos.gif
Nom original Ιωάννης Ζ' Παλαιολόγος (grec)
 Emperador bizantí
4 d'abril del 1390 – 17 setembre del 1390
Joan V
Joan V
Dades biogràfiques
Naixement 22 de setembre de 1370
Constantinoble
Mort 24 de setembre de 1408(1408-09-24) (als 38 anys)
History of Thessaloniki
Dinastia Paleòleg
Cònjuge Irene Gattiluso
Fills Andrònic
Pares Andrònic IV Paleòleg i Keratsa de Bulgària
Modifica dades a Wikidata

Joan VII Paleòleg fou emperador bizantí durant cinc mesos de l'any 1390. Va assolir el poder a través d'un cop d'estat, seguint l'exemple del seu pare que també havia fet deposar Joan V Paleòleg. Després del seu breu regnat fou nomenat successor de Manel II Paleòleg i va ser regent durant l'absència d'aquest.

Al servei d'Andrònic IV[modifica | modifica el codi]

Era fill d’Andrònic IV Paleòleg i de Keratsa de Bulgària (filla del tsar Ivan Alexandre de Bulgària i de Teodora de Valàquia).

El 1376 quan el seu pare va assolir el tron usurpant el lloc de Joan V Paleòleg, el va associar com a coemperador, però després fou deposat i parcialment cegat (1379).[1] Més tard, el seu pare, per ordre del soldà otomà, va rebre Selímbria i altres ciutats com a domini que anteriorment, probablement el 1385, havien estat governades per Andrònic.

D'emperador a hereu de Manel II[modifica | modifica el codi]

El soldà otomà Baiazet I estava decebut de l'emperador Joan V perquè havia signat un acord amb ell en el qual els bizantins es comprometien a no atacar els otomans, però aquest pacte l'havia incomplert Manel II, que li havia presentat batalla a Serres i a Tessalònica; en conseqüència Baiazet va donar suport a Joan VII perquè donés un cop d'estat i enderroqués el seu avi. El 4 d'abril del 1390, després d'un setge de 32 dies a Constantinoble, i va assumir el poder sense violència, ja que no va trobar Joan V per enlloc. El nét va donar per fer que l'emperador havia fugit, però en realitat estava amagat a la Porta Àuria de la murall i allí va romandre fins que el 25 d'agost es va presentar Manel II amb cinc galeres venecianes. El 17 de setembre Joan V, va sortir de la torre on estava amagat i, amb un grup de fidels seus, va anar a capturar el seu nét, el qual no tenia cap defensa preparada i va haver de fugir.[2][3]

Joan VII es va refugiar a la cort de Baiazet I (17 de setembre del 1390) que el va confirmar com a príncep de Selímbria i altres llocs. Amb ell va viure el seu pare Andrònic fins que va morir el 1385. Finalment es va arribar a un acord i Manel, que des del 1391 era l'emperador Manel II Paleòleg i que encara no tenia fills, el va reconèixer com a hereu.

El 1399 Baiazet I va assetjar Constantinoble, i Manel II va anar a Occident a demanar ajut deixant la regència a Joan VII.[4] La capital es va salvar per la gran victòria del timúrida Tamerlà sobre els otomans a la batalla d'Ankara el 20 de juliol del 1402, que fou seguida de guerres civils i lluites amb els diferents emirs restaurats per Tamerlà.[5]

Joan VII va negociar llavors el retorn de territoris a la costa europea de la Mar de Màrmara i la ciutat de Tessalònica. Quan Manel II va retornar del seu viatge, Joan VII li va retornar el poder i va rebre el govern de Tessalònica amb el títol personal basileus (emperador),[6] districte que Manel II havia governat anteriorment en vida del seu pare. Joan VII va governar Tessalònica la resta de la seva vida (del 1403 al 1408) associant al govern al seu jove fill Andrònic V Paleòleg (que tenia uns 3 anys), però que va morir abans que el pare vers el 1407.[7]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Joan VII Paleòleg Modifica l'enllaç a Wikidata

Es va casar amb Eugènia Gattiluso i només se li coneix el fill abans indicat.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Treadgold, 1997, p. 780.
  2. Ostrogorsky, 1968, p. 487-491.
  3. Treadgold, 1997, p. 782.
  4. Miquel Ducas, Història XV, 9
  5. Treadgold, 1997, p. 789.
  6. Necipoglu, 2009, p. 39.
  7. Jordi Franza Història, III

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Necipoglu, Nevra. Byzantium between the Ottomans and the Latins: Politics and Society in the Late Empire. Cambridge University Press, 2009. ISBN 978-0-511-51807-2. 
  • Ostrogorsky, Georg. Storia dell'Impero bizantino, Torino. Torí: Einaudi, 1968. ISBN 88-06-17362-6. 
  • Treadgold, Warren T. A History of the Byzantine State and Society. Stanford, Califòrnia: Stanford University Press, 1997.