Constantí VI

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Constantí VI
Leo iv constantine vi coin.jpg
Moneda amb les imatges de Constantí VI i el seu pare Lleó IV (esquerra), a l'altra cara els seus avantpassats: Lleó III i Constantí V.
Nom original Κωνσταντῖνος Ϛ΄ (grec)
Emperador bizantí
776 – 797
Irene
Dades biogràfiques
Naixement 771
Mort abans del 805
Dinastia Isàuria
Cònjuge Maria d'Amnia
Teodata
Fills

Constantí VI (en grec: Κωνσταντῖνος Ϛ΄, Kōnstantinos VI) fou emperador bizantí del 780 al 797, els primers deu anys sota la regència de la seva mare. El seu segon matrimoni i la derrota contra els búlgars i posterior persecució de Cardam, el líder dels búlgars, van causar la seva deposició, després de la qual l'emperadriu Irene el va succeir.

Ascens al tron[modifica | modifica el codi]

Era el fill únic de l'emperador Lleó IV de Bizanci i de la seva esposa Irene. Va néixer el 771 i pocs mesos després, el 776, el seu pare li va voler assegurar la successió coronant-lo coemperador.[1] Quan Lleó IV va morir ell només tenia nou anys i el va succeir sota regència de la seva mare el 780 i l'assessorament del ministre Estauraci.

Govern sota regència[modifica | modifica el codi]

Vers el començament del regnat, l'any 782 fou promès a Rotruda, la filla de Carlemany, però el conflicte sobre els dominis bizantins a Itàlia va impedir portar a terme aquest enllaç, que es va trencar el 788.

El 781 es va revoltar Elpidi governador de Sicília, no és clar si per proclamar-se a ell mateix o a un dels quatre oncles paterns de l'emperador. Fou derrotat pel general Teodor, un eunuc i el 782 Elpidi va fugir cap als dominis àrabs d'Àfrica, on fou tractat fins a la mort com un emperador.[2]

A l'Armènia bizantina els àrabs van atacar, però foren derrotats el 781 per l'eunuc Joan i es va ordenar evacuar aquest territori cap a Síria. El 782 un exèrcit àrab dividit en tres cossos, va penetrar en territori bizantí i va arribar fins al Bòsfor obligant a Irene a comprometre's a pagar un tribut anyal de seixanta mil peces d'or. Al cap de pocs anys es van reprendre els combats que van durar fins al final del regnat de Constantí.

Aquell any l'imperi va perdre la meitat d'una flota en aigües del golf d'Atàlia, però a terra va obtenir diverses victòries. També fou victoriós en guerres contra els eslaus a Grècia, ampliant cap al nord el territori del thema de Macedònia, gràcies a la intervenció del general Estauraci el 784.

El 787 Constantí va signar els decrets del Segon Concili de Nicea, tot i que sembla que sentia simpatia pels iconoclastes.[3]

Constantí, trencat el compromís amb Rotruda, es va casar el 788 amb la dama armènia Maria, que va escollir en un ball de candidates organitzat per l'emperadriu.

Majoria d'edat[modifica | modifica el codi]

El 790 fou declarat major d'edat amb 16 anys, per tant assumia el govern en solitari, tot i que la seva mare conservava el títol d'emperadriu.

Encara que va assolir l'administració, la seva mare Irene exercia una forta influència sobre alguns buròcrates. Cansat de la mare, Constantí va intrigar contra ella i va preparar un complot per exiliar-la que fou avortat. Els implicats, van ser detinguts per ordre d'Irene, i va castigar personalment al seu fill com si fos un noiet. Ultratjat, Constantí va utilitzar la seva guàrdia armènia, va agafar a la mare i la va confinar en un palau on fou tractada correctament però sense poder sortir.

L'any 792 Constantí es va posar al capdavant de l'exèrcit bizantí i es va enfrontar amb els búlgars que estaven saquejant Tràcia; els hi va provocar algunes derrotes menors però a la batalla decisiva a Marcellae fou derrotat i es va escapar amb dificultats cap a Constantinoble, perseguit per Cardam de Bulgària.[4]

Allà es va assabentar d'una conspiració contra la seva vida planejada pels seus quatre oncles i encapçalada per l'oncle Nicèfor amb suport de la guàrdia armènia. Enèrgicament va fer detenir als conspiradors, va desarmar els armenis (al comandant dels quals, Aleix Mosele, va fer cegar), va fer tallar la llengua als altres conspiradors, i els va tancar a tots en monestirs quedant incapacitats per regnar; tots van morir en l'oblit, lluny de la capital.[5][6][7] Un exèrcit d'armenis va voler venjar la mort dels implicats en la conspiració i es van revoltar, però pel maig del 793 ja estaven derrotats.[5][8]

El 791, tres anys després del seu matrimoni amb Maria, la va repudiar perquè no li havia donat un fill mascle i es va voler casar amb la seva concubina Teodata. Això va escandalitzar els membres de l'Església, que ho van interpretar com a una legalització de l'adulteri. El patriarca Tarasi es va negar a oficiar la boda però no va gosar a fer cap comentari criticant-lo. En canvi, Plató de Sakkoudion, un monjo molt respectat que era oncle de Teodata, es va enfrontar a Constantí i a Tarasi per la seva passivitat; en conseqüència fou empresonat i els que el secundaven exiliats a Tessalònica. Finalment Tarasi els va casar a Santa Sofia.[9]

Mort i successió[modifica | modifica el codi]

La popularitat de Constantí era molt baixa a causa del l'escàndol del seu segon matrimoni, juntament amb la vergonyosa derrota amb els búlgars. El 797 Constantí va fer una expedició contra els àrabs i la seva mare Irene va aprofitar per organitzar una conspiració amb el suport de membres de l'Església i altres que el tenien per un emperador incompetent. Quan Constantí va tornar fou assaltat de sobte per uns assassins a sou mentre anava a l'hipòdrom a veure les curses. Però va poder escapar de la ciutat i es va dirigir a Frígia on se li van unir els seus partidaris i la seva dona.

Confiat en les promeses d'Irene, va tornar a Constantinoble, però fou sorprès a palau per una altra banda d'assassins a sou d'Irene i del general Estauraci. Fou cegat però l'operació es va fer tant salvatgement que va morir el mateix dia (Joan Zonares i Jordi Cedrè diuen que va viure algun temps).[10] Fou enterrat al monestir de Santa Eufrosina, que Irene havia fundat.[3][7][11]

El seu fill, Lleó, havia mort prèviament i Irene va assolir el govern.

Descendència[modifica | modifica el codi]

Amb la primera esposa Maria, va tenir:

  • Irene, nascuda el 789, que es va fer monja.
  • Eufrosina, nascuda el 790, que es va casar amb l'emperador de Bizanci Miquel II, d'una altra dinastia.

Amb la segona esposa Teodata va tenir dos fills, els quals van morir joves:

  • Lleó, nascut el 7 d'octubre del 796 i mort l'1 de maig del 797.
  • Un fill pòstum, nascut el 797 o 798, que va morir entre el 802 i el 808.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Constantí VI Modifica l'enllaç a Wikidata

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Teòfanes el Confessor Cronografia, anni mundi:6268
  2. Teòfanes el Confessor Cronografia, anni mundi: 6274
  3. 3,0 3,1 Cutler; Hollingsworth, 1991, p. 501–502.
  4. Zlatarski, 1971, p. 317.
  5. 5,0 5,1 Winkelmann; i altres, 1999, p. 58.
  6. Garland, 1999, p. 83.
  7. 7,0 7,1 Treadgold, 1997, p. 422.
  8. Garland, 1999, p. 83-84.
  9. Pratsch, 1998, p. 89-90.
  10. Diehl, 2007, p. 83.
  11. Garland, 1999, p. 85-87, 260.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Cutler, Anthony; Hollingsworth, Paul A. «Constantine VI», en: "The Oxford Dictionary of Byzantium". Oxford i Nova York: Oxford University Press, 1991. ISBN 0-19-504652-8. 
  • Diehl, Charles. Figure bizantine, introduzione di Silvia Ronchey. Einaudi, 2007. ISBN 978-88-06-19077-4. 
  • Garland, Lynda. Byzantine Empresses: Women and Power in Byzantium AD 527-1204. Routledge, 2002. 
  • Pratsch, Thomas. Theodoros Studites (759-826)--zwischen Dogma und Pragma. P. Lang, 1998. 
  • Treadgold, Warren T. The Byzantine Revival, 780–842. Stanford, Califòrnia: Stanford University Press, 1988. ISBN 0-8047-1462-2. 
  • Winkelmann, Friedhelm; Ludwig, Claudia; Pratsch, Thomas; Rochow, Ilse. Prosopographie der mittelbyzantinischen Zeit: I. Abteilung (641–867), volum 1. Berlín i Nova York: Walter de Gruyter, 1999. ISBN 978-3-11-015179-4. 
  • Zlatarski, Vasil. «Part I. Period of Hunnic-Bulgarian Domination (679-852). VI. Foundation and Consolidation of the Bulgarian State.» En: "History of the Bulgarian state in the Middle Ages". Volum I. History of the First Bulgarian Empire. Sofia: Nauka i izkustvo, 1971. OCLC 67080314.