Romà IV Diògenes

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Romà IV Diògenes
Romanos et Eudoxie.JPG
personatges antigament identificats amb
Eudòcia i Romà IV, actualment es creu que són:
Romà II i Berta d'Itàlia,
Nom original Ρωμανός Δʹ Διογένης)
Emperador bizantí
1068 – 1071
Dades biogràfiques
Naixement 1030
Mort 1072
Cònjuge 1a - Nom esconegut
1na - Eudòcia de Macrembolis
Fills

Romà IV Diògenes (Ρωμανός Δʹ Διογένης, Rōmanós IV Diogénēs) fou emperador regent de Bizanci del 1067 al 1071 pel seu matrimoni amb l'emperadriu vídua Eudòcia. Com que va usurpar el tron al seu fillastre Miquel i es negava a tornar-li, quan l'oncle de Miquel Joan Ducas va trobar l'oportunitat el va deposar i se'n va venjar fent-lo cegar, fet que li va causar la mort.

Ascens al poder[modifica | modifica el codi]

Era fill d'un noble de nom Constantí Diògenes que va conspirar contra Romà III però es va lliurar del càstig mercès a les influències de la seva dona.[1]

Romà era besnebot de Romà III per via materna i gaudia d'influència a la cort, arribant a patrici i duc de Sardica o Triaditza.[2] Sota Constantí X Ducas va demanar el càrrec de magnus vestiarius que no li fou concedit per manca de mèrits; llavors va retornar a Sardica, va atacar a una partida de petxenegs, i va enviar els seus caps a la capital, i finalment el càrrec li fou concedit.

Durant algun temps va planejar revoltes i conspiracions per accedir al tron, i a la mort de Constantí i la pujada al tron de la vídua Eudòcia estava a punt de passar a l'acció però fou arrestat, jutjat i condemnat a mort. Abans de l'execució fou presentat a l'emperadriu i com que era un home molt guapo li va causar una gran impressió, i la seva condemna fou commutada per exili a Capadòcia; als dos dies de sortir, un missatgers de l'emperadriu el van fer retornar a la capital on en arribar fou nomenat comandant en cap de l'exèrcit i finalment Eudòcia i Romà es van casar i als tres dies fou proclamat emperador.[3]

Constantí X havia deixat tres fills que es van considerar perjudicats i van iniciar complots contra el nou emperador, però la mare va aconseguir dominar-los i imposar la seva autoritat.[4] Tot i així un fort partit de descontents va romandre a la cort. Romà va introduir mesures de reforma radical de l'administració i es va escapar de l'autoritat de la seva dona traslladant la seva pròpia cort a l'altre costat del Bòsfor (a la part asiàtica).

Atacs d'invasors[modifica | modifica el codi]

Mentrestant, els seljúcides s'havien acostat a la mar Càspia i al nord de Pèrsia, sota la comandància d'Alp Arslan, i un dels seus lloctinents va atacar Síria. Romà va encapçalar un exèrcit contra els invasors i es va dirigir a Síria i ja quasi hi era quan se'l va informar de l'entrada dels seljúcides pel nord. Va deixar llavors Síria i es va dirigir cap al Pont amb tanta rapidesa que va sorprendre els invasors i en va derrotar a alguns cossos aïllats; així el principal cos de l'exèrcit seljúcida va haver de sortir de Pèrsia per anar en ajut dels seus companys. Romà va tornar a Síria i va fer una victoriosa campanya entre Antioquia i l'Eufrates derrotant arreu l'enemic, però un dels seus generals fou sorprès i derrotat i va perdre la meitat de l'exèrcit; Romà va córrer en el seu ajut i va derrotar els turcs en una gran batalla nocturna el 20 de novembre del 1068. Llavors va marxar a l'Eufrates cap a Dara, fustigat per les tropes enemigues i va establir els seus soldats en seguretat als quarters d'hivern. Va tornar a Constantinoble on es va reconciliar amb Eudòxia i van governar junts en harmonia.[5]

La campanya es va renovar el 1069 i altre cop l'exèrcit imperial fou victoriós en general, encara que els seljúcides van poder ocupar i saquejar Iconium.

Moneda de coure encunyada en temps de Romà IV. Per una cara està la imatge d'un Crist Pantokrator, per l'altra hi ha una creu amb les lletres CΒΡΔ que representen la frase: Σταυρὲ σου βοήθει Ρωμανόν δεσπότην («Crist, ajudeu el nostre senyor Romà»).[6]

El 1070, mentre estava a Constantinoble, va arribar la notícia de la caiguda de Bari en mans dels normands. En aquella part de l'imperi havien estat atacant des del 1068, però Romà va tardar dos anys en reaccionar i quan va enviar una flota va ser interceptada pels enemics encapçalats per Roger I de Sicília i no es va poder fer res.[7]

Aquell any, en la tercera campanya, el general en cap fou Manel Comnè que fou derrotat i fet presoner. L'emperador, aconsellat per alguns nobles, va agafar el comandament. El seljúcida Torkish estava enfrontat a Alp Arslan i Manel Comnè el va convèncer de desertar i marxar amb ell a Constantinoble, amb la promesa d'ajudar-lo a obtenir el tron. Així que sobtadament Comnè es va presentar a la capital acompanyat del general turc, sense ser necessari per Romà d'agafar el comandament.

Política interna[modifica | modifica el codi]

Mentre això passava, Romà va emprendre un nombre de reformes que el van fer impopular.[8] Va reduir la despesa pública innecessària relacionada amb cerimònies a la cort i embellir la capital. Va reduir les pagues que rebien els nobles i també va limitar el marge de benefici dels comerciants. La seva preocupació per l'obediència militar també el va fer impopular entre els governants provincials, als quals va limitar el poder i es va proposar controlar les pràctiques de corrupció que feien que els diners recaptats no arribessin totalment al tresor de l'imperi. Les seves mesures també van desagradar als mercenaris, als quals va exigir mes disciplina, ja que va saber que es dedicaven a fer pillatge durant les nits. Les masses populars van quedar descontentes quan va deixar de gastar diners en entreteniments com les curses de carros a l'hipòdrom.[9]

Derrota contra els seljúcides[modifica | modifica el codi]

Il·lustració del De Casibus Virorum Illustrium de Boccaccio, que representa el moment en què Alp Arslan posa el peu sobre el coll de Romà IV, simbolitzant la derrota de l'imperi bizantí.

El 1071 Romà va agafar altre cop la direcció de l'exèrcit; molts dels que l'acompanyaven no eren molt favorables a l'emperador, però calia contraatacar els turcs. L'exèrcit bizantí va avançar cap a l'Araxes vencent la resistència dels turcs i amb algunes derrotes parcials. El soldà li va oferir la pau que Romà va refusar, però la seva posició no era òptima.[10] El 26 d'agost del 1071 es va lliurar la decisiva batalla de Manazkert en la qual els bizantins foren aniquilats per la traïció d'alguns oficials bizantins. Romà fou fet presoner.[11] Alp Arslan li va posar simbòlicament el peu al coll, però després el va tractar amb correcció.[12] Li va preguntar què hauria fet si la situació fos a l'inrevés i Romà va dir que l'hauria matat; Arslan va dir "jo faré una cosa diferent i d'acord als mateixos principis de la vostra religió tractaré als presoner i ferits humanament"; li va donar 10.000 peces d'or i el va deixar marxar amb tots els presoners que volgués; després d'això es va acordar la pau en termes justos, però l'imperi va haver de pagar un rescat d'1.500.000 peces anyals i 360.000 peces d'or de tribut. Romà va poder marxar a Constantinoble.[9]

Però les notícies de la greu derrota ja havien arribat a Constantinoble i s'havia produït una revolució dirigida per Joan Ducas que va portar al tron a Miquel VII Ducas Parapinaces. Quan Romà es va presentar a la cort li fou refusada l'entrada; va voler lluitar però no fou afortunat i, derrotat en dues batalles, es va haver de rendir.

Mort i descendència[modifica | modifica el codi]

Joan va manar que el ceguessin i d'aquestes ferides infectades va morir mentre estava en un monestir.

Va deixar tres fills. De la seva primera esposa, una filla d'Alusian de Bulgària de nom desconegut, va tenir al menys un fill:

  • Constantí Diògenes, que es va casar amb Teodora, germana d'Aleix I Comnè.[13] Aquest matrimoni fou arranjat per Anna Dalassena després de la mort de Romà IV,[14] però no va durar gaire ja que Constantí va morir a les muralles d'Antioquia el 1073 mentre servia a les ordres del seu cunyat Isaac Comnè.[15]

De la seva segona esposa, Eudòcia Makrembolitissa, va tenir:

  • Lleó Diògenes, nascut el 1069 i, segons el relat d'Anna Comnena[16]fou nomenat coemperador en vida del seu pare. Durant el govern d'Aleix I, va viure al palau imperial i va tenir càrrecs importants. Va morir en una de les campanyes d'Aleix contra els pexenegs el 1087.[17]
  • Nicèfor Diògenes, nascut el 1070.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Norwich, 1993, p. 344.
  2. Cheynet; Vannier, 2003, p. 78.
  3. Finlay, 1854, p. 29.
  4. Canduci, 2020, p. 272.
  5. Finlay, 1854, p. 34.
  6. Soloviev, 1935, p. 156–158.
  7. Finlay, 1854, p. 45.
  8. Norwich, 1993, p. 345.
  9. 9,0 9,1 Finlay, 1854, p. 42.
  10. Norwich, 1993, p. 349.
  11. Tucker, 2010, p. 110.
  12. Norwich, 1993, p. 354.
  13. Finlay, 1854, p. 74.
  14. Neville, 2012, p. 77, 106.
  15. Kazhdan, 1991, p. 1366.
  16. Anna Comnena L'Alexíada, llibre IX,6
  17. Canduci, 2010, p. 272.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Canduci, Alexander. "Triumph & Tragedy: The Rise and Fall of Rome's Immortal Emperors", volum 9. Pier, 2010. ISBN 978-1-74196-598-8. 
  • Cheynet, J.C.; Vannier, J.F.. «Les Argyroi"». Zbornik Radova Vizantološkog Instituta, 40, 2003.
  • Grierson, Philip. Catalogue of the Byzantine Coins in the Dumbarton Oaks Collection and in the Whittemore Collection, 3: Leo III to Nicephorus III, 717-1081. Harvard University Press, 1992. ISBN 978 0884020455. 
  • Kazhdan, Alexander. "Oxford Dictionary of Byzantium", volum I. Oxford University Press, 1991. ISBN 978-0-19-504652-6. 
  • Finlay, George. "History of the Byzantine and Greek Empires from 1057 - 1453", volum 2. William Blackwood & Sons, 1854. 
  • Norwich, "John Julius. Byzantium: The Apogee". Penguin, 1993. ISBN 0-14-011448-3. 
  • Polemis, Demetrios I. The Doukai: A Contribution to Byzantine Prosopography. Londres: Athlone Press, 1968. 
  • Tucker, Spencer. Battles That Changed History: An Encyclopedia of World Conflict (en anglès). ABC-CLIO, 2010. ISBN 1598844296. 
  • Soloviev, A.V.. «Les emblèmes héraldiques de Byzance et les Slaves». Seminarium Kondakovianum, 7, 1935.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Romà IV Diògenes Modifica l'enllaç a Wikidata