Pantocràtor

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Pantocràtor de l'absis de la Catedral de Cefalù
El Pantocràtor de cos sencer o Maiestas Domini de l'Absis central de Sant Climent de Taüll, emmarcat per la màndorla i envoltat pel Tetramorf

L'atribut pantocràtor (del grec παντοκράτωρ = totpoderós, que tot ho governa), es va aplicar a Zeus en la mitologia grega. En la cultura cristiana s'utilitza per referir-se a Déu Pare o a Déu Fill[1].

En l'art bizantí i romànic, amb el terme pantocràtor es designa la imatge amb què es representa la visió celestial del Totpoderós, Pare i Fill, és a dir, Creador i Redemptor alhora. També rep el nom de Maiestas Domini. La figura, sempre majestàtica i vista de front, mostra Déu amb la seva mà dreta aixecada per beneir i sostenint amb l'esquerra el Llibre de la Vida.

En les representacions més antigues el Llibre apareix tancat. A partir del segle XII es generalitza la representació del llibre obert. L'evolució posterior del Pantocràtor condueix a la variant iconogràfica coneguda com Salvator Mundi.

El gest de beneir evoluciona a partir del gest que en la iconografia clàssica caracteritzava els mestres i filòsofs i progressivament va adquirint significació teològica. Així els dos dits de la mà (el dit petit i l'anular) tancats sobre el palmell de la mà farien referència a la doble naturalesa humana i divina de Jesús, mentre que els tres dits estirats (polze, índex i cor) simbolitzarien la Santíssima Trinitat. A vegades la posició dels dits es força de tal manera que també semblen reproduir les lletres gregues IC XC, l'anomenat Cristograma compost a partir de les inicials i les últimes lletres de les paraules gregues Iesoús Khristos (Jesucrist).

La iconografia bizantina i la iconografia de l'art cristià de l'Europa occidental (preromànic i romànic) presenten algunes particularitats que les diferencien entre elles, de manera que en l'àmbit de la història de l'art es prefereix remarcar aquestes diferències denominant Pantocràtor al model bizantí i Maiestas Domini al model iconogràfic que predomina en l'art romànic.

Així en l'art bizantí predomina la representació de bust o de mig cos que acostuma a trobar-se a les cúpules de les esglésies (Monestir de Dafni), als absis (Catedral de Monreale, Catedral de Cefalù, Capella Palatina de Palerm) i també a les icones.

En canvi, en l'art romànic predomina la representació de cos sencer, entronitzada. Dos són els llocs de les esglésies romàniques on es troba habitualment, sempre en un lloc preferent: a l'exterior, als timpans de les portalades, esculpit en pedra; a l'interior, pintat a les voltes dels absis. També es pot trobar als frontals d'altar i en molts altres suports i formats. En tot cas, se sol emmarcar en un cèrcol oval conegut com a màndorla i envoltat pel tetramorf, és a dir, els símbols dels Quatre Evangelistes.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Pantocràtor al Diccionari de les arts del TERMCAT». [Consulta: 15 gener 2016].

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Pantocràtor Modifica l'enllaç a Wikidata