Romà II

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Romà II
Constantine VII and Romanos II solidus.jpg
sòlid d'or amb la imatge de Romà II i el seu pare Constantí VII
Nom original Ρωμανός Β΄ (grec)
Emperador bizantí
959 – 963
Dades biogràfiques
Naixement 938
Mort 963
Dinastia Macedònica
Cònjuge 1a - Berta d'Itàlia
2a - Teòfano
Fills

Romà II (Ῥωμανὸς Rōmanos), fou emperador bizantí del 959 al 963. Va succeir al seu pare Constantí VII Porfirogènit. El seu regnat fou curt i amb pocs esdeveniments notables. Era aficionat a la gimnàstica, la cacera i altres plaers, i no parava prou atenció als seus deures com a emperador, dels que es va encarregar el seu ministre Josep Bringas. A la seva mort sobtada, amb només 25 anys, els rumors d'enverinament van recaure en la seva esposa Teano que estava mal considerada a la cort per ser d'origen plebeu.

Primers anys[modifica | modifica el codi]

Va néixer el 939, fill de l'emperador Constantí VII i d'Helena Lekapene i li van posar el nom del seu avi per part materna (l'emperador usurpador Romà Lecapè), per la qual cosa la gent li va posar el sobrenom de «Romà el Jove». De nen el van casar amb Berta, la filla il·legítima d'Hug d'Arle, el rei d'Itàlia (setembre del 944);[1] ella es va canviar el nom pel d'Eudòcia en realitzar-se la cerimònia de l'enllaç, però va morir l'any 949, abans de consumar-se el matrimoni, per tant es va dissoldre l'aliança que implicava entre les dues nacions.[2][3]

El gener del 945 el seu pare va assolir el tron en solitari i a l'abril va fer nomenar Romà com a coemperador per assegurar la seva successió.

Segon matrimoni[modifica | modifica el codi]

L'any 956 es va enamorar de la filla d'un taverner anomenada Anastasio i s'hi va casar en contra de la voluntat del seu pare. Per tal que fos més ben acceptada va canviar el nom de la seva esposa per Teòfano el nom d'una emperadriu venerada com a santa (Teòfano Martiniake) però, així i tot, no va encaixar en l'ambient de palau on només va trobar enveges per la seva bellesa i malfiança pel seu origen humil.[4] El matrimoni va tenir dos fills i una filla.

Ascens al tron[modifica | modifica el codi]

El novembre del 959 va morir el seu pare, amb rumors de que ell o la seva esposa l'havien enverinat i el dia 15 d'aquell mes fou coronat emperador.[5]Per tal d'evitar guerres successòries Romà va enviar les seves germanes (Teodora, Àgata, Zoè i Teòfano) a diferents convents, pensant que part dels comentaris negatius sobre ell i l'emperadriu procedien d'elles. També va obligar a ingressar en un convent a Sofia, la dona de Cristòfol Lecapè, perquè ell també havia estat nomenat successor en l'època del seu avi, l'usurpador Romà Lecapè. Va fer el mateix apartant els cortesans que no li eren fidels i va confiar els assumptes d'estat en l'eunuc Josep Bringas.

Romà mai va dirigir personalment els exèrcits però va disposar de dos bons generals, Nicèfor i Lleó Focas. El primer va recuperar l'illa de Creta (961) després d'un llarg setge a Càndia, la capital, expulsant els àrabs que l'havien dominat 150 anys; Lleó va derrotar els àrabs a Àsia. Després de la caiguda de Càndia, Nicèfor es va unir al seu germà i junts van obtenir noves victòries sobre els àrabs.[6][7]

Mort de Romà II[modifica | modifica el codi]

Romà va morir de forma sobtada 15 de març del 963 i un altre cop van córrer rumors d'enverinament acusant a la seva esposa Teòfano, cosa poc probable ja que amb la mort del marit no tenia res a guanyar i, en canvi, molt a perdre doncs quedava molt desprotegida. A més aquesta acusació es feia també absurda si es té en compte que estava al llit mentre el marit va morir, ja que només feia 48 hores que havia donat a llum a la seva filla Anna.[8]

Descendència[modifica | modifica el codi]

Amb la seva esposa Teòfano va tenir:

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Romà II Modifica l'enllaç a Wikidata

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Theophanes Continuatus, VI, Romani imperium, 46, p. 431.
  2. Ostrogorsky, 1969, p. 283.
  3. Liudprandi Antapodosis III.39, Monumenta Germaniæ Historica Scriptorum III, p. 312
  4. Ash, 1995, p. 243.
  5. Gibbon, 1904, p. 247.
  6. Garland, 1999, p. 128.
  7. Kazhdan, 1991, p. 326.
  8. Partington, 2013, p. 238.
  9. Reuter; McKitterick, 1995, p. 597.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Ash, John. A Byzantine Journey. I.B. Tauris & Co. Ltd., 1995. ISBN ISBN 1 84511 307 1. 
  • Garland, Lynda. Byzantine Empresses: Women and Power in Byzantium, AD 527–1204. Nova York i Londres: Routledge, 1999. ISBN 978-0-415-14688-3. 
  • Gibbon, Edward. The Rise and Fall of the Roman Empire V. Londres: Ballantyne, Hanson & CO., 1904. 
  • Kazhdan, Alexander. "Oxford Dictionary of Byzantium", volum I. Oxford University Press, 1991. ISBN 978-0-19-504652-6. 
  • Ostrogorsky, George. History of The Byzantine State. New Brunswick: Rutgers University Press, 1969. ISBN 0-8135-0599-2. 
  • Partington, Geoffrey. Making Sense of History. Xlibris Corporation, 2013. 
  • Reuter, Timothy; McKitterick. The New Cambridge Medieval History: c. 900-c. 1024. Cambridge University Press, 1995. ISBN 9780521364478.