Vardanes II Mamiconi

Vardanes II Mamiconi

Biografia
Naixement	388 Artàxata
Mort	3 juny 451 (62/63 anys) Avarair (fr)
Causa de mort	mort en combat
Activitat
Ocupació	militar
Professors	Mesrop Maixtots
Carrera militar
Grau militar	Sparapet
Conflicte	batalla d'Avarair
Enaltiment
sant
Família
Família	Mamiconis
Cònjuge	Doustr
Fills	Vardanuix Mamiconi, Susana d'Armènia
Pares	Hamazaspes I Mamiconi   i Sahakanuix
Germans	Maictes Mamiconi Hamazaspià Mamiconi

Vardanes II Mamiconi fou príncep de la casa dels Mamiconis d'Armènia, i cap de la revolta nacional contra la imposició del mazdaisme pels perses el 450-451.

Era fill d'Hamazaspes Mamiconi i de Sahakanuix, i pert tant net del pare de la darrera, el patriarca sant Isaac.

El 421 els armenis van aprofitar la guerra civil a Pèrsia per a revoltar-se sota la direcció de Narses Djidjrakatsi i van expulsar a les guarnicions perses, però els nakharark no es van avenir entre ells i cadascun va governar les seves terres durant uns tres anys. Sant Isaac va enviar el seu net a demanar ajuda a l'Imperi Romà d'Orient sense èxit. Vers el 423 els nakharark van demanar al rei Bahram que els donés com a rei a Artaxes, el fill de Vahram-Shapuh. Segurament fou sant Isaac, que va fer la petició i segons Moisès de Khorèn la delegació la formaven el seu net Vardanes II Mamiconi i el cap de la cavalleria Simbaci Bagratuní. Bahram va accedir i el jove príncep (d'uns 18 anys) fou proclamat rei sota el nom d'Artaxes IV d'Armènia.

Vardanes va acompanyar el seu avi a Pèrsia quan aquest fou cridat per Bahram V, i deposat, el 428. Vardanes va quedar presoner a Pèrsia.

El 432 el rei Bahram V va accedir a alliberar Vardanes Mamiconi i a Gazavon el jove de la família de Shirak, que foren restituïts en els seus honors.

El 450 Vardanes II Mamiconi, va anar a Constantinoble per no haver-se de convertir al mazdaisme, però quan estava de camí el marzban Vasaces de Siània el va fer cridar i va tornar. Baanes Amatuni li demanava que agafés la direcció de la revolta que Vasaces no podia agafar perquè tenia dos fills com a ostatges. Finalment Vardanes va anar a Ankl (Àngel) on ja havia esclatat una revolta cristiana local, i va decidir encapçalar l'aixecament. Les forces dels nakharark que es van unir a la rebel·lió es van concentrar a Shahapivan. Vasaces va quedar sorprès per l'amplada de l'aixecament, i es va veure forçat a unir-se als revoltats. Els mags foren arrestats arreu i molts executats i les guarnicions foren sorpreses i massacrades. Entre les ciutats preses pels rebels hi havia Artataxa, Oixakan, Van i d'altres.

Els perses van reaccionar i un exèrcit que estava a la regió de Derbent lluitant contra els huns es va desplaçar cap Armènia i es va acantonar a Aghuània, a la frontera amb terres armènies. Per la seva banda els rebels van demanar ajuda a l'Imperi Romà d'Orient on Marcià acabava de succeir a Teodosi II. Tanmateix, Marcia, sota consell del cap de la milícia d'orient, Anatol, i del comites d'orient (amb seu a Antioquia) Florentius, va preferir mantenir la neutralitat, enfrontat com estava als huns (acampats a Hongria i Romania).

Els rebels es van organitzar en tres exèrcits: el primer a les ordres de Nershapuh Remposian, s'encarregaria de defensar el sud-est (districtes d'Her i Zaravand); el segon, sota ordres de Vardanes Mamiconi, el nord-est, a tocar d'Aghuània; i el tercer va quedar a les ordres de Vasaces de Siània. Les forces del darrer estaven formades pels nakharar més indecisos (Bagratuní, Khorkhoruni, Apahuni, Vahevuní, Paluni, Gabelian i Urdz).

Els perses van entrar al país creuant el Kura i van acampar a la riba del Khalkhal, encara a l'Aghuània. Allí els va atacar Vardanes que els va derrotar. Vardanes va perseguir els perses fins a Derbent, d'eon va expulsar la guarnició persa, i que va entregar als aghuans. Un tractat d'amistat fou signat amb els huns que dominaven des del Caucas fins a la Gàl·lia.

Tanmateix, mentre Vasaces va trair als rebels amb una part de la noblesa i va fer ostatges entre les cases més hostils, com els Mamiconis i els Camsaracans, ostatges que va tancar en alguna fortalesa de Siunia. Vasaces dominava Garni (prop d'Erevan), Oshakan, Armavir i Artaxata.

En tornar Vardanes, Vasaces va evacuar la regió que dominava, bàsicament l'Airarat, i es va retirar a la Siunia, que l'any següent va ser envaïda per Vardanes (451). Vasaces va passar a Pèrsia. Es va entrevistar amb Yazdgard II i va aconseguir un edicte de tolerància i una amnistia pels rebels, i així va tornar a Armènia on molts nakharark es van passar al seu bàndol (Reixtuní, Khokhoruni, Vahevuní, Bagratuní, Apahuni, Gabelian, Urdz, Baluni i Aamatuni).

Els perses però no van tardar a enviar un exèrcit a Armènia (maig del 451) per a liquidar els rebels de Vardanes. Van creuar el Kura i van entrar a Phatakaran, encara en territori d'Aghuània. Vardanes va donar la direcció de les famílies traïdores a germans, fills o nebots que estaven disposats a seguir-lo. Els perses van passar poc després a territori armeni pel sud-est, districtes d'Her i Zarevand. Vardanes els va sortir a l'encontre i la batalla decisiva es va lliurar a la vora del Artaz, prop de la vila d'Avarair (2 de juny de 451). A la batalla, que fou guanyada pels perses, va morir Vardanes que fou guanyada pels perses. Son germà Hemaik Mamiconi va morir uns mesos després quan encapçalava la rebel·lió a la regió de Taiq. La direcció de la família va passar a Baanes II, Vasaces II i Artaxes (fills d'Hemaik) i als germans Hamazaspes, Artavàs i Musel (fills de Vartan II), tots presoners a Pèrsia.