Miquel I Rangabé

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Miquel I Rangabé
Michael I (Byzantine Emperor).jpg
Moneda amb l'efígie de Miquel I
Nom original Μιχαῆλ A' Ῥαγγαβέ (grec)
Emperador bizantí
811 – 813
Dades biogràfiques
Naixement 770
Mort 844
Dinastia Nicèfora
Cònjuge Procòpia
Fills

Miquel I Rangabé (en grec: Μιχαῆλ A' Ῥαγγαβέ, Mikhaēl I Rhangabe) fou emperador bizantí del 811 al 813. Rangabé era el nom del seu avi. Gendre de l'emperador Nicèfor I, va pujar al tron en substitució del seu cunyat Estauraci, que havia estat molt malferit a la batalla de Pliska. Un dels seus generals, Lleó l'Armeni, el va culpabilitzar de la derrota a la batalla d'Adrianòpolis i va ocupar el seu lloc. Miquel va acabar els seus dies en un monestir.

Primers anys[modifica | modifica el codi]

Era fill de l'alt funcionari anomenat Teofilacte, que va ser drongari de la flota de l'Egeu i que juntament amb el ministre Estauraci havia conspirat contra l'emperador Constantí VI l'any 780.[1]

Tenia el favor de l'emperador Nicèfor I (802-811), qui li va concedir un alt càrrec al palau, el de curopalata,[2] i finalment li va donar la seva filla Procòpia en matrimoni.[3]

L'emperador Nicèfor I va emprendre una campanya contra els búlgars i va morir a la batalla de Pliska. El seu fill, Estauraci, que l'havia de succeir va resultar greument ferit.[4][5] Estauraci no compartia la confiança del seu pare amb Miquel. Estauraci sabia que no viuria gaire temps i volia que la seva dona Teòfano el succeís, molts a la cort es resistien a la idea que una dona assumís el poder, llavors va donar orde de cegar l'altre possible candidat al tron, el marit de la seva germana, Miquel. L'encàrrec li fou fet a un funcionari de nom Esteve el qual va informar a Miquel de les ordes rebudes. Miquel va reunir els dirigents de l'estat i va obtenir el seu suport. Fou proclamat emperador el 2 d'octubre del 811, quan Estauraci encara era viu. Miquel va obtenir dels nobles el perdó per Estauraci al qui es va deixar anar a morir a un monestir.[3] El nou emperador fou ben rebut pel poble i per l'exèrcit.

Un regnat breu[modifica | modifica el codi]

Miquel va ser generós distribuint diners entre l'exèrcit, els buròcrates i l'Església. Va perseguir els iconoclastes i va forçar el patriarca Nicèfor a retractar-se en la seva disputa amb Teodor Estudita, l'influent abat del monestir de Stoudios. El cronista Teòfanes el Confessor va remarcar el caràcter pietós de Miquel.

Va voler ser conciliador i una de les primeres coses que va fer fou cridar de l'exili al general Lleó l'Armeni.

El 812 el rei búlgar Crum va envair territori bizantí i Miquel va sortir en campanya acompanyat de l'emperadriu Procòpia, cosa que no va agradar a l'exèrcit. Quan tot just acabaven de començar la marxa, va esclatar una revolta dels iconoclastes i l'emperador va haver de tornar Constantinoble. Fou reprimida amb dificultat per Lleó l'Armeni i el cap rebel Nicolau fou tancat en un monestir, i finalment els iconoclastes, molts d'ells refugiats que havien fugit dels búlgars, foren expulsats de la capital, i dispersats per províncies; també van entrar a l'imperi nombrosos refugiats de diverses sectes cristianes que fugien de territori musulmà.[6]

La tardor del 812 els búlgars van oferir signar un tractat de pau, però l'emperador bizantí va refusar, segons diu el cronista Teòfanes el Confessor a causa de mals consellers, però probablement el motiu era el punt 3 del tractat entre Bulgària i Bizanci del 716 que establia que "Els refugiats [emigrants o desertors] de qualsevol dels dos bàndols s'hauran de rendir si formen part d'un complot contra les autoritats."[7]Aquest apartat havia estat convenient per als bizantins durant el segle VIII perquè els emperadors no comptaven amb un ampli suport, en canvi després de la crisi de Bulgària de mitjan segle VIII, ja no els era favorable.[8] En resposta a la negativa de pau, els búlgars van assetjar Mesèmbria. Tenien un enginyer àrab que els va construir unes magnífiques màquines per l'assalt i aviat van fer seva la ciutat, on van trobar una gran quantitat d'or i plata i, a més, 36 sifons de coure emprats per llançar el foc grec.[9]

Els búlgars van ocupar Mesèmbria per assalt i el temor creixia per moments. El febrer del 813 Miquel va sortir altra vegada en campanya i altra vegada el va acompanyar Procòpia. Lleó l'Armeni secretament havia fomentat el descontentament. El 22 de juny del 813 els bizantins van perdre la batalla d'Adrianòpolis i es van posar a la fuga. Miquel va arribar pimer a Constantinoble, el governador de la capital, Joan Hexàbul, va intentar dir a l'emperador que sospitava de Lleó però l'emperador no el va deixar parlar. Només sortir Miquel d'Adrianòpolis la gent de Lleó el va proclamar emperador acusant a Miquel de covardia; Lleó va fingir no acceptar fins que el general Miquel el Balb li va posar la corona al cap. Llavors van marxar cap Constantinoble on van entrar sense oposició. Miquel I va haver d'abdicar l'11 de juliol del 1813 i es va retirar a un monestir on va viure fins a edat avançada.[10]

Descendència[modifica | modifica el codi]

Amb la seva esposa Procòpia va tenir:

  • Teofilacte (c. 792 – 15 gener 849), nomenat coemperador el 812, va acabar els seus dies en un monestir.
  • Estauraci (c. 793 – 813)
  • Nicetes (c. 797 – 23 octubre 877), va ingressar en un monestir i va canviar el seu nom pel d'Ignasi, més endavant fou escollit patriarca de Constantinoble.[11]
  • Gorgo, una filla que es va fer monja.
  • Teòfano, una altra filla que es va fer monja.

El nou emperador Lleó V va fer castrar els fills de Miquel, un d'ells, Estauraci, va morir a conseqüència d'aquesta operació feta de forma molt barroera.

Ignasi va ser declarat sant més endavant. A la seva hagiografia es diu que una de les seves germanes va ajudar iconoduls a escapar de les persecucions de Teòfil (r. 829–842), però no especifica quina de les dues germanes va ser.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Treadgold, 1988, p. 60–61, 128, 405.
  2. Bury, 1911, p. 34.
  3. 3,0 3,1 Sophoulis, 2011, p. 217.
  4. Kazhdan, 1991, p. 1946.
  5. Finlay, 1853, p. 127.
  6. Angelov; i altres, 1981, p. 138.
  7. Teòfanes el Confessor, Chronographia, p.497
  8. Teòfanes el Confessor, Chronographia, p.499
  9. Teòfanes el Confessor, Chronographia, p.489-499
  10. Scriptor Incertus de Leone Armenio Història 341. 10–11
  11. Héfélé, 1870, p. 438.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Bury, J. B.. History of the Eastern Empire from the Fall of Irene to the Accession of Basil: A.D. 802–867, 1912. 
  • Finlay, George. History of the Byzantine Empire. Blackwood, 1853. 
  • Héfélé, Charles Joseph. Histoire des Conciles d'aprés les documents originaux par le dr. Charles Joseph Héfélé, Volum 5. Le Clrer et C, 1870. 
  • Kazhdan, Alexander. "Oxford Dictionary of Byzantium", volum I. Oxford University Press, 1991. ISBN 978-0-19-504652-6. 
  • Sophoulis, Panos. Byzantium and Bulgaria, 775-831. BRILL, 2011. 
  • Treadgold, Warren T. The Byzantine Revival, 780–842. Stanford, Califòrnia: Stanford University Press, 1988. ISBN 0-8047-1462-2. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]