Joan II Comnè

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Joan II Comnè
Jean II Comnene.jpg
Joan II representat en un mosaic de Santa Sofia
Nom original Ίωάννης Βʹ Κομνηνός (grec)
Emperador bizantí
15 d'agost 1118 – 1143
Dades biogràfiques
Naixement Constantinoble
13 de setembre de 1087
Cilícia
Mort 27 de febrer de 1143(1143-02-27) (als 86 anys)
Muntanyes del Taure
Altres noms Calo-Joannes (Καλο-Ιωάννης)
Dinastia Comnè
Cònjuge Irene d'Hongria
Fills

Joan II Comnè conegut com a Calo-Joannes («Joan el Bell»), fou emperador bizantí (1118-1143). Durant seu regnat es van produir nombroses guerres amb: armenis, seljúcides, petxenegs, búlgars, venecians, hongaresos, la majoria dedicades a conservar les fronteres de l'imperi. Va voler recuperar territoris siris però va entrar en conflicte amb les aspiracions dels nous estats croats; decidit a ampliar la reconquesta de Terra Santa, assumint el paper de representant de la cristiandat, es va posar al capdavant de l'empresa, però malgrat el gran vigor amb què va emprendre la campanya va acabar decebut per les evasives i manca de suport dels altres caps croats. Va adquirir fama per la seva pietat i rectitud moral, unes qualitats rares de trobar en un monarca de la seva època. Va morir a causa d'un accident de cavall.

Orígens familiars[modifica | modifica el codi]

Va néixer el 1088 i se li va posar el nom de Ιωάννης, (Joannes). Era baix, lleig i de complexió dèbil, al contrari que altres prínceps de la família, i per això se li va donar el renom de Kalo-Joannes com a burla o per les seva bellesa intel·lectual (Calo-Joannes vol dir Joan el bell).[1] Segons Guillem de Tir era de pell morena i per això un altre sobrenom que tenia era el moro.[2]

Era fill d'Aleix I Comnè al qui va succeir el 15 d'agost del 1118 després d'haver estat pressionat per fer hereu al seu gendre Nicèfor Brienni, casat amb Anna Comnè, afavorit per aquesta i per l'emperadriu Irene Ducas. Davant de la conspiració que es preparava en morir el pare, es va proclamar emperador i no va sortir de palau ni per anar a l'enterrament i així Irene, Anna i Nicèfor no van poder apoderar-se de palau i proclamar Brienni.[3] A Trebisonda, el governador, general Constantí Gabras, fill de Teodor Gabras, que havia estat dux de la ciutat independent del 1074 al 1094, es va proclamar emperador a la mort d'Aleix Comnè. Això va durar fins al 1140 quan Joan va mobilitzar les tropes cap a Chaldia durant la seva campanya contra els turcs danixmendites. Aquest desplegament de forces va ser suficient per desistir de la independència.[4]

Matrimoni i descendents[modifica | modifica el codi]

1 ∞ 1104, Piroska d'Hongria (reanomenada Irene), filla de Ladislau I d'Hongria, germana del rei Calomà i tia del rei Esteve I d'Hongria. Fills:

  1. Aleix, coemperador del 1122 al 1142
  2. Maria Comnena, (bessona d'Aleix), casada amb Joan Roger Dalassè
  3. Andrònic Comnè (mort el 1142)
  4. Anna Comnena, casada amb Stephanos Kontostephanos
  5. Isaac Comnè (mort el 1154)
  6. Teodora Comnena, casada amb Manuel Anemas
  7. Eudòcia Comnena, casada amb Theodoros Vatazes
  8. Manel I Comnè

Regnat[modifica | modifica el codi]

Al començament va tenir una excel·lent relació amb el seu germà Isaac.[5] Va ser prou estimat pels seus súbdits, en part perquè va gosar abolir la pena de mort. En el seu regnat es van produir nombroses guerres en general victorioses, però la cronologia encara no està prou ben determinada degut a la confusió que presenten les fonts primàries (Nicetes Coniates i Cinamos).

Invasors seljúcides, petxenegs i cumans

El 1119 va combatre als seljúcides a Frígia i els bizantins van ocupar Denizli (Laodicea de Frígia). El 1120 l'exèrcit va progressar a Frígia a i Pamfília ocupant entre d'altres Sozòpolis i Hiercocoriftis. Immediatament després d'haver obtingut aquest domini a Anatòlia va haver de transferir els seus exèrcits a Europa perquè va haver una invasió dels petxenegs o cumans, que van penetrar per la regió del Danubi cap a Tràcia (1121). El 1122 va derrotar els cumans a la batalla de Beroia (Macedònia), i els invasors van retrocedir al seu lloc d'origen, encara que Joan va resultar ferit en una cama per una fletxa. Els presoners van rebre terres als districtes que havien devastat, a canvi de protegir aquestes zones de futurs atacs.[6] També es va fer un atac a Ràscia on el župan Urosh[nota 1], que tenia el suport d'Esteve II d'Hongria s'havia revoltat.

Venècia

Aquell mateix any Joan Comnè no va renovar els privilegis comercials als venecians i va esclatar la guerra. El 1123 Urosh fou derrotat i fet presoner, i va haver de signar la pau. El 1124 els venecians van atacar Rodes, Samos, Lesbos, Paros, Andros i algunes ciutats de la costa del Peloponès. El 1125 els venecians van atacar Cefalònia. Finalment el 1126 es va signar la pau amb Venècia i li foren retornats a la república els privilegis comercials.[7]

Hongria

Com que Joan Comnè es va casar el 1118 amb una princesa hongaresa, li va semblar adequat posicionar-se per un dels partits del conflicte successori en aquell regne. L'any 1132 va donar suport al pretendent hongarès Àlmos, germà d'Esteve II, que havia estat cegat pel rei hongarès i havia fugit a Bizanci. Geza I fou aixecat com a pretendent pels bizantins, mentre que els alemanys donaven suport a un altre aspirant, Salomó. Esteve va envair Bizanci el 1128 i va ocupar Branizova i Belgrad, arribant fins a Sofia però a la tardor els bizantins van contraatacar dirigits per Andrònic Comnè, germà de Joan II, i pel mateix Joan II, i van derrotar els hongaresos a Francocorium (Cràmos), a prop de Sirmium, i el país entre el Save i el Danubi fou ocupat, especialment la fortalesa del clan Zeugmino. Esteve II va signar la pau i va reconèixer com a hereu Bela I el Cec fill d'Àlmos el cec.[8]

Imperi Seljúcida

Ocupat a Europa entre 1122 i 1128, Joan no va poder intervenir eficaçment a Àsia Menor. Aquest lapse de temps va ser aprofitat pels danixmendites dirigits per l'emir turc Amir Ghazi. L'emir es va apoderar d'Ankara, Gangra i Kastamon que eren possessions bizantines i el 1130 va derrotar l'exèrcit de Bohemond II d'Antioquia. El 1125, el soldà seljúcida Massud I, en lluita amb un germà seu anomenat Malik Àrab, va cercar refugi a Constantinoble, abans de recuperar el seu tron el 1129 amb l'ajut d'Amir Ghazi, el seu sogre. Llavors va ser Malik Àrab qui es va refugiar amb els bizantins.

Igual com havia fet el seu pare, va aprofitar les desavinences entre els dirigents seljúcides per acabar de debilitar-los. llavors Joan II va iniciar la guerra contra els seljúcides de Konya a la regió de Paflagònia. Amir Ghazi va ocupar Ancira i Cesarea i tot seguit Gangra (Cankiri) i Kastamonu. Abans del 1132 l'emperador bizantí va ocupar aquestes dues ciutats, però no les va poder conservar molt de temps i les guarnicions bizantines es van haver de rendir.[9]

Entre 1130 i 1135 Joan va dura a terme cinc campanyes contra Amir Ghazi. El 1133, al seu retorn a la capital va ser homenatjat amb un triomf però l'any següent, la mort de l'emperadriu el va fer retirar-se. Una expedició a Cilícia els va portar fins a Anazarbe (Ayn Zarba) on foren rebutjats, però van poder ocupar altres ciutats.Uns mesos després moria Amir Ghazi, el 1135 Joan lliurava la darrera batalla a Gangra i aconseguia recuperar tot el territori.

La revolta del germà

El 1133 va córrer el rumor que el seu germà Isaac estava conspirant contra ell i va fugir a territori de l'emir turc danixmendita de Sivas. Mentre estava en l'exili va aprofitar per fer pelegrinatge a Terra Santa.[10] Mentre vivia entre els turcs va cercar aliances contra Joan. La conjura va fallar i el 1136 va intentar reconciliar-se amb Joan. El 1139, el fill gran d'Isaac es va unir als turcs i llavors l'emperador va decidir, com a precaució, exiliar Aleix i la seva família a Heraclea Pòntica.[5]

Política religiosa

La seva política religiosa va consistir en mantenir-se al marge i deixar que aquests assumptes fossin debatuts pels patriarques i bisbes. Va propiciar algunes trobades de teòlegs perquè miressin de llimar diferències entre l'Església catòlica i la grega.[11] El 1134 fou proclamat patriarca Lleó Estipes en el lloc de Joan IX. Un consell de bisbes va investigar els escrits d'un monjo, ja mort, anomenat Constantí Chrysomallos, i el patriarca Lleó va ordenar cremar-los perquè la comissió va trobar que incorporaven elements de la doctrina de Bogomil.[12]

L'emperador Joan i la seva esposa van promoure la construcció d'esglésies i monestirs: el de Crist Pantocràtor (actual mesquita Zeyrek) va ser un exemple arquitectònic a la seva època que va incloure un hospital de cinc sales obert a pacients de qualsevol classe social, on treballaven metges laics. Aquest monestir també va servir de sepulcre per membres de la dinastia Comnè.[13]

Un dels pocs membres de la família imperial que es van veure afavorits pel parentiu va ser el seu cosí Adrià Comnè (fill del seu oncle el sebastocràtor Isaac). Adrià es va fer monjo i un tems després Joan li va demanar que l'acompanyés en les campanyes militars del 1138. Més endavant el va nomenar arquebisbe de Bulgària.[14]

Itàlia

El 1137 el govern comunal d'Ancona a Itàlia va demanar el protectorat bizantí, que no es va dur a terme directament. Joan Comnè, en canvi, va cercar aliança amb l'emperador Lotari II del Sacre Imperi Romanogermànic, al qual va donar finançament econòmic per frenar conjuntament l'amenaça expansionista dels normands establerts al sud. El papa Innocenci II estava de la seva banda, mentre que Roger II de Sicília feia costat a l'antipapa Anaclet II.[15]L'aliança entre els dos imperis es va concretar també en un matrimoni quan e successor de Lotari, Conrad III d'Alemanya va cercar espòs per la seva cunyada Berta de Sulzbach i el fill de Joan, Manel.[16] També Roger va cercar aliança matrimonial entre el seu fill i alguna de les filles de Joan, però l'emperador bizantí tenia clar amb qui li convenia fer aliança i amb qui no i l'aliança matrimonial fou denegada.[17] Tot i que Lotari ja havia recuperat Bari (Pulla), va haver de recuperar la campanya perquè altres assumptes el reclamaven a Alemanya. El 27 de juliol del 1139, el papa Inocenci es va donar per vençut i va emetre una butlla reconeixent definitivament a Roger II amb els títols Rex Siciliae, ducatus Apuliae et principatus Capuae.

Síria, Armènia i els territoris dels croats

El 1129 els bizantins van perdre Mopsuètia davant el rei Lleó I d'Armènia Menor. El 1132 els armenis van ocupar Tars i Adana als bizantins i croats. L'atac bizantí a Gangra, ja recuperada pels musulmans, fou rebutjat. En canvi els danixmendites el 1133 van recuperar Kastamonu que encara conservaven els bizantins. En aquest mateix any es va fer una ofensiva contra el Regne d'Armènia Menor i foren ocupades Tars, Mamistra i Adana a la primavera, però foren rebutjats davant Anazarbe.

A partir del 1137, Joan va estar en situació d'intervenir a Síria. Els turcs d'Anatòlia estaven provisionalment neutralitzats i Roger II de Sicília, ocupat per la invasió dels seus estats per Lotari III. Així, doncs, a la primavera del 1137, va preparar a Antalya un gran exèrcit acompanyat pels seus fills: Aleix, Andrònic i Manel.[18] El seu objectiu prioritari és Antioquia[nota 2] que, segons el tractat de Devol era territori bizantí. Va marxar cap a Cilícia, que estava sota control armeni.La zona fou sotmesa així com les illes de la mar de Caralis (segurament el golf d'Antàlia). Aleix Comnè, el fill hereu, va agafar la malària i va morir a la zona. El seu germà Andrònic que portava el cadàver a Constantinoble va morir del mateix pel camí.[19]

El rei Lleó I d'Armènia Menor fou fet presoner. Els seus dominis, on el seu fill Teodor es va sostenir en part, foren annexionats i declarats la província bizantina d'Armènia. L'atac es va estendre cap a Antioquia que es va haver de declarar feudatària de l'Imperi Bizantí i Lleó va viure uns anys com a ostatge a Constantinoble on va morir el 1142.[20] Ramon de Poitiers, que era príncep d'Antioquia pel seu matrimoni,[nota 3] igual com havia fet el seu antecessor[21] va retre homenatge a Joan reconeixent-se com a vassall i, a través de l'arbitratge del rei de Jerusalem Folc V d'Anjou, es va arribar a un acord: es va planejar una operació conjunta de conquesta d'Alep després de la qual Antioquia tornaria llavors a ser bizantina, i Ramon de Poitiers seria príncep d'Alep.[22] Les operacions s'iniciaren al començament del 1138, i Ramon de Poitiers i el comte d'Edessa Joscelí II acompanyaren l'exèrcit imperial. Bizâ'a fou conquerida el 7 d'abril del 1138 i donada al comte d'Edessa. Però aquest setge els va fer perdre l'efecte de sorpresa, i l'exèrcit va fracassar en el setge de Shaizar. Ramon de Poitiers i Joscelí II no foren molt cooperatius amb els bizantins, ja que la presa d'Alep significà per a Ramon la pèrdua d'Antioquia, i van retardar l'operació de conquesta, abandonada. L'exèrcit franco-bizantí es va replegar cap a Antioquia, on Joan Comnè exigí el lliurament de la ciutadella, però Joscelí va provocar aldarulls que obligaren els bizantins a sortir de la ciutat. Joan no va tenir més remei que sortir de Síria amb les seves ambicions realitzades només en part.[23]

Mort i successió[modifica | modifica el codi]

El 1142 va dirigir una expedició a Síria contra els atabeks que havien conquerit Alep, que no va obtenir cap èxit ressonant. El 1143 va reunir a Anazarbe un exèrcit amb el qual planificava incorporar Antioquia, Alep i Jerusalem, i va al·legar que anava de peregrinació a Jerusalem, però el rei Folc no li va proporcionar una escorta suficient i Joan va decidir deixar el viatge per després de passat l'hivern.[24]

Un dia, mentre estava de cacera a un bosc proper al riu Piramos, va ser ferit accidentalment per una fletxa i la ferida li va causar gangrena, malaltia de la què va morir el 8 d'abril del 1143. Encara que l'hereu havia de ser el tercer fill Isaac, va designar com a hereu al quart fill Manel.[25]

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. El župan o jupan, títol emprat a Europa central i als Balcans, era la persona encarregada de governar una divisió administrativa
  2. El darrer governant bizantí va ser Isaac el germà gran d'Aleix I Comnè.
  3. A la mort de Bohemond II, va quedar com a successora la seva filla Constança, menor d'edat, que va acceptar el matrimoni amb el franc Ramon de Poitiers per defensar el jove regne croat.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Magoulias, 1984, p. 27.
  2. Runciman, 1951, p. 209.
  3. Angold, 1984, p. 152-153.
  4. Angold, 1994, p. 157.
  5. 5,0 5,1 Kazhdan, 1991, p. 1146.
  6. Angold, 1984, p. 153.
  7. Norwich, 1993, p. 70.
  8. Makk, 1989, p. 21-25.
  9. Brand, 1976, p. 14.
  10. Magdalino, 2002, p. 193.
  11. Angold, 1995, p. 75.
  12. Loos, 1974, p. 98-99.
  13. Angold, 1995, p. 310.
  14. Angold, 1995, p. 173-174.
  15. Chibnall, 2006, p. 86.
  16. Angold, 1984, p. 159.
  17. Brand, 1976, p. 75-76.
  18. Magoulias, 1984, p. 10.
  19. Guillem de Tir Gesta Orientalium principumXV.19
  20. Norwich, 1995, p. 76.
  21. Runciman, 1951, p. 309.
  22. Brand, 1976, p. 18.
  23. Angold, 1984, p. 156.
  24. Runciman, 1951, p. 212-213, 222-224.
  25. Brand, 1976, p. 27-28.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Angold, Michael. The Byzantine Empire 1025–1204, a political history. Longman, 1984. ISBN 978-0-58-249060-4. 
  • Angold, Michael. Church and Society in Byzantium under the Comneni, 1081-1261. Cambridge University Press, 1985. 
  • Brand, Charles M. Deeds of John and Manuel Comnenus. Columbia University Press, 1976. (Vegeu: Joan Cinnamos)
  • Chibnall, Marjorie. The Normans. Wiley & Sons, 2006. 
  • Grousset, René. Histoire des croisades et du royaume franc de Jérusalem (en francès), 1936. 
  • Kazhdan, Alexander. Oxford Dictionary of Byzantium. Oxford University Press, 1991. ISBN 978-0-19-504652-6. 
  • Lilie, Ralph-Johannes. Byzantium and the Crusader States. Clarendon Press, 1994. ISBN 978-0-19-820407-7. 
  • Loos, Milan (1974). Dualist Heresy in the Middle Ages. volum 10. La Haia: Springer, 1974. 
  • Magoulias, H. City of Byzantium: Annals of Niketas Choniates, 1984. ISBN 0-8143-1764-2. (Vegeu: Nicetes Coniates)
  • Magdalino, Paul (2002). The Empire of Manuel I Komnenos, 1143–1180. Cambridge University Press, 2002. ISBN 0-521-52653-1. 
  • Makk, Ferenc. The Árpáds and the Comneni: Political Relations between Hungary and Byzantium in the 12th century. Akadémiai Kiadó, 1989. ISBN 963-05-5268-X. 
  • Norwich, John Julius. Byzantium: The Decline and Fall. Viking, 1995. ISBN 0-670-82377-5. 
  • Runciman, Steven. "A History of the Crusades", volum I: The First Crusade, 1951. 
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Joan II Comnè Modifica l'enllaç a Wikidata