Estats croats

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
L'Orient pròxim el 1135, amb els Estats Croats amb una creu vermella

Els estats croats van ser quatre regnes catòlics del Llevant, fundats arran de la Primera Croada, que van existir del 1098 al 1291. Els quatre estats eren: el comtat d'Edessa (1098-1150), el Principat d'Antioquia (1098-1268), el comtat de Trípoli (1102-1289) i el Regne de Jerusalem (1099-1291). Aquest últim abastava parts de l'actual Israel, Cisjordània, Gaza i Transjordània, mentre que els altres estats ocupaven el litoral del Llevant.

La conquesta dels territoris va tenir lloc el 1098, quan els croats van arribar a Jerusalem a través de Síria. Baldwin de Boulogne va succeir el líder ortodox d'Edessa després d'un cop d'estat i Bohemond de Tàrent es va apoderar d'Antioquia. El 1099, Jerusalem va ser capturada i poc després Trípoli també.

La pèrdua dels territoris va començar amb la caiguda d'Edessa a mans d'un noble turc l'any 1144, mentre que la resta de regnes van perdurar fins ben entrat el segle xiii, quan van acabar sent absorbits pels mamelucs. Antioquia va ser la primera a caure el 1268, seguida de Trípoli el 1289. El Regne de Jerusalem i la resta de territoris que quedaven van caure després de la pèrdua d'Acre el 1291 i els supervivents que hi quedaeven van fugir a Xipre.

Outremer ('ultramar' en francès) és un sinònim per a referir-se a aquests estats, ja que hi va emigrar molta població del nord de França que parlava llengües d'oïl, a l'època anomenats francs.

Outremer[modifica]

La paraula outremer (francès per 'ultramar') és un adjectiu d'origen medieval que serveix com a sinònim per a referir-se als quatre estats croats, ja que la majoria no havien fet el jurament per a esdevenir croats.[1][2] Les cròniques llatines de la primera croada, escrites el segle xi, anomenaven "Franci" els cristians vinguts d'Europa occidental, independentment de la seva ètnia. Similarment, les fonts romanes d'Orient recullen el mot Φράγκοι i les àrabs, الإفرنجي al-Ifranji. D'altra banda, també hi ha cròniques que els anomenen senzillament «llatins».[3]

Context històric[modifica]

Europa catòlica[modifica]

La majoria dels croats provenien del que havia estat l'Imperi carolingi, el qual s'havia desintegrat i donat lloc a primer tres i després dos estats successors: el Sacre Imperi Romanogermànic, que englobava Alemanya, part del nord d'Itàlia i les terres veïnes; i França. L'Imperi estava descentralitzat i dividit en ducats, com la Baixa Lorena i Saxònia al nord dels Alps, mentre que a la península itàlica hi havia nomborsos estats independents de facto sobre els quals l'emperador tenia un control limitat.[4] De la mateixa manera, els reis de França sols controlaven directament una petita regió central del país, a la vegada que els comtats i ducats, com ara Aquitània o Tolosa actuaven de manera semiindependent.[5]

Història[modifica]

Fundació[modifica]

El papat volia afirmar la seva primacia sobre els diversos poders terrenals, entre ells el Sacre Imperi Romanogermànic, mantenint la Lluita de les Investidures, i els papes com Gregori VII justificaven la subsegüent guerra contra els partidaris de l'emperador en termes teològics. Es tornava acceptable, doncs, que el papa utilitzés cavallers en nom de la cristiandat, no solament contra enemics polítics del papat, sinó també contra els musulmans que ocupaven la península Ibèrica o, teòricament, en contra l'Imperi Seljúcida a l'est.[6]

El 1095 el nou papa Urbà II va cridar a la guerra santa contra els musulmans que ocupaven Jerusalem i d'altres emplaçaments religiosos a Palestina i ajudar l'emperador romà d'Orient Aleix I Comnè a combatre els turcs que estaven envaint les seves terres a l'Àsia Central i Pèrsia. La febre de les croades es va estendre per Europa, amb les promeses del Papa del perdó de tots els pecats per tots els que hi participessin i per les expectatives de riqueses i terres que es podien arrabassar dels musulmans. L'emperador Aleix va pressionar els croats perquè l'ajudessin a expulsar els turcs de les seves terres; una empresa que els croats consideraven secundària respecte a les campanyes a Palestina. A més, Aleix volia que els croats li juressin lleialtat. Finalment Jofré de Bouillon i els altres cavallers van accedir a pronunciar una versió modificada del jurament, comprometent-se a retornar algunes terres a l'emperador romà d'Orient. La primavera del 1097 els croats van marxar cap a la guerra.

Durant la campanya croada cap a Jerusalem es va aconseguir repel·lir les forces seljúcides a la batalla de Dorileon en 1097,[7] aquell mateix any s'assetjaren Antioquia,[8] que molts veien com una causa perduda. Tant és així que alguns croats van decidir tornar a Europa, i Aleix I va decidir no enviar-hi l'ajuda promesa. Quan els croats van aconseguir prendre la ciutat, van decidir que el seu jurament a l'emperador romà d'Orient quedava des d'aleshores sense efecte. Després d'aquesta victòria, els croats estaven dividits sobre el camí a prendre.

Bohemond de Tàrent, que havia estat el primer a entrar a Antioquia reclamava la ciutat per a ell, i va decidir quedar-s'hi per assegurar les seves noves possessions fundant el Principat d'Antioquia. Balduí de Bouillon va escollir quedar-se al Comtat d'Edessa, l'estat croat que havia fundat a Edessa arran de la conquesta de la ciutat d'Edessa[9] el 1098. El Regne de Jerusalem va néixer amb la presa de Jerusalem el 1099, el punt àlgid de la croada, i Jofré de Bouillon, duc de Lorena i un dels principals caps de la croada, va ser escollit com a primer rei, i el regne va quedar finalment assegurat amb la derrota de l'Egipte fatimita en la batalla d'Ascaló, i el Principat de Galilea va ser establert, almenys tècnicament, l'any 1099, quan Jofré de Bouillon va donar el control de Tiberíades, Haifa, i Betsan a Tancred d'Hauteville, responsable de la conquesta d'aquests territoris.[10]

La caiguda d'Edessa el 1144 a mans d'Imad-ad-Din Zengi I va ser el primer gran contratemps per als Estats Croats i va provocar la Segona Croada.[11] Totes les croades posteriors es van veure alterades per les incerteses estratègiques i els desacords. La Segona Croada ni tan sols va intentar recuperar Edessa, calculant que era estratègicament millor prendre Damasc, però la campanya va fracassar i Edessa es va perdre per als cristians.

Orient Pròxim[modifica]

Els primers quatre Estats Croats es van crear a l'Orient Pròxim immediatament després de la Primera Croada:

Expansió del comtat d'Edessa del 1098 al 1131.

Els dos darrers van ser:

El Regne d'Armènia Menor té els seus orígens abans de les croades, però se li va concedir l'estatus de regne pel papa Innocenci III, i més tard va ser occidentalitzat pels francs.[23]

Xipre[modifica]

Durant la Tercera Croada, els croats van fundar el Regne de Xipre. Ricard Cor de Lleó va conquerir Xipre de camí a Terra Santa.[24] L'illa es va transformar en regne i donada a Guiu de Lusignan, rei de Jerusalem el 1192. Va durar fins al 1489, quan la seva darrera reina, Caterina Cornaro el va vendre a la República de Venècia.

Grècia[modifica]

Durant la Quarta Croada, l'Imperi Romà d'Orient va ser conquerit i dividit en diferents estats, alguns d'ells governats com a Estats Croats:

El Regne de Tessalònica i l'Imperi Llatí van ser reconquerits per l'Imperi de Nicea, restablint l'Imperi Romà d'Orient el 1261. Els descendents dels croats van continuar regnant a Atenes i el Peloponès fins al segle xv, quan va ser conquerit per l'Imperi Otomà.

Llocs menors mediterranis[modifica]

Encara que petites, hi ha hagut altres entitats feudals menors resultat de les croades contra l'islam a la Mediterrània, com la Senyoria de Gerba i Tabarka, illes de l'actual Tunísia

Croades nòrdiques[modifica]

A la regió bàltica, les tribus indígenes que vivien a Estònia, Lituània i Prússia oriental durant l'edat mitjana van refusar el cristianisme. Els ordes militars dels Teutons i els Germans Livonians de l'Espasa i els seus aliats en les costes del bàltic van emprendre campanyes durant la segona croada per conquerir les tribus paganes dels voltants. Les Croades Nòrdiques es van convocar formalment el 1193 pel papa Celestí III i van continuar de manera irregular fins al segle xvi.

Evolució territorial dels Estats Llatins d'Orient a Terra Santa[modifica]

Referències[modifica]

  1. Asbridge, Thomas. The Crusades: The War for the Holy Land (en anglès). Simon & Schuster, 2012, p. 115. ISBN 978-1-84983-688-3. 
  2. Murray, Alan V (en anglès) "Chapter 4: Franks and Indigenous Communities in Palestine and Syria (1099–1187): A Hierarchical Model of Social Interaction in the Principalities of Outremer". In Classen, Albrecht (ed.). East Meets West in the Middle Ages and Early Modern Times: Transcultural Experiences in the Premodern World., 2013, pàg. 291-310.
  3. Buck, Andrew D «Settlement, Identity, and Memory in the Latin East: An Examination of the Term 'Crusader States'». The English Historical Review, pàg. 271–302. DOI: 10.1093/ehr/ceaa008. ISSN: 0013-8266.
  4. Ancos. «Italy in the Middle Ages - Life in Italy in the Middle Ages» (en anglès americà). Life in Italy, 03-09-2019. [Consulta: 9 setembre 2023].
  5. Tyerman, 2007, p. 8–9, 15–18.
  6. Riley-Smith, 1998, p. 5-8.
  7. Nicolle, David. The First Crusade 1096-99: Conquest of the Holy Land (en anglès). Osprey Publishing, 2003, p.39-40. ISBN 1841765155. «Nicolle» 
  8. Watson, Bruce. Sieges: a comparative study. Bloomsbury Academic, 1993 llengua=anglès, p. 21-22. ISBN 9780275940348. 
  9. «Estats croats». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  10. Grousset, 1935, p. 232-240.
  11. Phillips, Jonathan. The Second Crusade: Extending the Frontiers of Christendom (en anglès). Yale University Press, 2008, p. iv. ISBN 9780300168365. 
  12. Grousset, 1935, p. 275-293.
  13. Grousset, 1935, p. 294-295.
  14. Phillips, Jonathan. The Second Crusade: Extending the Frontiers of Christendom (en anglès). Yale University Press, 2008, p. iv. ISBN 9780300168365. 
  15. Ralph-Johannes, 1993, p. 39-42.
  16. Nicolle, David; Turner, Graham. Acre 1291: Bloody Sunset of the Crusader States (en anglès), p. 15-16. 
  17. Arteaga, 2012, p. 206.
  18. Regan, Geoffrey. Saladin and the Fall of Jerusalem (en anglès). Routledge, 1987, p.79. ISBN 0709942087. 
  19. Nicolle, David. Hattin 1187: Saladin's greatest victory. Osprey Publishing, 1993, p.65. ISBN 1855322846. 
  20. Smail, R. C.. Crusading warfare, 1097-1193. CUP Archive, 1972, p.37. ISBN 0521097304. 
  21. Wood, Anthony. Time in the Levant (en anglès). Troubador Publishing Limited, 2019, p. 37. ISBN 9781789015416. 
  22. Venning, 2015, p. 67.
  23. Melville, 1995, p. 160.
  24. Hinze, 2007, p. 11.

Bibliografia[modifica]

  • Venning, Timothy. A Chronology of the Crusades (en anglès). Routledge, 2015. 
  • Ekkehard, Aner. Großer Atlas zur Weltgeschichte (en alemany). Westermann, 1997. 
  • Arteaga, Deborah L. Research on Old French: The State of the Art (en anglès). Springer Science & Business Media, 2012. ISBN 9789400747685. 
  • Grousset, René. Histoire des croisades et du royaume franc de Jérusalem I. L'anarchie musulmane – 1095-1130 (en francès). Perrin, 1935. ISBN 2-262-02549-5. 
  • Hinze, Maxi. The Third Crusade and Its Impact on England (en anglès). GRIN Verlag, 2007. 
  • Melville, Marion. La vida secreta de los templarios (en castellà). Tikal, 1995. 
  • Ralph-Johannes, Lilie. Byzantium and the Crusader States 1096-1204 (en anglès). Oxford University Press, 1993. 

Vegeu també[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Estats croats