Aleix II Comnè

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaAleix II Comnè
Alexios II - komnenos.jpg
Aleix II en una il·lustració del
Promptuarii Iconum Insigniorum
Nom original Αλέξιος Β’ Κομνηνός (grec)
 Emperador bizantí
24 de setembre 1180 – octubre 1183
Dades biogràfiques
Naixement Constantinoble
10 de setembre de 1169
Constantinoble
Mort octubre del 1183
Constantinoble
Causa de mort Estranglament i assassinat polític
Dades familiars
Dinastia Comnè
Cònjuge Agnès de França i de Xampanya
Pares Manel I Comnè de TrebisondaMaria d'Antioquia
Germans
Modifica dades a Wikidata

Aleix II Comnè (en grec:Ἄλεξις o Ἀλέξιος Κομνηνός, en llatí:Alexius II Comnenus) (1167-1183), fou emperador bizantí del 1180 al 1183.

Era fill de l'emperador Manel I Comnè, nascut el 1169 (segons Nicetes Coniates el 1167). Als tretze anys (1179) es va casar amb Agnès de França, filla del rei Lluís VII de França. A la mort del seu pare el va succeir en el tron sota regència de la seva mare Maria d'Antioquia, filla del príncep Ramon d'Antioquia.

En un cop d'estat Andrònic I Comnè va obligar el jove emperador a signar l'ordre d'execució de la regent. Tot seguit el va fer matar i es va proclamar emperador (1183).

La successió de Manel I[modifica | modifica el codi]

El regnat de Manel I Comnè (1143-1180) havia marcat l'apogeu dels Comnè.[1] El 1161 es va casar en segones noces amb Maria d'Antioquia, germana del príncep Bohemond III i filla de Ramon d'Antioquia. Com a estrangera que era, no va ser mai acceptada per la resta de la família Comnè ni pels bizantins.[2] Manel estava llavors en una posició estable de superioritat: en pau amb els normands de Sicília i amb Frederic Barba-Roja; havia signat una treva amb Nur-ad-Din Mahmud i Kilij Arslan I s'havia reconegut vassall de l'Imperi Bizantí; havia aprofitat la mort del rei Geza II d'Hongria per sotmetre el país juntament amb els serbis, que eren una font constant d'agitació i els va forçar a cedir a l'imperi les regions de Dalmàcia i Croàcia.

Manel Comnè no tenia fills mascles del seu anterior matrimoni, i pretenia que Béla III d'Hongria es casés amb la seva filla Maria Comnena per seguir la seva línia. Bela rebé el títol de "dèspota" (despotes), un nou càrrec creat per a ell que tan sols estava per sota de l'emperador. Els anys 1164 i 1165 Bela va acompanyar l'emperador Manel en campanyes contra Hongria, per conquerir l'"herència paterna" de Bela (els ducats de Croàcia i Dalmàcia).[3] Però quan Manel es va tornar a casar i va néixer el seu fill Aleix, Bela va perdre la seva rellevància i el prometatge de Bela amb Maria va ser substituït pel d'una germana de la nova dona de Manel. El 1173 va morir el rei d'Hongria Esteve IV i des de la cort hongaresa van reclamar el retorn de Bela per la successió, Manel va accedir a condició que Bela jurés respectar els interessos de l'Imperi Bizantí.[4]

Manel va morir el 24 de setembre del 1180 quan el seu fill Aleix només tenia onze anys. Uns mesos abans, per tal d'assegurar la reconciliació amb Lluís VII de França va casar el seu fill amb la filla del rei francès Agnès, que tenia nou anys. Va donar l'ordre que en cas de morir mentre Aleix encara fos menor d'edat, la regència la faria la seva mare, Maria d'Antioquia, amb la condició que ella prengués l'hàbit monàstic. Obeint la darrera voluntat del seu marit maria va prendre l'hàbit i va adoptar el nom Xena per la seva condició de monja, que vol dir «l'estrangera».[5][6] Això no li va impedir continuar vivint al palau imperial, fins i tot es va atrevir a tenir un amant, el protosebaste Aleix Comnè, nebot de Manel i oncle de la reina de Jerusalem.

La regent aviat es va guanyar l'antipatia dels bizantins perquè afavoria els mercaders itàlics i francs i demostrava preferència per tot allò que venia d'occident.[7][8]Ràpidament es va començar a ordir una conspiració instigada per la filla de Manel, Maria i el seu marit Rainier de Montferrat. L'objectiu era probablement assassinar el protosebastos i permetre al matrimoni de Maria i Rainier exercir la regència en nom d'Aleix II. Però la conspiració fou descoberta i, Maria i Rainier es van refugiar a Santa Sofia per demanar protecció al patriarca Teodosi. Allà van passar dos mesos mentre l'agitació als carrers anava en augment. Finalment es van rendir a canvi del perdó de la regent, el patriarca per la seva part fou enviat a l'exili, decisió que va aixecar noves sublevacions, un temps després la regent li va permetre tornar a Constantinoble amb gran pompa.[9][10]

Atacs de Béla III d'Hongria i Arslan II[modifica | modifica el codi]

Aleix II no semblava tenir desig d'assolir el poder, vivia despreocupat, dedicat als jocs, anar de cacera i altres entreteniments.[7]

Davant la feblesa de la regència, Béla III va trencar la promesa que havia fet a l'emperador Manel i va iniciar campanya militar per recuperar per Hongria els territoris de Dalmàcia i Croàcia. El 1183, amb l'ajut del gran žoupan Esteve Nemanja de Sèrbia, va iniciar l'atac: Belgrad, Branitxevo, Naissos foren conquerides.

A Àsia menor, el soldà seljúcida Kilij Arslan II va tallar l'enllaç entre l'Imperi Bizantí i la costa ocupant les ciutats de Cotyaeum a Frígia, Sozòpolis a Pisídia, i va arribar fins a Attàlia. El rei d'Armènia, Rupen III, també va aprofitar per ocupar territori de la Cilícia bizantina.[11][9]

La usurpació d'Andrònic[modifica | modifica el codi]

Andrònic Comnè era fill d'Isaac Sebastocrator, nét de l'emperador Isaac I Comnè, i havia passat molts anys o bé empresonat o bé exiliat per faltar a la confiança de l'emperador Manel. L'any 1182 va aplegar un petit exèrcit i va marxar cap a Constantinoble. La regent va enviar tropes al seu encontre comandades pel general Andrònic Àngel i es van trobar a prop de Nicomèdia, on Andrònic Comnè va reeixir vencedor, ja que les tropes de la regent es van passar al seu bàndol. Andrònic Comnè va fer arrestar el protosebaste, un temps després el va fer cegar i mentrestant va exigir l'entrada en un convent de la regent. Al maig els bizantins, sabedors de la proximitat de les tropes d'Andrònic, van deixar anar la fúria acumulada i es van posar al capdavant de la revolta.

Els partidaris de la regent van fugir cap a Síria i els que no van poder fugir van cercar refugi en llocs sants. Malgrat tot, la multitud no va respectar ni tan sols els que estaven al l'Hospital dels Cavallers de Sant Joan, que van ser morts als llits; al llegat papal li van tallar el cap i el van lligar a la cua d'un gos. En uns dies es van trencar els esforços de Manel per unir Bizanci amb Europa.[12][13][14]

Al setembre Andrònic va fer coronar Aleix II a l'església de Santa Sofia. Tot seguit va fer empresonar Maria i Rainier, on van morir enverinats. Uns dies després, va obligar l'emperador a signar l'execució de la seva mare sota acusació de conspirar amb el rei d'Hongria. La major part dels funcionaris van ser substituïts per altres fidels a Aleix i Andrònic. L'any següent, quan Andrònic va saber que els fills d'Andrònic Àngel havien encetat una revolució a Nicea, es va fer coronar coemperador. Unes setmanes després Aleix va aparèixer estrangulat al seu llit, Andronic van manar que llancessin el seu cos a la mar.[15][16][17]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Kazhdan, 1991, p. 1289.
  2. Bréhier, 2006, p. 273.
  3. Norwich, 1995, p. 128-129.
  4. Angold, 1984, p. 178.
  5. Ostrogorsky, 1996, p. 418.
  6. Treadgold, 1997, p. 650.
  7. 7,0 7,1 Norwich, 1995, p. 140.
  8. Harris, 2006, p. 104.
  9. 9,0 9,1 Treadgold, 1997, p. 650-651.
  10. Bréhier, 2006, p. 281.
  11. Kazhdan, 1991, p. 278, 1128.
  12. Norwich, 1995, p. 142-143.
  13. Harris, 2006, p. 116-119.
  14. Bréhier, 2006, p. 282.
  15. Norwich, 1996, p. 143.
  16. Harris, 2006, p. 118.
  17. Ostrogorsky, 1996, p. 417-418.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Aleix II Comnè Modifica l'enllaç a Wikidata
  • Angold, Michael. The Byzantine Empire 1025–1204, a political history. Longman, 1984. ISBN 978-0-58-249060-4. 
  • Bréhier, Louis. Vie et mort de Byzance. París: Albin Michel, 2006. ISBN 2-226-17102-9. 
  • Harris, Jonathan. Byzantium and the Crusades. Continuum International Publishing Group, 2006. ISBN 1852855010. 
  • Kazhdan, Alexander. Oxford Dictionary of Byzantium. Oxford University Press, 1991. ISBN 978-0-19-504652-6. 
  • Norwich, John Julius. Byzantium: The Decline and Fall. Viking, 1995. ISBN 0-670-82377-5. 
  • Ostrogorsky, Georges. Histoire de l'Etat byzantin. París: Payot, 1996. 
  • Treadgold, Warren T. A History of the Byzantine State and Society. Stanford, Califòrnia: Stanford University Press, 1997.