Bonifaci I de Montferrat

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Bonifaci I de Montferrat
Bonifacio-de-Montferrato.jpg
Elecció a Soissons de Bonifaci de Montferrat com a líder de la quarta croada el 1201. Oli d'Henri Decaisne, 1740.
rei de Tessalònica
1204 – 1207
marquès de Montferrat
1192 – 1207
Conrad
Dades biogràfiques
Naixement 1150
Mort 4 setembre 1207
Dinastia Aleramici
Pares Guillem V de Montferrat i Judit de Babenberg

Bonifaci I de Montferrat (en italià: Bonifacio del Monferrato; en grec: Βονιφάτιος Μομφερρατικός, Vonifatios Momferratikos), també conegut com a Bonifaci I de Tessalònica o Bonifaci I d'Aleramici, 1150 - 4 de setembre, 1207) fou marquès de Montferrat i rei de Tessalònica. Va ser nomenat el cabdill de la quarta croada. Era el tercer fill de Guillem V de Montferrat i de Judit de Babenberg i nasqué després que el seu pare retornés de la segona croada. Els seus germans grans foren Guillem I de Montferrat, comte de Jaffa i Ascaló, i Conrad I de Montferrat, qui arribà a ser rei consort de Jerusalem.

Heroi trobadoresc del Piemont[modifica | modifica el codi]

Bonifaci apareix descrit en la seua joventut, a finals de la dècada del 1170, en la famosa Carta Èpica, "Valen marques, senher de Monferrat", pel seu bon amic de la cort, el trobador Raimbaut de Vaqueiras.[1] Aquesta carta inclou el rescat de l'hereva Jacopina de Ventimiglia de mans del seu oncle el comte Otto, que tenia la intenció d'apoderar-se de les possessions que havia heretat, i a tal fi l'havia enviat a Sardenya. Després de rescatar-la, Bonifaci li arranjà un matrimoni. Novament, quan Albert Malaspina (marit d'una de les germanes de Bonifaci) segrestà Saldina de Mar, filla d'una prominent família genovesa, Conrad l'alliberà i la retornà al seu amant, Ponset d'Aguilar.[2]

Cultura trobadoresca[modifica | modifica el codi]

Malgrat les guerres, durant la dècada del 1180 al 1190, Bonifaci presidí una de les corts més prestigioses de cultura cavalleresca i trobadoresca. Al segle XII, el piamontès era pràcticament indistingible de l'occità. A més del trobador Raimbaut de Vaqueiras, visitaren la seva cort famosos trobadors com Pèire Vidal, Gaucelm Faidit, i Arnaut de Maruelh. El patronatge de Bonifaci fou molt celebrat; fins i tot Gaucelm l'anomenava Mon Thesaur ("El meu tresor"), mentre que Vaqueiras l'anomenava N'Engles ("l'anglès"), malgrat que mai no se n'ha conegut la raó.

Relacions amb l'Imperi Bizantí[modifica | modifica el codi]

El 1179, l'emperador bizantí Manel I Comnè oferí la seva filla Maria en matrimoni a qualsevol dels germans Montferrat, i com que tant Conrad com Bonifaci ja estaven casats i Frederic de Montferrat era bisbe, l'escollit fou el germà menor, Renyer. Tres anys després però, Renyer fou assassinat durant la usurpació al tron bizantí d'Andrònic I Comnè.[3]

Relacions amb el Regne de Jerusalem[modifica | modifica el codi]

El seu germà gran, Guillem, havia mort el 1177 poc després de casar-se amb la princesa Sibil·la, hereva del Regne de Jerusalem.[4]

El 1183, el nebot de Bonifaci, Balduí V de Jerusalem fou coronat rei de Jerusalem. El pare de Conrad, Guillem V de Montferrat anà a Jerusalem per auxiliar el seu nét, deixant el Marquesat de Montferrat a càrrec de Conrad i Bonifaci.[5] Però el 1187, Conrad seguí els passos del seu pare i marxà per casar-se amb Teodora, filla de l'emperador bizantí Isaac II Àngel, a fi de renovar l'aliança del llinatge amb l'Imperi Bizantí. Aleshores, tant Bonifaci com Conrad havien enviudat.

Relacions amb el Comtat de Savoia[modifica | modifica el codi]

El 1189 Bonifaci encapçalà el consell de regència en nom de Tomàs I de Savoia, fill del seu cosí Humbert III de Savoia, fins que el nen fos major d'edat.[6]

Relacions amb el Sacre Imperi[modifica | modifica el codi]

Com la resta del seu llinatge, va fer costat a Frederic I Barba-roja en les seues guerres contra les ciutats de la Lliga Llombarda.

El 1191 l'emperador Enric VI del Sacre Imperi Romanogermànic li concedí el Comtat d'Incisa, però aquest fet provocà una guerra amb les ciutats d'Asti i d'Alessandria. Bonifaci creà la Lliga de Cremona, mentre que les dues ciutats crearen la Lliga de Milà.[7] Bonifaci les derrotà a la batalla de Montiglio Monferrato el juny d'aquell mateix any, però la guerra no era favorable als interessos del llinatge i finalment s'arribà a una treva l'abril del 1193.[8]

El juny del 1194 l'emperador Enric VI del Sacre Imperi Romanogermànic l'escollí per liderar l'expedició contra el Regne de Nàpols.[9] La campanya finalitzà de manera victoriosa amb la coronació de l'emperador Enric VI a Palerm. Però la guerra continuà i el 1199 Bonifaci veié que la guerra s'havia perdut i començà a negociar la pau.

La quarta croada[modifica | modifica el codi]

Article principal: Quarta Croada

Quan el cabdill de la quarta croada, el comte Teobald III de Xampanya, morí l'any 1201, Bonifaci fou escollit com a nou cabdill.[10] Era un soldat experimentat i aquesta era una bona oportunitat per a recuperar la reputació del seu llinatge. Els Montferrat eren prou coneguts a l'Orient: el seu cosí Balduí i el seu germà Conrad havien estat reis de Jerusalem, i la seva cosina, Maria de Montferrat era l'hereva del regne. A més, un cosí de Bonifaci, Felip de Suàbia, estava casat amb Irene Àngel, filla del derrocat emperador bizantí Isaac II Àngel.[11]

Malgrat que la intenció inicial de la croada era atacar els musulmans a Egipte, l'hivern del 1201, Bonifaci, Felip i Aleix IV Àngel, fill i hereu de l'emperador bizantí derrocat Isaac II, es trobaren per tal de planejar un possible canvi de plans de la croada amb l'objectiu de restituir Isaac II Àngel en el tron de Bizanci. En exposar els seus plans al papa Innocenci III, aquest l'advertí que s'abstingués d'atacar cap territori cristià, inclosos els cristians ortodoxos de Bizanci.

L'exèrcit croat estava en deute amb la República de Venècia, que havia proporcionat la flota pel transport a l'Orient. El dux venecià Enrico Dandolo exigí com a compensació que els croats ataquessin i capturessin les ciutats de Trieste, Moglie, i Zara, fet que finalment tingué lloc. El dux Enrico Dandolo acabà convertint-se en el cabdill efectiu de la croada, de manera que Bonifaci passà a ser-ne tan sols la figura visible. Malgrat que el papa Innocenci III s'enfurismà en saber que els croats havien atacat ciutats cristianes, el dux Enrico Dandolo li prometé que quan Aleix IV Àngel fos restituït en el tron de Bizanci posaria fi al Gran Cisma d'Orient.[12]

Després de la conquesta de Constantinoble, Bonifaci intentà d'aprofitar la reputació i relacions del seu llinatge per tal de ser nomenat nou emperador bizantí, però els venecians el varen vetar, car creien que això reduiria la seva influència a l'Orient. Per tant, un cavaller de la croada, Balduí IX de Flandes fou coronat com a Balduí I de Constantinoble mentre que Bonifaci fundà el Regne de Tessalònica i s'apoderà de Creta; més tard però, acabà venent l'illa als venecians.[13] Per tal de legitimar la seva coronació com a rei de Tessalònica, Bonifaci al·legà que el seu germà Renyer de Montferrat l'havia acollit en casar-se amb Maria Comnè l'any 1180.[14][15] [16]

Família i mort[modifica | modifica el codi]

Bonifaci es casà en primeres núpcies el 1170 amb Helena del Bosco. Tingueren tres fills:

En segones núpcies es casà el 1186 amb Joana de Châtillon-sur-Loing. No tingueren fills.[17]

En terceres núpcies es casà el 1204 a Constantinoble amb Margarida, filla del rei Béla III d'Hongria. Margarida era vídua de l'emperador Isaac II Àngel. Tingueren un fill:

Bonifaci fou assassinat en una emboscada dels búlgars el 4 de setembre del 1207, fou decapitat i el seu cap fou enviat al tsar Kalojan I Asen de Bulgària.[18]

Bonifaci I de Montferrat
Naixement: 1150 Mort: 4 de setembre 1207
Precedit per:
Conrad I de Montferrat
(germà)
Marquès de Montferrat
(11911207)
Succeït per:
Guillem VI de Montferrat
(fill)
— Territori conquerit: —
quarta croada
rei de Tessalònica
(12051207)
Succeït per:
Demetri de Montferrat
(fill)
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Bonifaci I de Montferrat Modifica l'enllaç a Wikidata

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Akehurst; Davis, 1995, p. 296–297.
  2. de Riquer, 1992, p. 853.
  3. Guillem de Tir, Historia rerum in partibus transmarinis gestarum 22.4
  4. Runciman, 1978, p. 411.
  5. Runciman, 1978, p. 444.
  6. Carutti, 1888, p. 204.
  7. Busk, 2005, p. 163–164.
  8. de Riquer, 1992, p. 850–851.
  9. Sturdza, 1999, p. 537.
  10. Queller, 1999, p. 21.
  11. Runciman, 1978, p. 112.
  12. Treadgold, 1997, p. 662-663.
  13. Setton, 1976, p. 177.
  14. Salimbene de Adam, Chronicle, edició del 1966, vol. 2 p. 790
  15. Runciman, 1978, p. 125.
  16. Haberstumpf, 1995, p. 56-67.
  17. Champagne Nobility
  18. Treadold, 1997, p. 715.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Akehurst, F. R. P.; Davis, Judith M. A handbook of the Troubadours. University of California Press, 995. ISBN 0520079760. 
  • Brand, Charles M. Byzantium Confronts the West, 1968. ISBN 0-7512-0053-0. 
  • Busk, M. Mediaeval Popes, Emperors, Kings and Crusaders Or Germany, Italy and Palestine Part Three. Kessinger Publishing, 2005. ISBN 141797088X. 
  • Carutti, D. Il conte Umberto I e il re Ardoino, 1888. 
  • Cognasso, Francesco. Il Piemonte nell’Età Sveva, 1968. 
  • de Riquer, Martí. Los trovadores: historia literaria y textos, volum 2. Ariel, 1992. ISBN 8434483645.. 
  • Goria, Axel. «Bonifacio di Monferrato». A: Dizionario Biografico degli Italiani, vol. XII, 1970, p. 118-124. 
  • Linskill, Joseph. The Poems of the Troubadour Raimbaut de Vaqueiras, 1964. 
  • Magoulias, Harry J. (transl.). O City of Byzantium, Annals of Niketas Choniates, 1984. ISBN 0-8143-1764-2. 
  • Villehardouin, Geoffrey de. «The Conquest of Constantinople». A: Chronicles of the Crusades, 1963. ISBN 0-14-044124-7. 
  • Queller, Donald E.; Madden, Thomas F. The Fourth Crusade: The Conquest of Constantinople, 1999. ISBN 0-8122-1713-6. 
  • Runciman, Steven. A history of the Crusades. Penguin Books, 1978. 
  • Setton, Kenneth Meyer. The Papacy and the Levant, 1204-1571: The thirteenth and fourteenth centuries. American Philosophical Society, 1976. ISBN 0871691140. 
  • Sturdza, M. D.. Dictionnaire Historique et Généalogique des Grandes Familles de Grèce, d'Albanie et de Constantinople, 1999. 
  • Treadgold, Warren T. A History of the Byzantine State and Society. Stanford, Califòrnia: Stanford University Press, 1997. 
  • Usseglio, Leopoldo. I Marchesi di Monferrato in Italia ed in Oriente durante i secoli XII e XIII, 1926. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]