Cavaller

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats, vegeu «Cavaller (desambiguació)».
Un cavaller amb el seu cavall. Quadre de Viktor Mikhailovich Vasnetsov, El cavaller a la cruïlla de camins (1878)

L'accepció més pura pel mot cavaller és "persona que munta a cavall", que és de gran riquesa en semàntica. Va passar de significar el fet de muntar a un cavall a expressar una condició social molt diferent i canvià en les distintes etapes històriques. En llatí es deia «caballus -i» dels cavalls que eren especialment de feina, però empraven el terme «equus -i» per a la resta dels cavalls, especialment per als que s'utilitzaven en la guerra, d'aquí que s'anomenés ordo quester la classe social dels cavallers romans. «Caballus» venia també del grec «kaballes -ou», amb el significat igualment de cavall de treball.

Orígens de la cavalleria medieval[modifica | modifica el codi]

Nomenament d'un cavaller o bescollada. The Accolade, d'Edmund Blair Leighton (1901)

Des de l'antiguitat la cavalleria pesant era coneguda com a catafracta, els quals estaven involucrats en les diferents guerres, principalment pel poble de l'Iran, amb els seus braços i el seu paper en el combat similars als dels cavallers medievals. No obstant això, un catafracta no tenia una posició fixa polític o funció social que no sigui la seva funció militar.

Torneig medieval del Còdex Manesse, representant el tumult.

Els sàrmates irànics van ser probablement els creador dels cavallers armats de l'Europa medieval.[1] La cavalleria com es coneix a Europa es caracteritza per la combinació de dos elements, el feudalisme i el servei com un guerrer a cavall. Tots dos van sorgir sota el regnat de l'emperador franc Carlemany, del qual la cavalleria de l'Edat Mitjana es pot veure que hagués tingut la seva gènesi.

Algunes porcions dels exèrcits dels pobles germànics que ocuparen l'Europa des del segle tercer EC, sempre havia estat muntats, i alguns exèrcits, com els dels ostrogots, eren compostos en la seva majoria cavalleria. No obstant això, foren els francs els que van arribar a dominar Europa occidental i central després de la caiguda de Roma, i en general, enviaven exèrcits compostos de grans masses d'infanteria, amb una elit d'infanteria, el comitatus, que sovint es muntava a cavall en la batalla en comptes de marxar a peu. Muntar a cavall en la batalla tenia dos avantatges fonamentals: reducció de la fatiga, sobretot quan els soldats d'elit portaven armadura (com era cada vegada més comú en els segles després de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident); i el fet que donava més mobilitat als soldats per reaccionar davant les incursions dels enemics de l'Imperi Romà d'Occident, particularment les invasions musulmanes que van abastar Europa en el 711. Així va ser que els exèrcits del rei dels francs i senyor de la guerra Carles Martell, els que van derrotar la invasió àrab omeia a la batalla de Tours en el 732, encara que eren en gran part exèrcits d'infanteria, les elits mutaven a cavall per la batalla, però es desmuntaven per lluitar, proporcionant un nucli dur de l'impost de les partides de la guerra d'infanteria.

Cavallers segons etapes històriques[modifica | modifica el codi]

  • Cavaller de l'antiga Roma.
  • Cavaller cobert (noblesa catalana).
  • Cavaller de qualssevol dels ordes de cavalleria.
  • Persona que té un comportament lloable: "vós sou tot un cavaller".
  • Cavaller caminant, dels llibres de cavalleries.
  • Cavaller a plaça.
  • Cavaller com obra de defensa en una torre d'un castell.
  • Cavaller en substitució de senyor: ha vingut un cavaller.

També s'empra aquest terme per referir-se a la peça dels escacs que avui dia s'acostuma a representar amb un cavall, sovint recolzant-se sobre les potes darreres. Això és perquè a la tradició d'aquest joc (que ha patit moltes variants i versions abans d'arribar a l'actual) les peces representaven guerrers, i en lloc del cavall actual acostumava a usar-se la figura d'un guerrer assegut sobre un animal de muntura.

Cavallers en el feudalisme[modifica | modifica el codi]

Eren guerrers a cavall de l'Europa medieval que servien al rei o a un altre senyor feudal com retribució habitual per la tinència d'una parcel·la de terres, encara que també per diners, com tropa mercenària. El cavaller era generalment un home noble, que havent servit al patge i escuder, després l'ascendien amb cerimònia els seus superiors al rang de cavaller. Durant la cerimònia l'aspirant acostumava a prestar jurament de ser valent, lleial i cortès, així com protegir als indefensos. Després del segle XV, el títol de cavaller s'atorgà als civils en recompensa pels serveis públics.

A tots els països que acostumen a concedir el títol de cavaller, constitueix un honor atorgat pel monarca tant a homes com a dones, en reconeixement d'un notori mèrit personal, i mitjançant l'acord d'un orde de cavalleria. El títol sir o dame s'avantposa al nom, rere el qual col·loquen les inicials de l'orde de cavalleria.

Els cavallers havien jurat morir per la fe cristiana, pel seu senyor i per la seva terra. Si es declarava una guerra, hi acudien amb les seves cotes de malla, llances i pesades espases, que en lloc de tallar trencaven ossos i esquinçaven músculs i lligaments. L'assalt a un castell ocupava unes cent persones entre defensors i atacants. Arran de la lluita contra els infidels, es creia que es podia arribar a ser sant servint amb les armes. Això va dur a la sacralització de la cerimònia d'armar cavaller i a la creació d'un cristianisme de guerra, del qual en sorgiran els templers.[2]

Ideologia cavalleresca[modifica | modifica el codi]

Es consolida la ideologia cavalleresca en un moment  de desig de fer una mirada retrospectiva vers un models cavallerescos ideals, que no existien més enllà de la ficció. La literatura, doncs, té un pes extraordinari en la configuració i propaganda dels ideals cavallerescs.

L’herència romana i la influència eclesial són factors fonamentals pel desenvolupament de la cavalleria, però el factor  més influent fou l’herència germànica. L’augment de guerrers germànics que s’havien incorporat a les files romanes, afavorí la incorporació d’armament, renovació del vocabulari i pràctiques guerreres i tot un conjunt de valors i noves costums, com ara la veneració del cavall i cultes de caràcter màgic entorn l’espasa.

Una de les innovacions guerreres fou l’adopció d’un nou mètode de combat que posava l’èmfasi a la càrrega amb llança en posició horitzontal, una revolució cultural exclusiva dels cavallers. Al voltant d’aquesta forma de combatre es va generar una ètica, un codi i una ideologia que distingia els cavallers dels altres lluitadors: els guerrers no busquen matar, sinó vèncer,  no ataquen mai en grup un cavaller sol, un cavaller ferit o un cavaller d’esquena quan fuig. La valentia en combat era vista com un valor suprem, una virtut d’ordre sagrat i místic. Tots aquesta renovació dels valors va donar pas a una humanització de la guerra.

Tota aquesta ideologia rendeix culte a un passat remot en el que la cavalleria era perfecte, a una edat daurada representada pel mite d’Artur, que convertia el present en un pàl·lid reflex d’aquell ideal, bastit per la literatura, que exaltava una ètica guerrera i un sentit de l’honor que convivia amb la brutalitat pròpia de totes les guerres.

El cavaller fora de la ficció literària[modifica | modifica el codi]

La cavalleria en la literatura romànica fou molt idealitzada i poc realista. Moltes històries foren descrites en terres inexistents, ubicats en terres llunyanes i temps indefinits. Vegem algunes diferències entre el cavaller dins i fora la ficció literària:

Sant Jordi matant el drac i salvant la seva princesa. Heroïcitat i amor idealitzat

En la ficció podem veure molts lluitadors que per molts cops d’espasa que rebessin podien tornar-se a aixecar i continuar lluitant. A la vida real però, les espases pesaven molt més del que es vol transmetre i formaven part del braç del cavaller. Un cop fort d’espasa a un altre cavaller significava la mort.

Ser cavaller implicava també, formar part d’un cert status social, de la noblesa. No tothom podia arribar a ser cavaller. Durant les batalles, per cada cavaller era necessari un mínim d’una o dues muntures, dos escuders i a més, uns cinc cavalls. En conseqüència, calia que aquests cavallers disposessin de molts diners per a poder mantenir tots aquests animals, persones i equipaments. En la ficció literària, en canvi, els cavallers passen tota la batalla amb el mateix cavall i amb una sola muntura.

En la ficció, predominaven les heroïcitats dels cavallers i les seves gestes. Un gran cavaller sempre lluitava sol davant dels seus enemics. A la vida real, però, això seria inconcebible. Qualsevol cavaller solitari era considerat mort des d’un bon inici. Per començar, un cavaller solitari no podia posar-se ell mateix l’armadura, ja que necessitava ajuda externa. A més, la cavalleria no va ser concebuda com una forma solitària de treballar, sinó que es treballava de forma grupal i presentat solidaritat amb la resta dels companys, d’aquesta manera s’asseguraven la unió i la cohesió com a grup i el poder-se protegir els uns als altres.

La literatura, doncs, intentava donar una visió més noble del cavaller. En la ficció, la tasca dels cavallers es presentava heroica i honorífica, que ho era, però molts dels seus drets no ho eren, com si que es dóna a entendre a la ficció. Tenien dret a les violacions, mentre que a la ficció regna l’amor idealitzat. Aquesta actitud honorífica també portava al perdó a la vida de molts enemics que estaven a punt de rebre l’últim cop mortal, mentre que a la vida real no era així. Això portava a que molts cavallers un cop es volien retirar d’aquest ofici, se n'anessin a viure interns la resta dels seus dies en monestirs i morir així fora de tots els pecats comesos i en pau. Així doncs, a la ficció era un altra: els bons cavallers havien de morir en combat, morir amb l’espasa a la mà.

autor de Don Quixot de la Manxa
Retrat de Miguel de Cervantes

-En conclusió, la cavalleria també tenia la seva part arrogant i individualista a la vida real que sortia fora dels ideals de l’Església. Estem parlant de les justes i els tornejos on els cavallers lluiten per la pròpia diversió i la del seu públic en la cerca i la obtenció del reconeixement de la glòria individual. La moral cristiana defensava la solidaritat i el treball grupal com a defensors del poble i no com a gesta individual. Ser cavaller havia de ser una feina, un treball i no una diversió. Ser cavaller representava la justícia, la fidelitat, l’honor, la fe, etc.

Com s'ha pogut veure, doncs, des de la literatura s’ha idealitzat la paraula “cavaller” i encara que estigui dins del context històric i social de l’època, la seva disciplina queda idealitzada. “Cavaller”, doncs, és una paraula disfressada que no té molt a veure amb el cavaller real de l’Edat Mitjana.

Exemples de novel·la cavalleresca on es pot veure trets idealitzats, com l’amor, l’honor, el perdó, la mort, la solidaritat i la solitud del cavaller:

Armadura d'un cavaller[modifica | modifica el codi]

Constava d'un elm (plomall, cimera i visera), una espatllera, una gola, dos rests i guants de ferro, una corretja,un pitet i però sota una cota de malla, un quixot, unes genolleres i uns esperons.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «The Scythians and Sarmatians» (en anglès). [Consulta: 31 març del 2011].
  2. «Cavaller». Web. Generalitat de Catalunya. Romànic Obert. [Consulta: 18 gener 2014].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Cerdà, Jordi. Introducció a la literatura europea. Mòdul 1. Qüestions preliminars. Materials docents de la UOC.. 
  • Keen, M.H.. La caballería: la vida caalleresca en la Edad Media, M. Riquer (prol.).. Barcelona: Ariel, 2010. 
  • Caballeros y caballería en la Edad Media, JeanFlori, Barcelona, Paidos, 2001

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Cavaller Modifica l'enllaç a Wikidata