Destrer

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Taula central del Retaule del Centenar de la Ploma (datat entre 1401 i 1405), que representa la batalla del Puig, el 1237. Atribuït inicialment a Marçal de Sax, i amb posterioritat a Miquel Alcanyís. Londres: Victoria and Albert Museum.
Un destrer (a la dreta en primer pla), segons una miniatura de les Grandes Chroniques de France, de Jean Fouquet.

El destrer[1][2][3] era el tipus de cavall de guerra més valuós de l'època medieval. Era el cavall que muntaven els cavallers en batalles, justes i torneigs. Les fonts angleses contemporànies l'anomenaven Great Horse, més per les seves característiques que per la seva alçada.[4]

El terme destrer deriva del llatí vulgar dextrarius, que significa dretà. La denominació fa referència a la manera de portar l'escuder el cavall a la mà dreta, en destre, mentre que el cavaller muntava un cavall inferior. Així, el destrer arribava a la batalla descansat, sense que l'hagués cavalcat ningú.[5][6][7]

Els destrers eren animals cars i escassos, que no estaven a l'abast de tots els cavallers. Les muntures habituals eren els rossins i els corsers. En molts documents no hi ha cap diferència entre els destrers i els corsers.[8][9]

Característiques[modifica]

Dos destrers encobertats segons una miniatura del Còdex Manesse.

Hi ha molta controvèrsia sobre les característiques dels destrers. No es tractava d'una raça especial de cavalls. Un destrer calia que no fos massa petit i era indispensable que tingués força i nervi. Els destrers eren mascles enters[10] i ensinistrats a atacar l'enemic de qualsevol manera: mossegant, tirant guitzes, saltant quan calia o empenyent amb els pits.[11][12][13]

  • Contràriament a la creença popular un destrer era molt més petit que els cavalls de tir actuals (Shire, Perxeró, Bolonyès,…), l'alçada dels quals fou obtinguda a partir del segle xviii.
    • L'alçada del cavall Perxeró va passar de 1,55-1,60 (any 1875)[14] fins a 1,56-1,72 en l'actualitat.[15]
  • Alguns estudis moderns han arribat a la conclusió que un destrer medieval devia ser semblant a un cavall andalús o un lusità actuals. Amb un pes de 550-500 kg i una alçada a la creu de 1,40-1,60 metres.[16]

La majoria dels cavalls medievals eren petits segons els criteris actuals.[17]

Preu[modifica]

El preu de compra-venda o d'estimació (de cara a possibles indemnitzacions) d'un cavall és una xifra que cal considerar amb prevenció. D'una banda es tracta d'un valor objectiu (en un indret concret i una data determinada). Des d'un altre punt de vista, cal considerar la llei de l' oferta i la demanda.

Acceptant els principis anteriors, una llista de preus pot ser més il·lustrativa que altres comparacions.


Any Tipus de cavall Preu Notes
1131 cavall negre 1000 sous "equum meum nigrum"[18]
1259 rossí 900 sous [19]
1265 cavall 1800 sous València.[20]
1281 cavall blanc d'or 400 sous [21]
1292 dextrarius / equus 24 marcs/ 4marcs [22]
1292 rossí 300 sous [23]
1298 destrer 100 marcs (de plata?) Falkirk[24]
1303 rossí 500 sous sous de Barcelona[25]
1306 rossí 700 sous sous reials de Múrcia[25]
1321 dextrarius 36 marcs de plata [26]
1337 cavall 4000 sous sous de Jaca[25]
1338 cavall de pelatge bru 60 lliures de Barcelona [27]
1340 destrer liart 200 ducats Gonzaga[28]
1340 destrer 200 ducats Gonzaga[28]
1342 destrer 100 marcs [29]
1342 horse 40 marcs [29]
1355 rossí 360 sous pagats a Càller[25]
1365 rossí 400 sous sous de Barcelona[25]
1403 cavall castany 2 unces (d'or?) "equus pili bayi cum sella et freno", a Palerm.[30]
1406 corser bayart 80 francs d'or [31]
1419 rossí 310 sous [32]
1461 cavall de Carles de Viana 3.900 sous [33]
1474 cavall "bayard" 100 corones d'or Testament de Catherine de Cantaloup.[34]

Segons estudiosos del tema, el preu de compra d'un cavall era menys significatiu que les despeses necessàries per al seu manteniment.[17]

Destrers milsoudor[modifica]

Un adjectiu que definia la qualitat d'un destrer a partir del preu era “milsoudor”. Significant “mil sous d'or”, en llatí “caballus mille solidorum ”. Hi ha diverses grafies documentades: misoudor, missoudor, mussoudor, mussaudour, ...[35][36][37][38][39]

Resums de preus[modifica]

  • Un resum de preus de cavalls al segle xiii podria ser el següent:
    • destrers, entre 60 i 120 marcs
    • cavalls, entre 20 i 40 marcs
    • rossins, entre 5 i 8 marcs[40]
  • 1267. En una estimació de cavalls feta a Lille hi consten les quantitats següents:
    • un cheval appelé Mouton, 300 lliures de Tours
    • un cheval noir (moriel), 250 lliures
    • un cheval, 125 lliures
    • un cheval, 225 lliures
    • un cheval 120 lliures
    • un cheval, 240 lliures
    • un coursier, 40 lliures
    • 22 chevaux de ses écuyers, 908 lliures (unes 41 lliures per cavall)[41]
  • Un altre resum de preus de cavalls, per al període 1424-1447, corresponent a les guerres d'Alfons el Magnànim s'indica a continuació: [42][43]
    • destrers i cossers, cavalls de primera: 1.100-5.000 sous (100-500 florins; 60-70 ducats)
    • cavalls ordinaris, rossins: 330-660 sous (30-60 florins; 15-30 ducats)

Ensinistrament[modifica]

Joan I de Luxemburg a cavall d'un destrer.
Cavall i armadura de torneig de Carles X Gustau de Suècia, 1660.

A més d'una certa alçada i corpulència (ambdues moderades segons els patrons actuals) i un caràcter adequat (fogositat controlada o controlable), alguns autors han insistit sobre el paper fonamental d'un bon ensinistrament dels destrers. El cavaller armat ha de ser capaç de fer obeir el seu cavall enmig del fragor i el caos de la batalla.[44]

Temperament[modifica]

Un dels aspectes importants en un cavall de guerra com el destrer és el seu coratge. Entenent per coratge una qualitat més fàcil d'entendre que d'explicar i, lògicament, ben diferent del coratge entre els humans. Un cavall coratjós ha de respondre fidelment les ordres del genet, sense espantar-se de sorolls estranys, de la lluïssor de les armes de l'enemic o dificultats similars.

Generalment, els animals de les races més nobles són més coratjosos. Més “valents”. Els estalons tenen més coratge que les egües o els cavalls castrats.[45][46]

La suposada valentia dels cavalls de guerra en el combat ha estat recollida en la literatura i algunes obres especialitzades des del Llibre de Job.[47] En seu poema èpic la Tebaida, Estaci esmenta el comportament dels cavalls en el combat. En uns casos parla de cavalls excitats i animats pels sons de la guerra. En altres comenta el temor dels cavalls que només estaven acostumats a caçar i que demostren ser poc fiables per al genet.[48]

Prop de l'any 630, Isidor de Sevilla en la seva obra enciclopèdica Originum s. Etymologiarum Libri XX' (coneguda com a Etimologies), insistia en caràcter predisposat a la guerra dels cavalls.[49]

« Vivacitas equorum multa: exultant enim in campis, odorant bellum, excitantur sonitu tubae ad praelium : voce accensi ad cursum provocantur. Dolent cum vidi fuerint : exultant cum vicerint. Quidam hostes in bello sentiunt, adeo vt aduersarios morsu petant. Aliqui etiam proprios dominos recognoscunt : obliti mansuetudinis, si mutentur : aliqui praeter dominum nullum dorso recipiunt. lnterfectis vel morientibus dominis multi lachrymas effundunt. Solius equi est propter hominem lachrymari & doloris affectum sentire. »
— La vivacitat dels cavalls és molt gran. En els camps (de batalla) exulten, ensumant la guerra i excitats al combat pe so de la trompeta ... s'entristeixen quan perden i s'alegren quan són vencedors. Reconeixen els enemics i arriben a atacar-los a mossegades. També reconeixen els seus amos. I deixen de mostar-se dòcils quan aqueixos canvien. Alguns no deixen que els munti el nou propietari. Si el seu amo es mor vessen llàgrimes abundants. Nom és el cavall és capaç de plorar i sentir afecte com les persones., Etimologies. Isidor de Sevilla. Llibre XII.Capítol 1.

Maneres de muntar[modifica]

En l'edat mitjana bàsicament hi havia dues maneres de cavalcar: a la brida i a la geneta. Ambdós mètodes estaven basats en selles i estreps diferents.

Muntar a la brida[modifica]

Els destrers es muntaven a la brida. Les selles de la brida eren baixes de borrenes[50] i portaven els gambals[51] molt llargs. El cavaller anava amb les cames estirades, gairebé com si anés dret sobre els estreps.[52]

Muntar a la geneta[modifica]

Les selles genetes eren altes de borrenes i portaven els gambals curts. El cavaller anava amb les cames una mica flexionades.

Altres sistemes de muntar[modifica]

Hi havia altres sistemes de muntar : a la bastarda, a l'estradiota, ...

Participació en campanya[modifica]

Croat de Pere III. Equivalent a la moneda anomenada sou.
Ducat d'or d'Alfons I, 1442-1458, també anomenat alfonsí

Quan un cavaller decidia enrolar-se de forma voluntària en una campanya ofensiva ho feia amb els seus vassalls directes, els seus soldats i els seus cavalls. Els cavalls, i molt especialment els destrers, eren examinats pel manescal del rei. Aquest comprovava el bon estat de salut de l'animal i l'anotava en una llista en la que hi figurava una descripció (generalment limitada al pelatge i a les marques singulars) i una estimació del valor del cavall.

Si la montura resultava ferida, o es posava malalta o es moria el cavaller era indemnitzat pel rei. A més, cada combatent i cada cavall rebien un sou i unes despeses per manutenció.

  • Les llistes esmentades rebien el nom de Llibres d'estimació, molt semblants als llibres de mostra. En aquests darrers no hi figurava cap estimació del valor del cavall. Només la descripció.

Protecció del cavall[modifica]

Pel que fa a les armes defensives dels cavalls, és habitual considerar la classificació següent:

  • cavalls armats o encobertats[53]
  • cavalls alforrats[54]
  • cavalls genets[55]

Els cavalls armats disposaven, en cada època, una armadura més o menys completa. Amb algunes peces metàl·liques i una cota de malla que oferia una certa protecció contra els projectils i els cops febles.

Els cavalls alforrats portaven una protecció formada per peces de cuiro. La protecció era limitada, però permetia una mobilitat més gran que la dels cavalls armats.

Els cavalls genets generalment no portaven cap mena de defensa passiva. La seva defensa era la velocitat i la capacitat de moure’s amb agilitat. Hi ha exemples que citen cavalls genets alforrats.

Exemples comentats[modifica]

  • 854-878. Cria de cavalls als monestirs. L'evolució de les xifres de bestiar del monestir d' Eixalada (Cuixà) són significatives. Pel que fa a les eugues varen passar de 8 (any 854) a 50 (any 878).[56]
  • 993. En el testament de Borrell II hi ha la deixa d'un nombre d'eugues important: 50. Principalment a esglésies i monestirs.[57][58]
« “...Et ad coenobio sanctæ Mariæ de Aimeiro equas quatuor & vaccas quatuor. Et à sancto Petro Gallicantus similiter. Et à sancto Felice in Gissalis similiter. Et à sancto Paulo in maritima similiter. Et ad sancto Petro puellarum in Barchinona equas septem & vaccas septem. Et ad sancto Cucuphate equas quatuor & vaccas quatuor. Et ad sancta Cæcilia in Monte-serrato similier Et à sancto Benedicto subtus Navarculas similiter. Et à sancto Laurentio in valle Lordense equas duas & vaccas duas. Et à sancto Petro in Scalas equas duas & vaccas duas. Et ad sancto Andrea in Planicias equas duas & vaccas duas. Et ad sancto Clemente in Cutineto similiter. Et ad sancta Maria in Organiano similiter. Et ad sancto Andrea in Sentilias similiter. Et à Bono-homine Sacristano de sancta Maria equa una & vacca una.”. »
— Testament de Borrell II. Any 993.

Segons una narració, en el combat li mataren dos cavalls. Una altra versió parla de tres cavalls morts mentre els muntava.[61] La raça hispana del cavall s'esmenta en el Roman de Rou, poema èpic escrit un segle després de la batalla.

« Laça sun helme è ceint s'espée,

Ke un varlet out aportée.
Sun boen cheval fist demander,
Ne poeit l'en meillor trover;,
D'Espaingne li out envéié
Un Reis par mult grant amistié;
Armes ne presse ne dotast
Se sis Sires l'esperonast.
Galtier Giffart l'out amené,
Ki à Saint Jame aveit esté.

 »
— Roman de Rou. Wace. Vers 1271 i següents. (Pàgina 193. 206/563.
  • Traducció aproximada: Es va lligar l'elm i cenyí s'espasa, que li havia portat un escuder. Va muntar el seu bon cavall; no n'hauria pogut trobar cap de millor. Li va enviar d'Espanya un rei molt amic seu. No li calien esperons per a córrer. L'havia portat Galtier Giffart, que havia anat a Sant Jaume (de pelegrinatge).
    • Aquí no hi figura el terme destrer. Però el cavall espanyol de Guillem ben segur que en tenia totes les característiques.


  • 1102. Gazela, cavall del rei Balduí I de Jerusalem.[62][63]
    • ”Ipse vero ascendens equum, qui lingua Sarracenica gazela appellatur, eo quod caeteris equis sit cursu potentior...” Es tractava d'un cavall àrab, per definició petit, lleuger i ràpid. Potser no podria definir-se com un destrer, però podia portar un cavaller armat.
Segell de Ramon Berenguer V de Provença
Estatua eqüestre de Cangrande I della Scala, mort el 1329.
  • 1180. Segons Gervasi de Tilbury, Guerau III de Cabrera tenia un cavall anomenat Bon Amic. Es tractava d'un cavall molt notable i més veloç que cap altre. El seu amo el tractava amb luxe: Bon Amic només menjava pa de blat en safata de plata i dormia en matalàs de plomes. Guerau li consultava els afers importants i el cavall l'aconsellava responent en un codi secret que només Guerau entenia.

Gervasi de Tilbury comenta que Guerau, comte de Cabrera i trobador, era un jove valent i gentil molt admirat per les dames. En certa ocasió a Arles, en presència del rei Alfons (i, probablement, del mateix Gervasi de Tilbury) Guerau tocava la seva viola mentre les dames ballaven i el seu cavall les acompanyava.

Quan Guerau fou assassinat, Bon Amic no va voler menjar més i es deixà morir de fam.[66][67][68]

«

Carn et Ongla respon :
Per Dieu, Seigner, ben vos o dei grazir
qe tan temetz qe vida me suffraigna ;
ni no pogra a nuil seignor venir
tant me plagues, quant hom m'aduis d'Espaigna.
e si'm plages, no cuit y'eu vos desplaia,
c'anc, pois m'ages, eu no pris colp ni plaia,
anz mançi pro, e'm tenon ben cubert,
et er me mal se per aicho mi pert.

 »
— Carn et Ongla de vos no’m voill partir. Tençó de Ramon Berenguer V de Provença.
  • 1256. Albert el Gran, en la seva obra De animalibus, va escriure sobre 4 tipus de cavalls: [70][10]
    • dextrarius
    • pallefridus
    • currilis
    • roncinus
  • 1276. El cavall del bovatge. Pere el Gran va comprar un cavall de pèl negre a crèdit per 1000 sous. La forma de pagament va aprofitar l'impost del bovatge. En aquella època un cavall de 1000 sous corresponia a un cavall de gran qualitat.[71]
  • 1298. El rei Eduard I d'Anglaterra, poc abans de la Batalla de Falkirk fou desencavalcat pel seu destrer – espantat del soroll que feren les tropes- i es va trencar dues costelles.[72][73]
    • A la batalla de Falkirk l'exèrcit anglès comptava amb 2.500 unitats de cavalleria.[74] Segons els Llibres d'estimació (Rolls of horses), només 2 cavalls foren qualificats com a destrers. Un propietat del rei i l'altre de Eustachius de la Hecche, descrit com a castany amb bausans a les potes de darrere, i avaluat en 100 marcs.[24]
Escut d'armes de Joan Francesc I Gonzaga.
Carles de Viana.
  • 1320. Hugh Audley el Jove (primer comte de Gloucester en la tercera creació del títol) tenia dos destrers anomenats Ferant de Roma i Grisel Le King.[4][75]
  • 1340. Els senyors Gonzaga regalaren 28 cavalls per un valor total de 2.200 ducats. Alguns dels animals es qualificaren com a destrers:
    • Un destrer liart, 200 ducats
    • Un palafrè castany, 60 ducats
    • Un destrer bru amb estel al front, 90 ducats
    • Un palafrè liart, 50 ducats
    • Un destrer, 200 ducats
    • Un destrer, 100 ducats
    • Un destrer castany i bausà, 110 ducats
    • Un destrer bausà, 70 ducats
    • Un palafrè de pèl rodat, 50 ducats
    • Un destrer pèl de cérvol, 200 ducats
    • Un destrer liart rodat, 120 ducats
    • Un destrer liart, 70 ducats
    • Un destrer, amb estel al front, 100 ducats
    • Un destrer, 80 ducats
    • Un destrer castany fosc, 120 ducats ...[28]
  • 1411. Entre altres clàusules de vassallatge, Carlo Benzoni (senyor de Crema) es comprometia a donar cada any un corser a Filippo Maria Visconti, de 200 ducats d'or de preu.[76]
  • 1461. Crispo o Crespo. Cavall del príncep de Viana. Preuat en 195 lliures (3.900 sous). El pelatge es descriu com "liart rodat".[33]
    • Un altre cavall genet del príncep, designat com a Alfobero, es va estimar en 65 lliures (1.300 sous).
    • Una mula pèl de rata, amb sella i guarnició, es va estimar en 40 lliures (800 sous)

Literatura[modifica]

El terme destrer (dextrarius, dextrier, destrier, destriero…) surt més en documents literaris que en els documents civils conservats.

Literatura francesa[modifica]

Les cançons de gesta franceses sovint fan referència a l'origen geogràfic del cavall.

Destrers àrabs[modifica]

  • Destrier Arabi[81][82]
  • Els cavalls anomenats àrabs en les cançons de gesta són cavalls hispans criats en els regnes musulmans de la península Ibèrica. Amb una part significativa de sang barbaresca.

Destrers d'Aragó[modifica]

Destrers de Catalunya[modifica]

  • Destrier de Kateloigne.[92]

Destrers de Gascunya[modifica]

Destrers de Noruega ?[modifica]

  • Destrier Norrois.[95][96][97]
  • Malgrat el nom, que indicaria una procedència de Noruega, un cavall “norois” o “norrois” seria de les regions de Frísia. En qualsevol cas provinent de les terres del nord (des del punt de vista del trobadors, generalment vivint al sud de França).[98]

Colors de pelatge[modifica]

En la literatura francesa també són freqüents les referències al pelatge dels destrers: destrier brun, destrier sor, destrier baucent, destrier bai,...[99]

Literatura italiana[modifica]

En obres literàries en italià els destrers s'associen sovint a termes de pelatge.

Destriero morello[modifica]

Els cavalls negres o moreus sempre han tingut un paper important en la literatura. Un cavall "morello" vol dir un cavall negre en italià. [100][101][102][103][104][105][106]

Destriero leardo[modifica]

Un cavall "leardo" és un cavall liart. Un cavall de qualsevol color, si és liart, va esdevenint canós amb el temps.[107][108][109][110][111][112][28]

Destrier baio[modifica]

Un cavall "baio" és un cavall castany. El pelatge castany era el més lloat en els tractats medievals de cavalls.[113][114][115]

Referències[modifica]

  1. ↑ DCVB: Destrer.
  2. ↑ Lexique roman; ou, Dictionnaire de la langue des troubadours, comparée avec les autres langues de l'Europe latine, précédé de nouvelles recherches historiques et philologiques, d'un résumé de la grammaire romane, d'un nouveau choix des poésies originales des troubadours, et d'extraits de poëms divers. Silvestre, 1843, p. 77–. 
  3. ↑ Stephanus Skinner. Etymologicon Linguae Anglicanae, Seu Explicatio Vocum Anglicarum Etymologica Ex Propriis Fontibus (etc.). Roycroft, 1671, p. 644–. 
  4. ↑ 4,0 4,1 C. M. Woolgar. The Great Household in Late Medieval England. Yale University Press, 1999, p. 190–. ISBN 978-0-300-07687-5. 
  5. ↑ Ramon Muntaner. Crónica catalana de Ramón Muntaner. Imprenta de Jaime Jepús, 1860, p. 192–. 
  6. ↑ Luis Cortés Vázquez. Le Roman de Renard. Aventuras de Renard el Zorrro (episodios II,I,Ia yIb). Literatura contestataria y crítica en el último cuarto del sigloXII. Universidad de Salamanca, 1979, p. 232–. ISBN 978-84-7481-017-2. 
  7. ↑ Juan Julián VICTORIO MARTÍNEZ. El Cantar de Mio Cid. Estudio y edición crítica. Editorial UNED, 12 novembre 2012, p. 141–. ISBN 978-84-362-6516-3. 
  8. ↑ The Gentleman's Magazine and Historical Review. J.H. and J. Parker, 1859, p. 339–. 
  9. ↑ DCVB: Corser.
  10. ↑ 10,0 10,1 Albert le Grand. Albertus Magnus, Opera, edid. petrus Jammy.... Prost, 1651, p. 587–. 
  11. ↑ Joachim Bumke, Courtly Culture: Literature and Society in the High Middle Ages, 2000 (ISBN 1-58567-051-0)
  12. ↑ Philippe de Commynes. Mémoires de Messire Philippe de Commines [...]. Foucault, 1820, p. 130– [Consulta: 30 novembre 2010]. 
  13. ↑ Ana Isabel Carrasco Manchado. Isabel I de Castilla y la sombra de la ilegitimidad: propaganda y representación en el conflicto sucesorio (1474-1482). Silex Ediciones, 2006, p. 182–. ISBN 9788477371656 [Consulta: 29 novembre 2010]. Cavall "la Perla" demanat per Ferran el catòlic al seu pare el rei. (castellà)
  14. ↑ Encyclopédie théorique et pratique des connaissances utiles composée de traités sur les connaissances les plus indispensables. Garnier, 1875, p. 2287–. 
  15. ↑ Isabelle Bernard; Myriam Corn; Pierre Miriski Les races de chevaux et de poneys. Editions Artemis, 24 maig 2006, p. 121–. ISBN 978-2-84416-338-7. 
  16. ↑ Marilyn Livingstone; Morgen Witzel The Road to Crécy: The English Invasion of France, 1346. Pearson/Longman, 2005, p. 50–. ISBN 978-0-582-78420-8. 
  17. ↑ 17,0 17,1 John Clark. The Medieval Horse and Its Equipment, C.1150-c.1450. Boydell Press, 2004, p. 29–. ISBN 978-1-84383-097-9. 
  18. ↑ 18,0 18,1 Próspero de Bofarull y Mascaró; Manuel de Bofarull y de Sartorio i Francisco de Asís de Bofarull y Sans. Colección de documentos inéditos del Archivo General de la Corona de Aragón. J.E. Montfort, 1848, p. 2– [Consulta: 27 novembre 2010].  "equum meum Danc..."
  19. ↑ Joaquim Miret i Sans; Maria Teresa Ferrer i Mallol Itinerari de Jaume I "el Conqueridor". Institut d'Estudis Catalans, 2004, p. 283–. ISBN 978-84-7283-751-5. 
  20. ↑ Robert Ignatius Burns. Diplomatarium regni Valentiae regnante iacobo i eiusdem conquistadore ex registris papyreis cancellariae deductum: Diplomata 501-1000. III.. Princeton University Press, 2001, p. 154–. ISBN 0-691-05475-4. 
  21. ↑ Estudis d'història medieval, vol. 5. Institut d'Estudis Catalans, p. 50–. GGKEY:CENZ8JB8NEX. 
  22. ↑ Codex diplomaticus Lubecensis: Urkunden bis 1300. Aschenfeldt, 1858, p. 940–. 
  23. ↑ Trenchs Òdena, Josep; Institut d'Estudis Catalans; Secció Històrico-Arqueològica Documents de cancelleria i de mestre racional sobre la cultura catalana medieval: a cura d'Ignasi J. Baiges, Daniel Duran, Maria Teresa Ferrer i Mallol, Teresa Huguet, Miquel Raufast i Esther Redondo ; coordinació de Maria Teresa Ferrer i Mallol. Institut d'Estudis Catalans, 11 juliol 2011, p. 103–. ISBN 978-84-9965-057-9. 
  24. ↑ 24,0 24,1 Scotland in 1298 : documents relating to the campaign of King Edward the First in that year, and especially to the Battle of Falkirk. Gough, Henry, 1821-1906. Pàgina 191 (247/408)
  25. ↑ 25,0 25,1 25,2 25,3 25,4 Maria Teresa Ferrer i Mallol. Organització i defensa d'un territori fronterer: la governació d'Oriola en el segle XIV. Editorial CSIC - CSIC Press, 1990, p. 247–. ISBN 978-84-00-07074-8. 
  26. ↑ Adolph Friedrich Riedel. Codex diplomaticus Brandenburgensis: Sammlung der Urkunden, Chroniken und sonstigen Quellenschriften für die Geschichte der Mark Brandenburg und ihrer Regenten. F.H. Morin, 1843, p. 475–. 
  27. ↑ EL FONS DEL BARÓ D'ESPONELLÀ DE L'ARXIU DE LA CARTOIXA DE MONTALEGRE. CARLES DÍAZ MARTÍ.
  28. ↑ 28,0 28,1 28,2 28,3 Antiquitates Italicae medii aevi, 1741, p. 1175–. 
  29. ↑ 29,0 29,1 Andrew Ayton. Knights and Warhorses: Military Service and the English Aristocracy Under Edward III. Boydell & Brewer, 1999, p. 232–. ISBN 978-0-85115-739-9. 
  30. ↑ Diego Ciccarelli. Segni manuali e decorazione nei documenti siciliani. Officina di Studi Medievali, 2002, p. 162–. ISBN 978-88-88615-38-7. 
  31. ↑ Liciniano Sáez. Demostración histórica del verdadero valor de todas las monedas que corrian en Castilla durante el reynado del señor don Enrique III, y de su correspondencia con las del señor Don Carlos IV: con un apéndice de documentos que acreditan el valor de las mismas .... En la Imprenta de Don Benito Cano, 1796, p. 158–. 
  32. ↑ Joan Aliaga. Documents de la pintura valenciana medieval i moderna III: (1401-1425). Universitat de València, 28 novembre 2011, p. 550–. ISBN 978-84-370-8297-4. 
  33. ↑ 33,0 33,1 Próspero de Bofarull y Mascaró; Manuel de Bofarull y de Sartorio Colección de documentos inéditos del Archivo General de la Corona de Aragón. J.E. Montfort, 1864, p. 1–. 
  34. ↑ Bentley's Miscellany. Richard Bentley, 1863, p. 90–. 
  35. ↑ Ruth Harvey; Linda M. Paterson; Anna Radaelli The Troubadour Tensos and Partimens: A Critical Edition. Boydell & Brewer Ltd, p. 42–. ISBN 978-1-84384-197-5. 
  36. ↑ Frédéric Auguste Ferdinand Thomas de Reiffenberg. Monuments pour servir à l'histoire des provinces de Namur,de Hainaut et de Luxembourg.... Hayez, 1859, p. 876–. 
  37. ↑ Hugues Capet: chanson de geste. Librairie A. Franck, 1864, p. 272–. 
  38. ↑ Lexique roman; ou, Dictionnaire de la langue des Troubadours comparée avec les autres langues de l'Europe latine, précédé de nouvelles recherches historiques et philologiques, d'un résumé de la grammaire romane, d'un nouveau choix des poésies originales des Troubadours, et d'extraits de poèmes divers, 1844, p. 233–. 
  39. ↑ Adolf Tobler. Altfranzosisches Worterbuch. Franz Steiner Verlag, 1900, p. 1–. GGKEY:T5GF3NUHBF8. 
  40. ↑ R. Ewart Oakeshott. The Archaeology of Weapons: Arms and Armor from Prehistory to the Age of Chivalry. Courier Corporation, 1960, p. 279–. ISBN 978-0-486-29288-5. 
  41. ↑ Jules Ludger Dominique Ghislain Baron de Saint-Génois. Inventaire analytique des chartes des comtes de Flandre, avant l'avènement des princes de la maison de Bourgogne, autrefois déposées au Chateau de Rupelmonde, et conservées aujourd'hui aux archives de la Flandre-Orientale: précédé d'une notice historique sur l'ancienne trésorerie des chartes de Rupelmonde, et suivi d'un glossaire, de notes et d'éclaircissements. Vanryckegem-Hovaere, 1846, p. 263–. 
  42. ↑ GUERRA Y NOBLEZA EN LA CORONA DE ARAGÓN. LA CABALLERÍA EN LOS EJÉRCITOS DEL REY (SIGLOS XIV-XV). JORGE SÁIZ SERRANO
  43. ↑ Jorge Sáiz Serrano. Caballeros del rey: Nobleza y guerra en el reinado de Alfonso el Magnánimo. Universitat de València, 28 novembre 2011. ISBN 978-84-370-8433-6. 
  44. ↑ Stephen Church; Ruth Harvey Medieval Knighthood V: Papers from the Sixth Strawberry Hill Conference 1994. Boydell & Brewer, 1995, p. 37–. ISBN 978-0-85115-628-6. 
  45. ↑ George Orr. A Treatise on the Cavalry and Saddle Horse: With Remarks on Pacing and Leaping, Observations on Breeding, &c. &c. &c. .... D. N. Shury, 1803, p. 129–. 
  46. ↑ The Canadian Agriculturist, and Journal of the Board of Agriculture of Upper Canada, 1861, p. 712–. 
  47. ↑ K. Raber; T. Tucker The Culture of the Horse: Status, Discipline, and Identity in the Early Modern World. Palgrave Macmillan US, 30 abril 2016, p. 8–. ISBN 978-1-137-09725-5. 
  48. ↑ Publi Papini Estaci. Oeuvres completes de Stace, Martial, Manilius, Lucilius Junior, Rutilius, Gratius Faliscus, Nemesianus et Calpurnius. J.J. Dubochet et Cie., 1842, p. 207–. 
  49. ↑ Isidorus (Hispalensis.); Bonaventura Vulcanius Isidori, Hispalensis episcopi Originum libri viginti: ex antiquitate eruti et Martiani Capellae, de nuptiis Philologiae et Mercurii libri novem, 1577, p. 120–. 
  50. ↑ GDLC. Borrena.
  51. ↑ GDLC. Gambal.
  52. ↑ Diccionario de veterinaria y sus ciencias auxiliares: 4 tomos. Librería de Pérez, 1833, p. 286–. 
  53. ↑ GDLC. Encobertat.
  54. ↑ GDLC. Alforrat.
  55. ↑ GDLC. Genet.
  56. ↑ Prim BERTRAN I ROIGÉ, Notes sobre la ramaderia a la Catalunya Nord-Occidental (segles IX-XI) (primera part), dins «Ilerda», XLVII (1986), 219-231.
  57. ↑ Montserrat Pagès i Paretas. Art romànic i feudalisme al Baix Llobregat. L'Abadia de Montserrat, 1 gener 1992, p. 324–. ISBN 978-84-7826-300-4. 
  58. ↑ Abraza los siete primeros, desde el año 874 al 1035: 1. Imprenta De J. Oliveres Y Monmany, 1836, p. 2–. 
  59. ↑ R. Allen Brown; Reginald Allen Brown Proceedings of the Battle Conference 1987. Boydell & Brewer, 1988, p. 76–. ISBN 978-0-85115-502-9. 
  60. ↑ Le Roman de Rou et des ducs de Normandie, par Robert Wace, poete normand du 12. siecle; publie pour la premiere fois, d'apres les manuscrits de France et d'Angleterre; avec des notes pour servir a l'intelligence du texte, par Frederic Pluquet ... Tome premier [-second]. Edouard Frere, 1827, p. 193–. 
  61. ↑ David Bates. William the Conqueror. History Press, 15 gener 2004, p. 72–. ISBN 978-0-7509-5649-9. 
  62. ↑ Guizot (François; M.). Collection des mémoires relatifs à l'histoire de France: depuis la fondation de la monarchie française jusqu'au 13e siècle. Chez J.-L.-J. Brière, 1824, p. 455– [Consulta: 27 novembre 2010]. Cheval "Gazela".(francès)
  63. ↑ Cavall de Balduí. "Gazela".Cap. LXVI.(llatí)
  64. ↑ Jerónimo Pujades. Cronica universal del principado de Cataluña: escrita a principios del siglo XVII por Geronimo Pujades. Impr. de J. Torner, 1832, p. 294– [Consulta: 27 novembre 2010]. 
  65. ↑ Víctor Balaguer. Historia de Cataluña y de la corona de Aragon: escrita para darla a conocer al pueblo, recordándole los grandes hechos de sus ascendientes en virtud, patriotismo y armas, y para difundir entre todas las clases el amor al país y la memoria de sus glorias pasadas. S. Manero, 1860, p. 669– [Consulta: 27 novembre 2010]. 
  66. ↑ ELS VESCOMTES DE GIRONA. JAUME COLL I CASTANYER. Pàgina 44.
  67. ↑ Scriptores Rerum Brunsvicensium Illustrationi Inservientes, Antiqui Omnes Et Religionis Reformatione Priores. Foersterus, 1707, p. 991–. 
  68. ↑ Les Biographies Des Troubadours en Langue Provencale. Slatkine, p. 97–. GGKEY:AUC4Q5EDF5X. 
  69. ↑ Manuel Milá y Fontanals. De los trovadores en España: Estudio de lengua y poesía provenzal. J. Verdaguer, 1861, p. 450–. 
  70. ↑ Armand Marie Leroi. The Lagoon: How Aristotle Invented Science. Bloomsbury Publishing, 28 agost 2014, p. 384–. ISBN 978-1-4088-3621-7. 
  71. ↑ Ferran Soldevila. Pere el Gran: El regnat fins a l'any 1282. Institut d'Estudis Catalans, 1995, p. 121–. ISBN 9788472833043 [Consulta: 27 novembre 2010]. 
  72. ↑ Thomas Walsingham. Ypodigma Neustriae, a Thoma Walsingham conscriptum. Longman & Company, 1876, p. 214–. 
  73. ↑ Alexander Falconer Murison. William Wallace: Guardian of Scotland. Courier Corporation, 1898, p. 102–. ISBN 978-0-486-43182-6. 
  74. ↑ Battle of Falkirk. 22 juliol 1298.
  75. ↑ Kathryn Warner. Edward II. Amberley Publishing Limited, 8 octubre 2014, p. 130–. ISBN 978-1-4456-4132-4. 
  76. ↑ Giovanni Pietro de'Crescenzi Romani. Corona della nobilta d'Italia overo compendio dell'istorie delle famiglie illustri. Nicolo Tebaldini, 1642, p. 423–. 
  77. ↑ Per la data, Morello seria un obsequi d'Alfons el Magnànim, rei de Nàpols i de Sicília (Regne de les Dues Sicílies). (italià)
  78. ↑ William Roscoe. The life of Lorenzo de' Medici,: called the Magnificent. Printed by J. M'Creery, and sold by J. Edwards, ... London., 1795, p. 320– [Consulta: 29 novembre 2010]. 
  79. ↑ William Roscoe; Gaetano Mecherini i Niccolò Capurro. Vita di Lorenzo de' Medici: detto il magnifico del dottore Guglielmo Roscoe. Co' caratteri di Didot presso Niccolò Capurro, 1816, p. 155– [Consulta: 29 novembre 2010]. 
  80. ↑ Lorenzo de' Medici; Leopoldo II (Grand-Duke of Tuscany). Opere di Lorenzo de'Medici detto Il Magnifico. G. Molini co'tipi Bodoniani, 1825, p. 85– [Consulta: 29 novembre 2010].  Morello, de pelatge negre amb un estel petit i bausà de la pota esquerra.
  81. ↑ Augustin Calmet. Histoire de Lorraine...depuis l'entrée de Jules César dans les Gaules jusqu'à la cession de la Lorraine, arrivée en 1737, .... A. Leseure, 1745, p. 801–. 
  82. ↑ Immanuel Bekker. Der Roman von Fierabras: provenzalisch. G. Reimer, 1829, p. 36–. 
  83. ↑ Le Roman de Girard de Viane. [Edited by L. H. P. Tarbé.], 1850, p. 116–. 
  84. ↑ Collection des poètes de Champagne antérieurs au XVIe siècle: Aymon, Le roman des quatre fils Aymon. P. Dubois, 1861, p. 50–. 
  85. ↑ Guillaume François de Martonne. Li Romans de Parise la Duchesse. Techener, 1836, p. 177–. 
  86. ↑ William Kibler; Jean-Louis G.. Picherit; Thelma S.. Fenster Lion de Bourges. Librairie Droz, p. 1114–. ISBN 978-2-600-04689-3. 
  87. ↑ Terence Scully. Le Court d'Amours de Mahieu le Poirier: La Suite anonyme de la Court d'Amours. Wilfrid Laurier Univ. Press, 1 gener 2006, p. 176–. ISBN 978-0-88920-615-1. 
  88. ↑ Frederic Auguste Ferdinand Thomas baron de Reiffenberg. Légendes historico-poétiques. Le Chevalier au cygne et Godefroid de Bouillon, poëme historique; publié pour la première fois avec de nouvelles recherches sur les légendes qui ont rapport a la Belgique; un travail et des documents sur les croisades. Hayez, 1846, p. 141–. 
  89. ↑ María Aurora Aragón; José María Fernández Cardo El estilo formulario en la épica y en la novela francesas del siglo XIII. Universidad de Oviedo, 1985, p. 59–. ISBN 978-84-7468-103-1. 
  90. ↑ Takeshi Matsumura. Jourdain de Blaye en alexandrins. Librairie Droz, 1999, p. 682–. ISBN 978-2-600-00382-7. 
  91. ↑ Sarah Kay. Raoul de Cambrai. Clarendon Press, 1992, p. 204–. ISBN 978-0-19-815868-4. 
  92. ↑ La Chamson des Saines. Librairie Droz, p. 440–. ISBN 978-2-600-04642-8. 
  93. ↑ Philippe Mouskes. Chronique rimée de Philippe Mouskes: 2. la Commission Royale d'Histoire, 1838, p. 20–. 
  94. ↑ Hippolyte Babou; Sainte-Beuve Les poètes français: recueil des chefs d'oeuvre de la poésie française... avec une notice littéraire sur chaque poète.... Gide, 1861, p. 104–. 
  95. ↑ Catherine Hanley. War and Combat, 1150-1270: The Evidence from Old French Literature. DS Brewer, 2003, p. 131–. ISBN 978-0-85991-781-0. 
  96. ↑ Herbert de Dammartin Leduc. Le roman de Foulque de Candie. P. Dubois, imprimeur, 1860, p. 114–. 
  97. ↑ Adolf Tobler. Tobler-Lommatzsch altfranzösisches Wörterbuch. Franz Steiner Verlag, 1973, p. 801–. GGKEY:P58BZDFX7Z6. 
  98. ↑ Brigitte Prévot; Bernard Ribémont Le cheval en France au Moyen Age: sa place dans le monde médiéval ; sa médecine, l'exemple d'un traité vétérinaire du XIVe siècle, la Cirurgie des chevaux. Paradigme, 1994. ISBN 978-2-86878-072-0. 
  99. ↑ Königliche Akademie der Wissenschaften (Berlin) Mathematische Klasse. Abhandlungen der Königlichen Akademie der Wissenschaften in Berlin: 1847 (1849), 1849, p. 2–. 
  100. ↑ Giornale sulle scienze e lettere delle provincie Venete. Francesco Andreola, 1820, p. 158–. 
  101. ↑ Racconti e novelle, 1875, p. 328–. 
  102. ↑ La prigioniera della torre per A. Devoille. presso l'Uffizio del messaggere, 1869, p. 334–. 
  103. ↑ Ettore Fieramosca, o La disfida di Barletta racconto di Massimo d'Azeglio. per Vincenzo Ferrario, 1833, p. 36–. 
  104. ↑ Angelo Brofferio; Stefano Arago; Leandro Moratin Teatro scelto spagnuolo antico e moderno raccolta dei migliori drammi, 1858, p. 66–. 
  105. ↑ Giuseppe La Farina. La Svizzera Storica Ed Artistica, 1842, p. 43–. 
  106. ↑ Muratori. Rerum italicarum Scriptores ab anno aerae ... ad millesimum quingentesimum, quorum potissima pars nunc primum in lucem prodit ... Ludovicus Antonius Muratorius, 1730, p. 37–. 
  107. ↑ Regole per conoscere perfettamente le bellezze, e difetti dei cavalli. Eredi Albertini, 1751, p. 74–. 
  108. ↑ Vocabolario della lingua italiana: 1.2: D-L.. David Passigli e socj, 1836, p. 1846–. 
  109. ↑ Matteo Maria Boiardo. Orlando Innamorato Di Bojardo: Orlando Furioso Di Ariosto. W. Pickering, 1831, p. 288–. 
  110. ↑ Descrizione di un messale del cardinale Domenico della Rovera, vescovo di Torino, verso il fino del decolo 15. Pietro Marietti, 1873, p. 7–. 
  111. ↑ Raccolta dei piú celebri poemi eroi-comici italiani con cenni biografici su i respettivi autori ...: Pulci, L. Il Morgante maggiore. Boiardo, M.M. L'Orlando innamorato, rifatto da Francesco Berni. Lippi, L. Il Malmantile racquisato. Folengo, T. L'Orlandino. A. Parenti, 1841, p. 747–. 
  112. ↑ Paolo Mencacci. Ugo dei Frangipane: scene storiche romane dei tempi di Arnaldo da Brescia, 1141-1145. Salviucci, 1868, p. 19–. 
  113. ↑ Giardino de gli epiteti, traslati, & aggiunti poetici italiani, del P.M.F. Gio. Battista Spada di Fiorenzuola piacentino dell'Ordine de' predicatori. appresso Francesco Baba, 1652, p. 214–. 
  114. ↑ Fraseologia della Divina commedia e delle liriche di Dante Allighieri per l'abate J. prof. Ferrazzi: aggiuntavi quella del Petrarca, del Furioso, e della Gerusalemme liberata con i confronti comparativi degli altri rimatori del secolo XIII e XIV.. Tipocalcografia Sante Pozzato, 1865, p. 162–. 
  115. ↑ Volume Secondo Fazio degli Uberti, Pulci, Berni, Graziani, 1834, p. 3–. 
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Destrer&oldid=32729976»