Cangrande I della Scala
| |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement | 9 març 1291  Verona (Itàlia) | ||
| Mort | 22 juliol 1329 (38 anys) Treviso (Itàlia) | ||
| Causa de mort | enverinament | ||
| Sepultura | Scaliger Tombs (en)  | ||
| Activitat | |||
| Ocupació | condottiero, escriptor | ||
| Família | |||
| Família | Della Scala | ||
| Cònjuge | Joana de Svevia (1308–1329) | ||
| Fills | Alboí della Scala, Francesc della Scala, Gilberto della Scala | ||
| Pares | Albert I della Scala i Verde di Salizzole | ||
| Germans | Costanza della Scala Alboí I della Scala Bartolomeo I della Scala | ||
 | |||
 | |||
Cangrande I della Scala fou fill d'Albert I della Scala. El nom també s'escriu Can Grande.[1]
Va néixer a Verona el 9 de març de 1291. Fou capità del poble i senyor de Verona i Vicenza el 1311, a la mort de son germà Alboí I della Scala al que ja estava associat des del 1304. Fou senyor de Pàdua des del 1318, i de Belluno i Feltre des el 1322. El 1311 fou nomenat vicari imperial i príncep de l'Imperi però associat a son germà Frederic della Scala. Fou mecenes del poeta Dante Alighieri.
Es va casar a Verona el 1308 amb Joana, filla de Conrad d'Antioquia comte d'Alba.
Només va deixar fills naturals: el seu fill natural Gilbert va morir a la presó el 28 de juliol de 1335 i va deixar una filla, Caterina que fou monja. Les filles naturals Franceschina, Lucia Cagnola, Giustina, Angela, Margherita i Beatrice foren totes religioses (la primera abadessa de Sant Miquel de Campanya a Verona, i la darrera abadessa del monestir de San Domenico de Verona del 1376 al 1394, les altres monges) menys Margherita. Els altres dos fills foren: Alboí della Scala i Francesc della Scala (mort el 1342). Francesco, cavaller, es va casar a Verona el 1328 amb Maddalena, filla de Rolando Rossi, comte de Borgo San Donnino. Va morir l'1 de març de 1342.
Va morir a Verona el 18 de juliol de 1329 després de patir fortes diarrees i vòmits, sempre es va sospitar que havia estat enverinat, un fet que es va confirmar el gener del 2015 mitjançant una investigació de científics de la Universitat de Pisa. Aquests van trobar al fetge i a la femta de les restes del difunt grans concentracions de digitoxina de la planta digital.
A Cangrande I della Scala el va succeir el seu nebot Mastino II della Scala.
Mecenatge
[modifica]Dante va viure sovint amb la preocupació dels seus problemes econòmics,[2] però va ser generosament ajudat per Cangrande, el qual, entre altres coses, llegia fascinat les seves obres, en particular el Paradís. I, per tant, Dante, amb una epístola, li va dedicar precisament aquella cantica, la preferida de Cane.[3] L'elogi de Cangrande és tan exaltat a la carta que alguns crítics han hipotetitzat, sense però fonaments segurs, que fos aquest el personatge prefigurat per Dante al "veltre" del cant I de l'Infern. En particular, és Aroux qui identifica Cane en el veltre, veient-hi una al·lusió: el veltre seria el gos de caça enemic de la lloba romana. El fet que, com va escriure Dante, el veltre caçarà la lloba de ciutat en ciutat, fins que la recaçarà a l'infern, pot ser vist com la victòria gibel·lina sobre les ciutats güelfes.
Aquesta hipòtesi no és generalment acceptada. A més, molt probablement va ser gràcies als diners de Cangrande que Dante va poder escriure el De Monarchia, del qual Cangrande en va ser en part inspirador i influenciador.[4] Segons Boccaccio,[5] a més, Dante era sol·licitar d'enviar a Cangrande de sis a vuit cants del Paradís per vegada, perquè els pogués llegir, i només llavors els publicava. Dante i Cangrande eren ja amics íntims, encara que les visites, després que havia marxat de Verona el 1318, van ser més breus.
A més d'aparèixer a la Divina Comèdia, Cangrande apareix al setè relat de la primera jornada del Decameró de Giovanni Boccaccio. És representat com un governant savi, tan elegant que accepta (i premia) un subtil retret de Bergamino, un bufó de visita a la seva cort. La seva preeminència, la saviesa i la generositat en aquest relat moral (on se'l compara amb l'emperador Frederic II) pot fer ressaltar la influència de Dante sobre Boccaccio pel que fa a la percepció de Cangrande.
Cangrande també és el protagonista de la novel·la de David Blixt The Master of Verona. La història entrellaça els personatges italians de Shakespeare (en particular els Capulet i els Montesc de Romeu i Julieta) amb figures històriques dels temps de Cangrande. Publicada el juliol del 2007, The Master of Verona és la primera d'una sèrie d'exploracions de la vida del personatge shakespearià Mercutio, aquí representat com un hereu il·legítim de Cangrande.
Referències
[modifica]- ↑ «Storia d'Italia dalla caduta dell'Impero Romano d'occidente fino ai giorni nostri (476-1900) ... - Di Licurgo Cappelletti · 1902» (en italià). Intanto nell'Alta Italia si formavano delle alleanze contro il Visconti ; infatti Venezia si collegava con Can Grande signore di Verona , con Aldobrandino d'Este e coi da Carrara signori di Padova ( dicembre 1353 ) . [Consulta: 31 agost 2025].
- ↑ Fraticelli. Opere minori di Dante. vol.III p.448.
- ↑ Spangenberg, H. Fondazione Barbieri. Cangrande I della Scala. 2a edició, 1992. ISBN 978-88-943685-0-5..
- ↑ Scheffer-Boichorst. Aus Dantes Verbannung. p.35-36.
- ↑ Boccaccio. Vita di Dante. Firenze, Macrì Leone, 1888. p.68.
