Carro
Un carro és un vehicle de tracció animal, destinat a dur càrregues o persones amb un o més eixos.[1] L'aparició dels primers carros a l'Antic Món, cap al 3500 aC[2] va estretament lligada a la invenció de la roda. Estructuralment consta bàsicament d'una plataforma situada sobre els eixos. Aquesta plataforma es pot cobrir per a protegir la càrrega. La plataforma duu usualment una o dues perxes que serveixen per a lligar els animals amb un jou o bé per usar les mans.
Segons les necessitats se'n van fer variants com ara tartanes, carros de guerra, de combat, triomfals o carruatges més adaptat al transport de persones. Des d'un punt de vista tecnològic, el carro experimentà poques variacions en el transcurs de les edats mitjana i moderna.[1]
Al Nou Món on la roda era desconeguda fins a la invasió i l'ocupació pels europeus a la fi del segle XV els carros arribaren com una importació tecnològica.
El carro al Vallès Occidental[modifica]
Anys enrere, a les poblacions, on el percentatge més elevat de les feines eren l'agricultura i la cria de bestiar els dos elements que no podien mancar a les masies eren els animals (cavall, euga, matxo o mula i algun ruc) i el seu corresponent carro. Sense aquests dos elements no hauria estat possible superar l'enrenou i el moviment diari del transport de diferents gèneres i llaurar les terres durant el transcurs de l'any.[3]
Del tractor actual, que ha substituït els animals i els carros, ni se'n sentia parlar si no es tractava d'una casa econòmicament molt forta. D'altra banda la gent gran o molt vella sovint oposava una gran resistència a canviar els sistemes de treballar i les maneres de viure. Les modificacions els eren antipàtiques perquè representaven per a ells el trencament de tota una vida que havien viscut.[3]
en aquells temps quan els joves es casaven i havien de fer de pagesos, els seus pares, amb grans esforços, procuraven comprar-los l'animal i el carro: no tothom podia tenir-ne! La xarxa dels camins de carro estesa per tot el poble; avui la majoria es van asfaltant i només en resten als llocs més apartats. Les típiques roderes produïdes durant centúries per les rodes dels carros eren plenes de clots o sotracs, com se'n deia. Aquests sots provocaven un retruc fet pel botó del carro, que amb el dringar dels picarols que sovint portaven els animals, feien un soroll que se sentia de lluny per tot el poble, del matí al vespre, quan els pagesos es retiraven a les seves llars. Alguns d'aquests sorolls, de fet, eren potser més agradables que les explosions dels motors de gran cilindrada de tractors, camions, cotxes i motocicletes, tant abundants per tot arreu.[3]
_-_Tartana.JPG)
Entre carros <de trabuc> i <d'escala>, de carros ni havien arreu dels pobles. A l'hora de traginar grans carretades, s'utilitzava el carro de <tragines>. A cada poble ni havia uns quants. El vehicle de luxe tirat per un animal era la <tartana>, amb una cabuda per a sis passatgers. La tartana era idònia per seguir els mercats del voltant cada setmana, per la Festa Major i per anar a missa.[3]
El carro <traginer>, era força gran, molt ben construït, amb capacitat per transportar de 30 a 40 quintars. El quintar (40 quilos) era la unitat dels grans pesos. Per moure aquests carros solien posar-s'hi un tir de dos o tres cavalls.[3]
De Barcelona a Moià es feia el transport de diferents gèneres: fusta, sacs de patates, grans i farines, passant per l'anomenat Camí Reial. Al llarg de la ruta hi havia una sèrie de pobles, com Castellterçol, Sant Feliu de Codines, Caldes de Montbui, Palau-solità i Plegamans, Santa Perpetua de la Mogoda i Montcada, a cadascun dels quals hi havia els típics hostals on els traginers paraven a esmorzar, dinar o sopar, segons l'àpat adient a cada moment del dia. Resten alguns pocs testimonis d'aquests hostals, com per exemple l'Hostal del Fum al terme de Palau-solità i Plegamans i a can Pau Quico a Caldes de Montbui.[3]
D'històries sobre lladres al camí Ral o Reial n'hi havia moltes; possiblement algunes eren falses, però una cosa si és veritat: aquells forçuts traginers s'agrupaven en caravanes de carros per poder plantar cara als possibles lladres.[3]
Per reparar avaries i fer carros nous a la majoria dels poble tenien un o dos carreters: però a mesura que anava entrant el tractor a motor i passant el temps cada vegada hi havia menys cavalls, es van va veure obligats a plegar el negoci.[3]
Figura d'un carro de l'època de la dinastia Sui (581 - 618 aC) estirat per un bou.
Refugiats alemanys en un carro a la fi de la segona guerra mundial
Museus[modifica]
- Museu del Traginer a Igualada, amb una col·lecció de 39 carros i carruatges.
- Karrenmuseum a Essen (Bèlgica).[4]
- El Wagenmuseum a Texel (Païs Baixos) des del 2018 anomenat Museum Waelstee.[5]
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 «carro». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Bunch, Bryan H.; Hellemans, Alexander. The history of science and technology: a browser's guide to the great discoveries, inventions, and the people who made them, from the dawn of time to today (en anglès). Houghton Mifflin Harcourt, 2004, p.31. ISBN 0618221239.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 3,7 Qu4trepins, Quaderns de Cultura, nº. 3, pàg. 63/65. text, de Lluís Ventura i Vila. Palau-solità i Plegmans
- ↑ «Karrenmuseum». Arxivat de l'original el 2018-07-14. [Consulta: 14 juliol 2018].
- ↑ «Museum Waelstee» (en neerlandès, alemany). Cultuurhistorisch Museum Texel, 2018.
