Picador de cavalls

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula ocupacióPicador de cavalls
Modifica dades a Wikidata
“Aires” de terra. Gravat de Parrocel de l'École de cavalerie, François Robichon de La Guérinière (ed.1733)

En l’Edat Mitjana i èpoques posteriors, un picador era una persona dedicada a domar i ensinistrar cavalls.[1] Sovint exercia també de mestre d’equitació de les classes nobles i de persones acabalades. L’ofici de picador estava molt relacionat amb el de cavallerís, sense acabar a coincidir del tot.

Una part important de l'ofici, la doma de cavalls, supera els límits del terme i necessita explicacions addicionals.

Història[modifica]

Keokuk cabdill comanxe per George Catlin

En totes les cultures relacionades amb el cavall hi havia persones especialment expertes en domar i ensinistrar cavalls, que eren famoses per aquesta habilitat.

La mitologia grega anomenava Càstor (un dels bessons Dioscurs) domador de cavalls.[2]

Síbaris fou una colònia grega que va dur la doma de cavalls a un alt grau de refinament. Segons la tradició els sibarites feien ballar els cavalls seguint la música de flautes. L'any (510 aC) la ciutat fou destruïda.

Entre els grecs clàssics, Xenofont, el gran general atenenc, escrigué dues obres relacionades amb les cavalls: Hípica i Hipàrquic. Alexandre el Gran va domar Bucèfal, un cavall que havia resistit altres genets. Tan Xenofont com Alexandre eren cavalcadors experts, amb habilitats iguals a les d'un picador professional de la seva època.

També els romans pogueren presumir de bons genets. En els Jocs romans un dels espectacles era el dels desultores, genets que anaven amb dos cavalls i que galopaven saltant de l’un a l’altre, o amb un peu al llom de cada cavall. Els soldats a cavall s’entrenaven, segons Vegeci, amb dos cavalls de fusta.[3] Aprenent a saltar damunt del cavall des de terra, amb totes les armes (cal recordar que les selles romanes no tenien estreps).[4][5]

Els domadors de cavalls s’anomenaven “ipponomo” o “ipponoo” en grec. Entre els antics romans, “equiso-onis”.[6][7]

Prop de l'any 1289 Giovanni Boccaccio explica una anècdota de la Guerra de Sicília (1282-1289). En les festes de celebració de la victòria, els cavallers catalans fan una exhibició “a la catalana”. Això suposa un cert grau de domini dels cavalls i, indirectament, l'existència d'ensinistradors professionals.[8]

La doma com a manifestació artística va néixer a la Itàlia renaixentista (principalment a Nàpols en el període "aragonès" d'Alfons el Magnànim)[9]

Alta escola[modifica]

Article principal: Doma clàssica

Muntar a la geneta[modifica]

L'equitació a la geneta[10][11] és un estil basat en els estreps curts que dugueren a la península ibèrica els Zenetes. La cavalleria geneta fou coneguda i el seu estil usat pels reis cristians. El cavalls genets no portaven armes defensives i eren molt adequats en missions que requerien velocitat i capacitat de maniobra.[12]

A partir del segle XVI es publicaren nombrosos tractats d’equitació a la geneta.

Doma de cavalls a Amèrica[modifica]

Dispersió dels cavalls a Amèrica del Nord.

El cavall fou introduït a Amèrica en el segon viatge de Cristòfol Colom, a partir d’una reial cèdula dels Reis Catòlics signada el 23 de maig de 1493 a Barcelona.[13]

Argentina[modifica]

Indis maputxes[modifica]
« Nosotros no maltratamos al animal; lo atamos a un palo; tratamos de que pierda el miedo; no le damos de comer si no deja que se le acerquen; lo palmeamos de a pie; lo ensillamos y no lo montamos, hasta que se acostumbra al recado, hasta que no siente ya cosquillas; después lo enfrenamos, por eso nuestros caballos son tan briosos y tan mansos, Los cristianos les enseñan más cosas, a trotar más lindo, nosotros lo amansamos mejor. »
Una excursión a los indios ranqueles. Coronel Mansilla.[14]

Nord-amèrica[modifica]

Comanxes[modifica]

Segons alguns testimonis els comanxes empraven un sistema d'esbravament i ensinistrament sense crueltat, semblant als sistemes "naturals" actuals.[15]

Alta Califòrnia[modifica]

  • 1770. Descripció dels dragons (soldats “de la cuera”) dels presidios de Califòrnia. “Los mayores ginetes del mundo...”, segons paraules de Miquel Constançó. .[16]

Doma natural[modifica]

La doma natural implica un ensinistrament del cavall no agressiu per part del domador. El que cal és entendre els sentits i el comportament de l’animal i orientar-lo perquè respongui sense que s’espanti i sense castigar-lo.

Antecedents[modifica]

Desde Bucèfal i Alexandre, passant per alguns mètodes amerindis de doma i alguns individuals famosos, sembla possible admetre algun o diversos mètodes de doma no violenta.

Xiuxiuejadors de cavalls[modifica]

En el món del cavall anglosaxó hi havia la tradició dels xiuxiuejadors de cavalls. Els iniciadors de la denominació foren Willis J Powell, John Solomon Rarey i Daniel Sullivan. Daniel Sullivan va morir el 1810 a Irlanda i els seus mètodes no passaren a la posteritat. Rarey i Powell publicaren llibres amb les seves idees.[17][18]

Domadors naturals actuals[modifica]

N’hi ha uns quants, amb diversos graus de credibilitat. Un gran domador mexicà, Chico Ramírez, ha fet diversos cursos i demostracions a Barcelona des de fa alguns anys, incloent la Universitat Autònoma de Bellaterra..

Oficis relacionats[modifica]

Hi ha moltes professions basades en els cavalls i que exigeixen un cert grau d'habilitat i, gairebé, l'obligació de ser un bon genet.

  • Criador de cavalls
  • Pastor de cavalls
  • Tractants de cavalls, ramblers[19]
    • Un tractant documentat fou Açac el-Calvo, que vengué cavalls a Pere el Gran.[20]
  • Cavallerís[21]
  • Mestre d'estable
  • Mosso d'estable
  • Palafrener[22]
  • Escuder

Documents[modifica]

  • 867. L'emperador Basili el Macedoni va començar de domador de cavalls.[23]
  • 1283. Dos experts en cavalls de l’època de Pere el Gran: Domingo de la Figuera i el cavallerís major del rei.[24]
  • 1333. Ús del cabestre al Nâçerî .[25]
  • 1433. Cabestres de cuir de Xàtiva.[26]
  • 1450? Ús del cabestre[27] en català.[28]
  • 1520. Llibre del coch.[29] El Llibre del coch (llibre del cuiner) és un llibre de cuina que parla de l'ofici de mestre d'estable.[30]
« … més solament ne diré una libertat que deu haver lo Mestre de estable en casa de son Senyor: ell pot cavalcar la millor bèstia que sia en tot lo estable si fer-ho vol: Si donchs nos fehia per cortesia de algun cavaller o gentil home que en casa de son Senyor estiga… »
— Libre del coch..
  • 1702. En les Constitucions de Felip V d'Espanya hi ha una bona descripció de l'ofici de picador i de la picaria, instal·lació on treballaven els picadors.[31]
« Capítol XVI. Creació de offici de picador de cavalls, calitats, obligacions, y salari que ha de tenir, y per qui deu esser elegit. »
— Constitucions, capitols, y actes de cort, fetas, y atorgats, per Don Felip IV de Aragó.
  • 1757. "Picador" en castellà. Necessitat de que conegui els cavalls.[32]
  • 1769. "Domador", "desbrabador" en castellà.
  • 1770. “Piqueur” en francès.[33]
  • 1792.[34]

Tractats d'equitació[modifica]

Els tractats d’equitació són el màxim exponent dels picadors. Els seus autors foren genets experts en la seva època i, molt sovint, es dedicaren de forma exclusiva a la seva professió. Deixant de banda els aspectes tècnics, les seves obres contenen anècdotes curioses que són a l’abast de tothom. Alguns llibres de manescalia ofereixen capítols sobre l'ensinistrament dels poltres.

  • 1340. Lorenzo Rusio. Mascalcia.[35]
    • L'obra esmenta l'ús d'un cabestre suau (de llana) per a començar l'aregament[36] del poltre.
    • Segons Martín Arredondo era andalús.[37]
  • 1549. Cesare Fiaschi. La singolar maniera dell'imbrigliare, attegggiare, e ferrare cavalli.[38]
  • 1550. Federico Grisone. Gli ordini di cavalcare.[39]
  • 1551. Fernando Chacón. Tractado de la caualleria de la gineta.
  • 1566. Pasqual Caracciolo. La gloria del cavallo .
  • 1570. Thomas Blundeville, (traducció anglesa de Grisone)
  • 1572. Pedro de Aguilar. Tratado de Caballería de la Gineta
  • 1573. Claudio Corte da Pavia. Il Cavallerizzo.[40]
  • 1599. Pedro Fernández de Andrada. Libro de la gineta de España.[41]
  • 1605. Luis de Bañuelos y de la Cerda. Libro de la jineta y descendencia de los caballos guzmanes.[42]
  • 1616. Pedro Fernandez de Andrada. Nueuos discursos de la gineta de España sobre el uso del cabeçon. [43]
    • Aquesta obra indica l’antiguitat en l’ús del cabestre per a ensinistrar cavalls a Andalusia. El cabestre ja s’emprava en altres indrets i tindria una gran importància en la doma de cavalls a Califòrnia (“jáquima” en castellà, “hackamore” en anglès).
  • 1623. Antoine de Pluvinel. M.Peyrol. Le maneige royal.[44]
  • 1625. Antoine de Pluvinel. Menou de Charnizay. L'instruction du roi en l'exercice de monter à cheval.[45]
  • 1669. Francesco Liberati Romano. La Perfettione del Cavallo.[46]
  • 1736. François Robichon de La Guérinière. École de cavalerie.[47]
  • 1769. Manuel Alvarez Osorio y Vega. Manejo real, en que se propone lo que deben saber los cavalleros en esta facultad para llenar con la practica este gran nombre... [48]

Referències[modifica]

  1. DCVB: Picador.
  2. Marcial. Epigrames, vol. II: llibres V-VII. Fundació Bernat Metge, p. 35–. ISBN 978-84-9859-025-8. 
  3. Lancelot Turpin de Crissé; Nyon Commentaires sur les institutions militaires de Vegece. Nyon, 1783, p. 15–. 
  4. Flavius Vegetius Renatus. The Military Institutions of the Romans. Lulu.com, 27 gener 2017, p. 16–. ISBN 978-1-365-71429-0. 
  5. Thomas Dudley Fosbroke. Encyclopædia of Antiquities: And Elements of Archaeology, Classical and Mediæval. J. Nichols and Son, 1825, p. 726–. 
  6. Dizionario della lingua italiana gia pubblicato da Francesco Cardinali: 2. G. Nobile, 1846, p. 124–. 
  7. Boinvilliers (M., Jean-Etienne-Judith-Forestier). Le dictionnaire des commençans, français et latin: dans lequel on a éclairci ce qu'il y a de plus difficile pour les enfans .... F. Raphel, 1822, p. 175–. 
  8. Il decameron. Passigli, 1844, p. 464–. 
  9. L'alta escola a Nàpols en el període català-aragonès.(italià)
  10. DCVB: Geneta.
  11. Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Miscel•lània Germà Colón. L'Abadia de Montserrat, 1994, p. 14–. ISBN 978-84-7826-674-6. 
  12. Ferran Soldevila. Les quatre grans croniques: Llibre dels feits del rei En Jaume. Institut d'Estudis Catalans, 2007, p. 435–. ISBN 978-84-7283-901-4. 
  13. Martín Fernández de Navarrete. Colección de los viages y descubrimientos que hieieron. de Ordea de S.M. en la Imprenta Nacional, 1859, p. 49–. 
  14. Omar Lobos. Los mapuches. Ediciones Del Sol, 2008, p. 34–. ISBN 978-987-632-702-2. 
  15. S.C. Gwynne. Empire of the Summer Moon: Quanah Parker and the Rise and Fall of the Comanches, the Most Powerful Indian Tribe in American History. Little, Brown Book Group, 7 juliol 2011, p. 39–. ISBN 978-1-84901-820-3. 
  16. Alessandro Malaspina. Viaje político-científico alrededor del mundo por las corbetas Descubierta y Atrevida al mando de los capitanes de navío Alejandro Malaspina y José de Bustamante y Guerra, desde 1789 á 1794. Editorial MAXTOR, gener 2012, p. 466–. ISBN 978-84-9001-200-0. 
  17. John Solomon Rarey. The art of taming horses: with the substance of the lectures at the Round House. G. Routledge, 1858. 
  18. WILLIS J. POWELL. TACHYHIPPODAMIA; OR, THE NEW SECRET OF TAMING HORSES, 1872. 
  19. DCVB: Rambler.
  20. Estudis d'història medieval, vol. 5. Institut d'Estudis Catalans, p. 50–. GGKEY:CENZ8JB8NEX. 
  21. DCVB: Cavallerís.
  22. DCVB: Palafrener.
  23. Jacques Paul Migne. Encyclopédie théologique: ou Série de dictionnaires sur toutes les parties de la science religieuse. Chez l'éditeur, 1854, p. 602–. 
  24. Ramon MUNTANER; Antonio de BOFARULL Y BROCÁ Crónica Catalana ... Texto original y traduccion castellana, acompañada de numerosas notas, por Antonio de Bofarull. Cat.&Span, 1860, p. 179–. 
  25. Abū Bakr b. Badr Ibn al-Mundir. Le Nâċérî: La perfection des deux arts ou traité complet d'hippologie et d'hippiatrie arabes. Trad. de l'arabe d'Abū Bakr b. Badr. Ibn al-Mundir par M. Perron. Bouchard-Huzard, 1859, p. 174–. 
  26. Roser Salicrú i Lluch. El sultanat de Granada i la Corona d'Aragó, 1410-1458. Editorial CSIC - CSIC Press, 1998, p. 347–. ISBN 978-84-00-07746-4. 
  27. DCVB: Cabestre.
  28. Joan Gili. Lo Cavall: tractat de manescalia del segle xv. Dolphin Book Company, 1985. ISBN 978-0-85215-072-6. 
  29. Rupert de Nola. Libre del coch. en la estampa de Pau Cortey y Pedro Malo, 1568. 
  30. Rupert de Nola. Libre de doctrina pera ben seruir, de tallar y del art de coch, ço es de qualseuol manera de potages y salses, 1520, p. 31–. 
  31. Philippus V. rex Hispaniae. Constitucions, capitols, y actes de cort, fetas, y atorgats, per Don Felip IV. de Arago ... En la primera cort, celebrada als Cathalans, en la ciutat de Barcelona ... en los anys 1701 y 1702.. Figuero, 1702, p. 14–. 
  32. Francisco Pascual Bernard. Arte de andar a cavallo dividido en tres partes.... en la Imprenta de la Viuda de Joseph de Orga, 1757, p. 85–. 
  33. François-Alexandre de Garsault. Le nouveau parfait maréchal ou La connaisance générale et universelle du cheval divisé en sept traités...: Avec un dictionnaire de termes de cavalerie.... chez Delalain, 1770, p. 573–. 
  34. Encyclopedia metódica : arte militar. en la imprenta de Sancha, 1792, p. 309–. 
  35. Pietro Delprato; Luigi Barbieri La mascalcia di Lorenzo Rusio volgarizzamento del secolo XIV.: Della cura de' cavalli. Presso G. Romagnoli, 1867. 
  36. DCVB: Aregament.
  37. Martín Arredondo. Obras de albeytería: primera, segunda y tercera parte.... Pasqual Bueno, 1704, p. 217–. 
  38. Cesare Fiaschi. La singolar maniera dell'imbrigliare, attegggiare, e ferrare cavalli: opera utilissima a' prencipi, a' gentil'huomini, a' soldati, & in particolare, a' marescalchi. Somascho, 1598. 
  39. Federico Grisone. Ordini di cavalcare, et modi di conoscere le nature de' cavalli, emendare i vitii loro, et ammaestrargli per l'uso della guerra & commodita de gli huomini... composti dal sig. Federico Grisone,.... Vincenzo Valgrisi, 1551. 
  40. Claudio Corte. Il Cavallerizzo di Claudio Corte da Pavia: nel qual si tratta della natura de caualli, delle razze, del modo di gouernarli, domarli & frenarli .... appresso Giordano Ziletti, 1573. 
  41. Pedro Fernández de Andrada. Libro de la gineta de España. Alonso de la Barrera, 1599, p. 4–. 
  42. Libro de la jineta y descendencia de los caballos guzmanes compuesto por Luis de Bañuelos y de la Cerda
  43. Nueuos discursos de la gineta de España sobre el uso del cabeçon de Pedro Fernandez de Andrada
  44. Antoine de Pluvinel. Le Maneige Royal, 1660. 
  45. Antoine de Pluvinel. L'instruction du roy en l'exercice de monter à cheval..... Ruette, 1627, p. 150–. 
  46. La Perfettione del Cavallo, libri tre, ... dove si tratta del mantenimento del Cavallo, e dell'osservationi circa la generatione, suoi mali, e cure di essi, buon governo della stalla, qualità delle razze antiche e moderne, che sono in diverse parti d'Italia, delli nomi, e loro merchi, e della natura ancora de'cavalli stranieri. Et insieme dell'arte di Cavalcare di Senofonte, tradotto dal Greco nel nostro idioma Italiano, 1669, p. 133–. 
  47. François Robichon de La Guérinière; Lambert École de cavalerie, contenant la connoissance, l'instruction et la conservation du cheval... par M. de La Guérinière.... chez Jacques Guérin, 1736. 
  48. Manuel Alvarez Osorio y Vega. Manejo real, en que se propone lo que deben saber los cavalleros en esta facultad para llenar con la practica este gran nombre .... en la imprenta de D. Gabriel Ramirez, 1769. 

Vegeu també[modifica]