Vés al contingut

Remolar

Afegeix enllaços
De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Per a altres significats, vegeu «Remolar-Filipines».
Infotaula ocupacióRemolar
Tipus d'ocupació
comerç especialitzat Modifica el valor a Wikidata
Un rem modern (esquerra) i un rem tradicional de fusta (dreta).

Un remolar era un menestral dedicat a la fabricació, conservació i reparació dels rems. Podia treballar a terra ferma, en una drassana, o a bord d'una embarcació.[1][2]

També s'anomenava remolar l'indret on treballaven els remolars fabricant rems.[3]

El verb remolar, probablement derivat de l'ofici de fabricar rems, està documentat per a indicar l'afaiçonament d'una peça de fusta en brut deixant-la en la forma cilíndrica d'una asta o similar. En el Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana (Revista d'Estudis Històrics. Any CXXVII Núm. 866 #68_ISSN: 0212-7458,Tercera Època_Palma_2012) hi figuren les despeses corresponents a la confecció d'una senyera reial: “…Item costa el asta, de comprar e remolar, deu sous...”

Confraria

[modifica]

A la ciutat de Barcelona els remolars estaven inclosos en la Confraria de Santa Caterina i Sant Joan, juntament amb els mestres d'aixa, calafats i altres oficis relacionats.[4]

Aspectes militars

[modifica]

Els remolars estaven obligats a formar part de l'exèrcit de la ciutat de Barcelona, de manera semblant a la resta d'oficis. Aquest exèrcit s'anomenava Host veïnal o Coronela de Barcelona. Quan els consellers cridaven a sometent, les diverses confraries havien de formar sota el seu penó i seguir la senyera de la ciutat: el penó o bandera de Sant Jordi (una creu vermella en camp blanc).

Els remolars s'agrupaven sota el penó dels mestres d'aixa.[5]

Documents

[modifica]
Drassanes Reials de Barcelona
Desembarcament de Pere III d'Aragó «el Gran» a Trapani
  • 1284. Precedents de la Batalla del golf de Nàpols.
    • Segons la Crònica de Ramon Muntaner hi ha una descripció del port de Sant Nicolau de Scalea (Calàbria) on hi havia quatre naus i moltes tarides que carregaven estelles per a rems, arbres i antenes de galeres i llenys per a dur-les a Nàpols.[6]
  • 1354. L'Almirall (Capità General de l'Armada) Bernat II de Cabrera promulgà les Ordinacions sobre lo fet de la mar. S'hi detallen les funcions i obligacions de la gent de l'armada, els salaris, la disciplina, etc., per als càrrecs següents :
  • 1365.[7][8]
  • 1377.[9]
  • 1381. En l'Arxiu del Mestre Racional consten, entre altres, els sous dels remolars que participaren en l'armament de dues galeres subtils (Sant Ambròs i Santa Coloma) destinades a Dalmau de Rocabertí, capità i ambaixador nomenat per als ducats d'Atenes i Neopàtria.[10]
  • 1406. Livre des depenses faites pour l'armement de la galère le Saint-Thomas (Mai 1406), : «Mestres Remolars los quals dreçarem los rems per obs de la dita galea.» [11]
  • 1412. Estelles per a rems.
    • En nom del duc de Gandia, Pere Roca va demanar a la ciutat de València 130 estelles per a rems, que li foren denegades.[12]
  • 1415. Remolars a València.
    • El rei Ferran I d'Aragó declara que, en aquelles dates, a València només hi havia cinc mestres remolars.[13]
  • 1421. Contracte de compra d'estelles per a rems a València.[14]
  • 1421-1423.[15]
    • “... Com per part de vosaltres sie stat en la dita Cort proposat que per obs de les galeres del dit General (Generalitat) es de necessitat comprar alguna quantitat de rems; emperamor de ço vos diem, pregam e manam que vosaltres comprets mil e sinch-centes estelles de rems...”
  • 1505. 150 rems i 20 estelles de recanvi.[16]
  • 1529. Estelles per a rems (astillas).[17]
  • 1612.[18]
  • 1640. Remolars a les Filipines.[19]

[20]

Referències

[modifica]
  1. ↑ DCVB: Remolar.
  2. ↑ GDLC. Remolar.
  3. ↑ Novísimo Diccionarió de la Lengua Castellana, 2: con la correspondencia catalana, el mas completo de cuantos han salido a la luz.... Garnier hermanos, 1867, p. 720–. 
  4. ↑ Carlos Martínez Shaw. El Derecho y el Mar en la España Moderna. Universidad de Granada y Centre d'Estudis d'Història Moderna Pierre Vilar, 1995. ISBN 978-84-338-2108-9. 
  5. ↑ Mateo Bruguera. Cronicón de Barcelona: historia de la invicta y memorable bandera de Santa Eulalia. Librería de los Sucesores de Font, 1861, p. 1–. 
  6. ↑ Ramon MUNTANER; Antonio de BOFARULL Y BROCÁ Crónica Catalana ... Texto original y traduccion castellana, acompañada de numerosas notas, por Antonio de Bofarull. Cat.&Span, 1860, p. 219–. 
  7. ↑ Pedro López de Ayala. Cronicas de los reyes de Castilla: Don Pedro, Don Enrique II, Don Juan I, Don Enrique III. en la imprenta de Don Antonio de Sancha, 1779, p. 391–. 
  8. ↑ Antonio Capmany y de Montpalau. Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona .... En la Imprenta de Sancha, 1779, p. 62–. 
  9. ↑ Mariano Aguiló y Fúster; Pompeu Fabra; Manuel de Montoliú Aguiló: Volum 7. Lletres R a S. Institut d'Estudis Catalans, p. 83–. GGKEY:4LPGNQ67X0Q. 
  10. ↑ Antonio Rubió y Lluch; Maria Teresa Ferrer i Mallol Diplomatari de l'Orient català (1301-1409): col·lecció de documents per a la història de l'expedició catalana a Orient i dels ducats d'Atenes i Neopàtria. Institut d'Estudis Catalans, 2001, p. 537–. ISBN 978-84-7283-612-9. 
  11. ↑ Archivo pittoresco: semanario illustrado. Tip. de Castro Irmão., 1863, p. 142–. 
  12. ↑ Andrés Díaz Borrás. El ocaso cuatrocentista de Valencia en el tumultuoso Mediterráneo, 1400-1480. Editorial CSIC - CSIC Press, 2002, p. 210–. ISBN 978-84-00-08055-6. 
  13. ↑ Alberto Torra. Acta Negotii Perpiniani: Documentos del Archivo de la Corona de Aragón referentes de Perpiñán del año 1415. LIT Verlag Münster, 8 juny 2017, p. 105–. ISBN 978-3-643-90861-2. 
  14. ↑ Jacqueline Guiral-Hadziiossif. Valence, port méditerranéen au XVe siècle: 1410-1525. Publications de la Sorbonne, 1986, p. 164–. ISBN 978-2-85944-125-8. 
  15. ↑ Cortes de los antiguos reinos de Aragón y de Valencia y principado de Cataluña. Est. tip. de la viuda e hijos de M. Tello, 1909. 
  16. ↑ Antoni de Capmany; Antoni de Capmany de Montpalau i Surís Questiones críticas sobre varios puntos de historia económica política y militar. Imp. Real, 1807, p. 291–. 
  17. ↑ Memorial histórico español: colección de documentos, opúsculos y antigüedades que publica la Real Academia de la Historia. La Academia, 1853, p. 498–. 
  18. ↑ Diego : de Haedo. Topographia, e historia general de Argel, repartida en cinco tratados, do se veran casos estranos, muertes espantosas, y tormentos exquisitos, ... Dirigida al ilustrissimo señor Don Diego de Haedo arçobispo de Palermo, ... por maestro fray Diego de Haedo abad de Fromesta, .... por Diego Fernandez de Cordoua y Ouiedo, impressor de libros, 1612, p. 118–. 
  19. ↑ Juan GRAU Y. MONFALCON. Justificacion de la Conservacion, Y Comercio de Las Islas Filipinas. Madrid? 1640, 1640. 
  20. ↑ Joaquín Francisco Pacheco; Francisco de Cárdenas; Luis Torres de Mendoza Colección de documentos inéditos relativos al descubrimiento, conquista y colonización de las posesiones españolas en América y Oceanía, sacados, en su mayor parte del Real Archivo de Indias. Imprenta Española, 1866, p. 421–. 
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Remolar&oldid=32893809»