Ullerer

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula ocupacióUllerer
Modifica les dades a Wikidata
”Apòstol amb ulleres”, pintat per Conrad von Soest l’any 1403. Retaule de l’altar de l’esglesia de Bad Wildungen.

Un ullerer o ulleraire era un menestral especialitzat en la fabricació d’ulleres per a corregir la visió.[1]

Els ulleraires fabricaven les lents i les muntures a partir de materials diversos.[2]

Gremis[modifica]

Venècia[modifica]

El cas de Venècia és difícil de resumir. Aparentment hi havia dos gremis que feien ulleres: el gremi dels “cristallers” (que tallaven les lents de cristall de roca) i el gremi dels "vidriers" (que tallaven lents de vidre, inicialment prohibides per a fer ulleres de llegir). Hi ha un document de 1302 que autoritzava la fabricació d’ulleres de llegir fetes de vidre.[3] Això sembla demostrar l'existència d'un gremi d'ullerers venecians abans de 1302.

Altres indrets[modifica]

Deixant de banda Venècia, el gremi més antic de mestres fabricants d’ulleres fou el de Nuremberg, l’any 1435.[4] Hi ha documentat un gremi d'ullerers a França l'any 1465.[5] A Barcelona, el gremi d'ulleraires data de 1596.[6] En tots els casos, anteriorment a la creació d'un gremi separat, els mestres de fer ulleres estaven incorporats a un altre gremi.

Materials de l’ofici[modifica]

Detall d'un retrat d'Hug de Provença, pintat per Tomaso de Modena l'any 1352

Els mestres de fer ulleres, per a les lents treballaven el cristall de roca, el vidre i el beril. Les muntures eren de fusta, os, vori, llautó i, en molts casos, metalls o aliatges preciosos d'or i d'argent.

Cristall de roca i beril[modifica]

Hi ha documents que demostren la fabricació de lents (i d'ulleres) a partir de cristall de roca i de beril.[7][8][9]

Vidre[modifica]

Article principal: Vidre català

El vidre calia que fos transparent i sense bombolles d'aire ni inclusions. L'any 1378 un frare carmelita barceloní, Guillem Sedacer, fou l'autor d'una obra excepcional (molt detallada i precisa) basada especialment en la fabricació de vidre transparent.[10] En l'obra hi ha moltes formulacions per a diversos tipus de vidre, incloent els vidres amb base de plom (patentats uns segles més tard a Anglaterra).[11]

Eines[modifica]

Les eines d'un fabricant de lents eren molt semblants a les dels artesans lapidaris. Les primeres descripcions, parcials, de l'ofici daten de 1618 i foren explicades per Girolamo Sirtori. En general els utillatges consistien en torns, moles i algunes eines especials de la mena de matrius mascles i femelles amb les diverses curvatures de les lents a fabricar.

Abrasius[modifica]

Un dels abrasius més conegut i usat era l' esmeril, sovint importat de l'illa de Naxos.[12]

Documents[modifica]

Sobre les ulleres[modifica]

Retrat del papa Lleó X i els seus cosins (d'esquerra a dreta) Giulio de Medici i Luigi de Rossi. Obra de Raffaello Sanzio (Galeria dels Uffizi, Florència). De les ulleres que mig sosté amb les mans pot observar-se el detall d’una lent. Es tracta d’una lent còncava o divergent, la més adequada per a corregir la miopia del pontífex.

Les ulleres foren el remei o, si més no, milloraren molts problemes de visió. Primerament la vista cansada i després la miopia. A més, les ulleres foren el primer pas en el descobriment del telescopi i del microscopi. La difusió del seu ús implica la fabricació de vidre transparent i l'existència d'uns artesans capaços de tallar i polir lents amb certa habilitat i precisió. Algunes dades cronològiques sobre les ulleres són les següents:

  • 1285. Data aproximada del descobriment de les ulleres correctores amb lents convergents.[13]
  • 1303-1305. Bernard de Gordon, metge i professor a la Universitat de Montpeller, escrigué sobre les ulleres en la seva obra «Lilium Medicinae»: “…oculo berillino…”.[14]
  • 1305. Giordano da Pisa, frare dominicà, en un sermó a Santa Maria la Novella, va esmentar el descobriment de les ulleres per a llegir poc menys de vint anys abans.[15]
  • 1308. Carta des d’Aguilaniu, un poble de Lleida, indicant l’ús d’una lupa per a llegir un document antic.
  • 1351. Francesco Petrarca, en la seva epístola anomenada «Posteritati» («A la posteritat»), informava que usava ulleres amb recança des dels seixanta anys: “…vivaci gli occhi e la vista lungo tempo acutissima: se non che questa sul sessantesimo anno mi venne mancando; onde bisognommi, non senza repugnanza, ricorrere alle lenti”.[16]
  • 1355. Documents de la compra d’ulleres per part de Pere el Cerimoniós.[17]
  • 1363.Guy de Chauliac feia referència a les «ulleres o bericles per a veure-hi» (“… ocularios vitri aut berillorum…”, en llatí, “auculaires de voyre ou de bericle” en la traducció francesa de 1478 ).[18]
  • 1375. Segons un investigador, en l’Atles Català hi ha una miniatura amb un personatge que duu ulleres.
  • 1403. Exportació, des de Barcelona, de quinze grosses[19] d’ulleres (2.160 unitats) cap Alexandria i Beirut.[14]
  • 1422. “Mestres d’ulleres” esmentats a Barcelona.[20]
  • 1461. Una lupa de beril en l’inventari de Carles de Viana (?): “Item hun pom redó de vericle[21] ab son anell d’or cordó e botó d'or e de seda”.[22]
  • 1608. Telescopi construït per Galileu.
  • 1618. Girolamo Sirtori.[23][24]

Referències[modifica]

  1. DCVB: Ullerer
  2. H - Z. Libr. de Guillaumin, 1861, p. 207–. 
  3. Frederic Chapin Lane. Venice, A Maritime Republic. JHU Press, novembre 1973, p. 160–. ISBN 978-0-8018-1460-0. 
  4. Josep Batlló Ortiz; Roser Puig Aguilar; Pasqual Bernat López Actes de la VI Trobada d'Història de la Ciència i de la Tècnica: vic,27, 28 i 29 d'octubre de 2000. Institut d'Estudis Catalans, 2002, p. 364–. ISBN 978-84-7283-557-3. 
  5. APME; John G. Classe; Lawrence S. Thal Business Aspects of Optometry E-Book: Association of Practice Management Educators. Elsevier Health Sciences, 19 febrer 2004, p. 2–. ISBN 1-4557-2825-X. 
  6. Agustí Duran i Sanpere. Barcelona i la seva història. Curial, 1973. ISBN 978-84-7256-012-3. 
  7. J. William Rosenthal. Spectacles and Other Vision Aids: A History and Guide to Collecting. Norman Publishing, 1996, p. 25–. ISBN 978-0-930405-71-7. 
  8. Dictionnaire des sciences naturels, dans lequel on traite methodiquement des differens etres de la nature (etc.) Suivi d'une biographie des plus celebres naturalistes (etc.). Levrault, Schoell, 1826, p. 270–. 
  9. Friedrich Benesch. Apocalypse, The Transformation of Earth. SteinerBooks, 1 agost 2015, p. 238–. ISBN 978-1-58420-166-3. 
  10. Pascale Barthélémy. La Sedacina ou l'Oeuvre au crible 2 volumes: L'alchimie de Guillaume Sedacer, carme catalan de la fin du XIVème siècle. Arché, 2002. ISBN 978-88-7252-239-4. 
  11. Anne-Françoise Cannella. Gemmes, verre coloré, fausses pierres précieuses au Moyen Âge: le quatrième livre du "Trésorier de philosophie naturelle des pierres précieuses" de Jean d'Outremeuse". Librairie Droz, 2006, p. 144–. ISBN 978-2-87019-288-7. 
  12. Van Nostrand's Eclectic Engineering Magazine. D. Van Nostrand, 1875, p. 472–. 
  13. Chiara Frugoni. Botones, bancos, brújulas y otros inventos de la Edad Media. Grupo Planeta (GBS), setembre 2008, p. 12–. ISBN 978-84-493-2172-6. 
  14. 14,0 14,1 Vincent Ilardi. Renaissance Vision from Spectacles to Telescopes. American Philosophical Society, 2007, p. 65–. ISBN 978-0-87169-259-7. 
  15. Julie Singer. Blindness and Therapy in Late Medieval French and Italian Poetry. Boydell & Brewer Ltd, 2011, p. 151–. ISBN 978-1-84384-272-9. 
  16. Francesco Petrarca. Le rime di messer F. Petrarca: Le stanze e l'Orfeo del Poliziano. Baudry, 1830, p. 6–. 
  17. De l'ús de les ulleres en els països de la Confederació catalano-aragonesa en el segle XIV. Josep Simón de Guilleuma http://www.ub.edu/cca/pdfs/simon.pdf
  18. Arnaud Maillet. Prothèses lunatiques: les lunettes, de la science aux fantasmes. Editions Kargo, 2007, p. 41–. ISBN 978-2-915547-54-2. 
  19. DCVB: Grossa
  20. Jaume Sobrequés i Callicó. Història de Barcelona: La ciutat consolidada (segles XIV i XV). Enciclopèdia Catalana, 1991. 
  21. DCVB: Vericle
  22. Colección de documentos inéditos del Archivo de la Corona de Aragón. CEDAM, 1864, p. 137–. 
  23. Girolamo Sirtori. Telescopium, 1618, p. 25–. 
  24. Girolamo Sirtori. «calames.abes.fr (Telescopium)» p. –, 1618.