Gremi

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Membres del Gremi de la Gran Ballesta de Malines -Gremi de Sant Jordi- (c.1500) pel mestre del gremi de Sant Jordi de Malines al Museu Reial de Belles Arts (Anvers).

Un gremi és una agrupació de persones que fan el mateix ofici. Es coneixen gremis des de l'època de Babilònia (apareixen citats al Codi de Hammurabi), si bé no es van generalitzar fins bastants segles després.

A l'edat mitjana, els membres d'un gremi solien viure al mateix carrer, i en moltes ciutats hi ha carrers que conserven el nom del gremi que hi treballava (Argenteria, Escudellers, etc.). Cada gremi solia tenir un sant patró. La seva funció era taxar el preus de productes, hi havia lleis específiques creades pels gremis. Dins els gremis hi havia experts i artesans que ensenyaven a un deixeble o aprenent de l'ofici, és a dir, mestres. Quan aquest aprenent havia complert l'aprenentatge podia seguir treballant pel mestre o obrir el seu propi taller.[1]

Els gremis van anar creixent en importància fins a arribar a controlar gran part de l'economia de les ciutats (les poblacions que no en depenien s'anomenaven significativament "lliures"). Era molt costós entrar i gaudir dels privilegis associats. Van començar a decaure cap al segle XVIII, tot i que encara es mantenen, especialment en algunes professions (gremi d'actors, gremi de transportistes, gremi de flequers, gremi d'àrids...)

Els gremis medievals[modifica | modifica el codi]

Cada gremi funcionava d'acord amb unes normes o ordinacions aprovades pel govern municipal, interessat a garantir el proveïment del mercat urbà i l'enquadrament de la població a efectes fiscals, de seguretat, etc. El gremi era, en part, un instrument de les autoritats municipals per al control del món del treball. Però també era una forma de solidaritat horitzontal entre productors i mestres de cada ofici, que s'ajudaven mútuament i es repartien el treball tot evitant la competència.[2]

El gremi s'ocupava d'assegurar l'adquisició de les primeres matèries, reglamentava la producció i protegia els agremiats enfront de la competència. La reglamentació de la producció incloïa la quantitat i qualitat de productes per taller, nombre d'oficials i d'instruments, i nivell dels salaris.

Amb la reglamentació del treball pretenien evitar el frau i mantenir els nivells de qualitat, per la qual cosa es pot considerar que reflectien una ètica de l'ofici. Els mestres controlaven els gremis, sobretot l'accés a l'ofici: l'aprenentatge, el treball dels oficials i l'establiment d'obradors.

En fixar el nivell dels salaris i el temps de treball, i agrupar en una mateixa estructura corporativa mestres i oficials, el gremi pretenia evitar els conflictes laborals. Tanmateix, les ciutats van conèixer diverses menes de conflictes relacionats amb el món del treball: conflictes entre mestres i oficials sobre les condicions de treball, i conflictes entre els menestrals i l'oligarquia urbana (mercaders i ciutadans) sobre la democratització dels governs municipals amb el teló de fons del proteccionisme i el control del mercat.

Aquests conflictes laborals es comprenen en considerar que la gent dels oficis, tot i ser a ciutat el grup majoritari, eren minoria en els governs municipals.

Extracte traduït de Els carrers de Barcelona de Víctor Balaguer
[3]
Heus ací com s'expressa en aquest punt Pi i Arimon, que va recollir les dades de Capmany i n'hi va afegir d'altres de collita pròpia:
« El règim i presidència de cada associació estaven encarregats a certs individus de la classe de mestres, amb el títol de prohoms i de cònsols, així com el compliment de les restants atencions incumbia als proveïdors o examinadors, clavaris, síndics, oïdors de comptes etc.; el nombre, a part de ser diferent en les diferents comunitats, va patir alteracions en el discurs dels temps, doncs hi ha llocs on llegim que eren dos, altres tres, quatre, etc. Els prohoms i els cònsols s'extreien per sorteig d'unes bosses en què s'insaculaven les cèdules amb els noms dels candidats: aquest acte es verificava a la casa de la vila.

Les ordenances dels gremis comprenien les lleis polítiques tocants a les diferents classes d'aprenents, mossos, mestres i examinadors; a l'elecció de proveïdors, clavaris i altres oficis; a les derrames de les confraries i a l'administració dels fons propis; a la naturalesa, exacció i aplicació de les multes, a les contravencions dels estatuts, a l'ordre i formalitat de les juntes, i finalment a la part tècnica dels oficis respectius. Fixàvem la durada de l'aprenentatge, segons la major o menor dificultat d'assajar i aprendre l'ofici, encara que mai pujava més enllà de sis anys ni baixava de tres. Conclòs aquest termini, l'aprenent havia de fer constar per certificació de mestre, que en res havia faltat a l'escriptura de contracte ajustada amb els seus pares o tutors.

A cap mestre li era permès rebre un aprenent ú oficial d'un altre taller, sense consentiment de l'amo d'aquest, ni admetre a un mosso que tingués començada obra en una altra botiga. Cap oficial podia treballar del seu compte ni pública ni clandestinament, sinó a casa d'un mestre aprovat amb obrador públic, ni era lícit a cap gremial treballar en el seu ofici sinó a casa seva. Assenyalàvem també la forma, temps i regularitat de fer els exàmens per evitar tota col·lusió, prestant els examinadors o veedors, un jurament previ de fer-los bé i fidelment, sense deixar-se portar d'odi, amor o passió. A aquell acte no hi podien assistir ni els mestres i ni els parents de l'examinat. Per obrir i mantenir una botiga o obrador d'un ofici era indispensable haver aprovat aquest examen.

»

Extinció dels gremis[modifica | modifica el codi]

Detall de la bandera del Gremi de ferrers i serrallers de Barcelona. 1782. MUHBA

El decret d'Allarde i la Llei Le Chapelier aprovades en 1791 en el context de la desaparició de l'Antic règim a França abolien els gremis a França i contribuïa, també, a establir la llibertat d'exercir una activitat professional i que impedien el lliure exercici professional, i expressa el compromís amb una forma primitiva i contradictòria de liberalisme econòmic.[4]

Els gremis a partir del segle XIX[modifica | modifica el codi]

A Catalunya la tradició dels gremis està molt arrelada, de tal manera que malgrat l'extinció dels gremis històrics, nombroses associacions professionals de sectors molt diversos van seguir adoptant el nom de gremi i encara ho segueixen fent en el present. Els treballadors d'un mateix sector o ofici s'agrupen avui dia per a tenir poder de veu i decisió a temes que comparteixen, com pot ser la formació, la qualitat, la publicitat de productes comuns, etc.. En aquest darrer sentit, un exemple va ser el gremi de gelaters d'Espanya, que diversos anys ha fet campanyes d'anuncis a la televisió pels gelats en general, sense especificar cap marca, i volent donar una imatge que, si estan fets amb bons ingredients, són sans i poden consistir en un berenar o sopar.

En aquest sentit, un dels gremis més actius és el Gremi de pastissers de Barcelona, que destaca per, entre altres coses, potenciar els dolços tradicionals catalans associats a les festes, com bunyols de Quaresma, mones, panellets, torrons, tortell de reis, coca de llardons, etc. a més dels clàssics als Països Catalans (braç de gitano, tortell, xuixo, ensaïmada, canya de crema o de xocolata, flauta, etc.) i les noves creacions, com el pa de Sant Jordi. A més de concursos, etc. A Occitània, concretament al Llemosí, el gremi de pastissers ha creat també un pastís que vol ser símbol de la regió: el treipaïs.

L'any 1980 es va constituir el Consell de Gremis de Comerç, Serveis i Turisme de Barcelona.[5]

Patrimoni dels antics gremis de Barcelona[modifica | modifica el codi]

Retaule de sant Eloi, patró dels argenters de Barcelona, obra de Pere Nunyes (MNAC)

El patrimoni documental dels antics gremis de Barcelona es troba recollit, principalment, a l'Arxiu Històric de la Ciutat. Però també en altres centres arxivístics i patrimonials com l'Arxiu Nacional de Catalunya, l'Arxiu de la Corona d'Aragó, l'Arxiu Notarial, el Museu Marítim, la Cambra de Comerç, etc. En alguns casos és custodiat per les mateixes entitats que han succeït els antics gremis, com ara el Col·legi de l'Art Major de la seda.

Quant al patrimoni artístic, el MNAC conserva alguns retaules que foren promoguts pels gremis barcelonins com ara el retaule de sant Agustí dels blanquers i el retaule de sant Miquel dels revenedors, ambdós obra de Jaume Huguet. També s'hi troba el retaule de sant Eloi del gremi d'argenters. Al Museu del Louvre de París es conserva una taula de Jaume Huguet que representa la flagel·lació de Jesús i que formava part de l'antiga capella del gremi de sabaters.

Així mateix, el Museu d'Història de Barcelona conserva importants testimonis que reflecteixen l'activitat dels gremis i la seva presència determinant en la vida de la ciutatː les banderes amb què participaven en solemnitats com la processó de Corpus, algunes d'elles amb magnífics brodats; els draps mortuoris que es feien servir per a les exèquies funeràries dels membres dels gremis; imatges dels sants patrons d'alguns gremis; reliquiers d'aquests sants patrons (destaca el de sant Abdó i sant Senén, del gremi d'hortolans, del segle XV); mobiliari de les seus gremials; eines; etc.

L'arbre dels oficis[modifica | modifica el codi]

Amb motiu de l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929, el dibuixant Joan Vila i Pujol, conegut com a D'Ivori, va realitzar una composició en forma de tríptic, que es va exposar al Pavelló de la Ciutat de l'Exposició i que actualment es conserva a l'Arxiu Històric. Hi són representats els antics oficis, cada un d'ells amb el seu sant patró, formant una mena d'arbre genealògic

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Miguel González Sugrañés. Contribució a la historia dels Antichs Gremis dels Arts y Oficis de la Ciutat de Barcelona: Agullers. Apotecaris. Argenters. Estampa d'Henrich, 1915 [Consulta: 18 juny 2011]. 
  2. Ma Feacisca Olmedo de Cardá. Anecdotario histórico valenciano. Carena Editors, S.l., 2002, p. 49–. ISBN 9788487398582 [Consulta: 18 juny 2011]. 
  3. Víctor Balaguer. Las calles de Barcelona: origen de sus nombres, sus recuerdos, sus tradiciones.. y noticia de todo lo mas importante relativo á la capital del Principado. S. Manero, 1865 [Consulta: 7 juliol 2011]. 
  4. Kidner, Frank; Bucur, Maria; Mathisen, Ralph; McKee, Sally; Weeks, Theodore. Making Europe: People, Politics, and Culture (en anglès). Cengage Learning, 2007, p. 528. ISBN 0618004815. 
  5. «Web del Consell de Gremis». [Consulta: 14 abril 2016].

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Miguel González Sugrañés. Contribució a la historia dels Antichs Gremis dels Arts y Oficis de la Ciutat de Barcelona: Agullers. Apotecaris. Argenters. Estampa d'Henrich, 1915 [Consulta: 18 juny 2011]. 
  • Antoni de CAPMANY i de MONTPALAUː Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona. Barcelonaː Altafulla, 2001 (Reedició de l'edició original de 1779)
  • Agutí DURAN i SANPEREː Barcelona i la seva història, Vol II (Societat i organització del treball), Barcelonaː Curial, 1973.
  • Pere MOLAS i RIBALTAː Los gremios barceloneses del siglo XVIII : la estructura corporativa ante el comienzo de la revolución industrial Madridː CECA, 1970.
  • Margarita TINTÓ i SALAː Els gremis de la Barcelona medieval. Barcelonaː Ajuntament, 1978