Fargaire

Afegeix enllaços
De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula ocupacióFargaire
Tipus d'ocupació
professió històrica Modifica el valor a Wikidata
Esquema d'una farga catalana. A la dreta el sistema de trompa d'aigua i a l'esquerra el forn

Un fargaire[1] era un menestral que treballava en una farga catalana. La majoria de les fargues produïen ferro però n'hi havia algunes destinades a l'obtenció de coure.[2][3]

En una farga treballaven deu o dotze persones sota l'autoritat del mestre fargaire.

Organització[modifica]

En una farga ferrera s'obtenia ferro a partir de mena de ferro (mineral) i carbó vegetal (combustible). El combustible i el mineral es portaven des de llocs relativament propers fins a la farga. La farga pròpiament dita era el conjunt d'instal·lacions que permetien el procés: trompa d'aigua, tovera, caixa dels vents, forn (o fornal), martinets... El conjunt estava protegit per un edifici senzill, format per quatre parets i un sostre.[4][5]

Mestre fargaire i ajudant[modifica]

Il·lustració d'un martinet, curs de mecànica de Delaunay Ch, edició de 1868

El mestre fargaire era el responsable de tot el procés. Primerament construïa el forn en la forma i dimensions que considerava adequada. Fins i tot quan es tornava a obrir una farga abandonada o quan canviava el responsable, el forn es feia de bell nou. El mestre fargaire i el seu ajudant s'encarregaven del bon funcionament de les trompes d'aigua i del bon estat de la tovera. També controlaven les quantitats de carbó, de mena i de grillada, que s'abocaven al forn, i de la qualitat del ferro que es volia aconseguir. Conjuntament amb el maller extreien el masser del forn i el giravoltaven sota el mall del martinet per expulsar la resta d'escòria.

Maller i ajudant[modifica]

El maller i el seu ajudant s'encarregaven de la part mecànica de la roda hidràulica i del martinet,[6] del mall i de l'enclusa, i d'ajudar a remoure el masser sota el mall; conjuntament amb el fargaire i el seu ajudant, controlava el ritme dels cops de mall mitjançant la comporta de la roda hidràulica. Finalitzada l'extracció de les escòries del masser, s'encarregaven de tallar-lo en quatre parts anomenades massoquetes. El picamener es feia càrrec de trossejar la mena a cops de mall o de martell per després fer-ne dues parts, la grillada i la mena. Si la mena que arribava a la farga era massa compacta, la posava al foc per després deixar-la reposar un temps a la intempèrie perquè s'hidratés i es tornés porosa.

Foguers[modifica]

Dos foguers, amb els seus respectius ajudants, s'ocupaven de tot el procediment de reducció que es duia a terme al forn, així com de mantenir al roig el foc de la fornal per conservar escalfades les massoques i les massoquetes.

Personal extern[modifica]

Restes de dues fargues catalanes del segle xviii a la Missió de San Juan Capistrano (Califòrnia, Estats Units)

El personal extern estava format per l'administrador i l'encarregat. L'administrador s'encarregava de la part comercial i econòmica; treballava per al propietari arrendador de la farga o per al fargaire. L'encarregat o ferrer tenia la responsabilitat de l'abastiment del carbó i de la mena, així com de la distribució als clients del ferro fargat o estirat.

Documents[modifica]

  • 1010. “...ipsa farga...”[7]
  • 1038. "...ipsa fabricata..."
  • 1644. "...Ego Joannes Planyach fargayra in domo de la farga...", (arx. de Montblanc).
  • 1758. «Joan Marra, fargaire, contra Josep Puigdengolas, tots de la Torra de Claramunt.»[8]
  • 1790. Dues fargues catalanes del segle xviii a la Missió de San Juan Capistrano (Califòrnia, Estats Units).[9]
  • 1861. Farga catalana funcionant a Bagà.[10]
  • 1874. “La cansó de mestre Jan”. Aquest poema va guanyar la Flor natural als Jocs Florals de Barcelona de 1874 i recull algunes activitats dels fargaires.[11]

Referències[modifica]

  1. ↑ DCVB: Fargaire.
  2. ↑ Pere Vall. De Colonies Textils a Parc Fluvial. Marcombo, 1999, p. 22–. ISBN 84-267-1209-6. 
  3. ↑ Segib Congres D'historia Moderna de Catalunya. Edicions Universitat Barcelona, p. 340–. GGKEY:K3K3GCHJ4FL. 
  4. ↑ Júlia Simón i Arias. La Farga catalana: estudi metal·lúrgic del procés. Institut d'Estudis Catalans, 1992, p. 37–. ISBN 978-84-7283-191-9. 
  5. ↑ L'aixecament d'una frontera: entre la farga catalana del segle xvii i la mineria a Escaró (Conflent) del segle xx. Víctor Fuses Navarra.
  6. ↑ Catherine Verna. Le temps des moulines: fer, technique et société dans les Pyrénées centrales, XIIIe-XVIe siècles. Publications de la Sorbonne, 2001, p. 79–. ISBN 978-2-85944-443-3. 
  7. ↑ Marta Sancho i Planas. Homes, fargues, ferro i foc: arqueologia i documentació per a l'estudi de la producció de ferro en època medieval : les fargues dels segles IX-XIII al sud del Pirineu català. Marcombo, 1999, p. 161–. ISBN 84-267-1221-5. 
  8. ↑ Biblioteca Central. Exposicion Sobre la Historia Monografica Del Papel (siglos Xii Al Xix). Biblioteca de Catalunya, p. 31–. GGKEY:8WC48H8T12N. 
  9. ↑ Vaclav Smil. Still the Iron Age: Iron and Steel in the Modern World. Elsevier Science, 22 gener 2016, p. 4–. ISBN 978-0-12-804235-9. 
  10. ↑ Boletín oficial del Ministerio de Fomento. Ministerio de Fomento, 1861, p. 91–. 
  11. ↑ Jochs florals de Barcelona en .... Estampa de la Renaxensa, 1869, p. 2–. 
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Fargaire&oldid=26368801»