Pergaminer

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula ocupacióPergaminer
Modifica les dades a Wikidata
Pergaminer alemany en un gravat del segle XVI.

Un pergaminer o pergaminaire era el menestral que feia o venia pergamins. Segons les èpoques i les contrades el procés de transformar les pells en pergamins podia fer-se per un mateix operari o per diferents menestrals, cadascun en una fase del procés.

Història[modifica]

Article principal: Pergamí

L'ofici de pergaminer està associat amb els pergamins. L'origen del nom dels pergamins és la ciutat de Pèrgam,[1] on hi havia una gran producció de qualitat d'aquest material. La tradició recollida per Plini a la Història Natural (xiii.21), segons un relat atribuït a Varró diu que el pergamí fou introduït a Pèrgam sota patronatge d'Èumenes II, ja que Ptolemeu V havia limitat les exportacions de papir cap a aquell país per temença que la biblioteca d'aquesta ciutat rivalitzés amb la Biblioteca d'Alexandria.[2]

Productes[modifica]

Eines i matèria primera[modifica]

Pergaminer (membranarius, en llatí), Nuremberg circa annum 1425.
Pergamí de pell de cabra estirat en un bastidor.
Article principal: Blanquer

La matèria primera dels pergaminers eren les pells de vaca, ovella i cabra.

Procés de fer pergamins[modifica]

A partir de la pell dels mamífers és possible obtenir dues menes de pell adobada: els cuirs i els pergamins. A diferència dels cuirs, les pells destinades a pergamins només es processen amb calç (sense emprar tanins ni altres compostos químics moderns).

El procés de convertir una pell en pergamí és laboriós i difícil de resumir. A trets generals consta de les etapes següents:

  • posar la pell en remull i rentar-la
  • tractar-la amb calç
  • rentar la calç
  • llevar els pèls o la llana
  • estirar la pell en un bastidor
  • raure la pell i polir-la
  • tallar la pell transformada en pergamí
  • allisar i preparar la superfície (per mitjans mecànics o afegint algun producte)

Eines[modifica]

Algunes de les eines típiques dels pergaminers són les següents:

  • bastidor
  • cavallet
  • raedor[3]
  • bastó d'encalcinar
  • pedra tosca
  • ganivets i tallants diversos

Documents[modifica]

Beatus de Tábara. Pergaminer a la dreta dels dos copistes.
  • 970. Beatus de Tábara. Hi ha una miniatura que representa la torre del monestir de Tábara i l'scriptorium del monestir. Hi ha una cambra amb dos copistes i, a la dreta, una cambra més petita amb un pergaminer.
  • 1286. “Raimundus Ruffi pergaminerius”.[4]
  • 1294. Arnulphus pergamenarius.
  • 1323. Dos pergaminers de Montpeller.[5]
  • 1329. Estatuts de la confraria dels pergaminers de la ciutat de València.[6]
  • 1330. Francesc Portell, pergaminer de Castelló d’Empúries.
  • 1345. Jaume Bruc, pergaminer.
  • 1362. Bartomeu Ferran, pergaminer.
  • 1375. “Negun blanquer ne... pergaminer ne altre hom qui ús d'offici de blanqueria...”[7]
  • 1397.[8]
  • 1408. "Pergaminers" a Le Puy.[9]
  • 1584."...foren pagats al pergaminaire de Sant Hipòlit...".[10]
  • 1653.[11]
  • 1684. “Membranarius" (llatí)= “pergaminero” (castellà).[12]
  • 1762. El científic francès Joseph Jêrôme Lalande va publicar un tractat sobre la fabricació de pergamins: Art de faire le parchemin.[13]
  • 1780.[14]

Referències[modifica]

  1. I una altra entrada denominada «pergamí». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Papers del Montgrí. Any: 1984 Núm. 3: Els pergamins municipals
  3. DCVB: Raedor.
  4. Glossarium ad scriptores mediae et infimae latinitatis: 5. Osmont, 1734, p. 385–. 
  5. Ordonnances des roys de France de la troisième race: Ordonnances du roy Philippe de Valois, & celles du roy Jean jusqu'àu commencement de l'année 1355. 1729. Imprimerie royale, 1729, p. 471–. 
  6. Trenchs Òdena, Josep; Institut d'Estudis Catalans; Secció Històrico-Arqueològica Documents de cancelleria i de mestre racional sobre la cultura catalana medieval: a cura d'Ignasi J. Baiges, Daniel Duran, Maria Teresa Ferrer i Mallol, Teresa Huguet, Miquel Raufast i Esther Redondo ; coordinació de Maria Teresa Ferrer i Mallol. Institut d'Estudis Catalans, 11 juliol 2011, p. 164–. ISBN 978-84-9965-057-9. 
  7. DCVB: Pergaminer.
  8. Haim Beinart. גלות אחר גולה: מחקרים בתולדות עם ישראל מוגשים לפרופסור חיים ביינאר: Studies in the History of the Jewish People Presented to Professor Haim Beinart. Editorial CSIC - CSIC Press, 1991, p. 129–. ISBN 978-965-235-037-4. 
  9. Annales, de la Société d'agriculture, sciences, arts et commerce du Puy, 1867, p. 428–. 
  10. Extret del catàleg dels llibres manuscrits anteriors al segle XVIII del Museu Episcopal de Vich. Per Mn. Josep Gudiol, prev.
  11. Pere Torre. Dictionarium, seu, Thesaurus catalano-latinus verborum ac phrasium. ex praelo & aere Antoni Lacaualleria, 1653, p. 536–. 
  12. Onofre Pou. Thesaurus puerilis. ex typographia Antonii Lacavalleria, 1684, p. 208–. 
  13. Jérôme de La Lande; Simonneau Art de faire le parchemin par M. de la Lande. De l'imprimerie de H. L. Guerin et L. F. Delatour, 1762. 
  14. Encyclopédie, Ou Dictionnaire Raisonné Des Sciences, Des Arts Et Des Métiers: Par - Pau. Sociétés Typographiques, 1780, p. 90–.