Pergaminer

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula ocupacióPergaminer
Pergaminer alemany en un gravat del segle xvi.

Un pergaminer o pergaminaire era el menestral que feia o venia pergamins. Segons les èpoques i les contrades el procés de transformar les pells en pergamins podia fer-se per un mateix operari o per diferents menestrals, cadascun en una fase del procés.

Història[modifica]

Article principal: Pergamí

L'ofici de pergaminer està associat amb els pergamins. L'origen del nom dels pergamins és la ciutat de Pèrgam,[1] on hi havia una gran producció de qualitat d'aquest material. La tradició recollida per Plini a la Història Natural (xiii.21), segons un relat atribuït a Varró diu que el pergamí fou introduït a Pèrgam sota patronatge d'Èumenes II, ja que Ptolemeu V havia limitat les exportacions de papir cap a aquell país per temença que la biblioteca d'aquesta ciutat rivalitzés amb la Biblioteca d'Alexandria.[2]

Productes[modifica]

  • Pergamins municipals de Barcelona. Any 1326.
    Pergamins municipals de Barcelona. Any 1326.
  • Pergamí del 1115, a l'Arxiu Municipal de Palafrugell
    Pergamí del 1115, a l'Arxiu Municipal de Palafrugell
  • Carta portolana traçada sobre pergamí. Any 1559.
    Carta portolana traçada sobre pergamí. Any 1559.

Eines i matèria primera[modifica]

Pergaminer (membranarius, en llatí), Nuremberg circa annum 1425.
Pergamí de pell de cabra estirat en un bastidor.
Article principal: Blanquer

La matèria primera dels pergaminers eren les pells de vaca, ovella i cabra.

Procés de fer pergamins[modifica]

A partir de la pell dels mamífers és possible obtenir dues menes de pell adobada: els cuirs i els pergamins. A diferència dels cuirs, les pells destinades a pergamins només es processen amb calç (sense emprar tanins ni altres compostos químics moderns).

El procés de convertir una pell en pergamí és laboriós i difícil de resumir. A trets generals consta de les etapes següents:

  • posar la pell en remull i rentar-la
  • tractar-la amb calç
  • rentar la calç
  • llevar els pèls o la llana
  • estirar la pell en un bastidor
  • raure la pell i polir-la
  • tallar la pell transformada en pergamí
  • allisar i preparar la superfície (per mitjans mecànics o afegint algun producte)

Eines[modifica]

Algunes de les eines típiques dels pergaminers són les següents:

  • bastidor
  • cavallet
  • raedor[3]
  • bastó d'encalcinar
  • pedra tosca
  • ganivets i tallants diversos

Documents[modifica]

Beatus de Tábara. Pergaminer a la dreta dels dos copistes.
  • 970. Beatus de Tábara. Hi ha una miniatura que representa la torre del monestir de Tábara i l'scriptorium del monestir. Hi ha una cambra amb dos copistes i, a la dreta, una cambra més petita amb un pergaminer.
  • 1286. “Raimundus Ruffi pergaminerius”.[4]
  • 1294. Arnulphus pergamenarius.
  • 1323. Dos pergaminers de Montpeller.[5]
  • 1329. Estatuts de la confraria dels pergaminers de la ciutat de València.[6]
  • 1330. Francesc Portell, pergaminer de Castelló d'Empúries.
  • 1345. Jaume Bruc, pergaminer.
  • 1362. Bartomeu Ferran, pergaminer.
  • 1375. “Negun blanquer ne... pergaminer ne altre hom qui ús d'offici de blanqueria...”[7]
  • 1397.[8]
  • 1408. "Pergaminers" a Le Puy.[9]
  • 1584."...foren pagats al pergaminaire de Sant Hipòlit...".[10]
  • 1653.[11]
  • 1684. “Membranarius" (llatí)= “pergaminero” (castellà).[12]
  • 1762. El científic francès Joseph Jêrôme Lalande va publicar un tractat sobre la fabricació de pergamins: Art de faire le parchemin.[13]
  • 1780.[14]

Referències[modifica]

  1. ↑ I una altra entrada denominada «Pergaminer». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. ↑ Papers del Montgrí. Any: 1984 Núm. 3: Els pergamins municipals
  3. ↑ DCVB: Raedor.
  4. ↑ Glossarium ad scriptores mediae et infimae latinitatis: 5. Osmont, 1734, p. 385–. 
  5. ↑ Ordonnances des roys de France de la troisième race: Ordonnances du roy Philippe de Valois, & celles du roy Jean jusqu'àu commencement de l'année 1355. 1729. Imprimerie royale, 1729, p. 471–. 
  6. ↑ Trenchs Òdena, Josep; Institut d'Estudis Catalans; Secció Històrico-Arqueològica Documents de cancelleria i de mestre racional sobre la cultura catalana medieval: a cura d'Ignasi J. Baiges, Daniel Duran, Maria Teresa Ferrer i Mallol, Teresa Huguet, Miquel Raufast i Esther Redondo ; coordinació de Maria Teresa Ferrer i Mallol. Institut d'Estudis Catalans, 11 juliol 2011, p. 164–. ISBN 978-84-9965-057-9. 
  7. ↑ DCVB: Pergaminer.
  8. ↑ Haim Beinart. גלות אחר גולה: מחקרים בתולדות עם ישראל מוגשים לפרופסור חיים ביינאר: Studies in the History of the Jewish People Presented to Professor Haim Beinart. Editorial CSIC - CSIC Press, 1991, p. 129–. ISBN 978-965-235-037-4. 
  9. ↑ Annales, de la Société d'agriculture, sciences, arts et commerce du Puy, 1867, p. 428–. 
  10. ↑ Extret del catàleg dels llibres manuscrits anteriors al segle xviii del Museu Episcopal de Vich. Per Mn. Josep Gudiol, prev.
  11. ↑ Pere Torre. Dictionarium, seu, Thesaurus catalano-latinus verborum ac phrasium. ex praelo & aere Antoni Lacaualleria, 1653, p. 536–. 
  12. ↑ Onofre Pou. Thesaurus puerilis. ex typographia Antonii Lacavalleria, 1684, p. 208–. 
  13. ↑ Jérôme de La Lande; Simonneau Art de faire le parchemin par M. de la Lande. De l'imprimerie de H. L. Guerin et L. F. Delatour, 1762. 
  14. ↑ Encyclopédie, Ou Dictionnaire Raisonné Des Sciences, Des Arts Et Des Métiers: Par - Pau. Sociétés Typographiques, 1780, p. 90–. 
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Pergaminer&oldid=33137760»