Bernat II de Cabrera

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaBernat II de Cabrera
Blason Bernard IV, Vicomte de Cabrera (selon Gelre).svg
Escut d'armes dels Cabrera
Dades biogràfiques
Naixement 1298
Calataiud
Mort 1364
Saragossa
Causa de mort execució
Nacionalitat Català
Activitat professional
Batalles/guerres Guerra de la Unió
Guerra de Sardenya
Guerra venecianogenovesa
Guerra dels dos Peres
Dades familiars
Cònjuge Timbor de Fenollet
Fills
Pare Bernat I de Cabrera
Modifica dades a Wikidata
Reproducció de la indumentària de Bernat II de Cabrera al Museu Etnològic del Montseny, La Gabella

Bernat de Cabrera (Calataiud, Regne d'Aragó, 1298 - Saragossa, 1364), vescomte de Cabrera (1328 - 1343) i (1349 - 1350) i de Bas (1335) i (1352 - 1354) fou un noble de l'aristocràcia catalana, Almirall de l'Armada Reial del senyor rei d'Aragó i redactor de les Ordinacions sobre lo fet de la mar.

Orígens familiars[modifica | modifica el codi]

Era fill de Bernat I de Cabrera i Leonor Yáñez, dita Elionor de Aguilar (v.1281-1333), senyora d'Aguilar de la Frontera (Còrdova).[1]

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
16. Guerau IV de Cabrera
 
 
 
 
 
 
 
8. Guerau V de Cabrera
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
17. Elio Pérez de Castro
 
 
 
 
 
 
 
4. Ramon de Cabrera
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
18. Ramon II de Tortosa
 
 
 
 
 
 
 
9. Ramona de Montcada
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
19. Galbors
 
 
 
 
 
 
 
2. Bernat I de Cabrera
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
20. Guillem Umbert III de Montseny
 
 
 
 
 
 
 
10. Guillem I de Montclús
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
21. Ramona
 
 
 
 
 
 
 
5. Alamanda de Montclús
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
1. Bernat II de Cabrera
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
12. Juan Gómez Dovinhal
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
6. Gonzalo Yáñez Dovinhal
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
3. Elionor de Aguilar
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
7. Berenguela Folc de Cardona
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

Núpcies i descendents[modifica | modifica el codi]

Es casà amb Timbor de Fenollet, filla del vescomte d'Illa i de Canet. Heretà el vescomtat de Bas del seu parent Hug VI d'Empúries el 1335, però poc temps després el cedí al rei Pere el Cerimoniós, a canvi de Cànoves i Bell-lloc. Bernat fou pare de Ponç IV de Cabrera i Bernat III de Cabrera, qui es casà amb Magarida de Foix. Les relacions matrimonials amb Timbor no van ser mai bones, visquent separats la major part del temps (ella al Castell de Montclús). Timbor va insistir durant anys per a tenir una audència papal, a fi de poder anul·lar el matrimoni.[1]

La seva néta Constança de Cabrera fou l'anomenada abadessa de Santa Maria de Vallbona de les Monges (1392 - 1401) i Santa Maria de Valldonzella (1402 - 1433).[2]

Fets destacats[modifica | modifica el codi]

Guerra de la Unió[modifica | modifica el codi]

Article principal: Guerra de la Unió

Derrotà els nobles de la Unió d'Aragó a la Batalla d'Épila[3] (1348) i poc després, a la batalla de Mislata, els de la Unió de València.

Reproducció d'un arquer de Bernat II de Cabrera

El 1343 es retirà al monestir de Sant Salvador de Breda i cedí el vescomtat de Cabrera al seu fill Ponç IV, però el rei Pere el Cerimoniós se'l va endur a l'Aragó el 1347 i el va fer conseller particular.

Guerra de Sardenya i guerra venecianogenovesa[modifica | modifica el codi]

Fou preceptor de l'infant Joan i mercè a això li retornaren el vescomtat de Bas. Acompanyà, amb el vicealmirall Mateu Mercer al rei a les expedicions a Sardenya, i la seva flota derrotà a la flota genovesa[4] a la batalla naval de Port del Comte (1353), cosa que facilità la conquesta de l'Alguer. El 1354 redactà les Ordinacions del fet de la mar, en què organitzà l'Armada Reial.

Guerra dels Dos Peres[modifica | modifica el codi]

El 1357 li fou encarregat negociar una treva amb Pere I de Castella que aquest no va respectar i atacà la frontera d'Aragó. El 1361 negocià la Pau de Terrer pau a Deza (Regne de Castella) i a Terrer (Aragó), i un cop signada, combaté els sarraïns de Granada amb sis galeres i 300 cavallers catalans i aragonesos en l'acció contra Gibraltar.[5] Però quan aquesta acabà Pere I de Castella tornà a envair Aragó i assetjà Calataiud, prengué Terol i assetjà València. Bernat II de Cabrera es va encarregar, juntament amb Alfons IV de Ribagorça de negociar la Pau de Morvedre, que no es ratificà.[6]

Caiguda en desgràcia[modifica | modifica el codi]

Els nobles aragonesos conspiraren contra ell i el malposaren contra el rei, raó per la qual hagué de fugir a Navarra, on el rei Carles II de Navarra el va fer presoner i el tornà a Aragó. El 1364 fou executat per ordre del rei a la plaça de Saragossa.[7] Malgrat que bona part dels seus béns fou retornada a la família, no fou rehabilitat ni perdonat. L'execució de Bernat de Cabrera per part del rei va ser un aconteixement notable de l'època; tant que va perdurar en el folklore català tal com va recollir Joan Amades.[8] En la llegenda sobre l'escut del rei en Pere, se li suposa haver adoptat la bandera sarda amb la creu de Sant Jordi de gules i els quatre caps de sable de cabdills moros vençuts, tot sobre fons d'argent; però enlloc de caps de cabdills, els que apareixen a l'escut del rei són els dels seus enemics: Ferran comte de Tortosa; Pere el Cruel, rei de Castella; Bernat de Cabrera i Dalmau de Cruïlles.


Precedit per:
Bernat I de Cabrera
Vescomte de Cabrera
1332 - 1343
Succeït per:
Ponç IV de Cabrera
Precedit per:
Ponç IV de Cabrera
Vescomte de Cabrera
13491350
Succeït per:
Bernat III de Cabrera
Precedit per:
Hug VI d'Empúries
Vescomte de Bas
13521354

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 Martínez Giralt, Alejandro «L'agitat retir monàstic del vescomte Bernat II de Cabrera» (en català). Quaderns de la Selva. Centre d'Estudis Selvatans [Santa Coloma de Ferners], 20, 2008, pàg. 43-59 [Consulta: 16 desembre 2015].
  2. Maria Carme Roca i Costa, Abadesses i priores a la Catalunya Medieval, pàg. 125, Col·lecció Base Històrica, Editorial Base, ISBN 978-84-16166-22-0
  3. Enciclopèdia.cat, Bernat de Cabrera
  4. Francesch Rodón i Oller, Fets de la Marina de guerra catalana
  5. «Bernat II de Cabrera». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  6. Suárez Fernández, Luis. Historia de España antigua y media (en castellà). Ediciones Rialp, 1976, p. vol.1, p.318. ISBN 8432118826. 
  7. Marqués, Jaime «El sepulcro de doña Leonor de Cabrera en la Seo de Gerona» (en castellà). Revista de Girona, pàg. 19-25 [Consulta: 30 desembre 2015].
  8. Amades, Joan. Les millors llegendes populars (en català). Selecta, 1953. }