Guerra dels dos Peres

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Battle icon gladii.svgGuerra dels dos Peres
Pedro I of Castilla.jpg
Dates 13561375
Escenari Península ibèrica
Resultat Victòria aragonesa sobre el paper.
Tractat d'Almazán: manteniment de les possessions anteriors a la guerra.
Canvi de dinastia a la Corona de Castella.
Bàndols
Escut de Castella i Lleó Corona de Castella
Regne de Granada Regne de Granada
Anglaterra Regne d'Anglaterra
República de Gènova República de Gènova
Regne de Navarra Regne de Navarra
Regne de Portugal Regne de Portugal
Escut de la Corona d'Aragó i Sicília Corona d'Aragó
Corona de Castella Corona de Castella
Regne de França Regne de França
Comandants en cap
Corona de Castella Pere I de Castella

Anglaterra Eduard de Woodstock
República de Gènova Egidi Boccanegra

Corona d'Aragó i Sicília Pere el Cerimoniós
Corona de Castella Enric II de Castella
Comandants
Corona de Castella Juan F. de Henestrosa
Corona de Castella García Álvarez de Toledo
Corona de Castella Jaime García de Padilla
Corona de Castella Pero López de Ayala
Corona de Castella El Zorzo
Corona d'Aragó i Sicília Bernat de Cruïlles
Corona d'Aragó i Sicília Bernat III de Cabrera
Corona d'Aragó i Sicília Hug II de Cardona
Corona d'Aragó i Sicília Mateu Mercer
Corona d'Aragó i Sicília Olf de Pròixida

La Guerra dels dos Peres, compresa entre 1356 i 1375, va enfrontar la corona d'Aragó i el Regne de Castella; i en certa mesura fou també un conflicte personal entre els respectius monarques Pere el Cerimoniós i Pere el Cruel, i va ser un dels episodis de la Primera Guerra civil castellana.

Antecedents[modifica | modifica el codi]

Ja sobrepassat lo mal any primer (1333), però encara amb una demografia no recuperada per l'impacte d'epidèmies i fams, la corona aragonesa es trobava en una situació de feblesa. Les rutes comercials del Mediterrani resultaven interessants per a les exportacions castellanes, no tan afectada per l'epidèmia de pesta negra.[1]

Les causes de la guerra es troben en les pretensions del monarca castellà sobre les terres del sud del Regne de València, incloent-hi Múrcia, Elx, Alacant i Oriola, si bé el desencadenant és un episodi en què nou galeres catalanes, armades per mossèn Francesc de Perellós amb llicència del rei d'Aragó Pere el Cerimoniós, que anaven en auxili de França contra Anglaterra, van arribar a Sanlúcar de Barrameda a la recerca de vitualles i van capturar en aquelles aigües dos vaixells de la República de Gènova,[2] que llavors es trobava en guerra amb Aragó. Pere el Cruel, que es trobava a l'esmentat port, va requerir Perellós perquè abandonés la seva presa; i com l'aragonès no ho fes, es va queixar a Pere el Cerimoniós, que tampoc li va fer cas.[3]

El rei de Castella embarcà a Sevilla i perseguí amb algunes galeres Perellós fins a Tavira, però no va poder atrapar-lo. Segons una memòria de l'època, va ser el primer rei de Castella que es va embarcar per fer la guerra per mar. Si fins aquell moment havien tingut hostilitats, a principis de 1357 li declara la guerra. En la lluita entre els dos regnes cristians, Enric II de Castella (germanastre de Pere I de Castella) amb altres castellans va afavorir el rei d'Aragó Pere el Cerimoniós, i l'infant Ferran (germanastre de Pere d'Aragó i fill d'Elionor de Castella) va ajudar Pere el Cruel.

Desenvolupament de la guerra[modifica | modifica el codi]

L'any 1357, el rei de Castella va penetrar les terres d'Aragó i es va apoderar de Tarassona el 9 de març. En aquell temps va fer executar Juan de la Cerda. A instàncies d'un cardenal llegat, es va signar el 8 de maig entre ambdós reis una treva d'un any. Pere I el Cruel va tornar a Sevilla; una vegada més, va desatendre els consells del papa, que en un breu li recomanava respecte a la seva esposa legítima i va preparar les forces que havien de continuar la lluita contra Aragó. Per proporcionar-se recursos, va profanar els sepulcres d'Alfons X el Savi i de la reina Beatriu, desposseint-los de les joies de les corones.

Simone Boccanegra, que va pujar al poder de la República de Gènova després de la Guerra venecianogenovesa, es va aliar amb el Regne de Castella per atacar la corona d'Aragó, aliada dels venecians,[4] amb un estol de sis galeres comandades pel seu germà Egidi Boccanegra, amb què va prendre Guardamar el 1358.

Muhàmmad V de Gharnata, abans de ser derrocat, va unir-se als castellans contra Pere el Cerimoniós, participant, l'any 1358, en la presa de Jumella, i el 1359 atacant Oriola, i amb la flota castellana, genovesa[5] i portuguesa[6] que va participar en la presa, per segona vegada, de Guardamar,[6] i amb l'amenaça a la costa, Pere el Cerimoniós va activar l'usatge princeps namque en defensa del territori.[7] L'estol va desembarcar a la ciutat de València, defensada per Ramon Berenguer I d'Empúries,[6] on la guarnició no va presentar batalla, i va reembarcar per combatre a les costes catalanes, on tot i l'intent de mediació de Guiu de Boulogne[6] va ser derrotat en la Batalla naval de Barcelona[8] i va significar el definitiu domini mediterrani dels catalans.

Pere el Cerimoniós, en veure que la seva frontera sud estava en perill, va enviar diverses companyies a cavall dirigides per Pere de Xèrica per defensar Oriola, Crevillent i Elx, i va dotar totes les fortaleses de municions i materials suficients.[9]

L'acció es trasllada a l'Aragó[modifica | modifica el codi]

Vuit-cents cavallers aragonesos, molts d'ells exiliats castellans al servei de la corona d'Aragó en temps d'Enric de Trastàmara, havien llançat una cavalcada en territori castellà, comandada pel mateix Enric de Trastàmara i el seu germà Tello, juntament amb els membres de la casa de Luna[10] quan, prop de la ciutat castellana d'Ágreda, es va enfrontar i va derrotar una força castellana superior comandada per Juan Fernández de Henestrosa que protegia la frontera. Nombrosos nobles i cavallers castellans van morir, incloent-hi Henestrosa, mentre molts d'altres van ser capturats.

Després de la Batalla d'Araviana, el rei castellà va concentrar les seves tropes entre Daroca, Calataiud i Tarassona.[11]

La primavera de 1360, Enric de Trastàmara va encapçalar una nova cavalcada contra Castella, però les forces de Pere el Cruel els van aturar a Nájera, derrotant els atacants, que es van retirar a la ciutat, i els soldats de Pere es van retirar.[12]

Pau efímera amb Aragó[modifica | modifica el codi]

A partir de 1361, Pere el Cruel conquerí les fortaleses de Verdejo, Torrijos, Alhama i d'altres; però tement un atac dels granadins, va accedir a les súpliques de Guiu de Boulogne i va acordar la pau de Terrer amb Pere el Cerimoniós (18 de maig), obligant-se ambdós reis a restituir-se els castells i llocs conquerits.

En juny de 1362, Pere I de Castella va efectuar a Sòria una entrevista amb el rei Carles II de Navarra el Dolent, prometent-se els dos mútua ajuda en quantes guerres emprenguessin, i va acordar una altra aliança amb Eduard III d'Anglaterra, i el seu fill, el príncep Negre, així anomenat pel color de les seves armes. Preparat d'aquesta manera, va envair el territori aragonès sense prèvia declaració de guerra, quan Pere el Cerimoniós es trobava a Perpinyà sense tropes, i en pocs dies va guanyar els castells d'Ariza, Atece, Terrer, Moros, Cetina i Alhama; però no va poder prendre Calataiud, encara que la va combatre amb tota classe de màquines. Sense portar més endavant les conquestes, va tornar a Sevilla.

El 1363, mentre Pere el Cerimoniós reunia el seu exèrcit a Saragossa per atacar el Regne de Castella, Pere el Cruel va fer seus els llocs de Fonts i Arándiga entre d'altres; va guanyar per sorpresa Tarassona; va entrar a Magallón i Borja (Aragó). També va rebre reforços del Regne de Portugal i el Regne de Navarra. Al seu torn, Pere el Cerimoniós va realitzar un tractat amb França i un altre de secret amb Enric II de Castella, el fill d'Alfons XI de Castella, estipulant que l'aragonès l'ajudaria amb totes les seves forces a conquerir el Regne de Castella, cedint-li Enric en premi la sisena part del que guanyessin.[13] Pere I de Castella continuava endavant i adquiria les places de Cariñena i va arribar a les portes de Terol el 25 de març de 1363, amb un contingent de 600 cavallers del Regne de Granada comandats per Faraig ibn Ridwan el 1363[14] i 24 màquines de guerra[15] que castigaven la ciutat de dia i de nit;[15] i el jutge de Terol va obrir el portal de Sant Miquel el 3 de maig de 1363, i els castellans van arribar a controlar tota la ciutat durant algun temps. Des d'aquell llavors, va passar a conèixer-se i es denomina d'ara endavant el portal de la Traïció.[16] Després de la conquesta de Terol, Pere el Cruel es va dirigir a València, prenent Alfambra, Villel i Morvedre, posant setge a València el 21 de maig, mentre prenia Almansa, Xiva, Bunyol, Benaguasil, Llíria i Alpont.[17] A tot arreu deixava guarnicions, amb la qual cosa va disminuir les seves forces, i castigava cruelment els vençuts. Va arribar fins als murs de València, on va sostenir molts combats amb els seus habitants.

L'atac castellà al Regne de València va obligar el Cerimoniós a canviar de tàctica i portar el seu exèrcit al Regne de València, i quan el Cruel va saber que s'aproximava el Cerimoniós, es va retirar a Morvedre.[18] El nunci apostòlic Juan de la Grange va aconseguir que s'acordés la pau de Morvedre (2 de juliol de 1363) entre els reis. Es diu que una de les condicions secretes va ser que Pere el Cerimoniós donaria mort a Enric II de Castella i a l'infant Ferran, que en efecte va ser assassinat poc després, i Carles II de Navarra va negociar amb el Cerimoniós i l'assistència de Enric de Trastàmara el Tractat d’Uncastillo, pel que establien la seva aliança contra Castella i França, i el repartiment de Castella.[19] La pau de Morvedre, tanmateix, no va arribar a ratificar-se, i es van renovar les hostilitats a la frontera d'Aragó,

Pere de Castella va penetrar (1364) pel Regne de València, sembrant el terror i apoderant-se d'Alacant, Elda, Gandia i altres castells, i Pere el Cerimoniós tornà a activar l'usatge princeps namque.[7] Va arribar fins i tot a l'horta de València i va estar a punt de ser sorprès al Grau. Es produeix entre els dos monarques un intercanvi de cartes de duel, però mai no va arribar a produir-se, ja que l'aragonès exigia que Pere I de Castella acudís al camp de Nules, mentre que el castellà li citava davant dels murs de València, ciutat que tenia assetjada i al socors de la qual semblava natural que acudís el sobirà d'Aragó. Amb l'atac per terra de Pere el Cerimoniós i per mar d'Olf de Pròixida,[20] els castellans es van retirar a Morvedre, que és recuperada el 14 de setembre de 1365, i poc més tard recuperaria Sogorb.[21]

Retorn d'Enric de Castella[modifica | modifica el codi]

Enric II de Castella, el germà de Pere I, contracta a França un exèrcit auxiliar de mercenaris anomenat companyies blanques (pel color de les banderes) amb Bertrand du Guesclin al comandament; i comptant a més amb l'auxili d'Aragó,[22] va passar amb les seves tropes des d'aquest regne a Castella (març de 1366), i a Calahorra, que no va oferir resistència; va ser proclamat pels seus rei de Castella i Lleó, guanyant ben aviat les places de Navarrete i Briviesca.

Pere el Cruel va rebre aquestes notícies a Burgos i precipitadament va marxar a Sevilla. En aquell temps, va fer donar mort a Juan Fernández de Tobar, germà del governador que havia lliurat Calahorra. Al cap de vint-i-cinc dies, tot el regne es trobava sota l'obediència d'Enric, excepte Galícia, Sevilla i algunes ciutats i viles. Pere el Cruel fuig a Portugal, d'allà a Galícia, i embarcant-se a la Corunya es va traslladar a la ciutat francesa de Baiona, no sense abans ordenar la mort (29 de juny) del senyor Suero García, arquebisbe de Santiago. Aviat, Sevilla es va rendir a Enric.

Aliança amb el príncep Negre[modifica | modifica el codi]

Batalla de Nàjera a partir d'un manuscrit del segle XV. A l'esquerra es pot veure Pere el Cruel amb Eduard de Woodstock, el príncep Negre

Fou llavors quan Pere el Cruel necessità l'ajuda d'Eduard de Woodstock, el príncep Negre, governador anglès d'Aquitània. Aquest va penetrar a la península amb tropes angleses i va derrotar Enric en la Batalla de Nàjera el 1367. Tot i la brutal repressió contra els partidaris d'Enric, aquest aconseguí recobrar forces i va assetjar Toledo el 1368 i va derrotar Pere I en la Batalla de Montiel el 1369.

Mentre es negociava la pau al mateix camp de batalla entre els dos germans, es va produir una baralla que acabà amb la mort de Pere en mans del seu germanastre Enric.

Amb aquesta mort, es va posar fi a la dinastia Borgonya al tron castellà per donar pas a la dinastia Trastàmara.

Formalització de la pau[modifica | modifica el codi]

Tot i acabar-se la guerra amb la mort de Pere I de Castella, certs territoris conquerits per aquest continuaven en mans del rei castellà, la qual cosa mantenia una tensió amb el nou rei Enric.

El 1375 se signa el tractat d'Almazán, que posava fi a les discòrdies entre les corones de Castella i Aragó. Castella recuperà comarques que s'havien passat a l'obediència aragonesa, como el senyoriu de Molina, i al mateix temps s'acordà el matrimoni de la infanta Elionor d'Aragó (1358-1382), filla de Pere el Cerimoniós, amb Joan I de Castella, l'hereu d'Enric II de Castella.[23]

Tanmateix, la guerra va buidar les arques de la corona castellana, provocant una crisi econòmica que es va veure agreujada per la pesta negra i altres desastres naturals, incloent-hi una gran sequera i diverses plagues de llagosta.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «312 - La guerra dels dos Peres» (podcast). En guàrdia. Catalunya Ràdio, 02-05-2010. [Consulta: 14 gener 2011].
  2. Villalon, L. J. Andrew; Kagay, Donald J. The Hundred Years War (Part II): Different Vistas, (en anglès). Brill, 2008, p. Volum 2, p.159. ISBN 9004168214. 
  3. Juan de Ferreras, Synopsis histórica chronologica de España, v.8, p.70 (castellà)
  4. Garcia i Sanz, Arcadi. Història de la Marina Catalana. Barcelona: Aedos, 1977, p. 286. 
  5. (castellà) Francisco Cascales, Al buen genio encomienda sus Discursos historicos de la muy noble, y muy leal ciudad de Murcia
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 Becerra, Manuel. Las relaciones diplomáticas entre la Corona de Aragón y Granada durante la Guerra de los Dos Pedros. I: Desde 1356 hasta 1359 (en castellà), p-256-257. 
  7. 7,0 7,1 Sanchez Martinez, Manuel. Pagar al Rey en la Corona de Aragón durante el siglo XIV: Estudios sobre fiscalidad y finanzas reales y urbanas. CSIC, 2003, p. 180. ISBN 8400081935. 
  8. Rodón i Oller, Francesch. Fets de la Marina de guerra catalana. Barcelona: La Renaixensa, 1898, p.63-66. 
  9. Villalon, L. J. Andrew; Kagay, Donald J. The Hundred Years War (Part II): Different Vistas, (en anglès). Brill, 2008, p. Volum 2, p.95. ISBN 9004168214. 
  10. Villalon, L. J. Andrew; Kagay, Donald J. The Hundred Years War (Part II): Different Vistas, (en anglès). Brill, 2008, p. Volum 2, p.163. ISBN 9004168214. 
  11. Masià i de Ros, Àngels. Relación castellano-aragonesa desde Jaime II a Pedro el Ceremonioso (en castellà). CSIC, 1994, p. vol.1, p.279. ISBN 8400074459. 
  12. Rogers, Clifford J.; DeVries, Kelly; France, John. Journal of Medieval Military History (en anglès). Boydell & Brewer, 2010, p. vol.8, p.144. ISBN 1843835967. 
  13. Valls i Taberner, Ferran; Soldevila i Zubiburu, Ferran. Història de Catalunya. L'Abadia de Montserrat, 2002, p.215-216. ISBN 8484154343. 
  14. Ferrer i Mallol, María Teresa. La frontera amb l'Islam en el segle XIV cristians i sarraïns al País Valencià. CSIC, 1988, p.158. ISBN 8400068149. 
  15. 15,0 15,1 Jose Manuel, Abad Asensio «Nuevas aportaciones sobre la muralla de Teruel: Normas constructivas, nuevos hallazgos arqueológicos y consideraciones sobre el portal de San Miquel» (en castellà). Falta indicar la publicació, p.31. ISSN: 0213-2486 [Consulta: 15 agost 2011].
  16. «Teruel en la edad media» (en castellà). [Consulta: 15 agost 2011].
  17. Masià i de Ros, Àngels. Relación castellano-aragonesa desde Jaime II a Pedro el Ceremonioso (en castellà). CSIC, 1994, p. v.1, p.297. ISBN 8400074459. 
  18. Pere el Cerimoniós i la seva època. CSIC, 1989, p.284. ISBN 8400070143. 
  19. «Tratado de Uncastillo» (en castellà). Gran Enciclopedia Aragonesa. [Consulta: 23 juny 2017].
  20. Cárcel Ortí, María Milagros. Un formulari i un registre del bisbe de València en Jaume d'Aragó (segle XIV). Universitat de València, 2005, p.197. ISBN 843706046X. 
  21. Escrig, Joaquim. Cronologies històriques valencianes de Jaume I als nostres dies. Carena Editors, S.L., p.26. ISBN 8487398456. 
  22. Les Corts de Barcelona (1365) aprovaren una aportació de 40.000 florins per a aquest fi.
  23. Gebhardt, Victor. Historia general de España y de sus Indias: desde los tiempos más remotos hasta nuestros días (en castellà). Librería Española, 1864, p. 134. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Rodón i Oller, Francesch. Fets de la Marina de guerra catalana. Barcelona: Publicacions de la Unió Catalanista, 1898. 
  • Garcia i Sanz, Arcadi. Història de la Marina Catalana. Barcelona: Aedos, 1977. 
Portal

Portal de la història militar de Catalunya