Elx

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Elx
Elche / Elx
Bandera d'Elx Escut d'Elx
(bandera) (escut)
Localització

Localització d'Elx respecte del País Valencià Localització d'Elx respecte del Baix Vinalopó


Municipi del Baix Vinalopó
Vista d'Elx
Vista d'Elx
Estat
• Com. autònoma
• Província
• Comarca
• Partit judicial
Regne d'Espanya
País Valencià
Província d'Alacant
Baix Vinalopó
Elx
Gentilici elxà, elxana,[1] elxer, elxera,[2] elxí, elxina,[3]
il·licità, il·licitana
Predom. ling. Valencià
Pressupost 189.780.443,61 €
Superfície 326,07 km²
Altitud 86 msnm
Població (2014[4])
  • Densitat
228.647 hab.
701,22 hab/km²
Coordenades 38° 16′ 1″ N, 0° 41′ 54″ O / 38.26694°N,0.69833°O / 38.26694; -0.69833Coord.: 38° 16′ 1″ N, 0° 41′ 54″ O / 38.26694°N,0.69833°O / 38.26694; -0.69833
Distàncies 179 km de València
21 km d'Alacant
533 km de Barcelona
Formació
Fundació
 
segle V aC (Ilici)
Organització
Nuclis
Ajuntament
• Alcalde:

21
9 PP, 8 PSPV, 4 Compromís, 3 C's, 2 IxE 1 Pd'E
Carlos González Serna (PSPV) (2015)
Codi territorial 03065
Festes majors Verge de l'Assumpció, el Misteri
Del 13 al 16 d'agost
Patró/Patrons Sant Agatàngel (3 de febrer)
Agermanament Serbia Subotica (Sèrbia)
Aragó Jaca (Aragó)
Algèria Orà (Algèria)
Occitània Tolosa de Llenguadoc (Occitània)
Japó Kasukabe (Japó)
Bulgària Xumen (Bulgària)
CanàriesSan Bartolomé de Tirajana (Canàries)
Web

Elx (IPA: ['ɛltʃ]) (oficialment Elche/Elx) és una ciutat valenciana, capital de la comarca del Baix Vinalopó, a la vora del riu Vinalopó. La població total del municipi aconsegueix de 230.354 habitants (INE 2011), mentre que la població del nucli urbà és de 190.142 (INE 2011); així, és la tercera ciutat més poblada del País Valencià, la segona de la província d'Alacant, la vintena en població a nivell estatal i la quarta major ciutat excloent capitals de província. L'àrea metropolitana d'Alacant-Elx, que agrupa Elx amb la conurbació d'Alacant-Sant Vicent del Raspeig-Sant Joan d'Alacant i amb les localitats properes de Santa Pola i Crevillent, és la vuitena més poblada de l'Estat espanyol, amb uns 735.000 habitants.

En el segle V aC va ser fundada la ciutat ibera d'Ilici. Amb l'arribada dels romans, es va desenvolupar un procés de formació d'una colònia poblada amb veterans de les Guerres Càntabres, que passaria a anomenar-se Colonia Iulia Illici Augusta, entorn de l'any 26 aC. Sota el domini musulmà en l'Edat Mitjana, la ciutat es va establir en el seu emplaçament actual. Arran de la conquesta cristiana, al voltant de l'any 1250, la ciutat va passar a la Corona de Castella. L'any 1265 els musulmans van ser expulsats de la ciutat després d'una rebel·lió i, en 1305, Elx va ser cedida al Regne de València. Durant el regnat d'Amadeu de Savoia en 1871, el monarca li va atorgar el títol de Ciutat, després d'una visita a la vila. Durant els anys 60 i 70 del segle XX, la ciutat va experimentar un fort augment de població lligat a la industrialització, que convertiria a Elx en un dels principals productors de calçat d'Europa.[5][6]

El Palmerar d'Elx, el més gran d'Europa amb més de 200.000 palmeres, ha sigut declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. També ha estat declarat Patrimoni de la Humanitat el Misteri d'Elx, un drama sacro-líric medieval cantat en valencià, que tracta la mort i Assumpció de la Mare de Déu. Segons els especialistes està datat al segle XV, en la seua part més antiga, i és cantat en valencià medieval.

Geografia[modifica | modifica el codi]

L'ampli terme municipal, 326,1 Km2, s'estén per una planura creuada per les serres del Molar, Tabaià i Castellar, farcida de palmeres; compta amb 12 km de platges on dunes i pins conformen un peculiar paisatge; en l'interior del municipi hi ha el pantà d'Elx, construït en 1632 i La Llacuna del Fondo, d'alt valor ecològic; també hi ha el Clot de Galvany, el Palmerar, amb la palmera Imperial, i el parc natural de Les Salines.

Història[modifica | modifica el codi]

Article principal: Història d'Elx

La història d'Elx comença a L'Alcúdia, jaciment situat a 2 km del nucli urbà i en què es troben deixalles des del neolític fins als visigots; és l'època íbera la de major esplendor i en la qual es talla la Dama d'Elx, bust d'una dona ricament abillada, una de les més importants obres artístiques d'aquesta època, trobada en 1897, i que roman al Museu Arqueològic Nacional de Madrid malgrat les reiterades peticions fetes per a la seua devolució al seu lloc d'origen; la ciutat d'Ilici o Illici, que pertanyia al contestans, va passar a sobirania de Roma a la Segona Guerra Púnica; dels romans no hi romanen testimonis arqueològics però sabem que en temps d'August establiren a la ciutat ibèrica una colònia de veterans i llavors es va dir Iulia Illici Augusta, i era colonia immunis amb ius italicum; a la ciutat s'encunyava moneda de bronze, i a la costa (bastant propera) tenia un port anomenat Illicitanus Sinus (Santa Pola), just al centre d'una badia formada pel promontoris Saturni i Dianium (Dénia).

Elx també fou seu d'un bisbat en temps bizantins, visigots i el primer període mossàrab, els àrabs s'establiren ja en l'actual emplaçament, concretament en el que ara es coneix com la Vila Murada i construïren un complex sistema de reguiu; sota domini àrab es va dir Alsh; la conquesta cristiana, en 1265, obligà als moros a instal·lar-se en el Raval de Sant Joan i als jueus en el que ara és la parròquia del Salvador; en època de les taifes, pertanyé, adés l'Emirat de Dàniyya, adés a l'Emirat de Múrsiya.

La conquesta cristiana la va efectuar l'infant Alfonso (futur Alfons X el Savi) al voltant de l'any 1250, passant així Elx a la corona de Castella. Arran de la conquesta, va ser constituït el senyoriu d'Elx, encomanat al Senyor de Villena, l'infant Manuel, germà d'Alfonso X i pare d'un dels grans escriptors castellans de l'Edat Mitjana, Don Juan Manuel, que li succeiria en la possessió d'Elx.

Després d'una revolta musulmana l'any 1265, Alfons X de Castella va haver de demanar ajuda al monarca aragonès Jaume I; aquest va ajudar als castellans a recuperar la vila, juntament amb els territoris propers. Com a represàlia, els musulmans van ser expulsats de la ciutat i es van veure obligats a edificar una nova població a la rodalia de la Vila Murada, coneguda actualment com el Raval de Sant Joan. En 1296, Jaume II d'Aragó va atacar els territoris castellans situats a la meitat sud de la província d'Alacant i va conquistar, entre altres llocs, la ciutat d'Elx. En 1304, en acompliment de la Sentència Arbitral de Torrelles, Cartagena, Oriola, Elx, Guardamar del Segura i altres poblacions passaren a formar part de l'antic Regne de València, hi havia amplis territoris francs i àmplies àrees comunals i municipals que limitaren moltíssim els drets senyorials territorials, i que es concentraven bàsicament en les partides denominades les Quatre Alqueries, avui desaparegudes, i en el terme del raval, significativament denominat Magram; aquest fet és essencial, perquè va contribuir a desenvolupar un ample procés de privatització de terres, dut a terme per una complexa gamma d'agents socials que explicaria la feblesa estructural del nou senyoriu que hi emergirà el 1470 quan la reina Isabel de Castella cedisca a Gutiérrez de Càrdenas les viles de Crevillent i Elx, prèviament cedides a aquesta per Ferran d'Aragó; i tanmateix el relatiu desenvolupament de l'agricultura, en connexió amb la important institució de les aigües de reg, organitzades des del Consell, així com el mercat urbà. El 1332, durant la guerra per la Conquesta del Regne de Granada fou atacada pels granadins encapçalats per Abu-l-Nuaym Ridwan ibn Abd Allah.[7]

Els segles XVI i XVII són conflictius socialment, d'una banda en les Germanies la vila va aprofitar l'ocasió que li brindava la revolta agermanada per tal d'impedir la presa de possessió a Dídac de Càrdenas i proclamar la seua vinculació a la Corona; el fracàs de dita revolta, militarment esclatada per tropes de l'aristocràcia al front de les quals anava el mateix senyor d'Elx i el marquès de Vélez, va suposar, una vegada més l'esclafament de l'ideal de municipi reial baix-medieval; d'altra l'expulsió morisca que no sols va significar la pèrdua d'un terç de la població, ja que investigacions recents mostren que la població musulmana del raval no era una simple comunitat camperola unívocament sotmesa al poder dels Càrdenas, sinó una col·lectivitat que practica una agricultura comercialitzada sobre l'àrea de l'antic Magram; la repoblació duta a terme per Jordi de Càrdenas entre 1609-1611, intentava no només refer una greu situació econòmica que, potser vinguera d'abans, però s'accelerà ràpidament amb l'expulsió, sinó recompondre una situació de feblesa política, que fou en aquell moment parcialment compensada a l'entrar les oligarquies propietàries urbanes entre els beneficiaris de la repoblació, juntament amb altres molts veïns d'extracció social artesana i camperola; d'altra el naixement d'una complicada organització social que començava a produir una poderosa oligarquia propietària composta per cavallers, ciutadans, rectors dels municipi, advocats, metges notaris, una burgesia de comerciants, bona part de la qual era d'origen estranger; un artesanat molt heterogeni organitzat en gremis i una sèrie de capes de treballadors, llauradors i camperols que establia ja les bases d'intercanvi i explotació; tot plegat amb la baixada de rendiments productius del camp propiciat per l'expulsió morisca, la delinqüència, el bandolerisme i la resistència senyorial, en 1644, a la presa de possessió de Jaume de Cárdenas, germà i hereu del recent mort Jordi, són el detonant d'una sèrie de conflictes traduïts en un estira-i-arronsa entre la vila i la institució senyorial que acabaren amb la consecució favorable a aquesta de la sentència del plet de reversió a la Corona el 1697.

El Palau d'Altamira, construït a finals del segle XV

Altre aspecte cridaner del segle és l'increment en les activitats urbanes relacionades amb l'oli i el sabó per part de l'oligarquia propietària local, especialment els nobles, en plena crisi del segle; el XVIII comença marcat per l'abolició dels Furs en 1707, la qual cosa dóna l'oportunitat d'aplicar sense entrebancs la jurisdicció senyorial, que crea la figura de l'Alcalde Major, nomenat personalment pel senyor, per damunt dels alcaldes ordinaris i aliena erms comunals i propis i que torna a xocar amb l'oposició de la vila una vegada que aquesta recupera el seu dinamisme social a partir dels anys trenta; a partir d'aquesta dècada hi ha un creixement econòmic basat en l'agricultura orientada a la producció d'oli, barrella i gra que, comercialitzada a través del port d'Alacant possibilita l'aparició de noves fortunes i retalla les possibilitats dels estrats més baixos; aquesta situació, més l'estructura administrativa i fiscal de naturalesa feudal actuant en conjuntures de baixa producció i retraïment comercial, provocà crisis com la dels anys 60, amb el punt àlgid de l'any 1766, en què la revolta antisenyorial[8] a favor del lliure comerç i dels antics usos comunals, al mateix temps que denunciava una situació estructural, marcava un canvi de ritme en el creixement capitalista estructuralment unit a l'activitat agrària tal com aquesta quedà configurada pels processos revolucionaris burgesos.

L'agricultura, però, no trigaria a entrar en crisi, la qual circumstància donà pas al sorgiment de la moderna indústria espardenyera, el cànem fou substituït parcialment pel jute; segons Pere Ibarra, la primera fàbrica fou creada per Josep Maria Buch, el qual aglutinà una sèrie de telers dispersos que simplement treballaven a canvi de matèries primeres.

El 1875 s'hi instal·la la primera màquina de cosir i es comença a importar lona del Principat –Mataró– progressivament substituïda per la pròpia producció local, a través de l'ús del teler mecànic per a lones i la màquina de trenar; tot plegat va provocar una nova ocupació que bàsicament descansava sobre el treball a domicili, tant a la ciutat com al camp; així, en vespres de la gran guerra hi existien unes cent fàbriques d'espardenyes, jute i trena, que absorbien prop del 80 per cent de la població obrera; el breu regnat d'Amadeu I suposà, en una curta visita a les aleshores vila, el 1871, l'atorgament del títol de ciutat; el procés industrialitzador donà pas a l'aparició d'una nova oligarquia, composta pels fabricants d'espardenyes i calcer en general, amb interessos en l'agricultura i que comença a formar les seues entitats financeres –caixes d'estalvis– i patronals –Centro Industria Alpargatera– i on destaca Manel Gómez Valdívia.

Durant la dictadura de Primo de Rivera a la qual es van unir les classes burgeses i mitjanes (metges, funcionaris, advocats, etc.) entre els quals destaquen Dídac Fernández Ripoll, alcalde en diverses ocasions, i el banquer Raimon Peral Torres, es va produir un impuls regeneracionista que impulsaria millores per a la ciutat, clavegueram, escoles, escorxadors, etc.; els Obrers conseqüentment comencen a organitzar-se i creen les primeres unitats de socors mutu, sindicats i partits polítics; en 1903 es coneix la primera vaga a Elx.

La Segona República Espanyola fou un període convuls amb vagues, tancaments patronals, confiscació per part de les grans centrals sindicals, aleshores UGT i CNT, de 231 finques, amb una superfície de 3.356 ha per a la seua explotació col·lectivista; la guerra de 19361939 deixà una difícil situació que es va començar a recuperar a partir dels 50 mercès a la indústria i es va consolidar entre 19651975 amb una important recuperació demogràfica propiciada per la immigració.

Economia[modifica | modifica el codi]

L'agricultura que ha perdut pes últimament continua sent un sector important que els darrers anys s'orienta cap al productes d'ús no alimentari, com ara vivers (Palmerar d'Elx); el turisme, la qual cosa fa que el litoral encara conserve àmplies zones verges; el comerç ocupa un 20% de la població; però el sector econòmic per excel·lència és l'industrial i gira entorn del calcer, de què Elx és principal productor a nivell estatal i un dels més importants d'Europa. Compta la ciutat amb el Centre de Congressos "Ciutat d'Elx", el palau ferial IFA, en què se celebra "Expocalzado Internacional", que constitueix la principal fira del sector i aeroport internacional a Torre del Pla. També hi ha la Universitat Miguel Hernández.

Demografia[modifica | modifica el codi]

Evolució demogràfica (des de 1877)
Censos de població[9]
Font: Institut Nacional d'Estadística



Evolució demogràfica en els darrers anys
Padró d'habitants[10]
Any 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010 2011 2012 2013
Població 195.791 198.190 201.731 207.163 209.439 215.137 219.032 222.422 228.348 230.112 230.822 230.354 230.587 230.224
Entitat de població Habitants (2013)
Elx 189.316
Algoda-Matola 2.634
Algorós 646
Altabix 2.782
Atzavares 1.290
Asprella 435
Carrús 1.318
Daimes 1.327
L'Altet 5.330
El Derramador 455
Jubalcoi 1.118
La Foia 2.707
La Marina 2.307
La Perleta 1.366
Les Baies 2.747
Pla de Sant Josep 2.236
Arenals del Sol 1.795
Maitino 939
Puçol 376
Torre del Pla 7.308
La Vallverda 1.792

En 2015 el municipi d'Elx tenia 227.312 habitants (segons xifres oficials de l'INE), distribuït entre els diferents nuclis de població. D'ells, 187.135 habitants, el 82,33% de la seua població, vivia en el nucli urbà d'Elx, i la resta en les nombroses partides rurals i pedanies amb què compta el municipi. Les dades de la piràmide de població de 2015 indica que la població menor de 20 anys és el 16,77% del total, la compresa entre 20-40 anys és el 23,27%, entre 40-60 anys és el 23,16% i la major de 60 anys és el 16,01%.

El 1900 Elx tenia 27.308 habitants i era la quarta ciutat de la província d'Alacant per darrere d'Alacant, Alcoi i Oriola. Fins a 1940 va créixer al mateix ritme que Alcoi i Oriola, però a partir d'esta data va despuntar amb la industrialització i va rebre molts immigrants, per la qual cosa passà de 46.596 el 1940 a 73.320 el 1960 i 162.873 el 1981. Elx no ha deixat de créixer als últims anys encara que ha sigut més lent a causa del descens de la natalitat i ha passat de 188.062 el 1991 a 194.767 el 2001 i 201.731 en el 2003. Als últims anys el creixement demogràfic s'ha reforçat per l'arribada d'immigrants iberoamericans i magrebins.

Nacionalitats estrangeres amb
més de 500 habitants (any 2006)[11]
Posició Nacionalitat Població
Marroc Marroc 3.955
Romania Romania 3.589
Colòmbia Colòmbia 2.758
Equador Equador 2.723
Argentina Argentina 1.222
Algèria Algèria 1.148
Regne Unit Regne Unit 847
República Popular de la Xina Xina 787
Itàlia Itàlia 596

Immigració[modifica | modifica el codi]

En el context de l'augment de la població estrangera a Espanya, la població estrangera a Elx va créixer més del 83% en sis anys, passant de 4.241 en 2001 a 32.028 residents estrangers a la fi de 2009, la qual cosa va representar un 13,92% de la població total.[12] Des de 2010 s'ha patit una lleugera disminució en el nombre de residents estrangers, entre altres causes, per la crisi que pateix el país des del 2008, passant de 32.027 en 2010 a 30.853 en 2012, representant un 13,39% del total de població.

Segons el cens de l'INE del 2006, els residents estrangers més nombrosos eren els marroquís (16,41% del total d'estrangers censats), els romanesos (15,28% del total d'estrangers censats), els equatorians (10,87%), i els colombians (10,28%).[13] Per continents d'origen, el 35,98% dels estrangers censats a Elx provenia d'Iberoamèrica i el 35,06% d'altres parts del continent europeu.

Cal destacar també la immigració castellana i murciana, que durant el procés d'industrialització de la ciutat es va traslladar a Elx a la recerca de treball, portant la seua llengua materna, el castellà.

Llengua[modifica | modifica el codi]

Segons un estudi de 1994 del Servei de Recerques i Estudis Sociolingüístics de la Generalitat Valenciana, un 32,83% de la població parlava a casa principalment en valencià, mentre que un 61,49% utilitzava a casa preferentment el castellà. Segons el cens lingüístic de la Generalitat Valenciana de l'any 2001, Elx ciutat tenia el 2001 un 40% de valencianoparlants (als barris tradicionals i als primers eixamples entre un 50% i un 65% afirmen saber parlar valencià mentre que la llengua és molt minoritària als barris d'alta immigració com Carrús, els Palmerars o Sant Antoni). Al Camp d'Elx el valencià és clarament majoritari i s'arriba a més del 80% de parlants en les pedanies al sud de la ciutat, algunes molt poblades, com la Baia, Asprella, la Foia o Matola, on la fidelitat lingüística interna és molt alta. Segons l'últim cens lingüístic publicat en 2011, un 42,92% de la població afirmava saber parlar valencià, un 83,26% comprendre-ho oralment, mentre que un 51,38% afirmava comprendre-ho escrit i un 17,66% escriure-ho.[14]

Edificis i llocs d'interès[modifica | modifica el codi]

Palau d'Altamira.
Joves i grans descansen en una plaça de l'antiga vila, i actual barri, del Raval d'Elx.
Vista panoràmica del Palmerar d'Elx.

Monuments religiosos[modifica | modifica el codi]

  • Convent de la Mercè, amb façana renaixentista, església gòtica, claustre del XVIII i uns importants banys àrabs, del XVI.
  • Basílica menor de Santa Maria. Una de les més belles representacions del barroc valencià. Lloc de representació del Misteri d'Elx.
  • Ermita de Sant Sebastià. Annexa a la basílica, alberga la Casa de la Festa, seu del Misteri.
  • Església de Sant Josep. Declarada BIC.
  • Convent de les Clarisses. Segle XVI.
  • Barri i antiga vila morisca del Raval.

Monuments civils[modifica | modifica el codi]

  • Vila Murada, recull d'edificis que compendien la història de la ciutat.
  • Torre de la Calaforra. Del segle XIII però amb moltes modificacions. Albergà a les primeries del segle XX una lògia francmaçònica.
  • Alcàsser de la Senyoria o Palau d'Altamira. Construït en el segle XV pel primer senyor de la ciutat. Alberga el Museu Arqueològic Municipal "Alejandro Ramos Folques".
  • Ajuntament. De 1441, amb llotja gòtica i façana renaixentista.
  • Torre de la Vetlla o de Calendura hi ha un rellotge amb dos autòmats (Calendura i Calendureta).[15]
  • L'Alcúdia. Parc arqueològic i museu[16] que ens acosten a la civilització ibera i a la romana.
  • Palau de Jorge Juan. Declarat BIC.
  • Museu d'Art Contemporani. En l'antic ajuntament del Raval.
  • Museu Agrícola de Puçol. En la partida del mateix nom.
  • Muralles de l'Alcúdia.
  • Muralles d'Elx. Hi ha abundants restes de la muralla i les torres de santa Llúcia, del Consell, la torre Cova i la torre VIII, entre d'altres.
  • Pont gòtic de Santa Teresa.
  • Torre d'Asprillas. A la partida de Les Baies, forma part d'una casa particular.
  • Torre de Carrús. De 1701, adossada a un caseriu de construcció posterior.
  • Torre de Ressemblanc. Segle XV. Inclosa en l'Hort de la Torreta. Actualment Institut de Formació Professional.
  • Torre Palombar. Molt restaurada i afegida a un edifici posterior.
  • Torre de l'Hort dels Vaïllos. Segle XV. Completament restaurada i en excel·lent estat.
  • Torre Estanya. Possiblement musulmana. Propietat particular i en ruïna absoluta.
  • Palmerar d'Elx
  • Clot de Galvany
Panoràmica d'Elx

Dates d'actes festius i d'interès popular[modifica | modifica el codi]

Cultura[modifica | modifica el codi]

Com a mostra de la variada oferta cultural esmentarem:

  • El Conservatori Professional de Música d'Elx i la Banda del Conservatori
  • Festival Internacional de Cinema Independent. Es fa des de 1978.
  • Festival Medieval d'Elx. De convocatòria anual, des de 1990
  • Setmana Internacional de Música i Cultura Ètnica i Mestissatge. Es començà a fer el 1996
  • El Festival d'Artistes al carrer "Elx al carrer", que es fa anualment des de 2006[17]

Gastronomia[modifica | modifica el codi]

En els menjars d'Elx hi destaquen els arrossos, especialment l'arròs amb costra, els guisats amb peix, com ara les pipes i carasses (bacallà amb nyores), La llisa de la Llacuna del Fondo, i el putxero amb tarongetes (bullit amb pilotes i carn). De dolç, per descomptat, els dàtils de les seues palmeres, el pa de figa, la tortà d'Elx, a base d'ametla i per a acompanyar-los el tomaní, licor originari de les terres del sud, elaborat des de 1897.

Política i govern[modifica | modifica el codi]

Corporació municipal[modifica | modifica el codi]

El Ple de l'Ajuntament està format per 27 regidors. En les eleccions municipals del 24 de maig de 2015 el Partit Popular (PP) hi obtingué 9 regidors; el Partit Socialista del País Valencià (PSPV-PSOE) 8, Compromís per Elx 4, Ciutadans - Partit de la Ciutadania (C's) 3, Ilicitanos por Elche 2 i Partit d'Elx 1.

Escut d'Elx.svg
Eleccions municipals de 24 de maig de 2015 - Elx

Candidatura Cap de llista Vots Regidors
Partit Popular de la Comunitat Valenciana People's Party (Spain) logo.png Mercedes Alonso García 32.878 29,63% 9 (Red Arrow Down.svg-5)
Partit Socialista del País Valencià-PSOE PSPV-PSOE.svg Carlos González Serna 29.071 26,20% 8 (Red Arrow Down.svg-4)
Compromís per Elx Bob compromis.png Mireia Mollà Herrera 15.293 13,78% 4 (Green Arrow Up.svg+4)
Ciutadans - Partit de la Ciutadania Ciudadanos-icono.svg David Caballero Malagón 10.694 9,64% 3 (Green Arrow Up.svg+3)
Ilicitanos por Elche Ilicitanos-x-Elche.png Cristina Martínez Rodríguez 7.267 6,55% 2 (Green Arrow Up.svg+2)
Partit d'Elx Partit-d'Elx.png Manuel Jesús Ruiz Pareja 6.487 5,85% 1 (Straight Line Steady.svg0)
Esquerra Unida del País Valencià Logo EUPV sin tipografía.png Santiago Soriano Català 4.289 3,87% 0 (Straight Line Steady.svg0)
Altres candidatures[18] Transparent.gif 3.780 3,41% 0
Vots en blanc Transparent.gif 1.211 1,09%
Total vots vàlids i regidors 114.453 100 % 27
Vots nuls 964 0,86%**
Participació (vots vàlids més nuls) 111.934 66,49%**
Abstenció 56.401* 33,51%**
Total cens electoral 168.335* 100 %**
Alcalde: Carlos González Serna (PSPV)
Per majoria absoluta dels vots dels regidors (15 vots: 8 de PSPV, 4 de Compromís, 2 de Ilicitanos por Elche i 1 de Partit d'Elx.[19][20][21])
Fonts: Ministeri de l'Interior.[22] Junta Electoral de la Zona d'Elx.[23] Diari Ara[24]
(* No són vots sinó electors. ** Percentatge respecte del cens electoral.)

Eleccions municipals des de 1979[modifica | modifica el codi]

L'evolució en el repartiment dels regidors per partits polítics des de les eleccions municipals de 1979 és la següent:

Històric de regidors a l'ajuntament d'Elx
Candidatura 1979 1983 1987 1991 1995 1999 2003 2007 2011 2015
AP / PP[nota 1] 2 8 5 8 13 12 11 13 14 9
PSPV-PSOE 13 17 14 16 11 14 15 13 12 8
Compromís 0 4
C's 3
IxE 2
PdE 1 1
PCE / EUPV[nota 2] 3 2 2 2 3 1 1 1 0 0
UCD 8
CDS 0 6 0
Fonts: Ministeri de l'Interior[22]

Alcaldes[modifica | modifica el codi]

Des de 2015 l'alcalde d'Elx és Carlos González Serna de PSPV.

Llista d'alcaldes des de les eleccions democràtiques de 1979
Període Alcalde o alcaldessa Partit polític Data de possessió Observacions
1979 - 1983 Ramón Pastor Castell PSPV-PSOE 19/04/1979 --
1983 - 1987 Ramón Pastor Castell PSPV-PSOE 28/05/1983 --
1987 - 1991 Manuel Rodríguez Macià PSPV-PSOE 30/06/1987 --
1991 - 1995 Manuel Rodríguez Macià PSPV-PSOE 15/06/1991 --
1995 - 1999 Diego Macià Anton PSPV-PSOE 17/06/1995 --
1999 - 2003 Diego Macià Anton PSPV-PSOE 03/07/1999 --
2003 - 2007 Diego Macià Anton PSPV-PSOE 14/06/2003 --
2007 - 2011 Alejandro Soler Mur PSPV-PSOE 16/06/2007 --
2011 - 2015 Mercedes Alonso García PP 11/06/2011 --
Des de 2015 Carlos González Serna PSPV-PSOE 13/06/2015 --
Fonts: Generalitat Valenciana[25]

Esports[modifica | modifica el codi]

L'Estadi Martínez Valero durant un partit de
l'Elx CF

La ciutat d'Elx compta amb diversos clubs esportius patrocinats majoritàriament per empresaris del calcer locals.

Elx compta també amb el segon estadi valencià amb més capacitat, l'Estadi Martínez Valero, que té un aforament de 38.750 espectadors.

Entitats locals[modifica | modifica el codi]

La vida cultural d'Elx té diversos vessants, com l'ecologisme, el valencianisme, o les actives associacions de veïns. Entre les associacions culturals destaca El Tempir i el Casal Jaume I.

Personatges il·lustres[modifica | modifica el codi]

Ciutats agermanades[modifica | modifica el codi]

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. En les eleccions municipals de 1979 Alianza Popular es presentà dins de Coalició Democràtica i no obtingué cap regidor. En les eleccions de 1983 es presentà en la coalició AP-PDP-UL-UV. A les eleccions de 1991 la que havia sigut la Federació de partits d'Alianza Popular es presentà com a un únic partit amb un el nom nou de Partit Popular
  2. En les eleccions municipals de 1979 hi apareixen els resultats de PCE, en 1983 PCE-PCPV, en 1987 IU, en 1991 EUPV, en 1995 EU-EV, en 1999 EUPV, en 2003 la coalició Esquerra Unida - L'Entesa, en 2007 EUPV-BPE-EV-IR-AM, en 2011 i 2015 EUPV

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Font: «Els pobles valencians». Acadèmia Valenciana de la Llengua.
  2. Font:Enric Valor.
  3. Font:Lluís Creixell, Diccionari bàsic francès català.
  4. «Padró municipal a data d'1 de gener de 2014» (en castellà). Institut Nacional d'Estadística, 22 desembre 2014. [Consulta: 25 setembre 2015].
  5. Anàlisi monogràfica del Calçat d'Elx (castellà)
  6. La Federació d'Indústries del Calçat Espanyol (FICE) (castellà)
  7. Ferrer i Mallol, María Teresa. La frontera amb l'Islam en el segle XIV cristians i sarraïns al Comunitat Valenciana. CSIC, 1988, p. 133-134. ISBN 8400068149. 
  8. . Pedralbes, 1987, p. 198. 
  9. Aquestes dades ofereixen la població de dret (1877-1991) i la població resident (2001-2011), conceptes equivalents segons indica el mateix INE.
  10. Institut Nacional d'Estadística. Nomenclátor: Población del Padrón Continuo por Unidad Poblacional.
  11. Ajuntament d'Elx: La Població d'Elx (01-01-2006).
  12. Font: Població estrangera: Població estrangera d'Elx. Institut Nacional d'Estadística. http://www.futurelx.com/indicadores/tablaexportar.asp?a=1&id=33]
  13. Font: Explotació estadística del cens segons l'INE. Població per sexe, municipis i nacionalitat (principals nacionalitats).
  14. «Coneiximent i ús del valencià» p. 28-29. Conselleria d'Educació, Cultura i Esport de la Generalitat Valenciana.
  15. Turisme d'Elx
  16. Guía de Museos de la Comunidad Valenciana. València: Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, 1991, p. 63. ISBN 84-7890-433-6. 
  17. «Elx al Carrer - Festival Internacional de Artes de Calle Elche».
  18. També hi participaren: Ganemos (1.758 vots, 1,58%), UPiD (1.340 vots, 1,21%), Foro Demócrata (FDEE) (352 vots, 0,32%) i Partit Comunista dels Pobles d'Espanya (PCPE) (330 vots, 0,30%).
  19. Els 3 regidors de C's es van abstenir, i els 9 regidors del PP hi votaren en contra.
  20. «Carlos González recupera Elche para el PSOE con el respaldo de otros tres partidos» (en castellà). La Verdad, 14/06/2015.
  21. «Un exconcejal del PP le da la alcaldía de Elche al PSOE» (en castellà). Eldiario.es, 13/06/2015.
  22. 22,0 22,1 Ministeri de l'Interior. Govern d'Espanya. «Consulta de resultados electorales» (en castellà). [Consulta: 31 desembre 2015].
  23. Junta Electoral de la Zona d'Elx. «Proclamación de candidaturas para las Elecciones Locales de 24 de mayo de 2015» (pdf) (en castellà). Butlletí Oficial de la Província d'Alacant. Diputació Provincial d'Alacant [Elx], 80, 28 d'abril de 2015, pàg. 13-20. de l'inserció 7.758/2015 [Consulta: 10 juliol 2015].
  24. Diari Ara. «Eleccions municipals 2015», 24 de maig de 2015. [Consulta: 9 maig 2016].
  25. Direcció d'Anàlisi i Polítiques Públiques de la Presidència. Generalitat Valenciana. «Banc de Dades Municipal. Elx. Històric de Govern Local». Portal d'informació ARGOS. [Consulta: 1 setembre 2015].
  26. «Elx ret homenatge al pintor surrealista Antonio Bernad amb una exposició». Levante-emv.com, 25 gener 2009. [Consulta: Maig 2016].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]