Vés al contingut

Llotja

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Per a altres significats, vegeu «Llotja (desambiguació)».
Interior de la Llotja de Palma

Una llotja o, a Mallorca i al País Valencià, llonja,[1][2] a l'edat mitjana, era un edifici destinat a les transaccions comercials fetes en el marc d'una borsa per als mercaders o als corredors d'orella que feien d'intermediaris.[3][4]

De l'antiga Corona d'Aragó són:

Modernament també s'ha donat el nom de Llotja de Lleida al palau de congressos de la ciutat, inaugurat el 2010.

A la llotja de Barcelona, la planta superior albergava el Consolat de Mar, i també hi podia tindre la seu el tribunal de cònsols (consolat) o el Consell de la Mercaderia. A la Ciutat de València la llotja de la seda albergava la seu del Consolat de Mar, i durant algunes dècades la Taula de Canvis i Depòsits de la Ciutat.

Inicialment les llotges podien ésser situades en espais oberts o en edificis senzills. Aviat es feren construccions més grans i tancades, com, per exemple, la Llotja de Mar de Barcelona, començada el 1339, data en què s'establí una taxa que gravava el comerç marítim i que era destinada a fer l'edifici. Fou acabada l'any 1392.

La Llotja de Palma fou construïda per Guillem Sagrera entre 1426 i 1447. És un dels principals edificis gòtics civils d'Europa. Pel que fa a la Llotja de la Seda de València, Pere Compte s'inspirà en la llotja de Palma per a fer-la, tot i que presenta una mida i una ornamentació més gran que la mallorquina. El Saló Columnari (cos principal de l'edifici) el feu en només quinze anys (1483-1498). El Consolat del Mar, edifici annex a l'anterior, fou acabat el 1548. És un dels principals edificis gòtics civils d'Europa i la UNESCO el declarà Patrimoni de la Humanitat el 1996.

Segons el Diccionari Català-Valencià-Balear Arxivat 2014-07-20 a Wayback Machine., el nom de «llotja» prové de l'italià loggia, que vol dir edifici obert per un o més costats, que normalment és sostingut per pilars o columnes.

Cal dir que a la ciutat de València aquest edifici és anomenat popularment la Llonja, i no pas la Llotja. El mateix cas s'esdevé a Palma, on l'edifici homònim és conegut com a sa Llonja. La forma llonja no és pas un castellanisme; ans al contrari, segons Joan Coromines, la paraula castellana lonja derivaria del català llonja, emprat al País Valencià i a les Illes Balears. El Diccionari normatiu valencià de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua recull la variant llonja, que remet a llotja.[1]

Galeria d'imatges

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. 1,0 1,1 «llonja». Diccionari normatiu valencià. Acadèmia Valenciana de la Llengua.
  2. «"Llonja" segons el Gran Diccionari de la Llengua Catalana». Gran Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 16 setembre 2018].
  3. «borsa». enciclopedia.cat. [Consulta: 22 juny 2024].
  4. Diccionario de Arte II (en castellà). Barcelona: Biblioteca de Consulta Larousse. Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.41. DL M-50.522-2002. ISBN 84-8332-391-5 [Consulta: 3 desembre 2014]. 

Bibliografia

[modifica]
  • Bolòs, Jordi: Diccionari de la Catalunya medieval (ss. VI-XV). Edicions 62, Col·lecció El Cangur / Diccionaris, núm. 284. Barcelona, abril del 2000. ISBN 84-297-4706-0, plana 159.
  • Coromines, Joan: Breve Diccionario Etimológico de la Lengua Castellana. Gredos, Madrid. Quarta reimpressió (1987) de la Tercera Edició (1973), plana 365.