Llotja

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats, vegeu «Llotja (desambiguació)».
Interior de la Llotja de Palma

Una llotja, a l'Edat mitjana, era un edifici destinat a les transaccions comercials fetes pels mercaders o pels corredors d'orella que feien d'intermediaris.[1]

de l'antiga Corona d'Aragó són:

A la llotja de Barcelona, la planta superior albergava el Consolat de Mar, i també hi podia tindre la seu el tribunal de cònsols (consolat) o el Consell de la Mercaderia. A la Ciutat de València la llotja de la seda albergava la seu del Consolat de Mar, i durant algunes dècades la Taula de Canvis i Depòsits de la Ciutat.

Inicialment les llotges podien ésser situades en espais oberts o en edificis senzills. Aviat es feren construccions més grans i tancades, com, per exemple, la Llotja de Mar de Barcelona, començada el 1339, data en què s'establí una taxa que gravava el comerç marítim i que era destinada a fer l'edifici. Fou acabada l'any 1392.

La Llotja de Palma fou construïda per Guillem Sagrera entre 1426 i 1447. És un dels principals edificis gòtics civils d'Europa. Pel que fa a la Llotja de la Seda de València, Pere Compte s'inspirà en la llotja de Palma per fer-la, encara que presenta una mida i una ornamentació més gran que la mallorquina. El Saló Columnari (cos principal de l'edifici) el féu en només quinze anys (1483-1498). El Consolat del Mar, edifici annex a l'anterior, fou acabat el 1548. És un dels principals edificis gòtics civils d'Europa i la UNESCO el declarà Patrimoni de la Humanitat el 1996.

Segons el Diccionari Català-Valencià-Balear, el nom de llotja prové de l'italià loggia, que segons la Wikipedia italiana vol dir edifici obert per un o més costats, que normalment és sostingut per pilars o columnes.

Cal dir que a la ciutat de València aquest edifici és anomenat popularment la Llonja, i no pas la Llotja. El mateix cas s'esdevé a Palma, on l'edifici homònim és conegut com sa Llonja. La forma llonja no és pas un castellanisme; ans al contrari, segons Joan Coromines, la paraula castellana lonja derivaria del català llonja, emprat al País Valencià i a les Illes Balears.

Galeria d'imatges[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Diccionario de Arte II (en castellà). Barcelona: Biblioteca de Consulta Larousse. Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.41. DL M-50.522-2002. ISBN 84-8332-391-5 [Consulta: 3 desembre 2014]. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Bolòs, Jordi: Diccionari de la Catalunya medieval (ss. VI-XV). Edicions 62, Col·lecció El Cangur / Diccionaris, núm. 284. Barcelona, abril del 2000. ISBN 84-297-4706-0, plana 159.
  • Coromines, Joan: Breve Diccionario Etimológico de la Lengua Castellana. Gredos, Madrid. Quarta reimpressió (1987) de la Tercera Edició (1973), plana 365.