Predomini lingüístic

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca

El predomini lingüístic d'un municipi, comarca, regió o país és l'idioma històric dels seus habitants. El terme s'aplica generalment a zones bilingües (o plurilingües) o en estats on existeixen diversos idiomes i és necessari determinar en quines zones predomina un idioma o un altre. Per exemple, al Canadà existeixen dues llengües majoritàries, però es pot dir que el Quebec, la Acàdia de Nova Brunswick i també la regió oriental d'Onatrio són de predomini lingüístic francès i la resta del territori (aproximadament) de predomini lingüístic anglès.

El terme és més aviat un concepte jurídic que lingüístic i s'utilitza sovint per a classificar les zones d'un territori en què un idioma és oficial, o l'altre, o on s'ha de fer (o es pot fer) l'ensenyament en un idioma o l'altre. Per tant, això no indica necessàriament que un territori que, per llei, és designat de predomini lingüístic d'un idioma tinga més parlants d'eix idioma que dels altres. Moltes vegades, s'atenen a criteris històrics i polítics i no sols als exclusivament lingüístics.

El predomini lingüístic als territoris de parla catalana[modifica]

La zona de predomini lingüístic valencià, marcada amb roig
  • Catalunya és de predomini lingüístic català, exceptuant la Vall d'Aran, on es parla l'occità, aranès, i alguns municipis del cinturó industrial de Barcelona, on es parla el castellà.[1]
  • Les Illes Balears són de predomini lingüístic català.
  • Al País Valencià, en existir zones tradicionalment de parla aragonesa i castellana, hi ha municipis i comarques de predomini lingüístic valencià i municipis i comarques de predomini lingüístic castellà. En aquest cas, la Llei d'ús i ensenyament del valencià és la norma que regula quins municipis es determinen (per raons històriques i d'ús de la llengua) com d'un predomini lingüístic o d'altre (al seu títol V hi ha una llista dels municipis). L'acadèmic Manuel Sanchis Guarner va publicar en La llengua dels valencians (1960) una enumeració de localitats i pedanies que posteriorment coincidiria idènticament amb la llista recollida en l'esmentada llei.[2]
  • A Andorra, encara que una part important de la població coneix el castellà i/o el francès, l'única llengua oficial és el català, i per tant el terme predomini lingüístic no és aplicable jurídicament.

Hi ha altres territoris de predomini lingüístic català, com la Franja de Ponent o el Carxe, però no tenen reconeixement oficial.

El predomini lingüístic a Navarra[modifica]

El terme predomini lingüístic legalment s'usa únicament al País Valencià. No obstant això, el mateix concepte pot ser aplicable a altres territoris en què existeix una llengua pròpia, oficial, a més del castellà, però en la qual tal llengua no és parlada en tot el territori i tal absència té efectes legals.

D'acord amb la definició, només Navarra aplicaria un concepte similar al de predomini lingüístic respecte del basc i el castellà. D'acord amb la Llei foral 18/1986, de 15 de desembre, del basc, el territori navarrès queda dividit en tres sectors:

Distribució municipal de les zones bascòfona, mixta i no bascòfona a la Comunitat Foral de Navarra

Zona bascòfona: composta pel terç septentrional de Navarra. Comprèn tota la zona pirinenca excepte les valls més orientals, amb 61 municipis i un 11% de la població de Navarra. Aquesta zona és de predomini lingüístic basc: són parlants nadius de basc el 47,1% de la població per un 43,6% de parlants nadius de castellà.[3]

Abaurregaina, Abaurrepea, Altsasu, Anue, Araitz, Aranaz, Arano, Arakil, Arbizu, Areso, Aria, Aribe, Arruazu, Bakaiku, Basaburua, Baztan, Beintza-Labaien, Bera, Bertizarana, Betelu, Burguete, Donamaria, Doneztebe, Etxalar, Etxarri-Aranatz, Elgorriaga, Eratsun, Ergoiena, Erro, Esteribar, Ezkurra, Garaioa, Garralda, Goizueta, Hiriberri, Imotz, Igantzi, Irañeta, Ituren, Iturmendi, Lakuntza, Lantz, Larraun, Leitza, Lesaka, Luzaide, Oiz, Olazagutia, Orbaizeta, Orbara, Roncesvalls, Saldias, Sunbilla, Uharte-Arakil, Ultzama, Urdax, Urdiain, Urrotz, Ziordia, Zubieta i Zugarramurdi.

Zona mixta: composta per una franja intermèdia que comprèn un sisè de la superfície de Navarra, incloent-hi Pamplona i les valls pirinenques més occidentals (vall de Roncal i de Salazar), amb 48 municipis. Aquesta zona és de predomini lingüístic castellà: són parlants nadius de castellà el 94,1% de la població, per un 2,3% de parlants nadius de basc.[3]

Abarzuza, Ansoain, Aoiz, Arce, Atez, Barañain, Burgui, Burlada, Ciriza, Cizur, Echarri, Echauri, Egues, Ezcaroz, Esparza, Estella, Ezcabarte, Garde, Goñi, Guesa, Guesalaz, Huarte, Isaba, Iza, Izalzu, Jaurrieta, Juslapeña, Lezáun, Lizoain, Ochagavia, Odieta, Olaibar, Olza, Ollo, Oronz, Oroz Betelu, Pamplona, Puente la Reina, Roncal, Salinas de Oro, Sarries, Urzainqui, Uztarroz, Vidangoz, Vidaurreta, Villava, Yerri i Zabalza.

Zona no bascòfona: composta per la meitat meridional de Navarra, incloent tota la ribera de l'Ebre des de Viana fins a Tudela, amb 163 municipis. Suposa gairebé un 50% del territori d'aquesta comunitat. A la zona no bascòfona no es parla basc, i no és possible estudiar en col·legis públics en basc. La integren la resta dels municipis navarresos.

Predomini lingüístic a Finlàndia[modifica]

A Finlàndia, tant el finès com el sami septentrional i el suec són llengües oficials a nivell estatal, si bé aquest darrer només és llengua materna del 6% de la població. A nivell local, cada municipi és classificat com a monolingüe finès (399 municipis), bilingüe amb majoria finesa (17), bilingüe amb majoria sueca (22) o monolingüe suec (26 en total, dels quals 16 a les Åland). Un municipi és declarat bilingüe quan té més del 8% de la població o més de 3.000 habitants parlant l'altra llengua. Altrament és monolingüe. Aquesta classificació lingüística dels municipis és revisada cada 10 anys.

Bibliografia[modifica]

  • Holmes, P.; Price, G. (2000) Encyclopedia of the languages of Europe pàgs 466-467. Oxford. Blackwell Publishers.

Referències[modifica]

  1. Vallverdú, Francesc «Hi ha o no hi ha diglòssia a Catalunya? Anàlisi d'un problema conceptual». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 5, 1982, pàg. 22 [Consulta: 15 gener 2015].
  2. Sanchis Guarner, M. La llengua dels valencians. Edició pròpia. València, 1960. Dipòsit legal: V.997-1960. Pàgines 52-54.
  3. 3,0 3,1 Servicio de Educación, Política Lingüística y Cultura del Gobierno Vasco, V Encuesta lingüística, p.145.