L'Alguer

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
l'Alguer
Alghero / l'Alguer
Bandera de L'Alguer Escut de L'Alguer
(bandera) (escut)
Localització

Localització de l'Alguer respecte dels Països Catalans
Municipi de Sardenya
Vista de les muralles de l'Alguer
Vista de les muralles de l'Alguer
Estat
• Regió
• Província
Itàlia República Italiana
Bandera de Sardenya Sardenya
Sàsser
Gentilici Alguerès, algueresa
Predom. ling. Italià (83%)
Superfície 224,43 km²
Altitud 7 msnm
Població (2009)
  • Densitat
43,831 hab.
195,3 hab/km²
Coordenades 40° 33′ N, 08° 19′ E / 40.550°N,8.317°E / 40.550; 8.317Coord.: 40° 33′ N, 08° 19′ E / 40.550°N,8.317°E / 40.550; 8.317
Distàncies 28 km de Sàsser
186 km de Càller
379 km de Roma
523 km de Barcelona
Organització
Nuclis
• Síndic:

8
Mario Bruno (Centre)
Codi postal 07041
Festa major Sant Miquel (29 de setembre)
Web

L'Alguer (en italià: Alghero,[1] en sard: S'Alighèra, en sasserès: L'Aliera) és una ciutat tradicionalment de llengua catalana situada a Sardenya (Itàlia), al nord-oest de l'illa, a la província de Sàsser a la regió de Nurra. Amb 43.831 habitants, representa un 0,03% dels habitants dels Països Catalans. Limita amb els municipis d'Olmedo, Putifigari, Sàsser, Uri i Villanova Monteleone.[2]

La ciutat, una de les principals de Sardenya i la cinquena en població, és una de les portes d'accés a l'illa gràcies a l'aeroport de Fertilia. La seva costa és coneguda com a Riviera del Corall, pel corall vermell que es troba en les seves aigües en abundància. L'artesanat i la venda de corall fan part de la vida cultural i econòmica de la ciutat. L'escut de l'Alguer té fins i tot un petit corall sota la senyera reial.

L'Alguer és també la tercera ciutat universitària de l'illa, superada només per Càller i Sàsser. Té la seu del departament d'arquitectura de la Universitat de Sàsser.

El síndic és el cap de l'administració municipal, denominació comuna a l'estat italià[3] on el síndic (en sard sìndigu) és l'alcalde, l'únic òrgan de govern situat a la part superior de l'ens local.

Geografia física[modifica | modifica el codi]

Situació[modifica | modifica el codi]

L’Alguer es troba al noroest de Sardenya, a la badia amb el mateix nom. El nord de l’àrea urbana està ocupada per la plana de Nurra. Al noroest es situen els sistemes càrstics del Cap de la Caça, Punta del Lliri i el Mont de l’Olla. El sud del terme municipal es caracteritza per les muntanyes i els altiplans de Villanova Monteleone i Bosa, en la qual s’originen alguns rius.

Clima[modifica | modifica el codi]

El clima a l’Alguer és temperat per la presència del mar, que atenua especialment les temperatures a l’hivern. Els estius són calents i agradables com en la major part de la mediterrània. Al nord de la ciutat hi ha dos observatoris meteorològics on són fetes les previsions de curt i mitjà termini per a tot el nord de l’illa.

Dades climàtiques a l'Alguer
Mes gen febr març abr maig juny jul ag set oct nov des anual
Màxima mitjana °C (°F) 13.0
(55.4)
13.2
(55.8)
15.1
(59.2)
17.5
(63.5)
20.9
(69.6)
24.8
(76.6)
27.3
(81.1)
27.5
(81.5)
26.2
(79.2)
21.9
(71.4)
17.6
(63.7)
14.5
(58.1)
20.0
(68)
Mitjana diària °C (°F) 9.9
(49.8)
10.2
(50.4)
11.8
(53.2)
14.1
(57.4)
17.0
(62.6)
20.7
(69.3)
23.0
(73.4)
23.4
(74.1)
22.1
(71.8)
18.2
(64.8)
14.6
(58.3)
11.7
(53.1)
16.4
(61.5)
Mínima mitjana °C (°F) 6.8
(44.2)
7.2
(45)
8.4
(47.1)
10.7
(51.3)
13.1
(55.6)
16.5
(61.7)
18.8
(65.8)
19.2
(66.6)
18.0
(64.4)
14.5
(58.1)
11.6
(52.9)
8.9
(48)
12.8
(55)
Precipitació mitjana mm (polzades) 64.5
(2.539)
67.5
(2.657)
51.2
(2.016)
44.7
(1.76)
24.7
(0.972)
12.9
(0.508)
5.1
(0.201)
11.9
(0.469)
38.9
(1.531)
75.9
(2.988)
103.7
(4.083)
89.1
(3.508)
590.1
(23.232)
Mitjana de dies de pluja 8.8 8.9 7.3 6.5 4.2 2.0 0.9 1.3 3.9 6.8 9.7 9.6 69.9
Mitjana de dies de gelada 2 1 1 0 0 0 0 0 0 0 0 1 5
Humitat relativa mitjana (%) 80 79 77 76 74 70 66 69 72 76 79 80 74.8
Font: Pogoda.ru.net[4]

Història[modifica | modifica el codi]

Muralla de l'Alguer
Actualment la senyera quadribarrada oneja a l'ajuntament alguerès juntament amb la bandera italiana i l'europea

L'àrea de l'Alguer va ser poblada temps prehistòrics ençà. L'anomenada cultura d'Ozieri va estar present ací al quart mil·lenni aC quan la civilització nuràgica hi fou present des de 1500 aC, i també s'han trobat jaciments fenicis no gaire lluny de la ciutat.

La ciutat de l'Alguer va ser fundada pel 1102 per la família genovesa Doria, com a port fortificat. Els Doria van manar durant segles, a banda d'un període sota el control de Pisa (1283-1284). Durant la guerra veneciano-genovesa els genovesos ocuparen l'Alguer, d'on foren foragitats per l'estol català el 1354 i a continuació la ciutat fou repoblada amb catalans.[5] La ciutat va prosperar i va rebre el títol de ciutat reial. En tant que capital dels reis catalans a Sardenya, l'Alguer es va beneficiar d'importants privilegis econòmics que comportaren un fort creixement demogràfic i un nivell molt alt de prosperitat al llarg dels segles XIV, XV i XVI. A partir del segle XVII comença la decadència econòmica i demogràfica de la ciutat com a conseqüència de la política duta a terme pels Habsburg i de successives epidèmies de pesta.[2]

Amb la Guerra de Successió espanyola, el domini de la Corona d'Aragó va acabar el 1702 amb una gran decadència de la ciutat. L'any 1720 l'Alguer, com la resta de Sardenya, passa a ser controlada pel Piemont, que obté l'illa mitjançant el tractat de Londres de 1718. Cap al 1750, es va excavar un gran canal per a millorar la defensa de la península. A finals del segle XVIII destacaren alguns cronistes en italià com Mateu Lluís i Joan Francesc Simon i Delitala.

Ja a 1821, la fam va provocar una revolta de la població, la qual va ser reprimida sanguinàriament. Al final d'aquest segle l'Alguer va ser desmilitaritzat i, durant l'època feixista, part dels pantans dels voltants van ser reclamats i els suburbis de Fertília i Santa Maria de la Palma van ser poblats; tanmateix, la presència de la malària al camp va ser eliminada a la dècada del 1950. Durant la II Guerra Mundial (1943) l'Alguer va ser bombardejada i el seu centre històric va quedar força malmès. Després de la guerra, l'Alguer va esdevenir una popular ciutat turística.

Les relacions de l'Alguer amb els altres territoris de parla catalana es van reprendre a mitjans de segle XIX, quan Josep Frank es va escriure amb Manuel Milà i Fontanals durant el 1869-1870; el 1886 el va visitar l'aleshores cònsol a Càller, Eduard Toda i Güell. Però fins al 1902 no fou fundada la primera Agrupació Catalanista, de la qual alguns membres com Joan Palomba i Antoni Ciuffo assistiren el 1906, al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. L'Agrupació es transformà en el Centre Catalanista La Palmavera, que aplegà els catalanistes algueresos, però fou clausurada després de la Primera Guerra Mundial. El 1922 l'Institut d'Estudis Catalans envià una nova missió a l'illa i des de l'esdeveniment del creuer del Retrobament (1960)[6] les relacions entre catalanistes de Catalunya i l'Alguer ha estat més fluida.[7] Des de l'any 2009 la Generalitat de Catalunya disposa d'una delegació a la ciutat, l'Espai Llull.[8]

Cultura i llengua[modifica | modifica el codi]

L'Alguer té una població de 43.831 habitants (2009). La població de la ciutat va ser substituïda per colons catalans de les comarques del Penedès i el Camp de Tarragona després d'un aixecament popular contra el rei Pere el Cerimoniós. A finals de 1354, la població queda molt reduïda per la fam, després de mig any de setge, i els resistents algueresos són expulsats o esclavitzats.

L’alguerès modern al principi nasqué com a híbrid de les quatre grans varietats dialectals (català central, valencià, rossellonès i baleàric) entre el final del segle XV i el principi del XVI, com a resultat de la influència entre aquestes varietats geolingüístiques catalanes.[1]

És per això que fins fa relativament poc la llengua majoritària de la ciutat era el català, en la seua varietat algueresa. Des de la fi de la Segona Guerra Mundial, però, la immigració de gent de parla sarda, l'escola, la televisió i els diaris de parla italiana han fet que menys famílies l'hagin transmès als fills. El 2004 els usos lingüístics de la població de l'Alguer eren els següents:[9]

  Primera llengua Llengua habitual
Italià 59,2% 83,0%
Alguerès 22,4% 13,9%
Sard 12,3% 2,8%
Altres 6,1% 0,3%

El 3 d'agost de 1993 el Consell Regional de Sardenya aprova la Llei Regional 410 "Tutela e valorizzazione della cultura e della lingua de la Sardegna", però és rebutjada pel Govern central. L'octubre del 1993 el Consell Regional de Sardenya aprova un nou text que reconeix explícitament l'especificitat linguüistica algueresa. El juliol del 1994 la Cort constitucional declara incostitucionals alguns dels seus articles.[10][11]

Des de 1997 la llengua catalana compta amb reconeixement i legislació lingüística específica atorgada pel Consell Regional de Sardenya en la llei de Promozione e valorizzazione della cultura e della lingua della Sardegna.[12] A més, diferents entitats, com ara Òmnium Cultural, el Centre de Recursos Pedagògics Maria Montessori i l'Obra Cultural de l'Alguer, promouen la llengua i cultura pròpies. Recentment, el municipi de l'Alguer ha organitzat cursos intensius als seus empleats. Gràcies a això, ara tots els ciutadans poden adreçar-se en alguerès a l'administració de la ciutat. També s'estan organitzant cursos de llengua per a nens i adults amb el suport de la Generalitat de Catalunya.

El nucli antic de l'Alguer mostra molts trets urbanístics i arquitectònics comuns a les ciutats medievals d'altres zones dels Països Catalans. Les muralles i torres, allà on s'han conservat, són molt característiques de la ciutat.

Els algueresos diuen a la seva ciutat «la Barceloneta» (pronunciat /baɫsaɾuˈneta/), a causa de la seva ascendència barcelonina i de la germanor amb aquesta ciutat. Entre Barcelona i l'Alguer s'organitzen viatges xàrter, generalment durant l'estiu. Des del 5 de febrer de 2004 existeix un servei de vols regulars entre Girona i l'Alguer.

Entre les seves tradicions vives destaca el Cant de la Sibil·la, que segons la tradició es canta la nit de Nadal a l'Alguer, de la mateixa manera que a altres regions de cultura catalana com Mallorca o la ciutat valenciana de Xeraco.[13] En els últims anys hi ha hagut un ressorgiment de la música cantada en la llengua local. Entre els més famosos protagonistes d'aquesta nova onada destaquen artistes com la cantant Franca Masu.

La bandera de l'Alguer és la senyera quadribarrada, formada per quatre faixes vermelles en fons groc. En un document reial datat el 24 de juny de 1355 Pere el Cerimoniós va fixar que la meitat superior de l'escut de l'Alguer havia d'estar formada pel Senyera Reial.[14]

Llocs i monuments d'interès[modifica | modifica el codi]

Les múltiples etapes històriques que l’Alguer ha viscut han farcit la ciutat d’una rica varietat de monuments, edificis i llocs d’interès. Des del neolític, època de la que encara se’n tenen molts vestigis, fins l’actualitat, en les darreres dècades l’Alguer ha esdevingut una ciutat turística no només per les platges i atractius naturals sinó també pel patrimoni que posseeix.

Llocs arqueològics[modifica | modifica el codi]

Trobem nombrosos llocs arqueològics fora del nucli urbà: Cent nurags es mantenen i es poden veure a les àrees veïnes de Santa Imbènia, Palmavera i Anghelu Ruju i també es poden veure Necròpoli de Santu Pedru, Anghelu Ruju i Santa Imbènia (a més de troballes romanes).

Fortificacions[modifica | modifica el codi]

El primer sistema de fortificacions de la ciutat remunta al segle XIII i fou importat del sistema genovès. El 1354 la ciutat fou ocupada per catalans, que restauraren i expandiren el sistema defensiu, llavors en mal estat. De l’antiga muralla genoveso-catalana en romanen només algunes característiques, la seva majoria, de fet, daten del segle XVI i foren construïdes per voluntat de Ferran el Catòlic, qui considerà que les estructures antigues no garantien ja la protecció de la ciutat. En tota la muralla trobem 7 torres i 3 forts.

Altres i monuments religiosos[modifica | modifica el codi]

  • Palau Carcassona
  • La Catedral de Santa Maria. Començada el 1570, va ser oberta el 1593 però va ser acabada i consagrada el 1730. L'església original té un estil gòtic català, com es pot veure a les 5 capelles del presbiteri o la base del campanar. La nau principal i les dues laterals, però, són d'estil renacentista tardiu. Al segle XX es va afegir un nàrtex neoclàssic a la façana, canviant bruscament la seua aparença.
  • L'Església de Sant Francesc (1360, reconstruïda a finals del segle XVI). Les parts originals gòtiques catalanes es poden veure a l'altar major, a les capelles del presbiteri i a la capella del Santíssim Sacrament. El campanar és de la primera meitat del segle XVI.
  • L'Església de Sant Miquel, d'estil barroc.
  • L'antiga església de la Mare de Déu del Rosari, ara seu del Museu Diocesà d'Art Sacre.
  • La Torre del Portal, construïda a expenses de la comunitat jueva en 1360, i la Torre de l'Esperó Reial (segle XVI).
  • Palau d'Albis (segle XVI), un exemple típic d'arquitectura catalanoaragonesa del segle XVI. Durant l'octubre de 1541 l'emperador Carles V hi va viure.[15]


Vista panoràmica del port i la ciutat de l'Alguer, amb el campanar de la Catedral de Santa Maria al fons a la dreta
Vista panoràmica del port i la ciutat de l'Alguer, amb el campanar de la Catedral de Santa Maria al fons a la dreta

Territori[modifica | modifica el codi]

Una altra característica de l’Alguer és el seu paisatge. Fora del nucli urbà el territori comprès pel municipi té nombroses platges, badies i parcs naturals, essent el promontori del Cap de la Caça i el seu far una de les icones de la ciutat.

Costa i platges[modifica | modifica el codi]

  • Spiaggia di Poglina o della Speranza.
  • San Giovanni.
  • Maria Pia.
  • Le Bombarde.

Parcs naturals i reserves[modifica | modifica el codi]

  • Area natural marina protegida del Cap de la Caça - Isola Piana.
  • Parc regional de Port del Compte.


Demografia[modifica | modifica el codi]

Població estrangera[modifica | modifica el codi]

El 31 de desembre de 2008 l'Alguer registrava una xifra de 914 de ciutadans estrangers,[16] el 2,08% del total de la població, les principals nacionalitats dels quals són:

Barris[modifica | modifica el codi]

El nucli urbà
Vista general del casc antic
  • Calabona: El barri més al sud de la ciutat, principalment cases residencials.
  • Caragol: És un nucli habitat de construcció bastant recent, pròxima a la zona comercial de Galboneddu.
  • Carmine: A l'ingres de la ciutat proper a la Pedrera i com ell un barri popular.
  • Carrabuffas: Barri relativament recent, i encara en creixement.
  • Cuguttu: Zona situada entre l'Hospital Civil i el Llarg de l'Esperó, proper al Lido i a la Taulera.
  • Cunetta: Zona Residencial, situada al sud-est de la ciutat.
  • L'Alguer vella: El cor de la ciutat, la zona de la muralla amb les seves torres i esglésies. Zona comercial i residencial.
  • Lido: Proper al mar i amb majoria de segones residencies, es troba a la zona nord de la ciutat i és especialment concorregut durant el període d'estiueig..
  • Maria Pia: A la zona nord dividit en zona residencial i instal·lacions esportives.
  • La Mercè-Mercede:A la zona cèntrica, pren el seu nom de l'església dels Mercedaris, al costat dels jardins públics Tarragona.
  • Sant Miquel: Zona propera a Calabona, que porta el nom del patró de la ciutat, zona encara en creixement.
  • La Pedrera: Barri popular de la ciutat, un dels més poblats, sorgeix al llarg de la Via Don Minzoni, seu de diferents activitats comercials i de l'estació de tren.
  • Pivarada: Barri situat als voltants del cementiri i l'antic depurador d'aigües.
  • Sant Julià : Nucli habitat situat a la perifèria sud-est de la ciutat, proper a la localitat Carrabuffas.
  • Sant Agustí: Pren el nom de l'homònima església; són presents edificis residencials privats, cases populars, activitats comercials...
  • L'Escaleta: Barri residencial de recent construcció a la sortida sud de la ciutat.
  • Taulera: Una altra zona de recent construcció, amb edificis populars i vil·les residencials.

Personatges il·lustres[modifica | modifica el codi]

Monument a la unitat de la llengua catalana a l'Alguer.
Inscripció en català al peu del monument

Infraestructura i transport[modifica | modifica el codi]

Tot i ser en una illa, l’Alguer és una ciutat ben comunicada. Carreteres connecten amb Sàsser, capital de la província, el port principal de passatgers és a només 30 quilòmetres i l’aeroport de Fertilia fa que l’Alguer es destaqui com una de les ciutats més visitades d’Itàlia amb multitud de vols nacionals i internacionals.

Carreteres[modifica | modifica el codi]

Strada statale 127bis Settentrionale Sarda, porta fins a Port del Compte al nord i Sàsser a l’est.

Strada statale 291 della Nurra, de Fertilia a Sàsser. Strada provinciale 42 dei Due Mari, arriba fins al port a Porto Torres.

Strada provinciale 105 Alghero-Bosa, via panoràmica, comença al sud de la ciutat i recorre la costa fins a Bosa;

Strada statale 291 dir del Calich, que connecta la ciutat amb l’aeroport.

Tren[modifica | modifica el codi]

L’Alguer compta amb una estació de trens al barri de la Pietraia, que té connexions contínues amb Sàsser.

Port[modifica | modifica el codi]

La ciutat té un port esportiu, però l’arribada de passatgers via mar s’ha de fer a Porto Torres, uns 30 quilòmetres al nord. Des d’allà es pot arribar a Gènova, Barcelona o Civitavecchia.

Aeroport[modifica | modifica el codi]

A poc més de 10 km del centre, l’aeroport internacional de Alghero – Fertilia és el principal lligam entre la ciutat i la resta d’Itàlia i d’Europa. En els darrers anys el creixement de l’aeroport ha provocat també un creixement en l’economia regional, amb una forta dedicació al turisme.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 Caria, Rafael «El català a L’Alguer: apunts per a un llibre blanc». Revista de Llengua i Dret. Institut d’Estudis Catalans, núm. 46, Desembre 2006, pàg. 29-102. ISSN: 2013-1453 [Consulta: 9 agost 2015].
  2. 2,0 2,1 Leprêtre, Marc «L'Alguer. La situació sociolingüística als territoris de llengua catalana (I)». Llengua i ús: revista tècnica de política lingüística. Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, núm. 4, 1995, pàg. 60-64. ISSN: 2013-052X [Consulta: 9 agost 2015].
  3. «síndic». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  4. «Weather and Climate-The Climate of Alghero» (en italià). ENEA. [Consulta: 29 juliol 2016].
  5. Hernández Cardona, Francesc Xavier. «Volum II: Temps de Conquesta». A: Història militar de Catalunya. 2a ed.. Rafael Dalmau Editor, 2004, p.150. ISBN 84-232-0655-6. 
  6. «Lo viatge del retrobament». Arxivat de l'original el 8 de març de 2012.
  7. Història de l'Alguer en català, alguerès i italià (multilingüe)
  8. «Organismes. Generalitat de Catalunya».
  9. «Enquesta d'usos lingüístics a l'Alguer: Dades sintètiques» (PDF). Llengua catalana: Dades estadístiques. Generalitat de Catalunya, 2004. [Consulta: 8 gener 2009].
  10. Bosch i Rodareda, Andreu «El català de l'Alguer, el nou marc legal i l'escola». Revista de Llengua i Dret, núm. 28, Desembre 1997, pàg. 231-233. ISSN: 2013-052X [Consulta: 9 agost 2015].
  11. Bosch i Rodoreda, Andreu «L'altra cara de la normalització lingüística a l'Alguer: l'escola». Llengua i ús: revista tècnica de política lingüística, núm. 4, 1995. ISSN: 2013-052X [Consulta: 9 agost 2015].
  12. Regió autònoma de Sardenya. Legge Regionale 15 ottobre 1997, n. 26 Promozione e valorizzazione della cultura e della lingua della Sardegna, 1997 [Consulta: 9 agost 2015]. 
  13. Informació sobre el Cant de la Sibil·la a l'Alguer i a Mallorca
  14. Guinart, Miquel. Memòries d'un militant catalanista. L'Abadia de Montserrat, 1988, p. 171. ISBN 8472029131. 
  15. "Alguer és turisme", al web de l'ajuntament de l'Alguer (català)
  16. Ciutadans estrangers. Balanç demogràfic any 2008 i població resident a l'Alguer [Consulta: 08-07-2008] (italià)

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Mitjans de comunicació locals[modifica | modifica el codi]