Educació en català

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca

Amb la democràcia es va recuperar la llengua catalana en l'àmbit educatiu. No obstant això, la introducció del català a les aules va ser molt desigual segons el territori. Així, mentre que a Catalunya i a les Balears s'ha adoptat un model lingüístic segons el qual el català és la llengua vehicular principal, al País Valencià s'ha seguit un model radicalment diferent en el qual els pares poden triar, en teoria, la llengua d'escolarització dels fills.[1]

Aproximació històrica[modifica]

El català va ser apartat de l'àmbit educatiu entre els segles XVII i XX, a mesura que els diversos estats en què la llengua és parlada van imposar l'educació obligatòria en les respectives llengües estatals. No obstant això, els diferents sectors socials del país sempre han estat conscients que l'ensenyament és un àmbit decisiu tant per al progrés del país com per a la vitalitat de la llengua, de manera que les demandes d'introduir el català en l'ensenyament i les queixes pel bandejament van ser freqüents al llarg de tot aquest període.[1]

La situació va començar a canviar, sobretot a Catalunya, a partir del segle XX, amb l'avenç del catalanisme polític, primer de la mà de la Mancomunitat de Catalunya[2] i després de la Generalitat republicana. Efectivament, l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1932 va introduir per primer cop l'ensenyament del català i en català a tots els nivells de l'ensenyament. Malauradament, el període autonòmic va ser molt curt, però la seva obra va assentar les bases que permetrien que, dècades més tard, sectors de professionals de l'ensenyament mantinguessin la llengua catalana, fins i tot, en plena dictadura franquista, quan la llengua era prohibida i el seu ús perseguit.[1]

La recuperació de la democràcia i de cert grau d'autonomia als territoris catalanòfons inclosos al regne d'Espanya va permetre la recuperació de la llengua en l'àmbit educatiu, un exemple que va ser estímul per a la resta del domini lingüístic. Ara bé, la recuperació ha estat molt desigual arreu del territori i la fragmentació territorial i administrativa fa que avui la posició del català al món educatiu variï enormement segons l'indret al qual es faci referència.[1]

Per territoris[modifica]

Institut de secundària de La Bressola, a El Soler, a la Catalunya Nord.
El Col·legi Santa Teresa del Barri del Carme de València, adornat amb motiu del 25è aniversari de les trobades d'escoles en valencià.

En termes generals, pot afirmar-se que la introducció del català com a assignatura es va consumar, si més no a Catalunya, País Valencià i Illes Balears, durant la transició democràtica espanyola. De fet, tots els estatuts d'autonomia i les primeres lleis lingüístiques van prestar una atenció especial a l'aprenentatge i l'ús educatiu del català, ja que es va assentar el principi que calia que tota la població fos competent en les dues llengües oficials per evitar desigualtats o fractures socials per raons de llengua. Ara bé, els models lingüístics escolars desenvolupats a cada territori són força diferents entre si.[1]

A Catalunya s'ha configurat un model lingüístic unitari que té el català com a llengua vehicular principal conegut com a «model de conjunció», a partir de la base que «totes les persones tenen dret a rebre l'ensenyament en català» i aquesta llengua «s'ha d'utilitzar normalment com a llengua vehicular i d'aprenentatge en l'ensenyament universitari i en el no universitari», tal com diu l'article 35 de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 2006. El model de conjunció pretén impedir la segregació escolar per motius lingüístics, tot i que reconeix el dret a rebre els primers ensenyaments en català i castellà i reconeix el dret de l'alumnat que s'incorpora tardanament al sistema escolar català a rebre suport lingüístic si el català no és la llengua d'expressió. Lògicament, aquest model exigeix que els mestres i professors puguin expressar-se en qualsevol de les dues llengües oficials a Catalunya. Per garantir aquest punt, el 1991 es va aprovar una llei que regulava l'accés al sector educatiu i que exigia als professionals de l'ensenyament un nivell de català i castellà que els permetés desenvolupar la tasca professional d'acord amb la legislació vigent.[1]

El model lingüístic escolar vigent a les Illes Balears segueix de prop el model de Catalunya, per bé que la presència del castellà hi és una mica més important com a llengua vehicular. En canvi, al País Valencià s'ha seguit un model radicalment diferent, basat en les línies lingüístiques. D'acord amb aquest model, els pares poden triar, almenys en teoria, quina ha de ser la llengua d'escolarització dels fills, català o castellà. Ara bé, aquesta teoria sol quedar lluny de la realitat, perquè tot sovint l'administració no garanteix l'existència de «línies en valencià» ni tan sols allà on existeix una forta demanda.[1]

La posició de la llengua catalana a la resta del domini és igualment complexa. A Andorra, un estat marcat per la presència de molta població immigrant i passavolant, hi coexisteixen diversos sistemes educatius: l'Escola Andorrana pública, amb el català com a llengua principal i una forta presència del francès com a L2; les escoles congregacionals, amb el català com a llengua vehicular; el sistema espanyol, amb el castellà com a llengua docent; i el sistema francès, amb escoles que funcionen en aquest idioma. A la Franja de Ponent, en canvi, el català no és més que una assignatura optativa en el marc d'una escola totalment castellanitzada. A l'Alguer i la Catalunya del Nord, per la seva banda, hi coexisteixen la docència del català com a assignatura optativa i algunes iniciatives d'educació en català en règim d'immersió total o parcial.[1]

Els models lingüístics escolars dels territoris catalanòfons s'han vist sacsejats per les onades migratòries de la dècada de 1990 i 2000. Aquestes onades han modificat la composició demogràfica de l'alumnat, fins al punt que en una dècada s'ha passat de menys de l'1% d'alumnat estranger a més del 12%. Les necessitats específiques d'aquest nou alumnat han motivat tot un seguit d'iniciatives, com ara les «aules d'acollida», destinades a facilitar l'aprenentatge de llengua catalana i la incorporació ràpida i personalitzada de l'alumnat nouvingut al centre. L'any 2007, a Catalunya hi havia un total de 1.081 aules (636 a primària, 347 a secundària i 91 en centres concertats).[1]

Món universitari[modifica]

Les universitats segueixen grosso modo el mateix model lingüístic del territori on es troben. Així, a Catalunya i les Illes, hi ha poca tendència a establir línies lingüístiques i l'alumnat assisteix a classes en català o en castellà segons la llengua triada pel professorat. Això sí, d'acord amb l'article 35 de l'Estatut de Catalunya, «el professorat i l'alumnat dels centres universitaris tenen dret a expressar-se, oralment i per escrit, en la llengua oficial que escullin». Les últimes dades oficials publicades pel Departament d'Universitats de Catalunya explicaven que el percentatge de grups de classe impartits en català es distribuïa de manera desigual: Universitat de Barcelona, 66,4%; Universitat Autònoma de Barcelona, 61,8%; Universitat Politècnica de Catalunya, 59,4%; Universitat Pompeu Fabra, 66,3%; Universitat de Girona, 80%; Universitat de Lleida, 53,05%; Universitat Rovira i Virgili, 64,9%; Universitat Oberta de Catalunya, 71,4%; Universitat Ramon Llull, 75,8%; Universitat de Vic, 84%; Universitat Internacional de Catalunya, 44%; i Universitat Abat Oliba, 32%. Aquests percentatges són orientatius i sovint la presència del català canvia en funció del tipus d'ensenyament. Així, en ensenyaments de grau la presència del català és més alta que en postgraus i màsters, on la major presència d'alumnat estranger ha motivat més oferta de cursos impartits en llengua castellana i una incipient oferta de docència en llengua anglesa.[1]

Per fomentar l'ús de la llengua catalana en el món universitari, l'any 1994 tretze universitats de territoris catalanoparlants signaven a la ciutat de Morella (País Valencià) l'acta de constitució de la Xarxa Vives d'Universitats, que actualment ja n'agrupa vint-i-una. En total, això representa un col·lectiu de més de 440.000 persones, entre estudiants, professorat i personal no docent. L'objectiu d'aquesta xarxa és potenciar les relacions entre els diversos territoris catalanoparlants en els àmbits cultural i lingüístic. Entre els diversos serveis que la xarxa ofereix al públic, hi ha ajuts a la mobilitat interuniversitària, una biblioteca virtual i un portal de recursos lingüístics.[1]

L'any 2010 el català s'impartia a 180 universitats al món.[3] L'any 2012 eren 162 les universitats que impartien llengua i literatura catalanes. Alemanya era el país amb més universitats amb aquests ensenyaments (26), seguida per França (23), els Estats Units d'Amèrica (22), el Regne Unit (21) i Itàlia (13). A Espanya eren 10 les universitats on s'impartien aquests estudis.[4][5] L'any 2015 es duien a terme estudis de llengua i literatura catalanes en 147 universitats arreu del món.[6]

Referències[modifica]

  1. 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 «El català en l'àmbit educatiu». Culturcat (Generalitat de Catalunya). [Consulta: 26 març 2013].
  2. Grau Mateu, J. «El català, llengua de govern: la política lingüística de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1924)». Revista de llengua i dret, 64, desembre 2015.
  3. «El català ja s'estudia a 180 universitats del món» (en català). Directe!cat, 21-09-2010. [Consulta: 24 novembre 2013].
  4. «Informe de política lingüística. 2012» (PDF) p. 48. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. [Consulta: 5 desembre 2016].
  5. «Més interès al món que dintre l'Estat espanyol». Barcelona: El Punt Avui, 26-11-2013. [Consulta: 4 desembre 2013].
  6. «Informe de política lingüística. 2015» (PDF) p. 81. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. [Consulta: 5 desembre 2016].

Vegeu també[modifica]

Enllaços externs[modifica]