Carles Salvador i Gimeno

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaCarles Salvador i Gimeno
Placa a la casa on va nàixer Carles Salvador, València.JPG

Dades biogràfiques
Naixement 1893
València
Mort 1955
València
Nacionalitat espanyol
Activitat professional
Ocupació Mestre, escriptor
Gènere Poesia
Signatura
Modifica dades a Wikidata
Placa a la casa on va nàixer a Carles Salvador, carrer de Dalt, València

Carles Salvador i Gimeno (València, 1893 - 1955) fou un poeta i gramàtic valencià. Cursà estudis de magisteri i exercí de mestre a Benassal (Alt Maestrat) i a Benimaclet (València). Impulsor de la introducció del valencià a l'escola, fou membre fundador de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Valenciana. Col·laborador en la premsa valenciana amb articles literaris i gramaticals, sobretot en revistes com Taula de les Lletres Valencianes, La República de les Lletres o El Camí. Com a poeta, fou un dels introductors de l'avantguardisme literari a València, amb obres com Vermell en to major (1929), Rosa dels vents (1930) i sobretot El bes als llavis (1934). Després de la Guerra civil, la seua poesia va emprendre uns camins més tradicionals, d'aproximació al llorentinisme, amb la publicació de Nadal, flor cordial (1943) o El fang i l'esperit (1951). Arran de l'aprovació de les Normes de Castelló, el 1932, es convertí en el seu màxim difusor amb la publicació de diverses obres gramaticals i lexicogràfiques. A partir de 1949, va impulsar els cursos de llengua a Lo Rat Penat, i el 1951 publicà la Gramàtica valenciana que s'hi utilitzava com a llibre de text.

L'activisme valencianista de Carles Salvador començà ben prompte. El 1907, només amb catorze anys, participà en l'Assemblea Regionalista Valenciana, i visqué de primera mà els enfrontaments polítics entre els blasquistes i els sectors valencianistes agrupats al voltant de la societat València Nova. Els fets que s'hi produïren i els moments viscuts el marcaren de manera decisiva, tant és així que, en poc de temps, es convertí en «un nacionalista convençut i disposat a contribuir sense abandons en la lluita pel redreçament nacional dels valencians».

El 1911 començà a treballar de mestre i, després d'exercir provisionalment a Almàssera, Aielo de Malferit i a la Pobla de Benifassà, a mitjans de 1916 ocupà definitivament una plaça a Benassal, on residí prop de 18 anys, fins al 1934, en què tornà a València, a Benimaclet, per continuar exercint la seua professió fins al final de la seua vida.

Monument del poble de Benassal a Carles Salvador

Aquesta llunyania de València no li va impedir participar de manera activa en la vida cultural valenciana, i des de 1913, en què inicià les seues col·laboracions periodístiques a la revista Foc i flama, dirigida per Josep M. Bayarri, publicà articles en més de 60 publicacions al llarg de la seua existència (Simbor, 2000: 13).

Obra literària[modifica]

En la seva producció poètica destaquen Plàstic (1923), Vermell en to major (1929), Rosa dels vents (1930) i sobretot El bes als llavis (1934). En la postguerra publicà Nadal, flor cordial (1943), Elegia (1944) i Cant i encant de Benassal (1945), El fang i l'esperit (1952), Cistell de fruita (1954), Dins l'aire net (1955) i, com a obra pòstuma, Antologia, vers i prosa (1955).

Fou també important la seva prosa, tant la narrativa -La Dragomana dels déus (1920), Barbaflorida professor (1930), El maniquí d'argila (1931)- com els assaigs: Elogi de la prosa (1928), Elogi del xiprer (1929), Elogi del camp (1930) i Elogi de la vagància (1937).

Tot i que més desconeguda, la faceta d'autor teatral de Carles salvador també és ben significativa, perquè hi publicà diverses obres: La declinasió (1915), Divorsiemse! (1917), La senda del amor (1919), Feminism (1919), Un negoci com un altre (1922), L'amor camí del cel (1928) i Amb el títul que vullgau (1929).

Obra gramatical: la divulgació de les Normes de Castelló[modifica]

Foto de l'Assemblea de Mestres de "Levante", realitzada a Castelló dies després de la signatura de les Normes. Entre d'altres, hi pareixen Gaietà Huguet, Enric Soler i Godes, i Carles Salvador

Carles Salvador va iniciar la tasca de divulgació de la normativa ortogràfica aprovada el 1932 a Castelló amb la publicació el 1933 en l'editorial L'Estel, dins la col·lecció Quaderns d’Orientació Valencianista, del Vocabulari Ortogràfic Valencià. Aquesta obra va ser aprofitada pels impulsors de la iniciativa per a donar a conèixer les Normes de Castelló, ja que la nova normativa era d'escassa utilitat per a la majoria de la gent sense un vocabulari que la complementara, perquè “es trobaria amb un sistema de difícil aplicació, car a l'hora d'escriure no li seria possible retindre en la memòria totes les regles”.

Amb posterioritat, Carles Salvador publicà el Curs d'Ortografia valenciana per correspondència, al setmanari d'El Camí, des del 4 de març de 1933 fins al 2 de setembre del mateix any; el Curs de morfologia valenciana per correspondència, des del 10 de març fins al 8 de setembre de 1934. Aquests cursos es van convertir en l'obra Lliçons de gramàtica. Volum I. Ortografia valenciana amb exercicis pràctics, el 1934, reeditada el 1937 per la Conselleria de Cultura del Consell Provincial de València, ara amb el títol Ortografia valenciana. Curs elemental amb exercicis pràctics, i en Lliçons de gramàtica. Volum II. Morfologia valenciana amb exercicis pràctics, el 1935, també publicada per l'editorial L’Estel, dins la col·lecció Quaderns d'Orientació Valencianista. En plena postguerra, el 1951, va publicar Lliçons de gramàtica valenciana amb exercicis pràctics, editada per Lletres Valencianes, destinada a convertir-se en el llibre de text dels cursos de llengua de Lo Rat Penat.

Fundació Carles Salvador[modifica]

L'any 2002, els hereus de Carles Salvador, l'Ajuntament de Benassal i l'Institut d'Estudis Catalans acordaren crear la Fundació Carles Salvador, amb seu a Benassal, que té com a objectiu fer conèixer l'obra de Carles Salvador i preservar-ne el llegat.[1]

Bibliografia[modifica]

  • BARREDA I EDO, Pere-Enric (2007): "Carles Salvador, una vida en imatges", Benassal, Ajuntament de Benassal.
  • Caplletra 16 Revista internacional de Filologia, Primavera, 1994. Volum monogràfic sobre Carles Salvador. Publicacions de 'Abadia de Montserrat. Institut de Filologia Valenciana, 1997.
  • CLIMENT MARTÍNEZ, Josep Daniel (2007): «L’aportació de Carles Salvador i Gimeno», dins Les Normes de Castelló. L’interés per la llengua dels valencians al segle XX, València, Acadèmia Valenciana de la Llengua, p. 255-323.
  • ÍD. (2008): «Carles Salvador i la divulgació de les normes de Castelló», dins Vida amunt i nacions amunt. Pensar el País Valencià en temps de globalització, València, Universitat de València, p. 289-317.
  • SIMBOR ROIG, Vicent (1980): “El pensament polític de Carles Salvador a través de la seua obra periodística”, Trellat 2-3, estiu-tardor, València, p. 88-97.
  • ÍD. (1983): Carles Salvador i Gimeno: una obra decisiva, València, Diputació Provincial de València.
  • ÍD. (1983): Carles Salvador: política i nacionalisme, Eliseu Climent editor, València.
  • ÍD. (2000): Carles Salvador. Papers de premsa, València, Institució Alfons el Magnànim, Biblioteca d’Autors Valencians, núm. 44.
  • Simbor, Vicent. Carles Salvador. Fundació Josep Irla, 2010. 

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Carles Salvador i Gimeno Modifica l'enllaç a Wikidata

Referències[modifica]

  1. «Web de la Fundació Carles Salvador» (en català). [Consulta: 6 desembre 2014].