Pompeu Fabra i Poch

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Pompeu Fabra i Poch
Pompeu fabra.jpg
Pompeu Fabra, el 1933
Naixement Pompeu Fabra i Poch
20 de febrer de 1868
Vila de Gràcia, Barcelona
Mort 25 de desembre de 1948 (als 80 anys)
Prada de Conflent, Conflent
Sepultura Cementiri de Prada de Conflent
Nacionalitat Catalunya Catalunya
Es coneix per Establidor de la normativa moderna de la llengua catalana
Ocupació Enginyer i filòleg

Pompeu Fabra i Poch (Vila de Gràcia, 20 de febrer de 1868 - Prada de Conflent, 25 de desembre de 1948)[1] va ser un enginyer i filòleg català, que és conegut com al seny ordenador de la llengua catalana, per la seva tasca de capdavanter establidor de la normativa moderna de la llengua catalana.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Infantesa[modifica | modifica el codi]

Pompeu Fabra va néixer l'any 1868 al número 32 del carrer de la Mare de Déu de la Salut, al barri de la Salut de l'antiga vila de Gràcia, i més tard també va viure al carrer Gran de Gràcia. Era fill de Josep Fabra i Roca i Carolina Poch i Martí. Va tenir dotze germans i ell era el més petit de tots; però van morir-ne deu i van quedar ell i dues germanes. Quan tenia cinc anys (1873) es va proclamar la I República a l'Estat espanyol i el seu pare, que era republicà, fou elegit alcalde de la vila.[2] Encara que la família es va traslladar a Barcelona quan tenia 6 anys, ell sempre recordà el seu origen gracienc.[3]

Uns inicis fecunds i polèmics[modifica | modifica el codi]

Fabra inicià estudis d'enginyeria industrial, que progressivament alternà amb una forta inclinació autodidacta per la filologia. El 1891, l'editorial de L'Avenç li publicà la gramàtica Ensayo de gramática de catalán moderno, on, per primera vegada amb metodologia científica, es descriu la llengua parlada amb una acurada transcripció fonètica. Junt amb Joaquim Casas Carbó i Jaume Massó i Torrents, Fabra emprengué la segona campanya lingüística de la revista L'Avenç,[4] campanyes que foren els primers intents científics de sistematització de la llengua, intents que provocaren arborades polèmiques i constituïren l'esbós de la futura normativització.

El 1902 guanyà per oposició la càtedra de química de l'Escola d'enginyers de Bilbao, ciutat on va viure de manera continuada fins al 1912. Tot i l'allunyament del país, durant aquells anys intensificà la seva dedicació a la filologia.

El 1906 va participar en el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana amb la comunicació Qüestions d'ortografia catalana. El seu prestigi intel·lectual en va sortir enormement reforçat, fins al punt que Prat de la Riba el cridà per dirigir un projecte de normativització lingüística del català. Aleshores retornà a Catalunya, fou nomenat fundador de la Secció Filològica de l'IEC i ocupà una càtedra dels Estudis Universitaris Catalans. El 1912 edità una Gramática de la lengua catalana, encara en castellà; un any després donava a conèixer les Normes ortogràfiques (1913), una llarga reforma ortogràfica, promulgada per l'Institut d'Estudis Catalans,[5] les quals, al costat de fervoroses adhesions, provocaren un corrent contrari d'opinió.[6] Un dels punts bàsics de l'ortografia defensada per Fabra va ser el respecte envers la pronúncia dels dialectes i l'etimologia dels mots. El Diccionari ortogràfic (1917) completà les Normes del 1913.

Un mestratge eficaç[modifica | modifica el codi]

Pompeu Fabra de jove, vist per Ramon Casas (MNAC).

A partir del 1918, amb la publicació de la Gramàtica catalana, adoptada com a oficial, s'inicia una etapa que culmina el 1931[7] amb la publicació del Diccionari general de la llengua catalana. Del mateix any és el Curs mitjà de gramàtica catalana, pensat especialment per a l'escola i reeditat, el 1968, amb el títol d'Introducció a la gramàtica catalana. Les Converses filològiques (1924) sorgiren de l'anhel fabrià de divulgar les seves reflexions lingüístiques. Són articles relativament breus que plantegen i resolen dubtes idiomàtics molt freqüents. L'any següent publicà Les principals faltes de gramàtica.

La consolidació d'una tasca[modifica | modifica el codi]

L'any 1932, Fabra accedí directament, per raó del seu prestigi, a la càtedra de llengua catalana de la Universitat de Barcelona. Amb ell hi entrava oficialment la llengua catalana, per primera vegada a la història. El 1933, Fabra esdevingué president del patronat de la nova Universitat Autònoma de Catalunya, tot just creada. El Diccionari del 1932, ja esmentat, i conegut popularment com a Diccionari Fabra o el Pompeu, fou pensat com l'esbós d'un futur diccionari oficial de l'Institut d'Estudis Catalans. Els criteris que van presidir la confecció del seu diccionari poden resumir-se en:

  1. Exclusió d'arcaismes i dialectalismes de difícil admissió per als parlants.
  2. Previsió de bandejar els mots que, amb el temps, perdessin vigència.
  3. No-admissió de mots forasters manllevats a altres llengües que substituïssin mots propis del català o bé que impossibilitessin de crear-ne de nous.
  4. Incorporació de mots tècnics, prèviament catalanitzats, d'origen grecollatí i d'abast universal.

Darrers anys[modifica | modifica el codi]

Pompeu Fabra travessà la frontera franco-espanyola el 31 de gener de 1939, cinc dies després que entressin les tropes del general Franco a Barcelona. Després va patir un llarg pelegrinatge amb estades a París, Montpeller, Perpinyà i, finalment, Prada de Conflent, on va morir el 25 de desembre de 1948. Entre el 14 de setembre del 1945 i el 22 de gener de 1948 va ser conseller de la Generalitat a l'exili.

Els darrers anys de la seva vida, malgrat les condicions adverses, continuà treballant i enllestí una nova Gramàtica catalana, publicada pòstumament el 1956 per Joan Coromines.

Dirigent esportiu[modifica | modifica el codi]

Va estar vinculat durant tota la vida al que s'anomenava excursionisme científic i fou soci del Centre Excursionista de Catalunya des del 1891.[8] Féu excursions arreu de la geografia catalana i també estades en campaments estivals als Pirineus, amb ascensions als pics més rellevants. Fou escollit president de l'Associació de Lawn Tennis (avui Federació Catalana de Tennis) i després és escollit, quan es crea l'any 1933, primer president de la Unió Catalana de Federacions Esportives. A més a més, formà part de la secció de tennis del FC Barcelona. Fabra considera l'esport indispensable per a la formació de la persona i l'articulació de la nació. Fabra solia jugar a tennis a les pistes de la fàbrica Cros amb la seva filla Carola.[9]

En un reportatge parla sobre la importància del tennis a Catalunya, i diu que «el tennis té avui a Catalunya molta importància. És, la nostra terra, un dels focus principals de la península. Els altres són a Madrid, a Bascònia, a Huelva i ara, comença a concrear-se en altres ciutats. El tennis a Catalunya ha assolit un grau remarcable d'importància i de prestigi, no sols pel crescut nom de gent que hi juga, sinó per la qualitat excel·lent de molts jugadors, qualitat que ultrapassa la dels millors d'altres llocs esmentats».[9]

Amb la presidència, per tant, de la Unió Catalana de Federacions Esportives, Fabra esdevingué el màxim dirigent de l'esport català durant els anys de la República, fins que va cessar la seva activitat quan va esclatar la Guerra Civil.[10]

Obres completes[modifica | modifica el codi]

Les Obres completes de Pompeu Fabra són el resultat d'un projecte de recerca de la Generalitat de Catalunya, l'Institut d'Estudis Catalans i el Govern de les Illes Balears, fruit d'un conveni de col·laboració signat l'any 2002. Els nou volums que les formen recullen des de la bibliografia essencial de Fabra fins a escrits ignorats i fins i tot inèdits. En són un exemple els apunts presos per alguns dels seus alumnes en conferències i cursos, que revelen continguts que no apareixen en les obres del lingüista, o bé idees gramaticals en estat embrionari que posteriorment van ser exposades en obres seves.

El primer volum inclou les tres primeres gramàtiques, de 1891, 1898 i 1912; el segon, les cinc gramàtiques publicades entre 1918 i 1946 i diversos cursos orals; el tercer, la gramàtica francesa de 1919 i l'anglesa de 1924, juntament amb una sèrie d'articles tècnics publicats entre 1887 i 1926; el quart volum conté l'obra ortogràfica de Pompeu Fabra (Tractat d'ortografia de 1904, les Normes ortogràfiques de 1913 i el Diccionari ortogràfic de 1917-1937) i els manuals lingüístics publicats per l'Editorial Barcino; el cinquè, el Diccionari general de la llengua catalana de 1932; el sisè, les gramàtiques de 1918-1933, la gramàtica catalana de 1946 i la gramàtica pòstuma de 1956, a més de les traduccions teatrals; el setè conté les Converses filològiques; el vuitè, l'Epistolari de Fabra i el Curs de llengua catalana per correspondència, i el novè i últim inclou textos i materials del lingüista trobats en diferents publicacions, una cronologia general de la seva vida i obra i una bibliografia sobre l'obra i la figura de Fabra.[11]

Homenatges[modifica | modifica el codi]

  • El 1980 es va batejar amb el seu nom una avinguda del barri de la Salut,[12] on havia nascut i passat la infantesa.
  • El 18 de juny del 1990 la Generalitat de Catalunya va crear la Universitat Pompeu Fabra, amb la qual cosa destacava els seus mèrits. Aquesta universitat ha organitzat diverses jornades per donar a conèixer Fabra als estudiants.
  • Una plaça i una estació de metro a Badalona (ciutat on visqué durant quasi trenta anys) porten el seu nom.[13]
  • Avinguda de Pompeu Fabra (Palafrugell)[14]
  • La plaça de Pompeu Fabra en el nomenclàtor de Sabadell.
  • A proposta de diverses entitats badalonines l'Ajuntament convoca, l'any 1935, el Premi Pompeu Fabra.[9]

Patrimoni literari[modifica | modifica el codi]

Mentre va ser a Bilbao, on es traslladà l'any 1902, va preparar la Gramática de la lengua catalana (1902). Ja a la ciutat de Badalona, l' Institut d'Estudis Catalans promulgà les Normes ortogràfiques (1913) sobretot obra seva, que presenten la part essencial de les regles d'ortografia defensades pel grup L'Avenç i que van ser la base per a la formació del Diccionari ortogràfic, compilat sota la seva direcció (1917). L'any 1918, també mentre residia a Badalona, Fabra va publicar, per encàrrec de l' Institut d'Estudis Catalans (que la va adoptar com a oficial) la Gramàtica catalana. Ell mateix redactà, durant el període badaloní, el conegut Curs mitjà de gramàtica catalana, publicat per l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana (1918).[9]

És durant el període badaloní que Pompeu Fabra elaborà la seva obra més important i coneguda: el Diccionari General de la Llengua Catalana. En aquest diccionari es reconeixen alguns localismes d'indubtable referència badalonina. Per això mateix Fabra és anomenat fill adoptiu de Badalona i rep en homenatge la Medalla de la ciutat, instituïda per l'Ajuntament com a màxim guardó dedicat als ciutadans que fossin fills o veïns de la ciutat que, pels seus actes, el seu talent i les seves virtuts cíviques hageussin contribuït a honorar-la i enaltir-la; i als qui, pel seu valor moral i intel·lectual i els mèrits literaris, científics, artístics i heroics se n'haguessin fet creditors.[9]

L'any 1939 deixa Badalona i passa l'estiu a la casa de Sant Feliu de Codines, d'on marxa a l'exili a França. Viu a París, Montpeller, Perpinyà i finalment s'instal·la a Prada del Conflent, on mor i és enterrat l'any 1948. Durant l'etapa final de la seva vida continuà la seva labor filològica i publica pòstumament Gramàtica catalana (1956).[9]

La ciutat de Badalona, degut al fort vincle del Mestre amb la ciutat, ha dedicat diversos espais a la seva commemoració. Ens trobem, així, amb l'exposició dedicada a l'insigne enginyer filòleg, del 20 d'octubre al 20 de novembre de 2010 al centre Espai Betúlia. L'exposició, que porta com a nom Pompeu Fabra, una llengua per a tot i tothom, entrellaça els tres conceptes ″Llengua, Fabra i Badalona″ amb la voluntat que el pes de cadascun hi sigui equilibrat.[9]

Altres espais destacables són el Monument d'Òmnium Cultural a Pompeu Fabra amb motiu de les XVII Festes Populars de la Cultura Pompeu Fabra. Aquestes festes són una mostra més de les continuades reivindicacions que ha fet la ciutadania de Badalona en reconeixement de la figura del Mestre, del respecte cap a la seva feina i el record que deixà Pompeu Fabra a la ciutat.[9]

Amb motiu de l'arribada de la L2 del metro a Badalona i de la remodelació de la plaça central on es troben les sortides del metro, es va reactivar per part de la ciutadania i de les entitats la reivindicació per recuperar el nom de Pompeu Fabra tant per l'estació com per la plaça. Amb la complicitat de les institucions, però sobretot gràcies a la pressió de la societat civil, avui la parada de metro i la plaça duen el nom de Pompeu Fabra. Altres ciutats també hi dediquen espais públics a la commemoració del Mestre, com és el cas de Sabadell amb una plaça o Palafrugell amb una Avinguda. [9]

Actualment ens podem trobar amb una placa commemorativa col·locada per l'Ajuntament de Badalona l'any 2010 que recorda el que fou el darrer domicili de Fabra a la ciutat.[9]

El IEC hi dedica espais a qui va ser un dels set fundadors de la Secció Filològica l'any 1911. Ens trobem, per exemple, amb l'Espai Pompeu Fabra, que recull una mostra de materials relacionats amb el Mestre procedents de l'Arxiu de l'Institut d'Estudis Catalans, els quals pretenen reflectir la vinculació de Fabra amb la institució i la seva valuosa aportació a la llengua catalana. També ens trobem amb el Fons Pompeu Fabra de Jordi Mir, que està format per 1.535 registres d'obra impresa. Tot aquest material està catalogat i ordenat a les dependències de l'IEC.[9]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Pompeu Fabra i Poch». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Pompeu Fabra i la llengua catalana - Àngel Servet i Martí any 1990
  3. García, Pilar. «Pompeu Fabra, filòleg il·lustre... i excursionista». Barcelona: El Periódico de Catalunya. [Consulta: 19 abril 2012].
  4. Ramon Pla i Arxé. «L'Avenç: la modernització de la cultura catalana». www.uoc.edu. [Consulta: 1 març 2008].
  5. «Publicació de les Normes ortogràfiques de l'Institut d'Estudis Catalans». Generalitat de Catalunya. [Consulta: 20 maig 2013].
  6. Massot i Muntaner, Josep. Antoni M. Alcover i la llengua catalana. L'Abadia de Montserrat, 1985, p.153. ISBN 8472027457. 
  7. http://lexicografia.blogspot.com/2011/10/el-fabra-de-1931.html El Fabra del 31
  8. Santacana i Torres, Carles. Pompeu fabra i l'esport. Barcelona: Fundació Universitat Catalana d'Estiu, 2007, p. 30. ISBN B-42.090-2007. 
  9. 9,00 9,01 9,02 9,03 9,04 9,05 9,06 9,07 9,08 9,09 9,10 Franquesa i Bonet, Ester. Pompeu Fabra, una llengua per a tot i per a tothom. Espai Betúlia (en català). Badalona: Espai Betúlia, octubre de 2010, p. 88. ISBN 978-84-606-5197-0. 
  10. Mir, Jordi. «Fabra i l'esport: de la dimensió social a l'aportació terminològica». Terminàlia, 1, 2010, pàg. 71-77. DOI: 10.2436/20.2503.01014.
  11. «Les Obres completes de Pompeu Fabra es presenten dijous a l'IEC i es culmina un projecte iniciat l'any 2002». Web. Generalitat de Catalunya, 2012. [Consulta: maig 2013].
  12. «B nomenclàtor». Ajuntament de Barcelona. [Consulta: 17 de desembre del 2008].
  13. «La futura estació de metro de l'Illa Central portarà el nom de Badalona-Pompeu Fabra». Diari El Punt, 20 d'abril de 2010. [Consulta: 21 d'abril de 2010].
  14. «Avinguda de Pompeu Fabra». Ajuntament de Palafrugell. [Consulta: 1 de febrer de 2013].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]