Joan Triadú i Font

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Infotaula de personaJoan Triadú i Font Cross of Saint George (Catalan Government Award).svg
Joan Triadú i Font.jpg
Naixement 30 de juliol de 1921
Ribes de Freser
Mort 30 de setembre de 2010(2010-09-30) (als 89 anys)
Barcelona
Sepultura Cementiri de Cantonigròs (nínxol 155)
Alma mater Universitat de Barcelona
Es coneix per Antologista i assagista, promotor de l'ús del català com a llengua literària
Ocupació autor, escriptor, pedagog, crític d'art, assagista, activista cultural i crític literari
Premis

IMDB Fitxa personal a IMDb
Modifica dades a Wikidata

Joan Triadú i Font (Ribes de Freser, Ripollès, 30 de juliol de 1921 - Barcelona, 30 de setembre de 2010) fou un escriptor, crític literari i pedagog català. Activista cultural i resistent antifranquista, va participar en molts projectes culturals catalans significatius del segle XX com la revista Serra d'Or, la revista Ariel, el diari Avui o Òmnium Cultural. Fou pioner dels cursos de català en la postguerra.[1] En la faceta de pedagog, fou director general de la Institució Cultural del CIC, entitat que creà l'Escola Thau Barcelona l'any 1963 i l'Escola Thau Sant Cugat l'any 1996.[2]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Formació[modifica | modifica el codi]

Plumier de Triadú

Nascut en una família obrera de Ribes de Freser,[1] estudià la primària i el batxillerat a Barcelona el 1937 i posteriorment fou habilitat com a mestre a través d'un curset accelerat convocat per la Generalitat per tal d'atendre les necessitats d'escolarització d'infants que la marxa de mestres al front de guerra i l'allau de refugiats havia provocat. Superada aquesta prova es presentà a l'examen obligatori de català i obtingué el títol de professor de català de mans de Pompeu Fabra. Ràpidament, el gener de 1938, fou nomenat mestre interí de primària per la Generalitat de Catalunya i destinat al Grup Escolar Ferrer i Guàrdia, de Granollers, on exercí fins al final de la guerra.

Acabat el conflicte, les noves autoritats no reconegueren els títols acadèmics donats durant la guerra i Joan Triadú hagué d'examinar-se de nou de tot el batxillerat durant l'any 1939. Al nou curs 1939-1940 pogué entrar a la Universitat de Barcelona, on va estudiar filologia clàssica. També assistí als Estudis Universitaris Catalans.[3] Acabada la carrera el juny de 1942 se li declarà amb tota la virulència una tuberculosi latent que obligà a operar-lo i a seguir un llarg procés de convalescència, primer a Barcelona i des de juny de 1943 a Cantonigròs. Aquest període l'aprofità per a realitzar gran quantitat de lectures i altres activitats.

Retornat a Barcelona l'any 1945, després d'un període de treballar com a professor a diverses escoles i institucions, pogué marxar a Anglaterra on fou lector de català a la Universitat de Liverpool entre 1948 i 1950.

Crític literari[modifica | modifica el codi]

Abans de marxar a Anglaterra, l'any 1946 fou un dels fundadors de la revista Ariel on començà la seva tasca com a crític literari. La revista es publicà de forma clandestina fins al 1951, quan fou suspesa per les autoritats.

Tornat d'Anglaterra, la seva tasca com a crític prengué un nou gir l'any 1951 amb la publicació d'una Antologia de la poesia catalana 1900-1950 i una Antologia de contistes catalans, que resultaren polèmiques per la selecció d'autors i els comentaris crítics que hi abocà. El 1953 publicà a Oxford una Anthology of catalan lyric poetry, amb una extensa introducció que el mateix any publicà refeta a Panorama de la poesia catalana.

El poeta Carles Fages de Climent en ser exclòs per Triadú d'aquesta darrera antologia - a causa, segons sembla, del sectarisme de Triadú envers el conservadorisme de Fages -, va dedicar-li aquest epigrama:[4]

« Aquest pobre Triadú

que per triar no te do
si quan tria, tria dur,
es que és un mal triador

»
— Carles Fages de Climent

L'escriptor Tomàs Roig i Llop, gran amic de Fages, ofereix però, una altra versió d'aquest cèlebre epigrama:[5]

« Diu que el senyor Triadú

que per triar no té do
com que és un mal triador
quasi sempre tria dur

»
— Tomàs Roig i Llop

Posteriorment continuà desenvolupant la faceta de crític de la literatura a les revistes, Forja, Pont Blau, Vida Nova, Serra d'Or, al diari Avui i en diverses publicacions locals, comarcals i d'entitats.

Promotor cultural[modifica | modifica el codi]

Durant la seva convalescència, l'any 1944 fundà, juntament amb Jordi Parcerisas,[6] el Concurs Parroquial de Poesia de Cantonigròs, sota l'empara del bisbat de Vic i amb la complicitat del rector de la parròquia de Sant Roc de Cantonigròs, especialment mossèn Josep Cruells i Rodellas des de 1963. Per aquest certamen passaren les principals personalitats de les lletres catalanes i suposà una excel·lent plataforma per a la continuïtat de la tasca pública dels escriptors consagrats i els descobriment de nous valors.

El 1954 fou un dels fundadors de l'Agrupació Dramàtica de Barcelona.

A partir de 1969 fou l'artífex de la transformació del Concurs de Poesia de Cantonigròs en les Festes Populars de Cultura Pompeu Fabra, que es desenvoluparen fins a l'any 1993.

La seva preocupació per la llengua el portà a desenvolupar una gran activitat com a professor de català i a interessar-se cada cop més per la formació de professors de la llengua i la literatura catalanes. Per aquest motiu el 1961 posà en marxa la Junta Assessora per als Estudis de Català (JAEC). Membre d'Òmnium Cultural des de 1962, entitat de la fou molts anys el secretari general tècnic, complementà la tasca de la JAEC amb la fundació de la Delegació d'Ensenyament Català (DEC), l'any 1965. Des d'Òmnium Cultural, també participà en la gestació i organització del Premi Sant Jordi de novel·la i el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Un cop recuperada la Generalitat de Catalunya fou membre del Consell d'Ensenyament i Cultura i president de la Junta Permanent de Català.

Una altra tasca en la qual destacà fou en el seu suport als Jocs Florals de la Llengua Catalana a l'exili. Participà en diverses edicions, una de les quals, la de Ginebra de l'any 1972, li suposà la imposició d'una forta multa governativa per les autoritats espanyoles.

Pedagog[modifica | modifica el codi]

Ja durant la carrera universitària començà a donar classes a diverses escoles i institucions privades, classes que continuà de forma particular durant la seva estada a Cantonigròs i reprengué després de la seva estada a Anglaterra. Francesc Candel fou un dels seus alumnes de català.[7] A partir de 1951 començà la seva col·laboració amb la Institució Cultural de CICF, de la que arribà a ser director amb el nom d'Institució Cultural del CIC i amb la que fou fundador de l'Escola Thau, on exercí com a director i professor. Posteriorment també col·laborà a l'Escola Betània.

També va ser fundador, l'any 1975, del Consell Català d'Ensenyament i posteriorment primer president de la Societat Catalana de Pedagogia, filial de l'Institut d'Estudis Catalans.

Altres activitats i distincions[modifica | modifica el codi]

Premi Crítica Serra d'Or de biografies i memòries

Just acabada la Guerra Civil espanyola, col·laborà al Front Nacional de Catalunya (FNC) en la redacció d'articles al butlletí Per Catalunya. Durant tot el franquisme participà activament en la resistència cultural catalana contra la dictadura.

El 1981 rebé el primer premi Ramon Fuster, del Col·legi de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya, per la seva tasca pedagògica; l'any 1982 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya; el 1987 el Gremi d'Editors li atorgà el premi Atlàntida, per la seva tasca com a crític literari; el 1992 obtingué el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes; el 1997 l'ajuntament de Barcelona li concedí la Medalla al Mèrit Científic; el 1998 se li concedí el doctorat Honoris Causa per la Universitat Ramon Llull; i el 2001 fou distingit amb la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya. L'any 2009 el seu llibre de memòries Memòries d'un segle d'or guanya el Premi Crítica Serra d'Or de biografies i memòries.

Fou membre de l'Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (AILLC), del PEN Club, de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) i de l'Institut d'Estudis Catalans, així com del consell consultiu de la Plataforma per la Llengua.

Fou pare de Joaquim Triadú i Vila-Abadal, conseller del govern de la Generalitat en l'etapa de Jordi Pujol, i de Teresa Triadú i Vila-Abadal, durant molts anys directora de l'Escola Thau Sant Cugat.[8] Va morir el 30 de setembre de 2010 a Barcelona. El seu funeral es realitzà a la parròquia barcelonina de Santa Teresa de l'Infant Jesús, amb el seu fèretre cobert per la bandera catalana i escoltat per mossos d'esquadra en uniforme de gala. Les seves restes reposaran al cementiri de Cantonigròs.

Activitat literària[modifica | modifica el codi]

Màquina d'escriure de Joan Triadú

Interessat en la recuperació de la memòria històrica de la llengua i la literatura catalanes al llarg de la història, interessà més per l'estudi literari que no pas en la producció pròpia. Aquesta, però, influenciada pel seu mestre i amic Carles Riba i Bracons, no ha de ser menystinguda.

Obra seleccionada[modifica | modifica el codi]

Poesia
  • 1948: Endimió. Barcelona: Ariadna
Prosa
  • 1957: El Collsacabra. Itinerari espiritual. Barcelona: Els Cinquanta-cinc
Antologies i assaigs
  • 1951: Antologia de la poesia catalana 1900-1950
  • 1951; Antologia de contistes catalans
  • 1953: Panorama de la poesia catalana. Barcelona: Barcino
  • 1954: La poesia segons Carles Riba. Barcelona: Barcino
  • 1954: Narcís Oller. Resum biogràfic. Barcelona: Barcino
  • 1961: La literatura catalana i el poble. Barcelona: Selecta
  • 1963: Llegir com viure. Barcelona: Fontanella
  • 1967: Prudenci Bertrana per ell mateix. Barcelona: Ed. 62
  • 1969: Lectures escollides. Barcelona: Barcino
  • 1978: Una cultura sense llibertat. Barcelona: Proa
  • 1982: La novel·la catalana de postguerra. Barcelona: Ed. 62
  • 1985: La poesia catalana de postguerra. Barcelona: Ed. 62
  • 1993: Per comprendre Carles Riba. Manresa: Parcir
  • 1999: La ciutat dels llibres. Barcelona: Proa
  • 2001: Dies de memòria 1938-1940. Barcelona: Proa
  • 2003: 100 poesies catalanes que cal conèixer. De Verdaguer a M. Mercè Marçal. Barcelona: Pòrtic
Traduccions
  • 1957/1959: Olímpiques, de Píndar. Barcelona: Fundació Bernat Metge. 2 volums
  • 1970: 40 sonets, de Shakespeare. Barcelona: Proa
Memòries
  • 2002: Dies de memòria 1938-1940: diari d'un mestre adolescent. Barcelona: Proa
  • 2008: Memòries d'un segle d'or. Barcelona: Proa

Exposició[modifica | modifica el codi]

Exposició al Palau Robert.

El gener de 2013 es va inaugurar al Palau Robert de Barcelona una exposició commemorativa comissariada per Joan Josep Isern i Susanna Àlvarez. Es tracta d'un projecte de la Generalitat de Catalunya i de la Fundació Flos i Calcat, per recordar i alhora retre un homenatge al pedagog, escriptor i activista cultural amb una exposició itinerant. L'exposició porta per títol Llegir com viure. Homenatge a Joan Triadú. 1921-2010. La inauguració de l'exposició i la projecció de l'audiovisual sobre Joan Triadú va tenir lloc el dijous 17 de gener, a les 19 hores, amb la presència del conseller de la Presidència, Francesc Homs. També van ser presents, entre altres autoritats, el director general d'Atenció Ciutadana i Difusió, Ignasi Genovès; el president de la Fundació Flos i Calcat i fill de l'homenatjat, Joaquim Triadú, com també altres familiars i personalitats del món educatiu i literari.[9][10]

La mostra es planteja en primera persona, a partir de textos seleccionats de les Memòries d'un segle d'or, un text de Joan Triadú que combina el gènere biogràfic amb el memorialístic. El contingut de l'exposició es desenvolupa en aquests àmbits: Qui sóc i per què escric; Vinc del que en dic “de baix”; Tot s'ha de fer com si fos l'última vegada; Exigent en poesia; Al mig camí de la vida; Mestre és aquell que ens allibera, i Llegir com viure. La mostra aporta molta informació sobre la seva vida i presenta fragments de les seves obres, objectes personals, una selecció de cartes d'intel·lectuals com Carles Riba, Mercè Rodoreda, Baltasar Porcel...i un audiovisual en què Joan Triadú explica la seva trajectòria vital i professional. L'exposició té continuïtat al Jardí amb una selecció de textos de Joan Triadú que posen de manifest la importància que donava a l'educació com a mitjà per canviar i millorar les persones.[9]

L'exposició comença el recorregut al Palau Robert de Barcelona i després es podrà visitar a la Biblioteca Joan Triadú (Vic); Casa de Cultura (Sant Cugat del Vallès); Museu de Granollers (Granollers), i Museu de la Vida Rural (l'Espluga de Francolí). En acabar el recorregut, la mostra tindrà una seu permanent a la Biblioteca Terra Baixa. Edifici de l'Energia (Ribes de Freser).[9]

Fons personal[modifica | modifica el codi]

El seu fons personal es conserva a l'Arxiu Nacional de Catalunya. El fons conté la documentació generada i rebuda per Joan Triadú i Font; fruit de la seva activitat creativa, aplega l'obra original (preferentment articles i dietaris); pel que fa a les seves activitats associatives, la documentació relativa a conferències, parlaments, cursos, presentacions de llibres, taules rodones i altres actes culturals, especialment literaris. El fons inclou dossiers temàtics sobre temes, activitats i entitats amb les quals el productor ha mantingut relació: quaderns de notes sobre lectures (1932-1938), sobre el concurs de poesia de Cantonigròs (1944-1968), sobre la polèmica a l'entorn de Josep Pla, sobre la Junta Assessora pels als Estudis de Català i la Junta Permanent de Català o la sol·licitud del Premi Nobel per a Salvador Espriu. Finalment, aplega una rica correspondència rebuda, amb personatges de primera línia cultural com ara Clementina Arderiu, Avel·lí Artís-Gener, Josep Maria Batista i Roca, Xavier Benguerel, Pere Calders, Salvador Espriu, Josep Vicenç Foix, Marià Manent, Miquel Martí i Pol, Francesc de Borja Moll o Mercè Rodoreda.[11]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 El Periódico, 1 d'octubre de 2010, Mor Joan Triadú, resistent de la cultura catalana
  2. vilaweb.cat, S'ha mort Joan Triadú, un referent de la crítica literària catalana
  3. Aramon i Stein, Núria «Hortènsia Curell i Sunyol (1923-2005)». Estudis Romànics. Institut d'Estudis Catalans, 29, 2007, pp. 653-654.
  4. Epigrames, Carles Fages de Climent, Nord-est Llibres, Figueres, 2002
  5. "El meu viatge per la vida (1939-1975)", Tomàs Roig i Llop, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2005, pg. 132
  6. [enllaç sense format] http://www.endrets.cat/text/138/la-idea-de-fer-un-concurs-de-poesia-sorgi-de-dos-joves.html
  7. «'Els altres catalans' de Francesc Candel». Commemoracions 2014, Generalitat de Catalunya. [Consulta: 23 juliol 2014].
  8. Mor Joan Triadú, el fundador de les escoles Thau, cugat.cat
  9. 9,0 9,1 9,2 «La Generalitat homenatja l'escriptor i pedagog Joan Triadú amb una exposició al Palau Robert». web. Generalitat de Catalunya, gen 2013. [Consulta: 23 gener 2013].
  10. Navarro, Vicky «El Palau Robert retrata el Joan Triadú més íntim». Diari Ara [Barcelona], 22-01-2013, p.33. ISSN: 2014-010X.
  11. «Joan Triadú». Arxiu Nacional de Catalunya. [Consulta: Juliol 2013].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Butlletí Interior Informatiu d'Òmnium Cultural núm. 103. Barcelona, febrer-març 1996.
  • Pons i Mir, A.: Joan Triadú, l'impuls obstinat, editorial Pòrtic, Barcelona 1994, pàg. 187 ISBN 84-7306-992-7
  • Surroca i Tallaferro, R.: Memòries del Front Nacional de Catalunya. Cavalcant damunt l'estel, edicions Arrels, col. La Flama, Barcelona 2006, pàg. 212 ISBN 84-96044-70-X

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Joan Triadú i Font Modifica l'enllaç a Wikidata