Max Cahner i Garcia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Cross of Saint George (Catalan Government Award).svgMax Cahner
Max Cahner.jpg
Max Cahner el 2012
 Diputat al Parlament de Catalunya
Seal of the Generalitat of Catalonia.svg
28 de maig de 1988 – 21 de gener de 1992
President Jordi Pujol i Soley
 Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya
Seal of the Generalitat of Catalonia.svg
8 de maig de 1980 – 18 de maig de 1984
President Jordi Pujol Soley
Dades biogràfiques
Naixement Max Emanuel Cahner i Garcia
3 de desembre de 1936
Bad Godesberg, Prússia
Mort 14 d'octubre de 2013(2013-10-14) (als 76 anys)
Barcelona
Nacionalitat Catalunya
Ciutadania Espanya
Alma mater Universitat de Barcelona
Activitat professional
Ocupació Editor, polític i historiador de la literatura catalana
Ocupador Universitat de Barcelona
Altres dades personals
Partit polític Convergència Democràtica de Catalunya
Acció Catalana
Premis i reconeixements
Modifica dades a Wikidata

Max Emanuel Cahner i Garcia[1] (Bad Godesberg, Prússia, ara part de Bonn, Rin del Nord-Westfàlia, Alemanya, 3 de desembre de 1936Barcelona, 14 d'octubre de 2013)[2][3] fou un editor, polític i historiador de la literatura catalana.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Joventut i estudis[modifica | modifica el codi]

Max Cahner nasqué a Bad Godesberg el 3 de desembre de 1936.[4] La família paterna era jueva d'origen alemany, establerta a Catalunya a finals del segle xix, i la mare nasqué al barri madrileny de Lavapiés.[5] Els seus pares, Max Emanuel Cahner i Bruguera i Maria del Sagrari Garcia i Fuertes, havien contret matrimoni a Barcelona el 20 de juny de 1929 i emigrat a Alemanya abans la seva naixença a causa de l'esclat de la guerra civil espanyola.[4] Amb tot, per por a la persecució que patien les persones d'origen jueu sota el règim de Hitler, la família s'establí el 1937 a Galícia.[4] En acabar la guerra civil, tornaren tots a Barcelona.[4]

Entre 1939 i 1945 Cahner va estudiar a l'Escola Alemanya que havia ajudat a fundar el seu avi patern Heinrich Cahner.[4] El 1952 es matriculà a les facultats Química i de Dret de la Universitat de Barcelona, on va conèixer Albert Manent, que el va introduir en els ambients catalanistes.[3] El 1976 es llicencià en Ciències Químiques i es doctorà en Filosofia i Lletres per la Universitat de Barcelona.[6] Contragué matrimoni amb la historiadora Eulàlia Duran, filla d'Agustí Duran i Sanpere,[7] matrimoni el qual el 1986 l'església declarà nul, i es casà amb Maria Isabel Picallo,[8] mare dels seus fills Max i Joana.

Participà el 1957 en el moviment estudiantil antifranquista com a membre de l'Assemblea Lliure del Paranimf i el 1964 el Govern d'Espanya l'expulsà per la seva activitat catalanista.[9][1]

Trajectòria cultural i cívica[modifica | modifica el codi]

Primer volum del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, de Joan Coromines, on participà com a col·laborador

Amb Ramon Bastardes,[10] impulsà la nova època de la revista Serra d'Or (1959) i el 1961 creà Edicions 62,[11] que dirigí fins al 1969.[11] El 1972 fundà Curial Edicions Catalanes, on publicà els 10 volums del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana i els vuit de l'Onomasticon Cataloniae, de Joan Coromines, amb qui tindria una fructífera relació.[12][11] A través d'Edicions 62, publicà la traducció de l'obra de Pierre Vilar Catalunya dins l'Espanya moderna (1964 – 1968) i l'assaig de Joan Fuster Nosaltres, els valencians, el 23 d'abril de 1962.[13][14][15] També convencé Francesc Candel de publicar amb Edicions 62 l'assaig Els altres catalans, però no amb el nom de Nosaltres, els immigrants com li demanava l'editorial recordant l'èxit de l'obra fusteriana.[16] A més, Cahner edità les publicacions Randa, Recerques i Els Marges;[1] fou un dels fundadors de la Gran Enciclopèdia Catalana i contribuí a promoure el Congrés de Cultura Catalana i la campanya «Identificació del territori. Català al carrer».[11][6] Va ser professor de literatura catalana a la Universitat de Barcelona des del 1975 fins que es jubilà, el 28 de febrer de 2006.[17]

Així mateix, treballà per intensificar els lligams culturals i polítics amb el País Valencià, i la consciència de Països Catalans. El 1954 conegué l'escriptor valencià Joan Fuster, amb qui va mantenir una estreta relació personal i professional.[18] Vicepresident del Club Ramon Muntaner (1979), fou rector de la Universitat Catalana d'Estiu a Prada de Conflent des del 1985 fins al 1987 i des del 1992 fins al 1994.[1] El 1986 Max Cahner va reprendre la publicació de la Revista de Catalunya per a donar continuïtat a la publicació fundada per Antoni Rovira i Virgili el 1948.[19]

Cahner fou membre fundador de la Societat Catalana de Llengua i Literatura, filial de l'Institut d'Estudis Catalans, el 1986.[8] Organitzà a Vic entre el 20 i 22 de febrer de 1987 les I Jornades sobre el Nacionalisme Català, amb el patrocini de la Fundació Revista de Catalunya.[20] En ella van trobar-se intel·lectuals i professionals catalanistes d'arreu dels Països Catalans, com Francesc Candel, Miquel Roca, Miquel Sellarès, Josep-Lluís Carod-Rovira, Joan B. Culla, Oriol Pi de Cabanyes, Salvador Cardús, Segimon Serrallonga i Heribert Barrera, entre altres, per cultivar i promoure el catalanisme.[20] Les Jornades van repetir-se anualment a diferents poblacions fins al 1995.[20]

Entre 1987 i el 13 de desembre de 1991 fou president del Consell d'Administració, president executiu i editor del diari Avui.[1][21] Fou comissari del projecte del Teatre Nacional de Catalunya, fins que dimití el 1992, substituït per Josep Maria Flotats.[22] Des del 1992 fins al 1997 i des del 2000 fins al 2005 formà part del jurat del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.[21][23] També fou, amb Eliseu Climent i Joaquim Maluquer,[24] marmessor del llegat de Joan Fuster. Joan Coromines —de qui també fou marmessor juntament amb les germanes d'aquest, Carme i Júlia— li encarregà impulsar la Fundació Pere Coromines.[11][25] Precisament, fou en aquesta fundació on va fer donació en vida de la seva biblioteca i arxius (tot i que estan actualment dipositats a l'Arxiu Nacional).

Activitat política[modifica | modifica el codi]

Conseller de Cultura i etapa a CDC[modifica | modifica el codi]

Políticament, fou un dels fundadors de Nacionalistes d'Esquerra i del 1980 al 1984 fou conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya com a independent en el primer govern de Jordi Pujol.[2] El periodista i escriptor Agustí Pons i Mir va ser el seu cap de gabinet.[26]

Com a conseller, va fomentar la creació i reconstrucció d'institucions culturals catalanes com l'Arxiu Nacional de Catalunya, la Filmoteca de Catalunya, els projectes del Teatre Nacional de Catalunya i l'Auditori, Centre d'Art Santa Mònica i les bases de la xarxa de biblioteques, museus i arxius.[11] Promogué la Llei de normalització lingüística, el pla de dinamització de la cultura popular i, entre 1980 i 1982, el projecte de creació de la televisió i ràdio públiques catalanes.[3][27][28] El 1982 va engegar les subvencions a l'edició de llibres en llengua catalana i va instaurar el Centre de Restauració i Conservació de Béns Culturals Mobles en unes dependències del claustre del monestir de Sant Cugat.[29][30]

Cahner es féu militant de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) l'octubre de 1986 i s'ocupà de la sectorial de cultura del partit.[8] A les eleccions al Parlament de Catalunya de 1988 es presentà al dissetè lloc de la llista de Convergència i Unió (CiU) per Barcelona i fou elegit diputat, seient que ocupà fins al 1992.[20][21] Es presentà en quart lloc de les llistes de CiU a les eleccions al Parlament Europeu de 1989, en les quals la coalició catalanista aconseguí tres diputats.[20] L'abril de 1988 fou elegit membre del Comitè Executiu Nacional de CiU.[21]

Creació d'Acció Catalana[modifica | modifica el codi]

El 27 de març de 1994[31] es donà de baixa com a militant de CDC i afirmà: «He estat utilitzat com a boc expiatori per la defensa del dret de Catalunya a l'autodeterminació».[32] Cahner creà l'11 d'abril[31] del mateix any el seu propi partit, Acció Catalana, que s'autodefiní com a «nacionalista, progressista i autodeterminista».[31]

A les eleccions al Parlament Europeu de 1994, Max Cahner fou el candidat número 2 de la coalició Per l'Europa de les Nacions, formada essencialment per Eusko Alkartasuna i Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), que no aconseguí representació.[25] El 1997 Acció Catalana acabà associant-se amb ERC.[31] El 1999 es presentà a les eleccions locals com a cap de llista d'Acció Catalana de Sant Vicenç de Montalt, on aconseguí 147 vots (10,4%) i fou elegit regidor, càrrec que ocupà fins al 2003.[23]

Darrers anys[modifica | modifica el codi]

El 2003 signà una declaració, juntament amb altres 34 exdiputats catalans més, en la qual denunciava la prohibició de les llistes d'Autodeterminaziorako Bilgunea (AuB) a les eleccions a les Juntes Generals del País Basc de 2003.[23] Entre els signants hi figuraven Josep Maria Ainaud de Lasarte, Josep Benet, Heribert Barrera, Francesc Candel, Pere Esteve, Antoni Gutiérrez Díaz, Jaume Sobrequés i Francesc Vicens.[23]

Max Cahner i Garcia va morir, a Barcelona, la matinada del 14 d'octubre de 2013 a setanta-sis anys.[2]

Premis i reconeixements[modifica | modifica el codi]

Max Cahner descobrint la placa commemorativa amb el seu nom de la sala d'exposicions del Palau Moja, davant el conseller Joan Manuel Tresserras i l'expresident Jordi Pujol

El 1996 li fou atorgada la Creu de Sant Jordi «com a impulsor de nombroses iniciatives culturals en el terreny de la recupreació de la nostra identitat, llengua i història com a nació, i en la creació d'elements de difusió bàsics per a la cultura catalana, principalment en el món editorial, que han assolit una trajectòria consolidada i de prestigi. En reconeixement d'una continuada acció en favor de la cultura i de servei a Catalunya».[31]

El 2007 la Fundació Ramon Trias Fargas va retre-li un homenatge i es va publicar una miscel·lania en homenatge seu, on nombroses personalitats glossaren aspectes de la seva vida i obra.[33] El desembre de 2010 es va posar el seu nom a la sala d'exposicions del Palau Moja, seu del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.[34] L'any següent l'Arxiu Nacional de Catalunya va organitzar-li un homenatge, a iniciativa d'Òmnium Cultural de Sant Cugat del Vallès.

El 2013 la Generalitat de Catalunya li atorgà la Medalla d'Or a títol pòstum.[3]

El novembre de 2015 la Revista de Catalunya va publicar un volum monogràfic dedicat íntegrament a tota la seva tasca cultural

El 21 d'agost de 2016 la Universitat Catalana d'Estiu li va retre un homenatge.

Obres[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 «Max Cahner». Revista de Catalunya [Consulta: 14 octubre 2013].
  2. 2,0 2,1 2,2 «Mor als 76 anys Max Cahner, primer conseller de Cultura del Govern Pujol». Ara, 14-10-2013 [Consulta: 14 octubre 2013].
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 «Fallece Max Cahner, historiador y consejero de Cultura con Pujol» (en castellà). El País, 14-10-2013.
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 Pujadas, 2007, p. 229.
  5. Marimon, Sívia; Ribas, Antoni «Mor un gegant cultural de la Transició». Ara, 15-10-2013.
  6. 6,0 6,1 Pujadas, 2007, p. 238.
  7. Pujadas, 2007, p. 85.
  8. 8,0 8,1 8,2 8,3 Pujadas, 2007, p. 243.
  9. «Max Cahner i Garcia». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  10. Obiols, Isabel «Edicions 62 celebra su 40º aniversario y sus 4.000 títulos publicados en catalán con una exposición» (en castellà). El País, 07-11-2002.
  11. 11,0 11,1 11,2 11,3 11,4 11,5 «Max Cahner rep un homenatge a l'Arxiu Nacional de Catalunya». VilaWeb, 08-11-2011.
  12. Duarte, Carles; Coromines, Albert. «Perfil biográfico de Joan Coromines». A: Joan Coromines (en castellà). Anthropos Editorial, 1990. ISBN 978-84-8415-909-4. 
  13. Pujadas, 2007, p. 14.
  14. Pujadas, 2007, p. 34.
  15. Pujadas, 2007, p. 233.
  16. «'Els altres catalans' de Francesc Candel». Commemoracions 2014, Generalitat de Catalunya. [Consulta: 23 juliol 2014].
  17. Pujadas, 2007, p. 250.
  18. Pujadas, 2007, p. 231.
  19. Vallvé, Joan «Teresa Rovira i Comes». Revista de Catalunya, 288, desembre 2014, pàg. 3-4 [Consulta: 14 gener 2015].
  20. 20,0 20,1 20,2 20,3 20,4 Pujadas, 2007, p. 244.
  21. 21,0 21,1 21,2 21,3 Pujadas, 2007, p. 245.
  22. «Max Cahner cesa como comisario del Teatro Nacional de Cataluña» (en castellà). El País, 13-11-1992.
  23. 23,0 23,1 23,2 23,3 Pujadas, 2007, p. 249.
  24. Pujadas, 2007, p. 246.
  25. 25,0 25,1 Pujadas, 2007, p. 248.
  26. «Agustí Pons i Mir». Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC).
  27. «Ha mort Max Cahner, primer conseller de cultura dels governs que presidí Jordi Pujol». Tornaveu, 88, 14-10-2013.
  28. Guimerà Orts, Josep Àngel. «La Corporació Catalana de Ràdio i Televisió: una institució estratègica». A: Les polítiques de mitjans de comunicació durant els governs de Jordi Pujol. Proa, 2014. ISBN 978-84-7588-497-4. 
  29. Arroyo, Francesc «La Generalitat subvencionará la edición de libros en catalán» (en castellà). El País, 15-09-1982.
  30. Canals, Enric «La Generalitat inaugura un centro de restauración de obras de arte» (en castellà). El País, 02-12-1982.
  31. 31,0 31,1 31,2 31,3 31,4 Pujadas, 2007, p. 247.
  32. Company, Enric «Un ex consejero de Pujol deja el partido y negocia entrar en la lista de EA y ERC» (en castellà). El País, 07-04-1994.
  33. Punzano, Israel «Pujol defiende la gestión cultural de Max Cahner en un homenaje» (en castellà). El País, 27-04-2007.
  34. «La Generalitat ret homenatge a l'exconseller de Cultura Max Cahner». Cultura 21, 22-12-2010.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Max Cahner i Garcia Modifica l'enllaç a Wikidata


Càrrecs públics
Precedit per:
Pere Pi-Sunyer i Bayo
Conseller de Cultura
Generalitat de Catalunya

19801984
Succeït per:
Joan Rigol i Roig