Hospital de la Santa Creu i Sant Pau

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Patrimoni de la Humanitat  · UNESCO
Hospital de la Santa Creu i Sant Pau
Vista de l'entrada principal i la façana de l'edifici d'administració
Vista de l'entrada principal i la façana de l'edifici d'administració
Informació
Tipus Hospital
Arquitecte Lluís Domènech i Montaner
Començament 1905
Acabament 1930
Localització Barcelona, Catalunya
Estil Modernisme català
Materials utilitzats Ferro, vidre, ceràmica i maó
Planta En verd, pavellons modernistes de Domènech i Montaner; groc i marró, pavellons de Domènech i Roura; vermell, nou hospital
Hospital SantPau-planol-nom.png

Tipus Cultural
Criteris (i), (ii), (iv)
ID 804
Regió * Europa i Amèrica del Nord
Inscripció 1997 (21a sessió)
Coordenades 41° 24′ 46″ N, 2° 10′ 28″ E / 41.412778,2.174444Coord.: 41° 24′ 46″ N, 2° 10′ 28″ E / 41.412778,2.174444
* Segons les regions de la UNESCO.

L'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau és un conjunt modernista situat a Barcelona i que fou projectat per l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner. Va ser construït entre 1902 i 1930 en dues fases: la primera, duta a terme per ell mateix entre 1902 i 1913, consta de tretze edificis modernistes; la segona, realitzada pel seu fill Pere Domènech i Roura a partir de 1920, compta d'uns altres sis edificis d'un modernisme moderat, així com d'altres construccions posteriors. Tot i no haver-se desenvolupat íntegrament tot el projecte original la seva notorietat ha estat reconeguda amb diversos premis i amb el nomenament com a Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l'any 1997.

Edificat com a un centre hospitalari modern i innovador, al cap de cent anys ha deixat de complir amb aquestes funcions i, actualment, s'està restaurant per tal d'allotjar centres vinculats amb la secretaria general de la Unió per la Mediterrània, ubicada a Barcelona. Les seves funcions hospitalàries han estat traslladades a un nou hospital dins del mateix perímetre del recinte en sintonia amb les necessitats del segle XXI.

Construït amb els materials i la decoració pròpia d'un modernisme amb inspiració neogòtica, destaca la profusió de ceràmica, amb funcions profilàctiques i decoratives, maó vist i escultures que incorporen una ampla iconografia on es mostra la visió religiosa i historicista del seu autor.

Per la gran quantitat d'edificis, la seva riquesa ornamental i el seu nivell de conservació, l'Hospital de Sant Pau és el conjunt més gran de l'arquitectura modernista catalana.

Història de la institució[modifica | modifica el codi]

La construcció de l'hospital de la Santa Creu i Sant Pau va permetre allotjar els serveis de l'hospital de la Santa Creu, una institució hospitalària creada al segle XV que disposava d'unes instal·lacions precàries per a les condicions sanitàries exigides a finals del segle XIX. La seva construcció, però, no fou deguda a aquesta necessitat de renovació, sinó a una decisió de Pau Gil i Serra, un banquer barceloní establert durant 62 anys a París. Pau Gil, director de la Banca Gil, va morir solter el 1896 a la seva residència de París i, en el seu testament, va disposar ser enterrat a Barcelona juntament amb els seus pares, liquidar la banca i destinar la meitat dels béns resultants de la liquidació a la construcció d'un «nou hospital» a Barcelona amb el nom de Sant Pau, dedicat a assistir pobres i que hauria de ser gestionat per una institució de prestigi reconegut.[1]

La necessitat de canvi de l'hospital de la Santa Creu, juntament amb el fet de comptar amb unes noves instal·lacions hospitalàries que algú havia de gestionar, donaren com a resultat la creació d'aquesta nova institució que fusionava, en el seu nom, l'originari de l'hospital medieval i el desitjat pel mecenes del nou complex hospitalari.

Amb tot, els diferents interessos dels representants de l'hospital de la Santa Creu i dels marmessors de Pau Gil no varen fer fàcil aquest procés de creació.[2]

Hospital de la Santa Creu de Barcelona[modifica | modifica el codi]

L'hospital de la Santa Creu de Barcelona té el seu origen a l'any 1401, quan es van fusionar els sis hospitals que llavors hi havia a Barcelona: l'hospital Desvilar o de l'Almoina (1308),[n. 1] i l'hospital de Marcús (segle XII),[n. 2] que estaven regits pel consell de la ciutat; l'hospital Colom (segle XII-XIII),[n. 3] i l'hospital Vilar o de Sant Macià,[n. 4] regits pel bisbat; l'hospital de Santa Eulàlia (segle XII),[n. 5] i l'hospital de Santa Margarida,[n. 6] que depenien del capítol catedralici de Barcelona.[3]

L'1 de febrer de 1401 el Consell de Cent i el Capítol de la Catedral de Barcelona acorden unificar tots sis hospitals, decreten el seu nom, Hospital de la Santa Creu, i la seva ubicació, el Raval de la ciutat, en el lloc on es trobava l'hospital d'en Colom i els seus patis circumdants. El 13 de febrer del mateix any va començar la construcció del nou hospital, la qual finalitzaria el 1450; Guillem Abiell fou el mestre d'obres contractat el 1407 per a la construcció del claustre. El 3 de setembre, el papa cismàtic Benet XIII d'Avinyó Pere de Luna va donar la butlla fundacional de l'Hospital de la Santa Creu de Barcelona, confirmant així l'acord entre bisbat i Consell de Cent.

El 25 de març de 1629 es va començar a construir, adossada a la paret nord de l'hospital, la Casa de convalescència (actual Institut d'Estudis Catalans), les obres de la qual finalitzaren el 1680, en el mateix moment en què es posà sota l'advocació de Sant Pau. El 1764, davant de la Casa de convalescència, s'aixecà el Col·legi de Cirurgia (actual Acadèmia de Medicina), obra de Ventura Rodríguez.

Aquest hospital fou l'únic de la ciutat durant cinc segles fins que, a finals del segle XIX, esdevé insuficient degut a la nombrosa població de la ciutat.[4]

A finals del segle XIX les modernes tendències higienistes recomanaven que els hospitals havien d'estar fora dels nuclis urbans, així com una limitació del nombre de llits. L'edifici de l'hospital, que estava entre horts i fora muralles al segle XV, havia quedat al mig d'un espai urbà i ple d'indústries insalubres el segle XIX. Amb tot, però, l'emplaçament al nucli històric comptava amb alguns defensors minoritaris; a més, el model de gestió sanitària als pobres estava històricament basat en l'obligació cristiana de la caritat, finançant-se gràcies a almoines i llegats voluntaris. Era un model residual de quan l'església tenia poder econòmic i s'enfrontava a una nova corrent progressista que defensava una gestió cívica de la beneficència, finançada i controlada pel poder polític (municipal o estatal), on l'assistència sanitària i social era un dret dels pobres i no una concessió voluntària. Havia de ser, per tant, finançada amb impostos i no amb almoines.[5]

Llegat Pau Gil[modifica | modifica el codi]

Monument a Pau Gil a l'entrada de l'hospital (Eusebi Arnau)

Pau Gil i Serra, nascut a Barcelona el 1816 i establert a París des dels 17 anys, era un home de negocis de gran prestigi entre la burgesia parisenca que havia heretat una flota de vaixells de transport del seu pare i la «Banca Gil» del seu germà Pere. Pau Gil havia fet créixer la seva fortuna amb activitats comercials en mineria i ferrocarrils, moltes d'elles a Espanya. Solter i sense descendència, als 76 anys decideix fer un testament on deixa la meitat de la seva fortuna als fills del seu germà Leopold i l'altra per a la construcció d'un hospital a Barcelona.

El testament, fet el 17 de setembre de 1892, especificava les instruccions per al seu enterrament i fixava una dotació econòmica de 500 francs als pobres de la seva parròquia, 100.000 per a cadascun dels seus nebots, fills del seu germà Leopold, en total 400.000 francs i 25.000 a la Congregació de la Missió dels Frares de Sant Llàtzer, a París. A continuació ordena la liquidació de la seva banca, retornant els dipòsits rebuts, tant en títols com en efectiu, i nomena com a executor d'aquesta disposició a l'empleat de la pròpia banca, Lucio Suttor, qui, a part del seu sou, va rebre 20.000 francs un cop acabada la feina.

La liquidació de la banca s'havia de dividir en dues parts: una destinada a la construcció a Barcelona d'un hospital civil sota l'advocació de Sant Pau seguint unes instruccions precises, i l'altra meitat s'havia de distribuir en parts iguals entre els seus quatre nebots. La part destinada a l'hospital varen ser uns quatre milions de pessetes. El testament i les instruccions van ser dipositats dins d'una carpeta signada i tancada al Consolat d'Espanya a París, que va ser oberta pel cònsol després de la mort del banquer, el 30 d'abril de 1896, amb setanta-nou anys.

Va nomenar marmessors a dos amics i homes de confiança, Josep Ferrer i Vidal i Edmond Sivatte, o, en el seu defecte i per ordre d'edat, als fills d'aquests. Sivatte, que era concunyat del seu germà Leopold Gil i Serra, va renunciar al seu càrrec per raons d'edat el 2 de maig de 1896, essent substituït pel seu fill, Manuel M. Sivatte i Llopart. Josep Ferrer també va renunciar i va ser el seu tercer fill, Joan Ferrer-Vidal i Soler, qui va acceptar fer-se càrrec de la marmessoria de Pau Gil.[6]

Còpia del testament de Pau Gil, on fixa la creació d'un hospital

Pau Gil estableix la creació d'una comissió nomenada pels seus marmessors perquè s'encarregui de la direcció del treball. Ha d'estar formada per un arquitecte, un metge i una altra persona competent en el tema, perquè s'encarreguin d'executar les instruccions de la construcció civil de l'Hospital de Sant Pau que, en síntesi, determinaven que:

  • La importància i capacitat de l'edifici havia de estar limitada als diners de l'herència.
  • El projecte arquitectònic seria triat per concurs.
  • Tindria un cos d'edifici.
  • El model d'hospital seria semblant als de París.
  • Només quan estigués construït s'oferirien les instal·lacions al nou propietari. Es donava per entès que la donació seria únicament de l'edifici i terreny, i que els arbitris per fer front a les despeses de l'hospital havien d'anar a càrrec de qui s'encarregués de la seva direcció.
  • Aquest oferiment hauria de ser a l'Ajuntament de Barcelona o a una altra corporació semblant, que «estimés i que oferís la seguretat del compliment de les instruccions, a la fi de fer-lo un lloc on el desgraciat pugui, en tot moment, ser acollit». Tot i no esmentar-lo, és evident que entre els receptors es podia comptar amb l'Hospital de la Santa Creu, òbviament conegut per Pau Gil.
  • Havia de ser atès per Germanetes dels Pobres.

Així, Pau Gil volia que el seu ajut als pobres i a la medicina fos mitjançant un model semblant al de París, on la Beneficència Municipal gestionava els hospitals públics encara que hagin estat donats per benefactors privats, com va ser el cas d'Anselm von Rothschild amb l'hospital que porta el seu nom a Viena o Dion Boucicault amb un hospital a París.[5]

Tot i que algunes d'aquestes condicions no s'acabarien acomplint tal com ho va expressar, sí que es va respectar la idea central del llegat de Gil.[5]

Conflictes per als marmessors[modifica | modifica el codi]

Els marmessors va haver d'afrontar una impugnació de nul·litat del testament per part del nebot del testador, Pere Gil, fill del germà gran de Pau Gil, que no havia rebut res a l'herència. Va ser un llarg litigi en el qual van intervenir els lletrats Manuel Duran i Bas, Manuel Planas i Casals, Joaquim Almeda i Xavier Tort i Martorell.

Es va aconseguir arribar a un acord, però tot el procés va suposar un retard d'un any i mig en l'inici del projecte.

Seguint les disposicions testamentàries, varen procedir a la creació d'una comissió assessora per a l'adquisició dels terrenys. El 26 d'agost de 1898, van sol·licitar a la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, a l'Ajuntament de Barcelona i a la Junta Administrativa de l'Hospital de la Santa Creu que cadascú nomenés una persona idònia per a decidir sobre les condicions higièniques i sanitàries que havien de reunir els terrenys. Van ser escollits els senyors Manuel Salinas, metge; Josep Domènech i Estapà, arquitecte i catedràtic de la Facultat de Ciències de Barcelona; i el canonge Valentí Basart, administrador de l'Hospital de la Santa Creu de Barcelona.

Un cop constituït el comitè d'experts, varen procedir a cercar terrenys mitjançant un concurs, i el 31 d'octubre de 1898 varen adquirir dues finques a Sarrià d'uns 30.000 m² per un import aproximat de 500.000 pessetes.

El 14 de desembre del mateix any, els marmessors publicaven un plec per al projecte d'hospital amb unes especificacions vagues que esmentaven el nombre de llits, la ubicació en els terrenys comprats i un disseny en harmonia amb els principis de la ciència mèdica del moment, amb un límit pressupostari de dos milions de pessetes.

Es varen presentar tres projectes, sotmesos a la deliberació d'un tribunal format pels arquitectes Emili Sala i Cortés, Pere Falqués i Urpí i Josep Amargós i Samaranch. Aquests van emetre, l'abril de 1900, un informe a favor del projecte de Josep Domènech i Estapà i el varen lliurar als marmessors el 22 de maig. Aquests varen voler complementar la decisió amb un dictamen mèdic i tècnic, demanant a l'Ajuntament, la Reial Acadèmia de Medicina i l'Hospital de la Santa Creu que assignessin un metge per fer un informe sobre les condicions higièniques. La Reial Acadèmia de Medicina va nomenar a Emerencià Roig i Bonfill, l'Ajuntament a Bartomeu Robert i l'Hospital de la Santa Creu a Joaquim Duran i Trinxeria, que van fer un informe negatiu dels tres projectes, el 16 de desembre de 1900.

Davant d'aquesta situació, els marmessors varen abonar el premi al projecte guanyador per a evitar problemes que retardessin més el projecte. Es produïren canvis al comitè assessor, ja que Domènech i Estapà, guanyador efímer, va dimitir, i el canonge Basart va morir. S'hi varen incorporar Leopold Gil, nebot del testador i l'arquitecte Enric Sagnier.

Abans d'incórrer en més despeses decidiren assegurar el futur de l'hospital, identificant «a priori» la institució que es faria càrrec de la seva direcció un cop construït. L'oferiren a l'Ajuntament de Barcelona, seguint la voluntat de Pau Gil, i aquest, després de posar certes condicions, acaba renunciant-hi. Aleshores varen fer la proposta a l'Hospital de la Santa Creu que, el 21 de juny de 1901, acabà acceptant amb la condició que es fes als terrenys que aquesta institució ja tenia al municipi de Sant Martí de Provençals.[6]

Nou enfocament del projecte[modifica | modifica el codi]

Estat de construcció el 1910

Amb l'acord entre els marmessors i la »Molt Il·lustre Administració de la Santa Creu« (MIA) es va iniciar un procés de permuta dels terrenys adquirits a Sarrià, es va ampliar l'espai dels terrenys propietat de l'hospital, es va decidir encarregar a Domènech i Montaner un avantprojecte i es va acordar amb l'Ajuntament de Barcelona l'acabament d'alguns carrers de l'eixample (Dos de Maig, Travessera de Gràcia,..) per garantir l'equivalent a nou mansanes en una sola finca. En un temps rècord des de l'entrada de la MIA en el projecte, el 15 de gener de 1902 es feia l'acte solemne de col·locació de la primera pedra.

Aquesta celeritat es va veure frenada per les contínues discrepàncies en l'enfocament del projecte. Mentre els marmessors volien construir l'edifici central d'administració, vuit pavellons i l'edifici d'operacions, els representants de la Santa Creu volien començar per l'edifici dedicat a la comunitat religiosa que s'havia d'encarregar dels malalts, cuina, farmàcia i altres edificis de primera necessitat que permetessin un ràpid trasllat des de l'antic hospital. Aquestes discussions amb canvis del projecte, intervencions de l'Ajuntament, comissions tècniques i dubtes sobre finançament es varen dilatar fins febrer de 1905, any en el qual es varen presentar els plànols i la sol·licitud de llicència d'obres a l'Ajuntament de Barcelona, començant la construcció sota la responsabilitat dels marmessors que lliurarien l'obra final als administradors de l'hospital.[6]

Institució actual[modifica | modifica el codi]

El mes de juliol de 1990, el cardenal arquebisbe de Barcelona, l'alcalde de Barcelona i el President de la Generalitat van signar un pacte institucional pel qual la Generalitat de Catalunya s'incorporava a la Fundació de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i a la Molt Il·lustre Administració amb els mateixos drets i deures que les altres dues institucions. En aquell mateix document, els signants van acordar la construcció d'un nou centre hospitalari en el recinte de l'actual Hospital, d'acord amb les necessitats d'aquest segle.

Premis i distincions[modifica | modifica el codi]

L'any 1913, l'Ajuntament de Barcelona li va concedir el premi especial al millor edifici al concurs anual d'edificis artístics. Es tractava d'un premi especial per l'extraordinària obra, ja que el jurat considerava que cadascun dels edificis era per si sol mereixedor d'un premi. Per aquest motiu, en lloc de lliurar la tradicional placa de reconeixement que es col·locava a la façana, va crear-ne una de més gran i distingida, dissenyada per Manel Fuxà i Leal i que es va col·locar al vestíbul, al començament de l'escala d'honor. Coincidia amb el tercer guardó que rebia Domènech i Montaner, després d'obtenir-lo per la casa Lleó Morera i pel Palau de la Música Catalana, i per aquest motiu l'Ajuntament de Barcelona li va atorgar la medalla d'or de la institució.[7]

L'any 1991 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi. El 1997 la UNESCO va declarar l'Hospital de Sant Pau Patrimoni de la Humanitat. L'any 2001 fou guardonat amb la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya per ser una »institució que ha sabut donar resposta als canvis i a les noves necessitats de la societat catalana que canvia d'ubicació per esdevenir un hospital que adopta una visió integral en la cura de la salut de tota la població de referència, mitjançant el desenvolupament tecnològic i un servei d'alta qualitat«.[8]

Conjunt modernista[modifica | modifica el codi]

Disseny de l'espai[modifica | modifica el codi]

Disseny original de Domènech publicat a l'Anuari del Col·legi d'Arquitectes de 1914, quan se li va concedir el premi especial del concurs anual d'edificis artístics

El conjunt es va projectar per ocupar una superfície de 145.470 m², equivalent a nou illes de l'Eixample.[9]

Domènech i Montaner va gaudir d'una llibertat absoluta en el disseny, la construcció i la decoració de l'hospital, la qual cosa li va permetre fer un ampli desplegament de tots els coneixements acumulats al taller del Castell dels Tres Dragons creat després de l'Exposició Universal de Barcelona (1888), on va comptar amb artesans que col·laborarien amb ell a l'hospital de Sant Pau, com Eusebi Arnau o la fàbrica Pujol i Bausis.[10]

Havia tingut l'ocasió de desenvolupar conceptes i tècniques aplicables a un centre sanitari a l'Institut Pere Mata de Reus, el qual acabava de construir. També va estudiar diferents solucions que s'estaven aplicant a Europa (Hospital Lariboisière a París, St.Thomas a Londres, Brugmann a Laeken (Bèlgica) i l'hospital militar de Toul), i finalment plantejà un programa higienicoarquitectònic basat en pavellons aïllats enllaçats entre si per una galeria subterrània, una solució absolutament innovadora.[9]

El terreny seleccionat acomplia amb aspectes sanitaris importants que actualment ja no es tenen en compte, com ara la »ubicació al peu de la muntanya en una zona allunyada de la ciutat i amb vistes al mar«, encara que d'altres encara serien vàlids avui en dia, com el fet de disposar d'una gran proporció d'espai interior enjardinat on malalts i visitants podien passejar i estar a l'aire lliure, sentint-se més en un sanatori que no en un hospital tancat. Això és possible gràcies a la concepció que li va donar Domènech de conjunt hospitalari amb una trama urbanística pròpia orientada en un eix nord-sud gaudint de la màxima radiació solar cap a les façanes principals. La visió innovadora de l'arquitecte li aporta al conjunt una personalitat pròpia en què fuig del concepte de »palau-hospital« i s'acosta al de »ciutat jardí«, una petita ciutat inserida dins l'urbs, un conjunt funcional, estètic, humà i modern.[9]

A més, amb aquesta distribució interior pròpia, l'arquitecte aconseguia un alineament contrari a la trama Cerdà manifestant d'aquesta forma la seva oposició al disseny urbanístic de l'Eixample,[11] del qual era un actiu detractor.[12]

Projecte original[modifica | modifica el codi]

Alçat d'un pavelló d'infermeria

El projecte original concebut per Lluís Domènech i Montaner constava de 48 pavellons construïts segons un patró de disseny i distribuïts al voltant de dos eixos principals (sud-nord i est-oest) de 50 metres d'amplada, amb uns carrers complementaris de 30 metres. Aquests eixos principals, ubicats a les diagonals del quadrat tancat del conjunt, formen una creu que és el símbol omnipresent de l'hospital i que referencia a l'hospital original.

Vint-i-cinc dels pavellons havien de ser d'un pis, onze de dos pisos i dotze de destinats a serveis diversos. Tots ells comptaven amb soterrani i estaven interconnectats per galeries subterrànies perquè s'hi poguessin desplaçar personal i malalts sense haver de sortir a l'exterior. Feien també les funcions de galeries tècniques per a ubicar les instal·lacions i conduccions externes als pavellons, facilitant-ne el seu manteniment.

Les diferents alçades havien de permetre suavitzar l'efecte visual del pendent del terreny. Els únics que eren diferents en forma i alçada eren el d'administració (edifici principal), el de la comunitat religiosa que atenia els serveis —que es troba al mig de la creu— i el d'operacions, a mig camí entre els dos.

Sala d'un pavelló de cirurgia poc després de la inauguració de l'hospital

Els pavellons dedicats als malalts comptaven amb una sala d'hospitalització rectangular de grans dimensions, amb una estructura modular composta per una successió de vuit arcs lleugerament apuntats amb set voltes intermèdies, sustentades en pilars entre finestres. En un dels extrems de la nau central, Domènech va disposar-hi dos elements cilíndrics: el dipòsit d'aigua i un espai de servei que incloïa una sala rodona, al costat de l'accés, concebuda com a »sala de dia« per als malalts i els seus familiars. Cada planta comptava amb un espai independent per al personal sanitari.[13]

La façana principal dels pavellons està formada per la porta d'entrada, molt ornamentada amb un marc en pedra i decoració floral. A sobre mateix de la porta apareix la part decorativa més rica i simbòlica respecte a la identitat del pavelló i compta amb el patró o patrona dins d'un templet flanquejat per dos pinacles amb ceràmica vidriada als extrems. En alguns casos, el conjunt es completa amb figures d'àngels junt al templet amb l'advocació.[13]

Destaca la precisa descripció dels materials que Domènech va fer al plec de condicions de l'obra. S'hi descriuen les qualitats, gruixos, colors, mides i acabats. Els materials principals són el maó, la pedra de Montjuïc per a escultures, frisos i elements decoratius; el marbre de Macael per a les escales de l'edifici d'administració i pedra nummulítica de Girona per a la resta; les teules àrabs vidriades monocromes de diversos colors per a poder decorar les teulades; mosaic ceràmic i paviment hidràulic; fustes de pi de Rússia i de Suècia.[9]

Entre els pavellons s'ubicava una zona enjardinada amb un camí giragonsant que generava dos espais verds enganxats al costat nord d'un pavelló i al sud del contigu, obtenint una zona per l'hivern i altre per l'estiu.[14] Aquest enjardinament també va ser dissenyat amb cura tenint en compte el servei que havia d'acomplir, que no era cap altre que crear un entorn saludable i tranquil per als malalts que hi residien. Entre els arbres plantats hi figuraven castanyes d'Índia, aurons americans, arbres de Judea, cedres, xiprers, taxus o avets blancs.

El disseny de l'espai recollia també el fet de separar els pavellons entre homes i dones. Els dels homes, al costat de llevant porten noms de sants protectors masculins i els de les dones, al costat de ponent són de santes o de advocacions de la marededéu.[15] Tenia especial cura en separar els pavellons de cirurgia d'aquells que eren per malalties contagioses o infeccioses i, dins d'aquests, reservava uns petits pavellons (finalment no construïts) per a fer quarantena.

Un altre aspecte del disseny inicial absolutament innovador tenia a veure amb l'ús de les noves tecnologies, tant les tècniques i de confort com la calefacció i la llum elèctrica, que es generava al mateix recinte, com les referides a la medecina, comptant amb un important departament de farmàcia que cal interpretar com una activitat de recerca, pròpia d'una universitat.[16]

El resultat del disseny previst donava una proporció de 145 m² per llit, comptant els espais de servei i de jardí, un rati molt superior als estàndards europeus que se situaven en 100 m².[17] En la més pura línia modernista, Domènech va actuar en aquesta obra com un artista integral cuidant tots els aspectes funcionals i les arts decoratives fins a l'últim detall.[9]

Els emblemes[modifica | modifica el codi]

Els timpans de les finestres de la façana principal contenen bona part de la simbologia dissenyada per Domènech

L'hospital està ple d'iconografia i símbols religiosos dissenyats i decidits directament per Domènech. El manifestat propòsit que els edificis del llegat Gil »estiguessin assenyalats amb delimitació fixa i nom propi, donant tota la individualitat possible a l'hospital de Sant Pau, dins d'un pla general«, es concreta en nombrosos emblemes que decoren façanes i interiors de l'hospital. Entre la simbologia que es repeteix contínuament, sovint en petit format com a part d'una decoració o incrustat en sanefes o rematant traceries més complexes, destaquen les inicials del mecenes »P« de Pau i »G« de Gil, la creu de l'hospital ocupant les diagonals d'un rombe, la creu patent en el centre d'un quadrat o d'un cercle, dues o quatre barres, etc. També apareixen emblemes més complexes i amb una representació heràldica, com ara:

  • Obtingut de l'antic emblema: un escut coronat amb dos quarters, un amb la creu patent de color blanc i fons vermell, i l'altre amb les barres i la creu de l'escut de Barcelona.
  • Representant als hospitals reunits: l'antic emblema de l'hospital de la Santa Creu, amb una espasa que simbolitza Sant Pau, i un llibre obert amb el nom del sant.
  • Toisó d'Or: amb les barres catalanes i el collar de l'orde del Toisó d'Or, una simbologia heràldica que es remunta a 1445 amb el nomenament dels comtes de Barcelona com a membres de l'orde.
  • Escut de Pau Gil: derivació de l'escut dels hospitals reunits, manté la forma, l'espasa i el llibre amb el nom del sant, però substitueix les barres i la creu per les inicials PG.[16]

Als timpans de les finestres de la façana principal hi apareix la simbologia heràldica descrita combinada amb els atributs dels evangelistes: llibre, brau, lleó i un àngel substituint l'àguila de sant Joan Evangelista. Les ales que apareixen al brau i al lleó simbolitzen l'espiritualització i l'avenç de la llum cap a l'eternitat.[18]

Construcció actual[modifica | modifica el codi]

Vista del pati que rodegen els pavellons modernistes de la primera fase

El desenvolupament del projecte va patir importants canvis que han configurat l'actual complex hospitalari.

El llegat de Pau Gil es va exhaurir el 1911 quan, a més de comprar el terreny, s'havien fet 10 pavellons: el d'administració, el d'operacions, dos pavellons menors per a reconeixements i 6 d'infermeria. Aquests són els pavellons d'estil més modernista i amb una decoració artística més rica. Les obres es van aturar fins al 1914, en què es varen obtenir mecenatges per a dos pavellons més.

L'any 1921 s'inicia la segona fase sota la direcció de Domènech i Roura, en què l'Ajuntament de Barcelona va aportar finançament amb la compra de l'espai i edificis de l'antic hospital medieval. La reducció pressupostaria i el canvi d'estil arquitectònic dóna com a resultat uns pavellons més austers i amb una falta clara d'elements decoratius. Amb tot, els dos primers pavellons fets per Domènech i Roura (Sant Manuel i l'Assumpció) són encara bessons dels inicials, la qual cosa denota l'activa participació del seu pare. En aquesta fase també es construeixen altres edificis singulars com el pavelló de la Convalescència, l'església i el pavelló de les cuines i la farmàcia que tanca el carrer central del complex.[15]

Amb la configuració final d'aquesta segona fase, acabada el 1925, l'hospital continuarà fins als anys 1960 en què s'afegeixen instal·lacions sense cap respecte a l'obra original, a més de la construcció de la Fundació Puigvert de nefrologia.

Pavellons de Domènech i Montaner [15][modifica | modifica el codi]

Imatge Dades Imatge Dades
20061225-Barcelona Hospital de la Santa Creu i Sant Pau MQ.jpg Edifici d'Administració 20061225-Barcelona Hospital de la Santa Creu i Sant Pau 2 MQ.jpg Edifici d'Operacions
1902-1911 Bon estat 1902-1911 Bon estat
Edifici principal i façana oficial de l'hospital Ubicat al centre del carrer principal
Conjunt de tres cossos, un de central amb estructura neogòtica, amb una imponent torre amb rellotge i amb una important decoració iconogràfica. Els cossos laterals són d'un disseny més convencional, si bé contenen força elements decoratius modernistes. És un edifici de tres pisos i semisoterrani. Els seus sants patrons són sant Cosme i sant Damià, patrons dels metges i dels apotecaris. El programa iconogràfic no es limita a aquestes figures, sinó que conté una àmplia mostra escultòrica i de ceràmica.


Pavello de Sant Leopold.jpg Sant Salvador i Sant Leopold Sant pau pavilion.jpg La Puríssima; Marededéu del Carme; Marededéu de la Mercè; Marededéu de Montserrat
1902-1911 Bon estat 1902-1911 Bon estat
Primer i segon pavelló, costat llevant després d'accedir al recinte Quatre primers pavellons del costat ponent després d'accedir al recinte
El nom de Leopold era en honor de Leopold Gil i Lleopart, nebot del mecenes i que va fer de model per a l'escultura. Són pavellons bessons, llevat de les transformacions i ampliacions sofertes posteriorment


StPau-StaApolonia-1493sh.jpg Sant Jordi i Santa Apol·lònia [19] Barcelona-Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.jpg Sant Rafael
1902-1911 Restaurats el 2010 1914-1918 Restaurat el 2010
A banda i banda de l'edifici d'administració Tercer pavelló del costat llevant després d'accedir al recinte
Són dos petits pavellons aïllats que servien per al reconeixement de casos dubtosos de ser infecciosos. Va ser el primer construït amb un mecenatge diferent del de Pau Gil. Va ser finançat per Rafael Rabell i la seva filla Concepció. A la seva decoració, als mosaics interiors i a la traceria en pedra exterior, apareix de forma reiterada la inicial »R« referida al mecenes en comptes de la »G« omnipresent als pavellons anteriors.


Pavellons de Domènech i Roura[15][modifica | modifica el codi]

Imatge Dades Imatge Dades
20061225-Barcelona Hospital de la Santa Creu i Sant Pau 4 MQ.jpg Sant Manuel i L'Assumpció Gnome-dev-camera.svg Església
1922 Bon estat 1922-1925 Bon estat
Av. Sant Antoni Ma. Claret
Encara en estil modernista, el de Sant Manuel va ser finançat pels germans Mariné Molins. El de l'Assumpció es va fer amb l'aportació de Lluïsa Rabell i Patxot, en memòria de la seva mare Assumpció. Aquest últim està adossat a la construcció de la fundació Puigvert i ha sofert moltes alteracions. Consta d'una nau central i dues de laterals amb absis i girola, amb una cúpula campanar sobre el creuer.


20061225-Barcelona Hospital de la Santa Creu i Sant Pau 5 MQ.jpg Edifici del Convent StPau-pavelloStaVictoria-4213.jpg Santa Victòria
Dècada de 1920 Bon estat 1926 Bon estat
Al mig de la cruïlla i tancant el conjunt modernista Av. Sant Antoni Ma. Claret
De fet són tres edificis units. El central estava dedicat al convent de les germanes que atenien l'hospital; al de ponent hi estava ubicada la farmàcia[n. 7] i el de llevant tenia les cuines, si bé posteriorment s'hi va instal·lar la cafeteria. Destaca l'accés a aquesta ala de llevant, que està decorada amb la façana de l'església barroca de Santa Marta, destruïda en construir la Via Laietana i traslladada aquí el 1928. El de Santa Victòria es va construir amb les aportacions d'Elvira i Emília Llagostera, que ho havien donat al papa Benet XV i aquest ho va llegar a l'hospital, a més de l'aportació de Francesca Prat, vda. de Barbey.


St.Pau-pavelloStFrederic-4228.jpg Sant Frederic i Sagrat Cor (destruït) StPau-pavelloStAntoni-4229.jpg Sant Antoni
1928 Bon estat 1929 Molt transformat
Entre edifici convent i convalescència
Sant Frederic és un pavelló de menors dimensions a la resta que va ser finançat per Frederic Benessat. El Sagrat Cor va ser una pavelló finançat amb aportacions diverses que tenia accés directe des del carrer Sant Quintí. Era un edifici de línies convencionals que va ser enderrocat el 2011. És el que té un estil més adulterat en el seu format de planta, la seva alçada respecte a la resta i els acabats. A més ha sofert moltes ampliacions sense cap interès arquitectònic.


Edifici d'Administració[modifica | modifica el codi]

L'edifici d'administració està ubicat just al darrere de l'accés principal i dóna la imatge oficial del conjunt. La seva façana és la més decorada de tot el conjunt i és el de major alçada, a més d'estar rematat per una torre que li dóna un aire imponent.

Cos lateral de l'edifici d'administració

Aquí Domènech va aprofitar per desplegar l'ús de la ceràmica i mosaic ornamental i un conjunt escultòric ampli. Va aprofitar el caràcter religiós de la institució que havia de gestionar l'hospital per a desplegar tota una iconografia que donés cobertura a les diferents sensibilitats dels hospitals històrics que formaven la institució i remarqués el caràcter benèfic del nou hospital. El domini que tenia de la simbologia cristiana i de l'heràldica li va permetre ser l'autor dels dissenys fins als més mínims detalls.

Aviat fou criticat per haver creat un hospital que »tenia més els aires de residència per la reialesa, que no pas per l'estada de «malalts pobres», i amb motiu de la inauguració oficial, el mateix Alfons XIII va comentar: «Sou ben paradoxals els barcelonins, als vostres malalts els hi poseu un palau i al vostre rei una quadra».[10]

L'edifici està format per tres cossos. El central, amb la major part de la iconografia a la seva façana, conté els espais més institucionals i sobre el qual està la torre del rellotge; els dos laterals estan lleugerament angulats respecte al central, dotant al conjunt d'una concavitat receptiva, tal com és la seva funció d'accés principal. L'espai existent entre la tanca del carrer i l'accés a l'edifici aporta la distància que permet observar la majestuositat del conjunt i té un discret enjardinament envoltant l'escalinata doble que porta del carrer al vestíbul porxat de l'edifici. Al centre de l'escalinata i presidint l'accés hi ha el monument al mecenes Pau Gil, un conjunt d'Eusebi Arnau format per un bust del benefactor i un conjunt al·legòric de les tres etapes vitals.

L'estructura dels dos cossos laterals és de tres nivells i conté una decoració menys sumptuosa que el cos central, amb grans finestrals envitrallats en el nivell de la planta baixa, finestres geminades al primer pis i trilobulades al segon. En totes dues edificacions, l'extrem que dóna al carrer és més ample que la resta del bloc i al seu interior allotja sales nobles; al costat de llevant hi ha la biblioteca Cambó i a ponent la sala de l'arxiu, uns espais que varen ser malmesos amb un aprofitament «més funcional» durant el segle XX i que actualment s'estan recuperant.

Façana[modifica | modifica el codi]
Façana principal que conté la major part de la iconografia religiosa relativa a les virtuts i als sants patrons dels hospitals originals

El cos central de la façana principal està estructurat com si es tractés d'un retaule, en tres carrers verticals separats per quatre pilastres, de pedra fins al primer pis i de maó la resta, i en tres nivells.

Al nivell inferior hi trobem tres portes d'accés amb arcs peraltats amb una arquivolta decorada amb unes rajoles de color blau i blanc amb les inicials «P» i «G» que fan al·lusió al seu mecenes; la creu, de l'hospital originari; les quatre barres catalanes; i una nau, de l'escut parisenc. Aquests elements iconogràfics apareixen repetits en diferents llocs del recinte i especialment en aquest edifici.

Els arcs se sustenten sobre columnes triples de pedra en les quals hi ha adossades quatre grans escultures en pedra, una mena d'àngels wagnerians en forma d'Hermes que es fonen a la mateixa arquitectura, obra de Gargallo, que representen les tres virtuts teologals cristianes: la Fe, l'Esperança, la Caritat i les Obres (Operibus) que necessàriament han d'acompanyar les nostres virtuts. Són peces hieràtiques amb les ales tancades i d'un estil molt personal que es repeteixen a la façana nord d'aquest edifici i als pilars dels porxo de l'edifici d'operacions. Els arcs es decoren exteriorment amb un seguit d'arcuacions que allotgen peces ceràmiques semiesfèriques en blau i blanc, forma molt utilitzada per Domènech a la casa Thomas, a la fonda Espanya i al Seminari de Comillas. Aquestes ceràmiques combinen quatre temes: la «P» (inicial de Pau), les dues barres de l'escut de Barcelona, la «G» (inicial de Gil) i la creu patent.[20]

Al segon nivell hi ha uns grans finestrals amb uns arcs similars als de les portes d'accés, però amb una decoració en pedra treballada al seu voltant. Són finestres lobulades amb un disseny neogòtic, tripartida la central i bipartida les dues laterals amb uns fins pilars per separació i amb vitralls d'un modernisme moderat. Davant dels finestrals hi ha un balcó cerimonial corregut d'extrem a extrem.[15]

Al tercer nivell hi ha un gran conjunt escultòric format per:

Grup escultòric del segon pis de la façana principal amb l'escut central d'Eusebi Arnau i la resta de Pau Gargallo
Torre del rellotge amb escultures de Pau Gargallo i pinacles d'Eusebi Arnau
  • L'escut està ubicat al mig de la façana principal de l'edifici d'administració: és una evolució de l'escut original de l'antic hospital de la Santa Creu, seguint les mateixes pautes iconogràfiques, tot i que l'antic no estava coronat i els àngels que el flanquegen estaven agenollats. És obra d'Eusebi Arnau i està ubicat dins d'un cercle sota una arcuació cega. El cercle està decorat amb mosaic blau i groc imitant l'esfera celestial sobre la qual ressalta l'escut amb barres i creus profusament treballades i amb incrustacions daurades. A sobre de l'escut, la corona reial i, als costats, dos personatges alats representant a Esculapi, amb casc i un bastó amb una serp enroscada, i Hipòcrates considerat el pare de la medicina i que transporta el llibre de la vida. Estan ubicats sobre pilars que representen l'eix del món.[21]
  • Els sants protectors, tres de masculins al costat de llevant: Sant Josep, Sant Jaume i Sant Joan Baptista i tres de femenins al costat de ponent: Santa Teresa, Santa Anna i Santa Caterina de Siena. Domènech va manifestar també aquí la separació de sexes que regia a l'hospital. Són alt relleus sobre un fons de mosaic groc que recorda als daurats dels retaules obra de Pau Gargallo.[15]
  • Els àngels que, ubicats sota un dosseret a cadascuna de les quatre columnes frontals, protegeixen tot el conjunt iconogràfic d'aquest nivell. Són obra de Gargallo, si bé aquests presenten un estil més realista i humanitzat que els de la planta baixa i que repetirà en altres escultures dels pavellons.[22]

Per sobre de les plantes de l'edifici s'aixeca la torre del rellotge rematada per una gran creu. Arriba a una alçada de 62 metres des del carrer i 32 per sobre de l'edifici.[13] És un conjunt de traceria geomètrica en pedra sostinguda per quatre contraforts d'arcuació buida fets en pedra que s'aixequen sobre una arquitectura quadrangular de maó amb cinc buits per cada cara, que li confereixen un aspecte de galeria.[15] A cadascun dels quatre angles de la torre hi ha escultures d'éssers alats obra de Gargallo. Estan assegudes sota un dosseret i a la mà sostenen un llibre, una creu, una àncora i el cos de la túnica alçat, que ha estat interpretat com la simbologia de les virtuts cardinals: Justícia, Prudència, Fortitud i Temprança. La torre del rellotge és una zona profusament decorada amb escultures de tota mena. Els dosserets que cobreixen els éssers descrits tenen quatre caps de joves i infants, cadascun d'ells; la galeria quadrangular està rodejada per una barana de traceria combinada amb escuts amb creus i barres alternats, amb petits pinacles ceràmics a la part alta dels seus pilars i amb gàrgoles de diferents criatures fantàstiques; a la mateixa base del rellotge hi ha quatre bustos de dames d'un marcat estil modernista i entre les esferes del rellotge un grifó. Sobre les esferes, encara vuit gàrgoles més per desguassar el cos que fa de base de la punxa final de la torre.[22]

Tot el conjunt està precedit per un gran àngel exempt amb les ales obertes ubicat al vèrtex de la façana principal, en posició similar als que culminen els frontons de l'edifici d'operacions. Domènech i Montaner va encarregar a Eusebi Arnau la factura dels pinacles i altres elements decoratius, mentre que a Gargallo li va encarregar el conjunt de figures d'àngels.[22]

Vestíbul i escala d'honor[modifica | modifica el codi]
Vestíbul de l'edifici d'administració
Detalls del vestíbul de l'edifici d'administració Detalls del vestíbul de l'edifici d'administració
Detalls del vestíbul de l'edifici d'administració Detalls del vestíbul de l'edifici d'administració
Detalls del vestíbul de l'edifici d'administració Detalls del vestíbul de l'edifici d'administració
Detalls del vestíbul de l'edifici d'administració Detalls del vestíbul de l'edifici d'administració
Detalls del vestíbul de l'edifici d'administració Detalls del vestíbul de l'edifici d'administració
Detalls del vestíbul de l'edifici d'administració

A l'interior de l'edifici d'administració hi ha un nombre considerable de representacions simbolistes al voltant del mecenes Pau Gil. El vestíbul, on es recull bona part de la simbologia relativa a la història de l'hospital, és una gran sala formada per nou voltes —algunes esfèriques i d'altres el·líptiques— recobertes amb rajoles ceràmiques col·locades en espiga i sustentades sobre columnes de marbre amb base i capitell en pedra de planta octogonal i decoració floral. Les petxines de les voltes contenen un conjunt d'emblemes, alguns amb un missatge iconogràfic i d'altres heràldics, els quals es poden observar en altres punts del conjunt modernista. Les 36 petxines del vestíbul combinen onze símbols diferents:

  • L'escut de Barcelona
  • Les quatre barres catalanes
  • L'escut de París, un veler amb tres flors de lis, residència de Pau Gil
  • Un lleó rampant amb la llegenda La dicha en la honradez, lema de la Banca Gil
  • Una lletra Alfa (inici) acompanyada de l'any d'inici de la construcció de l'edifici (1905)
  • Una lletra Omega (fi) acompanyada de la data de finalització (1910)
  • L'escut de l'Hospital de la Santa Creu i el dels Hospitals reunits
  • La Creu de Sant Jordi
  • La creu patent de l'Hospital de Sant Pau
  • El cognom del mecenes, «Gil»[16]

Dues curtes escales condueixen al corredor de distribució de les dues ales laterals de l'edifici. Aquests passadissos són uns espais molt lluminosos amb uns grans finestrals que contenen bona part dels vitralls de l'edifici. Compten amb unes voltes profusament decorades amb ceràmica amb representacions heràldiques i produïdes per la Pujol i Bausis.[19]

A la banda esquerra del vestíbul hi ha un espai des del qual arrenca l'escala d'honor, on destaca una porta que du al soterrani, emmarcada per dues escultures sota dosseret representant les ordes que treballaven a l'hospital: els Germans de la Caritat de la Santa Creu i les Germanes Hospitalàries de la Santa Creu. Sobre la porta, un timpà en alt relleu simbolitza a Sant Martí de Tours a cavall repartint la capa entre els pobres. La imatge està dins d'un marc ogival amb decoració floral neogòtica i amb dos dracs a les petxines. El conjunt de Pau Gargallo està dedicat al patró català del segle XII i és semblant a la part interior de la porta de la sala d'actes, dedicada en aquest cas a Sant Jordi, l'actual patró de Catalunya.[22]

L'escala d'honor en forma helicoïdal i les columnes són obra de Joaquim Solé.[16] Els graons són en marbre de Macael i la contrapetja són peces de ceràmica vidriada groga amb relleu. La barana de pedra i treball gotitzant basat en florons perforats que alternen la «G» de Gil i la creu de l'hospital. Les parets són bicolors, alternant el vermell del maó amb el blanc d'unes tires de marbre com el dels graons ornamentades amb la simbologia habitual: la «P», la creu, la «G» i les barres barceloneses.

La caixa d'escala està coberta per una volta de creueria octogonal nervada amb arcs fets en maó vidriat de color caramel. Els encreuaments dels arcs estan complementats amb relleus florals ceràmics. L'espai de fons entre arcs està revestit en mosaic groc sobre fons blanc amb motius florals, dissenyat i confeccionat per Maragliano; de fet, la volta té una quarta part doblegada sobre una de les parets, deixant una visió inferior de només sis costats, cinc d'igual mida i un sisè que equival als altres tres i que li dóna una asimetria especial. Tota la volta està sostinguda per unes columnes curtes que neixen i se suporten sobre unes grans mènsules en pedra que, en conjunt, semblen braços sortint de la paret que van a buscar el sostre, acabant en uns capitells formats per les mateixes peces ceràmiques florals dels arcs.

Al centre de la volta hi ha un gran vitrall octogonal multicolor, obra de la casa Rigalt i Granell, que és, sens dubte, un avançament del que hauria de ser el vitrall del Palau de la Música.[20]

Escala d'honor
Inici de l'escala d'honor
Inici de l'escala d'honor  
Volta ceràmica de Maragliano amb vitrall de Rigalt
Volta ceràmica de Maragliano amb vitrall de Rigalt  
Sant Martí
Sant Martí de Tours amb un germà i una germana hospitalaris  
Sant Miquel
Porta gòtica de Sant Miquel a la basílica de la Mercè (Barcelona)  

Al final de l'escala, al primer pis, hi ha una col·lecció de plafons en relleu amb representacions de les obres de misericòrdia fetes per Pau Gargallo.

Sala d'actes[modifica | modifica el codi]

Al primer pis del cos central de l'edifici d'administració, accedint des de l'escala d'honor, s'arriba a una gran sala de 14 per 6 metres amb vistes a la façana principal que fa d'avantsala de la sala d'actes. És un espai diàfan i molt lluminós amb finestres envitrallades d'uns 4 metres d'alçada.

El saló d'actes té unes dimensions de 14 per 10 metres i una majestuosa alçada de 17,4 metres. És una peça que no ha sofert pràcticament alteracions. A meitat de l'alçada hi ha un balcó-galeria a tot el voltant, amb una inscripció a la barana que diu: Ampareu Senyor, als benefactors y als asilats d'aquesta Santa Casa aixis en la terra com en lo Cel e inspireu sentiments de caritat envers d'ella. Amen.

Saló d'actes  
Porta Sant Esteve (Còrdova)  

La porta d'entrada té una decoració, a la seva part interior, amb un timpà esculpit per Gargallo representant a Sant Jordi i flanquejada per dues columnes amb sengles macers sobre seu. El conjunt, com el que es troba al vestíbul de la planta baixa, està inspirat en les portalades dels palaus i esglésies gòtiques i és quasi una rèplica de la porta de sant Miquel de la basílica de la Mercè de Barcelona.[22]

La decoració compta amb una profusió de ceràmica i mosaics. Destaquen els arrambadors, les columnes de la sala i el sostre amb revoltons decorats en mosaic.

Saló d'actes amb arrambador de Maragliano, un quadre de Clapés i la inscripció a la balaustrada

L'extrem on s'ubica la taula presidencial està decorat amb una estructura neogòtica en pedra amb una base —que fa de fons de la taula d'honor— en mosaic amb motius florals i una policromia de colors molt vius que simulen un cortinatge. A sobre hi ha una petita balconada en forma de galeria columnada i acabada, a l'alçada del primer pis, amb un timpà en forma semicircular, en el qual s'ubica un gran escut de Gargallo amb l'heràldica dels hospitals reunits, que està flanquejat per dos àngels i rematat per un elm i un rat penat. Les dovelles del timpà alternen el maó i la pedra obtenint un efecte decoratiu multicolor que recorda la porta de Sant Esteve de la Mesquita de Còrdova.[22]

Sales nobles[modifica | modifica el codi]

Els extrems de les dues ales de l'edifici d'administració que donen al carrer són més amples que la resta del bloc, i al seu interior allotja dues sales nobles. Es tracta d'uns espais que, originalment, tenien l'alçada dels tres pisos, de forma similar al saló d'actes. Aquests espais, d'un volum majestuós, varen ser malmesos amb una modificació durant el segle XX creant plantes intermèdies que aportaven un aprofitament més funcional de l'espai, relegant l'espectacularitat dels seus sostres als espais ubicats al tercer pis. En concret, al costat de llevant, tocant al carrer Pare Claret, hi havia la biblioteca Cambó i, a ponent, un espai de la gerència que en origen estava dedicat a la sala de l'arxiu.[19]

La biblioteca Cambó és un espai molt treballat i amb força simbolisme. Compta amb dues grans voltes nervades d'inspiració mudèjar, molt compartimentada, combinant el maó i la ceràmica per a aconseguir una simbologia amb les referències habituals: Gil, «P», creu patent, escut de París, escut de la Santa Creu, etc. Es tracta de la sala més original de tot el conjunt, tant per la forma com pels colors, els quals remeten a les voltes de la cambra daurada o a la torre de les Infantes de l'Alhambra. Les voltes combinen, sobre una base de maó i amb un disseny mudèjar, rajoles i peces ceràmiques amb dissenys florals i zoomòrfics, dibuixos heràldics i el repertori iconogràfic de l'hospital, fetes en colors blanc i blau. Els acabaments de les petxines amb mocàrabs augmenten la sensació d'estar contemplant un sostre del palau granadí. El disseny de les peces ceràmiques és de Francesc Madurell.

L'espai de l'Arxiu, ubicat a l'extrem de l'ala ponent, tocant el carrer Cartagena, està actualment en procés de rehabilitació i ha recuperat la seva morfologia original. Destaquen les voltes en ceràmica pintada imitant els raigs solars amb uns núvols blancs al centre, envoltant l'escut de l'hospital i de l'apòstol Sant Pau. Les nervadures ceràmiques formen estructures estel·lars amb remats florals a les puntes. La sala compta amb un gran vitrall que ocupa bona part de l'elevada paret.[18]

Sostre de l'Arxiu en ceràmica  
Biblioteca Cambó. A prop de terra s'observen els capitells de la sala original  
Biblioteca Cambó. Sostre estil mudèjar  
Sostre de la cambra Daurada (Alhambra)  

Edifici d'Operacions[modifica | modifica el codi]

Grup escultòric de l'edifici d'operacions. L'escut central és obra d'Arnau, mentre que la resta de peces escultòriques són de Gargallo.

L'edifici d'Operacions està situat al mig del carrer central, just al darrere d'una creu de terme que reprodueix l'existent a l'antic hospital. És un pavelló amb un disseny singular i dedicat als metges; d'aquí la seva advocació als Sants Cosme i Damià, patrons de la medicina. Consta de soterrani i tres pisos, i s'hi accedeix amb una curta però magnificent escala que acaba en un porxo sota una tribuna que permet protegir l'entrada.

És un edifici de tres cossos: un de central que concentra la major part de la iconografia i dues ales laterals amb importants finestrals i les imatges en mosaic dels sants patrons, obra de Maragliano. Uns altres tres plafons en mosaic decoren les finestres laterals i la posterior: són advocacions de la marededéu dels Desemparats, de la Mercè i de l'Assumpció. La primera és una imatge sedent amb el nen i acompanyada d'un orant. La marededéu de la Mercè, patrona de Barcelona, està flanquejada per dos retrats masculins que representen possiblement a sant Pere Nolasc i al bisbe Jaume Català. La marededéu de l'Assumpció apareix portada al cel per àngels. Els frontons de les finestres segueixen dibuixos similars a la resta, en ceràmica pintada en blau. Al tercer pis del cos central destaquen uns grans plafons ceràmics amb àligues amb les ales desplegades de color blau sobre els quals figuren noms de metges famosos: Letamendi, Mendoza, Giné (Jiner, en la grafia de l'època), Gimbernat, Virgili, Marsillach, Torrent i Soler. Tant aquests panells com les finestres i la galeria del segon pis del cos central estan emmarcats en columnes i arcs en pedra, i contenen nombrosos elements de gran valor iconogràfic: dosserets, pinacles, gàrgoles grifs, àngels, escuts de Barcelona i un gran àngel amb les ales obertes al cim de la façana principal i un altre a la façana posterior.[15] L'escut que figura al frontó és l'emblema dels hospitals reunits; està coronat i protegit per dos lleons. És obra d'Arnau, mentre que la resta de peces escultòriques d'aquest pavelló són de Gargallo.[22]

L'edifici d'Operacions comptava amb àrees de desinfecció al soterrani; quiròfans, sales d'anestèsia i postoperatori al primer pis; sales per a petites operacions al segon pis; i àrees tècniques de radiografia i esterilització al tercer pis.[19]

Artesans i col·laboradors[modifica | modifica el codi]

L'arquitecte Domènech i Montaner va concebre fins als últims detalls decoratius que havien d'acomplir alhora la funcionalitat d'aconseguir un ambient idoni per als malalts i per al personal tècnic. El projecte inicial publicat al plec de condicions de les obres va anar minvant per raons econòmiques; es manifesta una diferència considerable entre l'edifici d'administració, referent del projecte original, i els darrers pavellons construïts.[23]

Domènech va dissenyar un programa ornamental complex comptant amb el suport del seu equip habitual d'artesans col·laboradors, alguns d'ells participants de l'obrador d'artesans que Domènech va instal·lar junt amb Gallissà al Castell dels Tres Dragons.

Destaquen la ceràmica, el mosaic, les escultures, els vitralls i la forja. De totes, la més destacada és la ceràmica que, a més de les seves característiques estètiques, acompleix una funció higiènica especialment exigida per l'arquitecte en el projecte.

Entre els fabricants participants a la producció de ceràmica hi consten:

  • La fàbrica de terrissa vidriada de Cristòfol Guillamont d'Alcora que va fer les peces semiesfèriques en blanc i blau que figuren al porxo i façana posterior de l'edifici d'administració. Aquest disseny havia estat fet servir per Domènech al menjador de la fonda Espanya.[16]
  • La fàbrica Elies Peris i cia. d'Onda va fer les peces de l'hospital amb grans dibuixos fets amb la tècnica de la trepa que decoren els timpans sobre portes i finestres. També va produir sòcols de color verd i paviment de terrissa de color blau i blanc.[16]
  • La fàbrica Pujol i Bausis de Cornellà de Llobregat va produir la ceràmica pintada a mà o amb trepa de les voltes de l'edifici d'administració i altres peces especials.[16]
  • La fàbrica de Josep Orriols i Pons va produir altres parts ornamentals i de complement.[24]

Els paviments de caràcter general són en pòrtland i marbre, però a les zones nobles, i especialment al pavelló d'administració, s'hi combinen el mosaic romà, rajola vermella d'argila combinada amb rajola decorada blava i blanca i també paviment hidràulic. Entre els fabricants que hi varen participar hi ha les fàbriques «Romeu i Escofet», «fills de Miquel Nolla», «fills de J. Llevat» i «Cosme Toda».[21] Els elements de pedra artificial, així com el paviment hidràulic, varen ser producte de «M. de C. Butsems & Fradera», fabricant de ciment. Els sanitaris eren de la fàbrica «Francesc Sangrà».[16]

Els vitralls de tots els pavellons, inclosos els de l'església i la casa de convalescència, varen ser produïts per la Casa Rigalt i Granell. Denoten un disseny menys sofisticat, propi d'un modernisme tardà. El disseny dels de la primera època correspon a Labarta i els del període de Domènech i Roura varen ser dissenyats pel pintor Miquel Farré i Albagés.[21]

Entre els dissenyadors hi figura Lluís Gargallo, germà de Pau Gargallo, a qui s'atribueixen els dibuixos dels panells ceràmics, i l'escultor Francesc Madurell i Torres, dissenyador de les ceràmiques en relleu del pavelló d'administració.[24]

Els mosaics són obra de Mario Maragliano, a partir del disseny de Francesc Labarta, en el cas dels panells exteriors. Maragliano va treballar entre el 1907 i el 1911,[18] mentre que els darrers panells de les façanes amb la història de l'hospital són obra de Lluís Brú i són de l'any 1923.[25]

Les nombroses escultures del recinte són obra de Pau Gargallo i Catalán i Eusebi Arnau,[22] i l'escultura arquitectònica és obra de Francesc Modolell.[20]

Dels elements de ferro forjat i serralleria artística se'n va encarregar Josep Perpinyà.[26][27]

Per a la direcció de tota l'obra, Domènech i Montaner va comptar amb un equip d'arquitectes encapçalats pel seu fill Pere Domènech i Roura entre els quals hi havia Enric Catà i Catà i el seu gendre Francesc Guàrdia i Vial.[9]

Ceràmica[modifica | modifica el codi]

Article principal: Ceràmica de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau
Les cobertes dels pavellons amb teules, rajoles en forma d'escata, xemeneies i pinacles fan destacar l'exuberant aplicació de la ceràmica per decorar el recinte

Domènech i Montaner donava una gran importància a la ceràmica, de la qual n'era un entusiasta i estudiós. A finals del segle XIX, la recuperació de la ceràmica es va considerar un transmissor dels valors antics, convertint-la en una part important de l'ideari nacionalista. Aquesta visió va fer créixer el seu estudi i l'interès per la recuperació i el col·leccionisme. Varen ser destacats col·leccionistes Gallissà, Ramon Casas, Rusiñol o Marià Fortuny, el qual compartiria els seus coneixements de la ceràmica de reflex amb el baró Charles Davillier, gran difusor de la ceràmica catalana. En aquest context, Domènech tenia davant seu la millor oportunitat per a desenvolupar un programa integral, el qual va dissenyar detalladament.[23]

L'ampli conjunt de ceràmica del conjunt hospitalari es pot classificar en quatre grups, segons Bohigas:[28]

  • Peces que repeteixen un dibuix formant trames com a les voltes o als arrambadors.
  • Rajoles amb dibuixos únics per a tota la superfície. Hi ha dibuixos de temàtica heràldica, zoomòrfica o fitomòrfica.
  • Ceràmica vidriada en relleu, nervadures o elements corporis, utilitzada en revestiments.
  • Trencadís de ceràmica vidriada.

Mosaic[modifica | modifica el codi]

Article principal: Mosaic de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau

La utilització del mosaic dins del recinte modernista és força més modesta que a altres edificis contemporanis, com al Palau de la Música Catalana, obra del mateix Domènech i Montaner. Tot i la similitud de resultats pictòrics, el concepte higienista i el cost de confecció varen reduir l'ús del mosaic a espais més sumptuosos que funcionals. Destaquen tres tipus d'utilització:

1919. Fi de la construcció de l'hospital de la Santa Creu i Sant Pau
  • A les zones nobles de l'edifici d'administració: voltes d'antesala d'actes, entrada principal, saló d'actes...
  • Als panells amb personatges de certs pavellons: sant Jordi i santa Apol·lònia als pavellons del seu nom i sant Damià i sant Cosme al pavelló d'Operacions.
  • Als setze panells exteriors que narren la història de l'hospital.
Columna i arrambador amb decoració floral en mosaic al saló d'actes

Envoltant l'edifici d'administració, a l'alçada del primer pis, hi ha setze panells fets en mosaic, quatre visibles directament des del carrer i la resta des de dins del recinte, que narren la història de l'hospital des del seus orígens medievals fins a la creació del centre assistencial modernista. Obeeixen a una funció didàctica per donar a conèixer a la ciutadania el compromís ancestral de comptar amb una sanitat per a tothom. Segueixen un ordre cronològic, llevat dels dos últims, els quals es varen instal·lar en un racó habilitat de la façana a l'acabament de les obres i estan situats entre els que ocupen el lloc setè i vuitè.

Els catorze primers són obra de Mario Maragliano seguint dibuixos de Francesc Labarta; els dos darrers daten de 1923 i varen ser realitzats per Lluís Brú.[25]

Escultura[modifica | modifica el codi]

L'escultura a l'Hospital de Sant Pau juga un paper fonamental en el desplegament iconogràfic desitjat pel mecenes i interpretat i dissenyat per Domènech i Montaner. Els dos artistes clau en aquesta interpretació varen ser Eusebi Arnau i el seu alumne Pau Gargallo.

Arnau és el responsable de les peces que els contractes descriuen com «imatges de 2 metres i d'1,5 a 2 metres», és a dir, les figures exemptes que envolten l'edifici d'administració i les dels patrons dels diferents pavellons. També és l'autor de l'escut central de la façana.

Gargallo va dissenyar totes les figures ornamentals i les que decoren el cos central de l'edifici d'administració i la torre del rellotge, però l'escultura arquitectònica que omple cada racó dels pavellons és obra de Francesc Modolell.[20]

La pedra, com a la majoria de construccions de l'època, provenia de la pedrera de Montjuïc, tot i que es va fer servir pedra nummulítica de Girona per certes parts amb molt desgast com els esglaons de les escales.

Vitralls[modifica | modifica el codi]

Tots els vitralls varen ser realitzats per la Casa Rigalt i Granell. Es varen fer servir vidres de tipus belga, flemish, catedral,[n. 8] privilegiat i blanc.[16]

Els vitralls tenen una menor prestància en aquesta obra que en d'altres de Domènech i Montaner, com la casa Lleó Morera o la casa Navàs. Al plec de condicions ja s'especificava que els vitralls serien de colors clars i senzills, llevat de les plantes nobles de l'edifici d'administració, la biblioteca, el saló d'actes, el museu i les portes d'accés als despatxos de la planta baixa. Els dissenyadors modernistes feien servir els vitralls com a simbologia i per aconseguir uns espais cromàtics i de creació d'ambients; és per això que Domènech va limitar el color a les àrees administratives i règies, deixant el blanc per les àrees d'infermeria.[21] Probablement aquest trencament amb la línia modernista de la resta del conjunt és degut a un ajustament pressupostari. Els dissenys són de Labarta i repeteixen la iconografia historicista de representació dels hospitals originaris i del mecenes.[29]

Els vitralls dels pavellons de Domènech i Roura responen a un disseny de Miquel Farré i Albagés.[21]

Finestres a la caixa d'escala d'honor  
Els vitralls amb la iconografia de l'Hospital recorren el passadís de la planta baixa  
Pas de porta a la planta baixa de l'edifici d'administració  
Saló d'actes  
Vitrall central de la façana principal  

Forja[modifica | modifica el codi]

Porta d'accés al recinte
Fanal a l'escala d'honor

Les reixes parteixen dels esquemes de la reixeria gòtica. L'accés principal consta de tres portes de dues fulles cadascuna amb barres verticals acabades en florons de formes geomètriques; tots ells estan cosits per una peça el·líptica amb perfil de «T» i contorn fistonejat que comença prop de la frontissa més alta i, després de recórrer tot l'espai, acaba prop de la base amb una voluta final. La part baixa de la porta està feta amb planxa amb una lleu decoració simulant un coup de fuet. La part alta de la unió de les dues fulles quan està tancada està coronada per una creu patent i dos àngels que la custodien. El gran espai ajardinat que hi ha fins a la façana de l'edifici principal està tancat per un reixat del mateix disseny, sustentat cada 10 metres per una conjunt de tres pilars de maons vitrallats coronats en florons de pedra i decoració heràldica.

A la resta del recinte la forja és escassa, ja que hi ha reixes a les finestres i els pocs balcons que existeixen són de pedra. A banda d'algun element decoratiu a l'edifici d'administració, com el gran fanal al centre de l'escala d'honor, tambéa les parts altes d'aquest edifici i la torre del rellotge s'hi poden trobar alguns elements de seguretat amb una decoració molt discreta, quasi noucentista.[30]

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. L'hospital Desvilar, també conegut com hospital de l'Almoina o de Santa Marta (pel nom de l'església que tenia annexada) va ser fundat el 13 de maig de 1308 pel canonge Pere Desvilar i estava ubicat a la zona del parc de la Ciutadella.
  2. L'hospital de Marcús va ser creat amb el finançament de Bernat Marcús i estava ubicat al costat de l'encara existent capella d'en Marcús.
  3. L'hospital Colom va ser creat pel canonge de la seu de Barcelona, Joan Colom (? - 1229), l'any 1219, i estava situat a l'actual plaça del canonge Colom.
  4. L'hospital Vilar (segle XIV), també conegut com Sant Macià, va ser fundat per Macià del Vilar al lloc on hi havien estat les monges Jerònimes.
  5. L'hospital de Santa Eulàlia estava al costat del monestir de Santa Eulàlia del Camp, al costat del Portal Nou, en l'actual passeig de Lluís Companys.
  6. L'hospital de Santa Margarida o dels Mesells estava ubicat a prop de la plaça del Pedró.
  7. Tot i que als plànols originals figurava al costat llevant. Dades i imatges de Concòrdia Farmacèutica.
  8. El vidre catedral és pla per un costat i lleugerament irregular per l'altre.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. PERMANYER, Lluís. Pau Gil donó el hospital. La Vanguardia, 28/02/1999
  2. Serraclara..., pàg. 19-22
  3. Castejón Domènech, Natividad. Aproximació a l'estudi de l'Hospital de la Santa Creu de Barcelona. Fundació Noguera, Barcelona 2007
  4. Serraclara..., pàg. 11-16
  5. 5,0 5,1 5,2 Ausín i Hervella, Josep Lluis. L'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Continuació del model tradicional. Revista Gimbernat. Any: 2003 Vol.: 39
  6. 6,0 6,1 6,2 Salmerón, Pilar. El llegat de Pau Gil: de l'Hospital de Sant Pau a l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau (1892-1913). Dins del «X Congrés d'Història de Barcelona – Dilemes de la fi de segle, 1874-1901”. Ajuntament de Barcelona. 27-30 de novembre de 2007
  7. Anuari del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya. Any 1914, pàg. 20-24
  8. Decret de concessió al DOGC.
  9. 9,0 9,1 9,2 9,3 9,4 9,5 Serraclara..., pàg. 23-30
  10. 10,0 10,1 Bancells, 1991
  11. PERMANYER, Lluís. El fracassat monument a Cerdà. La Vanguardia, 28-05-2009
  12. Domènech i Montaner. »La reforma de Barcelona«. La Renaixensa, any IX, vol. I. Barcelona, 1879, pàg. 125-140
  13. 13,0 13,1 13,2 Portolés Brasó, Francesca. Fotografía y radiología en la obra del Dr. César Comas Llabería. Tesi doctoral, UB, 2004. ISBN 84-688-9741-8 (castellà)
  14. Domènech i Montaner. Projecte de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Memòria.
  15. 15,0 15,1 15,2 15,3 15,4 15,5 15,6 15,7 Serraclara..., pàg. 32-47
  16. 16,0 16,1 16,2 16,3 16,4 16,5 16,6 16,7 16,8 Garcia-Martin..., pàg. 100-110
  17. PERMANYER, Lluís. La Vanguardia. 04-04-1999, pàg.7
  18. 18,0 18,1 18,2 Serraclara..., pàg. 53-61
  19. 19,0 19,1 19,2 19,3 Bancells..., 1988
  20. 20,0 20,1 20,2 20,3 Oriol Bohigas i Guardiola. El hospital de San Pablo. Cuadernos de Arquitectura Any: 1963 Núm.: 52/53 Pàg. 49-60 (castellà)
  21. 21,0 21,1 21,2 21,3 21,4 Serraclara..., pàg. 63-64
  22. 22,0 22,1 22,2 22,3 22,4 22,5 22,6 22,7 Serraclara..., pàg. 65-75
  23. 23,0 23,1 Serraclara..., pàg. 50-51
  24. 24,0 24,1 Pérez Camps, 2006 pàg. 144
  25. 25,0 25,1 PERMANYER, Lluís. Entrevista a Lluís Bru i Borrell net de Lluís Bru i Salelles. La Vanguardia 19-04-1987.
  26. Portal cultural de l'Euroregió Pirineus Mediterrània
  27. Lluïsa Amenós. «Ruta pel Patrimoni de la Forja de la ciutat de Barcelona» (en català). [Consulta: 17 agost 2010].
  28. Bohigas, 2000...
  29. Vila-Rodon, 1987
  30. Amenós, pàg.286

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Hospital de la Santa Creu i Sant Pau Modifica l'enllaç a Wikidata