Casa de l'Ardiaca

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Infotaula d'edifici
Casa de l'Ardiaca
Casa de l'Ardiaca.jpg
La Casa de l'Ardiaca
Dades bàsiques
Tipus edifici, casa i palau
Començament segle XII
Construït s. XV
Característiques
Estil Gòtic
Ubicació
Estat Espanya
Autonomia Catalunya
Província província de Barcelona
Vegueria Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca Barcelonès
Municipi Barcelona
Localització carrer de Santa Llúcia, 1 de Barcelona

41° 23′ 03″ N, 2° 10′ 32″ E / 41.384041666667°N,2.175575°E / 41.384041666667; 2.175575
Bé cultural d'interès nacional
Monument històric
Declaració 1924
Identificador BCIN: IPAC: 51
Activitat
Propietari Ajuntament de Barcelona
Modifica dades a Wikidata

La casa de l'Ardiaca es troba al mig del barri Gòtic de Barcelona, a tocar de la catedral de Santa Eulàlia.

L'estructura, globalment, és de caràcter gòtic flamíger, encara que els detalls esculturals continguin motius del Renaixement italià.

S'hi entra pel carrer de Santa Llúcia, núm. 1. Al llarg dels anys, ha sofert diverses remodelacions i ara es troba integrada amb la casa del Degà, un palau renaixentista que toca al pla de la Catedral.

Originària del segle XII, va ser reformada per Lluís Desplà i d'Oms (1444-1524), ardiaca major de Barcelona i president de la Generalitat, a l'estil dels palaus contemporanis (1510).

Escala al primer pis
Bústia modernista
Detall d'una finestra
Façana del carrer de Santa Llúcia, amb la palmera del pati sobresortint per dalt
La font del pati guarnida de flors per Corpus, amb l'ou com balla

El pati no es va poder construir al centre de l'edifici, seguint els cànons de l'època, perquè no hi havia prou d'espai en estar tocant la muralla romana, i es va situar a l'entrada. D'aquesta reforma destaca la porta de la planta noble.

L'any 1870 va ser comprada en subhasta per Jordi Altimira. Aquest, juntament amb Josep Garriga, va ser l'artífex de la gran remodelació de l'edifici en unir-lo a la veïna casa del Degà. Això va suposar l'alteració i el trasllat de nombrosos elements originaris. El pati es va convertir en claustre en aquestes reformes.

Posteriorment, el 1895, passa a ser la seu del Col·legi d'Advocats de Barcelona, que el 1902 encarregarà a Lluís Domènech i Montaner la decoració de l'edifici. La bústia modernista de la façana la va afegir Domènech i Montaner i és obra d'Alfons Juyol.[1]

Finalment, el 1920 passa a ser propietat de l'Ajuntament de Barcelona, i des de 1921 és la seu de l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. L'adequació de l'edifici per a aquesta funció fou dirigida per Josep Goday a partir del plantejament de Duran i Sanpere, i Santiago Marco se'n va encarregar de la decoració.

Va ser declarat Bé Cultural d'Interès Nacional el 27 de desembre de 1924.

La muralla romana original és visible des de l'interior de l'edifici, a la planta baixa, així com els arcs d'entrada a la ciutat dels dos ramals de l'aqüeducte que portava l'aigua a la ciutat en aquella època.

Al pati, hi ha una gran palmera i la font que el dia de Corpus Christi es guarneix amb l'ou com balla. El ceramista Josep Roig va pintar i coure les rajoles típicament noucentistes que decoren la part baixa del pati i l'arrambador de l'escala des de la dècada de 1920.

Intervencions arqueològiques[modifica | modifica el codi]

Al llarg de la història, s'han realitzat diverses intervencions arqueològiques a la finca:

  • 1921: l'any 1921, l'Ajuntament de Barcelona va adquirir la casa de l'Ardiaca i la va destinar a l'Arxiu Històric de la Ciutat, que anteriorment des del 1902, havia estat ocupada pel Col·legi d'advocats. Durant l'estudi arquitectònic per al seu condicionament, l'arquitecte municipal Josep Goday va demanar el reconeixement de les fonamentacions de la torre romana de planta semicircular de la plaça Nova. Es va poder documentar que aquella torre tenia més de dos metres colgats sota el paviment modern de la plaça i que una grossa motllura resseguia el sòcol. A més, es descobrí sota el paviment una pedra treballada, que corresponia a un fragment d'una inscripció sepulcral, que podia datar-se del segle II dC. L'arxiu s'encarregà de la recollida i de l'estudi de la seva posició i continuà intervenint en les altres obres de consolidació que anaren prosseguint. Davant de la reutilització de les pedres d'un sepulcre del segle II dC a la torre romana de la plaça Nova, a més, es va poder documentar que la part de la muralla inclosa a la base de la casa de l'Ardiaca tenia doble parament, formats l'un i l'altre per grans pedres ben escairades, un dels quals restava englobat en el massís del mur. També, es documentà un pou prop de la muralla que estava ple de gran quantitat de ceràmica i llànties. Les obres de la casa de l'Ardiaca van comportar la prèvia restauració de la torre de la muralla que corresponia a la plaça de la Catedral, on al seu interior es descobrí l'existència de finestres d'arc semicircular en dos pisos per damunt de la cornisa exterior que limitava la part originàriament massissa. Així mateix, es va establir que més amunt de la cornisa, els murs de la torre eren formats amb carreus menuts.[2]
  • 1930: durant l'agost de 1930 l'Arxiu Històric de la Ciutat, sota la direcció tècnica d'Agustí Duran i Sanpere, va realitzar un seguit de sondatges a la part baixa de la casa de l'Ardiaca. Amb aquesta intervenció, es va poder comprovar que la casa de l'Ardiaca havia estat edificada damunt la muralla romana, gairebé sense danyar-la. També es va documentar que durant les obres realitzades a l'edifici als voltants de 1871, fou ampliada la planta baixa de la casa respectant la muralla; aquesta va quedar al descobert per la seva part interna fins a la meitat del seu gruix, mentre que a la planta de peu pla només van quedar els blocs exteriors descoberts en la seva cara interior. La intervenció arqueològica va corroborar les mides a l'entorn dels 4 m de gruix, on el massís central de pedres i morter estava dividit en dues seccions verticals, interceptades per un mur de grans pedres regulars, iguals a les del parament extern, amb la cara aplomada cap a l'exterior. Aquesta disposició de la muralla semblava indicar que el gruix de la muralla no devia tenir més enllà de 2 m i que més tard fou reforçada per la part exterior amb un nou mur de façana, reomplint l'espai entre el mur vell i el nou amb la barreja de pedres i morter. La torre romana de la plaça Nova, que formava part de la casa de l'Ardiaca, era assentada damunt terres d'escassa consistència, a causa, segons sembla, d'antigues i persistents filtracions de conduccions subterrànies d'aigua. Això va obligar a realitzar obres per tal de millorar-ne la fonamentació, per haver estat observada, a la part alta de la torre, la presència d'esquerdes amb tendència a obrir-se. Durant aquestes obres constructives, es van comprovar les hipòtesis següents: en primer lloc, la torre tenia la base enterrada en el subsòl de la plaça a una profunditat d'1,80 m per sota de l'empedrat, i aquesta base tenia una gran motllura en tot el voltant. En segon lloc, sembla que la torre, originàriament, era de planta semicircular, mantinguda a la part que dóna al carrer del Bisbe i tallada en línia recta a la part contrària. Als fonaments de la torre, es va extreure un fragment d'inscripció, la qual, per la situació que tenia, devia haver estat una de les primeres pedres llençades al pou obert per al fonament de la torre. La inscripció era de caràcter sepulcral i, pel caràcter de les lletres, podia classificar-se del segle II dC.[3]
  • 1957: durant l'any 1957, es va procedir a finalitzar l'enderroc de les darreres cases del carrer Corribia, posant al descobert un dels trams exteriors de la muralla romana. Aquesta va ser objecte d'una important actuació de restauració que va dirigir l'arquitecte A. Florensa. L'actuació es va centrar tant en els paraments de la muralla com sobre els panys de les antigues mitgeres, que es va convertir en façana amb balcons, finestres i una galeria d'arcs de mig punt. La part interior de la muralla, que va ser molt mutilada, es trobava dins de la casa del Degà, que juntament amb la casa de l'Ardiaca formen un únic cos, actualment seu de l'Arxiu Històric de la Ciutat. Aquests edificis es van adossar a la cara interna de la muralla i es van superposar al nivell del pas de ronda. D'aquesta manera, va quedar afectat el gruix del pany, moltes vegades fins a nivell de soterrani, conservant-se de manera íntegra el parament extern de carreus baiximperial.[4]
Arrencada de l'aqüeducte i fornícula de sant Roc, a la façana de la plaça Nova
  • 1958: la intervenció afectà la torre semicircular que es localitza a l'esquerra de la porta de la plaça Nova i que formava part de la casa de l'Ardiaca, i consistí en el buidatge de la part superior de la secció massissa de la torre. Es va arribar fins a un nivell de 3,60 m per sota de la clau de l'arc de l'aqüeducte, posat parcialment al descobert en campanyes anteriors (1954), però interpretat com a tal en aquesta campanya. A l'exterior, es van documentar part dels dos aqüeductes que portaven aigua a la ciutat. El primer, amb una amplada d'1,65 m i bastit amb aparell petit que es situava sota la fornícula amb la imatge de sant Roc; i el segon, a 45 cm del primer, que presentava una amplada d'1,80 m amb la mateixa factura. Aquest segon pilar, ubicat a l'angle esquerra de la torre, va ser objecte d'una restauració dirigida per Adolf Florensa (1958). D'aquest segon aqüeducte, amb unes mesures de 4,50 m d'alçada, també s'havia conservat un dels arcs format per dovelles no gaire grans, per sota de les quals es localitzaven dotze fileres de carreus de grans dimensions, típic de la muralla. Sobre l'arc hi havia el canal (specus) emmarcat per dos murs d'aparell petit.[5]
Nous murs de ca l'Ardiaca entre les torres de la muralla romana
  • 1993: l'àrea d'actuació arqueològica dins de l'edifici es va limitar a la zona contigua a la façana que dóna al pla de la Seu, la que correspon al carrer de Santa Llúcia i la pertanyent a la paret mitgera de la casa del Degà amb la casa de l'Ardiaca. Es tractava de les àrees que corresponien a les dependències de l'habitacle del conserge, vestíbul d'entrada i dipòsit de l'arxiu. En concret, es va portar a terme el control arqueològic de 15 cales per tal d'efectuar unes sabates de formigó armat. Aquestes es van situar a tocar de les façanes o parets mitgeres. Els resultats arqueològics es van poder ubicar cronològicament entre el segle II i principis del segle VI dC. En general, es tractava d'una successió d'estrats de deposició. No obstant això, es va poder documentar dos paviments sobreposats a les cales M i Ñ i un mur localitzat a les cales del vestíbul d'entrada a la casa del Degà pel carrer de Santa Llúcia. Els paviments es van identificar com a pavimentació de carrer del segle II dC, mentre que el mur es va interpretar com a part de la fonamentació d'una façana d'una insulae de cases de la colònia. Per últim, es va documentar un pou a prop de la façana d'aquest mur, que va quedar datat de la segona meitat del segle V-principis del segle VI segons el material recuperat.[6]
  • 1998: aquesta actuació arqueològica va consistir en l'obertura d'una cala a l'interior de la torre romana 1, en una part de l'edifici de l'Arxiu Històric de la Ciutat. Aquesta cala tenia un diàmetre de 0,50 m i una fondària de 0,60 m. L'obertura es va situar a 1,5 m de l'accés d'entrada a la torre i a 0,40 m de la línia de muralla altimperial que es conserva en aquest sector. Els resultats van ser negatius pel que fa a noves restes arqueològiques. Els resultats negatius, però, són vàlids únicament per a la zona concreta de l'actuació.[7]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Casa de l'Ardiaca». Monuments i llocs d'interès cultural. Generalitat de Catalunya. [Consulta: 12 abril 2012].
  2. «Casa de l'Ardiaca». Carta Arqueològica de Barcelona. Barcelona: Servei d'Arqueologia de Barcelona Web (CC-BY-SA via OTRS).
  3. «Casa de l'Ardiaca». Carta Arqueològica de Barcelona. Barcelona: Servei d'Arqueologia de Barcelona Web (CC-BY-SA via OTRS).
  4. «Casa de l'Ardiaca». Carta Arqueològica de Barcelona. Barcelona: Servei d'Arqueologia de Barcelona Web (CC-BY-SA via OTRS).
  5. «Casa de l'Ardiaca». Carta Arqueològica de Barcelona. Barcelona: Servei d'Arqueologia de Barcelona Web (CC-BY-SA via OTRS).
  6. «Casa de l'Ardiaca». Carta Arqueològica de Barcelona. Barcelona: Servei d'Arqueologia de Barcelona Web (CC-BY-SA via OTRS).
  7. «Casa de l'Ardiaca». Carta Arqueològica de Barcelona. Barcelona: Servei d'Arqueologia de Barcelona Web (CC-BY-SA via OTRS).

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Casa de l'Ardiaca Modifica l'enllaç a Wikidata