Plaça del Rei

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats, vegeu «Plaça del Rei (desambiguació)».
Costat nord de la plaça del Rei de Barcelona, amb la façana del Palau Reial Major; a l'esquerra, el Palau del Lloctinent, i a la dreta la capella de Santa Àgata

La plaça del Rei és un dels llocs més emblemàtics de la ciutat de Barcelona, situada al barri Gòtic. Conserva la disposició rectangular derivada del projecte d'urbanització que es va dur a terme durant el regnat de Martí l'Humà, a la segona meitat del segle XIV. Aquest projecte es proposava fer una plaça allargada on poder-hi celebrar torneigs i eliminar, així, el mercat que s'hi feia tradicionalment.[1] La plaça del Rei ha estat la seu històrica del poder comtal i reial a la ciutat.

Es tracta d'una plaça monumental, envoltada per edificis gòtics i renaixentistes i tancada per tots els costats excepte per l'extrem sud-oest, per on es comunica amb la Catedral mitjançant la Baixada de Santa Clara i amb el carrer de la Llibreteria a través del carrer del Veguer. Al costat nord en destaca la façana del Palau Reial Major, gòtic, amb la torre del Mirador del Rei Martí a l'extrem esquerre, des d'on s'obté una bona vista de la ciutat medieval. Al cantó dret, l'escalinata que porta al Saló del Tinell i a la capella de Santa Àgata, la façana de la qual tanca la plaça pel costat est. El costat sud-est conté la casa Padellàs, seu del Museu d'Història de Barcelona, un casal gòtic que fou traslladat aquí des del carrer dels Mercaders a l'obrir-se la Via Laietana. El costat oest està ocupada pel renaixentista Palau del Lloctinent, del segle XVI.

A l'extrem sud-est de la plaça s'hi troba l'escultura Topos V, d'Eduardo Chillida. En aquest mateix espai, hi va haver durant molts anys una de les columnes del Temple d'August, que avui es pot visitar al pati del Centre Excursionista de Catalunya, al carrer del Paradís.

Per la seva estructura gairebé tancada i la seva sonoritat, és un lloc on es duen a terme tradicionalment concerts de música i altres espectacles.

Intervencions arqueològiques[modifica | modifica el codi]

1945[modifica | modifica el codi]

L’any 1945, aprofitant les obres de condicionament, es van iniciar els treballs arqueològics al carrer dels Comtes. Sota la direcció d’Agustí Duran i Sanpere es realitzà unes excavacions amb l’objectiu de localitzar les restes de la basílica paleocristiana de Barcelona.

Els primers sondatges arqueològics varen ser negatius fins a una potència estratigràfica de 3,50 m. Allà, es documentaren les restes d’un edifici de tres naus separades per columnes, les quals es van interpretar com la primitiva catedral de la Santa Creu. Les columnes eren de diàmetre desigual; tres eren de pedra, una de marbre i l'altra de granit. Aquesta darrera devia sobrepassar en llargada la mida necessària i havia estat enfonsada en el paviment; la de marbre tenia la part inferior estriada i estava unida a la base per un pern cilíndric de bronze. Cap de les columnes no era sencera i els capitells mancaven. Un capitell trobat isoladament i que per l’estil podia ésser atribuït al segle IV, serví de model per a la reconstrucció d’una columna amb la base i el capitell corresponents.

Des d’un inici, l’existència dels murs que travessaven les naus i els fonaments d’edificis superiors feien confusa l’observació de les restes basilicals.

Aquest edifici de tres naus, que havia estat considerat com la basílica paleocristiana de Barcelona, fou reinterpretat per part dels arqueòlegs Charles Bonnet i Julia Beltrán de Heredia que marcaven la basílica sota la catedral actual, tractant-se, l'edifici que ens ocupa de l'aula episcopal.

La hipòtesi mantinguda durant anys presenta nombrosos arguments en contra: l’orientació nord-sud no és la idònia per a una catedral; la irregularitat de les naus no és apropiada per a una organització amb altar central; la posició i les dimensions del baptisteri no són coincidents amb les de la suposada basílica; no existeix una entrada axial amb l’edifici baptismal, l’única porta de comunicació documentada és secundària; la seqüència constructiva d’aquest edifici en relació amb la paret del baptisteri –que serveix de mitgera- indica clarament que es tracta d’un cos posterior; la seva cronologia (segle V) invalida totalment que es tracti de la primera basílica vinculada a un baptisteri del segle IV. La basílica paleocristiana s’ha de situar sota la catedral romànica i l’actual catedral gòtica. L’absència d’excavacions arqueològiques impedeix constatar-ho, encara que la continuïtat del lloc de culte, la posició del baptisteri i l’existència d’una porta al mur sud-est de l’edifici baptismal, permeten hipotetitzar una basílica de dimensions coincidents amb les del baptisteri.[2]

1954[modifica | modifica el codi]

Després de la Guerra Civil, l’enderroc de diversos immobles havia posat al descobert totes les dependències de la sala del Tinell i del Palau Reial Major. No obstant això, l’any 1954 es va engegar una intervenció per tal de dur a terme una restauració i conservació. L'objectiu era el d'alliberar l’estructura gòtica de les construccions posteriors afegides, però sense malmetre-la. Això va suposar una tasca complicada ja que es va observar que els fonaments del Palau no havien cercat un subsòl estable, sinó que s’enfonsaven en terres remogudes i de poca fondària.

A nivell arqueològic es va practicar una excavació a la placeta de Santa Clara, que es va estendre fins al carrer dels Comtes. Aquesta intervenció va proporcionar la següent seqüència cronològica:

De la fase més antiga, a uns 5 metres de fondària des del nivell de circulació del carrer, es va documentar un paviment romà de gran extensió, amb un mosaic que es va datar del segle I. d.C., així com un nimfeu de dos braços en angle recte. Dins d’aquest espai es va localitzar alguns pedestals de monuments, amb les corresponents inscripcions, els quals servien de base i fonaments al nimfeu. Per sobre es van localitzar les restes de murs d’un planta baixa d’un edifici que formava part de l’antic palau episcopal, desafectat al segle XIII per construir-hi l’actual palau per ordre del bisbe Arnau de Gurb. Els pisos superiors haurien estat enderrocats per construir-hi la plaça davant la porta catedralícia. D'una tercera fase, en ple segle XVI, es van documentar les restes d’un fonaments identificats com a una graonada d’accés al Tinell. La darrera fase s’ubicava cap a finals del segle XVI, concretament l'any 1578, moment de formació de la plaça i del carrer dels Comtes, conegut llavors com a de la Inquisició.[3]

Etimologia[modifica | modifica el codi]

El nom prové del palau reial dels comtes de Barcelona i de la seva capella, Santa Àgata. Data, almenys, del segle XIII. Al llarg dels segles ha estat testimoni d'innombrables fets històrics.[4]

Galeria d'imatges[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Barral i Altet, Xavier (dir.): Guia del Patrimoni Monumental i Artístic de Catalunya, vol. 1. Barcelona: Pòrtic / Enciclopèdia Catalana, 2000, pàg. 84.
  2. «Plaça del Rei». Carta Arqueològica de Barcelona. Barcelona: Servei d'Arqueologia de Barcelona Web (CC-BY-SA via OTRS).
  3. «Plaça del Rei». Carta Arqueològica de Barcelona. Barcelona: Servei d'Arqueologia de Barcelona Web (CC-BY-SA via OTRS).
  4. «Plaça del Rei». Carta Arqueològica de Barcelona. Barcelona: Servei d'Arqueologia de Barcelona Web (CC-BY-SA via OTRS).

Coord.: 41° 23′ 03.15″ N, 2° 10′ 38.28″ E / 41.3842083°N,2.1773000°E / 41.3842083; 2.1773000