Vés al contingut

Casa Padellàs

Infotaula edifici
Infotaula edifici
Casa Padellàs
Imatge de l'interior
Imatge
Dades
TipusPalau Modifica el valor a Wikidata
Part deMuralla romana de Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Cronologia
1497 – 1515construcció Modifica el valor a Wikidata
Característiques
Estil arquitectònicarquitectura gòtica Modifica el valor a Wikidata
Localització geogràfica
Entitat territorial administrativael Gòtic (Barcelonès) Modifica el valor a Wikidata
LocalitzacióVeguer, 4, Pl. Rei, 11 Modifica el valor a Wikidata
Map
 41° 23′ 02″ N, 2° 10′ 40″ E / 41.38381°N,2.1779°E / 41.38381; 2.1779
Bé cultural d'interès nacional
Tipusmonument històric
Codi BCIN4163-MH Modifica el valor a Wikidata
Codi BICRI-51-0001320 Modifica el valor a Wikidata
Id. IPAC40159 Modifica el valor a Wikidata
Id. Barcelona3033 Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupantMuseu d'Història de Barcelona Modifica el valor a Wikidata

La Casa Padellàs (a vegades mal anomenada Casa Clariana-Padellàs) és un palau del segle xvi construït originalment al número 25 del carrer dels Mercaders de Barcelona. L'any 1931 va ser desmuntat, traslladat i reconstruït a la Plaça del Rei, i des del 1943 és la seu del Museu d'Història de Barcelona. Està catalogat com a bé cultural d'interès nacional.[1]

Descripció[modifica]

S'estructura entorn d'un pati amb escala descoberta, amb portes a l'estudi al primer replà i, al capdamunt, un vestíbul, cobert amb fusta i obert al pati amb quatre arcs apuntats, des del qual s'accedeix a les diverses estances privades. Malgrat els trets estructurals goticitzants, que s'observen a portes i finestres -molt abundants a nivell d'entresol tant a les façanes com al pati- hi ha també evidents símptomes de penetració puntual renaixentista en forma de medallons, cartel·les, escuts i fullatges, que no impliquen l'assimilació de noves pautes espacials. Els balcons del principal, del segle xviii, segurament van substituir les finestres coronelles originals.[2]

Els escuts que decoren portes i finestres corresponen a les famílies Hostalric (pals vibrats), Sabastida (lleó rampant i banda amb creus), Montbui (pals ondats) i Desplà (losanjat), aquesta última emparentada amb la descendència femenina de Joan d'Hostalric-Sabastida.[3] A les col·leccions del Museu d'Història de Barcelona es conserven mostres dels antics paviments ceràmics, amb els escuts de Sabastida i Llull (una lluneta).

Història[modifica]

Pel que es dedueix dels fogatges de 1497 i 1515 es devia edificar entre aquestes dues dates i, en tot cas, entre les acaballes del segle xv i les primeres dècades del xvi, al carrer dels Mercaders número 25[4] de Barcelona, fent cantonada amb l'antic carrer de Tarascó. Impulsà l'obra, probablement, Joan d'Hostalric-Sabastida i Llull, que fou conseller reial i governador dels comtats de Rosselló i Cerdanya, ennoblit el 1513.[5]

El 1584, la casa va passar a ser propietat de la família Casamitjana. Un dels seus habitants fou el Conseller en cap de Barcelona Rafel Casamitjana i d'Erill (1651-1653). Per entroncament familiar, durant el segle xviii hi habità la família Padellàs, de la qual rep el nom que s'ha mantingut fins al present. Francesc de Padellàs i de Pastors va ser capità de regiment de la Coronela però al final de la Guerra de Successió es va posar al servei de Felip V. El seu fill, Bernardí de Padellàs i Puig, va ser ennoblit per Carles III d'Espanya l'any 1759. Bernardí de Padellàs ostentà el títol de Baró de Les Camposines i fou membre de l'Acadèmia de Bones Lletres. Al segle xix hi habitava la família Togores, emparentada amb els Padellàs per via matrimonial. Durant les primeres dècades del segle XX se succeïren diversos canvis de propietat fins que el 1928 va passar a l'Ajuntament de Barcelona.

Durant el període 1930-1931, i a causa de l'obertura de la Via Laietana,[6] que posava en perill la seva conservació, es va traslladar, pedra a pedra, des de la seva original ubicació al carrer dels Mercaders fins a la plaça del Rei cantonada carrer del Veguer, on va substituir unes cases que es van considerar de menor interès arquitectònic. D'aquesta manera, la casa Padellàs serviria per a completar de forma més sumptuosa el conjunt monumental de la plaça, oferint un magnífic exemple de la intervenció contemporània al Barri Gòtic de Barcelona.

Les obres de reconstrucció i fonamentació en la nova ubicació van comportar la troballa de les restes de la Bàrcino romana, de manera que es va decidir reedificar-la sobre pilars exempts per tal de conservar-les. Les excavacions es van perllongar fins a l'any 1935. La Guerra Civil espanyola (1936-1939) va suposar una aturada dels treballs arqueològics, com també de la finalització de la reconstrucció. Acabada la guerra, es va adoptar la decisió, reflectida en un acord municipal del 30 d'abril del 1940, de convertir la casa Padellàs en la seu del Museu d'Història de Barcelona. El Museu va ser inaugurat tres anys després, el 14 d'abril del 1943, coincidint amb la celebració de les Festes Colombines al Saló del Tinell per a commemorar els 450 anys de l'arribada de Colom a Barcelona.[5]

Des del de 1943 fins a finals dels anys 1980, les sales de les plantes primera i segona van acollir les seccions dedicades a la història medieval i moderna del Museu d'Història de Barcelona. Posteriorment van romandre tancades al públic i es van reobrir, ja remodelades, el 1996, amb motiu de l'exposició temporal Barcelona en temps dels Àustries.[7] Des d'aleshores, les sales de la casa Padellàs han acollit regularment algunes de les exposicions temporals organitzades pel Museu d'Història de Barcelona.

Intervencions arqueològiques[modifica]

Sota la direcció de l'arquitecte municipal Joaquim Vilaseca, es fonamentà la casa Padellàs sobre pilars aixecats en els indrets més adients per a la visibilitat de l'àmbit excavat.[8] Abans de les obres, Agustí Duran i Sanpere va demanar autorització per excavar el subsòl de la zona, però li va ser denegada. La troballa d'una àmfora va fer que es revoqués la negativa i s'iniciés l'excavació sistemàtica del subsòl del solar, per a la qual cosa es va desfer els murs de formigó que ja s'havien alçat i es va intentar reparar els danys produïts.[8]

Hi destacà la troballa, per primera vegada, del parament interior d'un sector de la muralla romana. A més, es posà al descobert un sector de la cara interior de la muralla, una part de l'intervallum o carrer de circumval·lació interior de la ciutat, amb les clavegueres corresponents, i les diverses dependències. Aquestes restes arqueològiques van ser interpretades com una domus. S'hi recolliren nombrosos pesos de telers, espàtules, agulles, agulles de cap i eines de tocador.[8] A més, s'hi documentà part del que devia constituir una construcció termal, de la qual ens resta la piscina natatio del frigidari i la zona de desguàs. L'existència de dipòsits i la posterior construcció d'unes termes en el sector, de les quals només resta la piscina del frigidarium, va fer pensar Agustí Duran i Sanpere en una casa de banys, ja que va considerar l'existència simultània de les restes del conjunt termal i els dipòsits de les instal·lacions prèvies industrials.[8]

Restes de la fullonica romana al subsòl de la Casa Padellàs

L'estudi exhaustiu de les restes arqueològiques per part de l'arqueòloga Júlia Beltran de Heredia, però, reinterpretà el conjunt com una instal·lació especialitzada denominada fullonica. El tenyit de teles, cintes o peces de roba usades es duia a terme a les tintoreries (tinctoriae). L'entrada als tallers es feia des del vial que anava resseguint la muralla, l'antic interuallum. Al tram de carrer situat al davant de les dues instal·lacions s'hi abocaven els rebuigs dels tallers i tota mena de residus, segurament producte de la neteja de piques i recipients. En aquest abocador s'han pogut localitzar diversos nivells que contenien tints, plantes i restes minerals, productes que es feien servir per tenyir i rentar roba. La datació de les dues instal·lacions es pot fixar al segle ii. Els dos tallers dedicats a la neteja i tenyiment de roba es localitzen pròxims a la porta d'entrada a la ciutat que enllaçava amb el cardo maximus. L'insula presentava façana a l'interuallum, on se situen ambdues entrades independents i contigües a les dues instal·lacions. S'han conservat els sistemes d'evacuació de les instal·lacions que abocaven les aigües residuals a tres clavegueres que anaven fora la ciutat. Dues d'aquestes confluïen per a anar a trobar la claveguera principal que discorre al llarg del cardo minor. Els dos tallers contigus i segurament relacionats varen utilitzar com a abocador el vial públic, l'antic interuallum, que al segle ii havia perdut la seva primitiva funció.[8]

Al sud-oest, es documentà l'existència d'una piscina del frigidari' d'unes termes que es construí en aquest sector a l'antiguitat tardana (segles v-vi). D'aquest edifici termal, només s'ha conservat parcialment estructures corresponents a dos, o possiblement tres, àmbits, un dels quals correspon a la piscina. Es tracta d'una construcció de planta quadrangular amb escales d'accés en un dels costats. Es pot documentar el sistema de clavegueram en direcció a l'interuallum i a l'exterior de la ciutat. Semblaria que la seva interpretació es deu a una natatio del bloc fred d'un edifici termal. Al costat de la piscina hi ha altres murs que semblen definir dues sales, de les quals es desconeix els seus límits posteriors. La sala més septentrional ocupa parcialment el cardo minor i presenta algunes dificultats de relació constructiva amb la resta de l'edifici termal.[8]

Galeria d'imatges[modifica]

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

  1. «Casa Padellàs (Museu d'Història de la Ciutat)». Catàleg de Patrimoni. Ajuntament de Barcelona.
  2. «Casa Padellàs». Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General del Patrimoni Cultural.
  3. MARTORELL, Jeroni «La casa gòtica del carrer de Mercaders». Gaseta de les Arts [Barcelona], 7, 1929, p. 52.
  4. UDINA MARTORELL, Federico «Orígenes de la Casa Padellás, sede central del museo y sucesivos poseedores». Cuadernos de Arqueología e Historia de la Ciudad [Barcelona], núm. 1, 1960, p. 108.
  5. 5,0 5,1 DURAN I SANPERE, Agustí. Barcelona i la seva història. L'Art i la cultura. Barcelona: Curial, 1975. ISBN 84-7256-072-4. 
  6. FLORENSA I FERRER, Adolf «La Barcelona que surge. Valoración del Barrio Gótico». Gaceta Municipal de Barcelona [Barcelona], 1950, p. 629-633.
  7. Barcelona en temps dels Austries, la vida a la ciutat en el Renaixement i el Barroc. 1492-1714. Barcelona: Museu d'Història de la Ciutat de Barcelona, 1996. ISBN 84-89162-64-6. 
  8. 8,0 8,1 8,2 8,3 8,4 8,5 «Casa Padellàs». Carta Arqueològica de Barcelona. Servei d'Arqueologia de Barcelona (CC-BY-SA via OTRS).

Bibliografia[modifica]

  • CARRERAS CANDI Francesc: La Via Layetana, substituint els carrers de la Barcelona mitgeval. Barcelona: Albert Martín, 1913.
  • CÓCOLA Agustín : El barrio gótico de Barcelona: planificación del pasado e imagen de marca. Barcelona: Madroño, 2011.
  • GANAU CASAS Joan : La recreació del passat: el Barri Gòtic de Barcelona, 1880-1950", dins Barcelona. Quaderns d'Història, 8, 2003, p. 257-272
  • MARTORELL Jeroni: Arqueologia. La casa gòtica del carrer de Mercaders dins La ciutat i la casa, 1, gener 1925, p. 3-7
  • MARTORELL Jeroni: La casa gòtica del carrer de Mercaders, dins Gaseta de les Arts, 7, març 1929, p. 52-54.
  • PEÑARROJA Jordi : Edificis viatgers de Barcelona. Barcelona: Llibres de l'Índex, 2007.
  • UDINA MARTORELL Frederic: Origenes de la Casa Padellás, sede central del museo y sucesivos poseedores, Cuadernos de Arqueología e Historia de la Ciudad, 1, 1960, p. 107-133

Enllaços externs[modifica]