Agustí Duran i Sanpere

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaAgustí Duran i Sanpere
Dades biogràfiques
Naixement 5 de juny de 1887
Cervera
Mort 29 d'abril de 1975(1975-04-29) (als 87 anys)
Barcelona
Nacionalitat Catalunya Catalunya
Educació Doctor en lletres i dret
Alma mater Universitats de Barcelona i de Madrid
Activitat professional
Ocupació Historiador, arxiver i arqueòleg
Modifica dades a Wikidata

Agustí Duran i Sanpere (Cervera, 5 de juny de 1887 - Barcelona, 29 d'abril de 1975) fou un historiador, arxiver i arqueòleg català.[1] A més d’arxiver, fou historiador, humanista i propagador de polítiques culturals. Va considerar l’arxiu com un centre de conservació, però també un centre viu que projectava altres activitats com foren el Servei d’Excavacions el 1912, el Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona i el Museu d’Arts Decoratives de Montjuïc.[2]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Llicenciat en Lletres a Barcelona, es doctorà en Dret a Madrid. El 1914 organitzà l’Arxiu Municipal de Cervera i el 1917 va treure la plaça d’arxiver municipal de Barcelona. Organitzà el trasllat de la documentació anterior al 1714 de l’Ajuntament a la Casa de l'Ardiaca, on el 1921 obrí les portes amb el nom d'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. També inicià la pràctica arqueològica a Sidamon (Segrià) i barranc de Valltorta (Maestrat).

El 1917 s'incorporà i organitzà l'Arxiu Municipal de Barcelona, l'Oficina d'Investigacions i Publicacions i l'Arxiu Històric de Barcelona, on va reunir quatre grans fons documentals: l’arxiu municipal pròpiament dit, l’hemeroteca, els gràfics i fotografies, i la biblioteca històrica.

Dirigí fins al 1957 l'Institut Municipal d'Història de Barcelona. Membre de l'Acadèmia de Bones Lletres (1924), la qual presidí entre 1961 i 1963, de l'Institut d'Estudis Catalans (1942), del qual fou president el 1957, i de l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi (1968), fou l'organitzador del Museu Comarcal de Cervera. El seu objectiu principal era salvar el patrimoni, i salvar de l’oblit el passat en vies de transformació, que fou objecte de persecució durant anys.

Era un home de caràcter dispers però d’una gran riquesa informativa. Va escriure articles a partir del seu coneixement de les fonts arxivístiques municipals, gràcies a la feina que exercia. Foren articles sobre història, cultura i art de Barcelona, dins un ampli període cronològic: des de l’edat mitjana fins al segle XX.

Va instaurar la base de l’ordenament de les sèries documentals dels arxius, dient que s’havien de refer els òrgans administratius com a generadors de documentació, i que per això s'havien d’estudiar a fons les institucions municipals per conèixer el seu origen i funcionament. El 1929 dins l’Exposició Internacional de Barcelona organitzà un pavelló que seria un primer assaig del futur Museu d’Història de Barcelona.

El 1936 fou nomenat cap de la Secció d’Arxius del Servei del Patrimoni Històric, Artístic i Científic de la Generalitat de Catalunya. Entre el 1936 i 1939 assumí la responsabilitat del salvament del patrimoni documental català. Els fons arxivístics locals es dipositaren a les mateixes localitats, però a partir del 1937, a causa dels bombardeigs i la mobilitat dels fronts de batalla, la major part dels arxius catalans van ser traslladats a Viladrau, per garantir la seva seguretat, i van construir caixes biblioteques que s’instal·laven als baixos dels edificis, i que es protegien amb sacs de sorra. Fou necessari doncs, amagar els papers de procedència sobretot eclesiàstica, i esquivar els controls revolucionaris. En va sortir un inventari general aproximat de 15.000 metres lineals de documents més 150.000 pergamins.

Acabada la guerra va superar un procés militar de depuració per la seva activitat de salvament d’arxius, i per haver sortit tres vegades a l’estranger i haver retornat a Barcelona. Reprengué al cap de poc la seva activitat a l’Arxiu Municipal de Barcelona.

El 1943 fundà l’Institut Municipal d'Història de Barcelona, organisme que reunia l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, el Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona i el Museu d’Art, Indústries i Tradicions Populars. Allà hi organitzà tota mena d’activitats científiques, divulgadores i artístiques com: exposicions documentals, d’artesania, de fotografies, de material arqueològic, d’activitats pedagògiques, etc. D’aquí van sorgir les sessions radiofòniques des de l’emissora de Ràdio Barcelona, que es van materialitzar en uns butlletins impresos per Aymà i que es titulaven Barcelona. Divulgación Histórica, i que consten de vuit volums acuradament relligats. També va col·laborar amb la Reial Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona, aplegant concerts de música, i esdevingué fins i tot sala de lectura infantil ja començada la Guerra Civil.

El 1959 organitzà el Museu Comarcal de Cervera i el 1964 el Museu del blat i la pagesia.

Els seus temes principals foren el de la història de Barcelona –i de Cervera– i la història de l'escultura gòtica catalana, matèries sobre les quals publicà diversos llibres i treballs. Actualment la seva casa de naixement s'ha convertit en la Casa Museu Duran i Sanpere.

Obres[modifica | modifica el codi]

  • Viatge al voltant del Món seguint el paral·lel de Barcelona (1957), Ed. Aymà.
  • Llibre de Cervera (1972)
  • Barcelona (tres volums, 1972-75)
  • Els retaules de pedra (sèrie “Monumenta Cataloniae”, 1934)
  • Escultura gótica, (sèrie “Ars Hispaniae”, 1956)
  • Per a la història de l’art a Barcelona (1960)
  • Els cavallers de Sant Jordi (1964)
  • Stampe popolari spagnole (italià) (1971)
  • Pels camins de la història, (1973)[3]
  • Pels camins de la història d'Igualada (1985), il·lustrat per Carme Solé i Vendrell[4]
  • Tornant-hi a pensar: Evocacions de moments viscuts (records) (1961)[5]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Duran i Grau,, p. 5.
  2. «Agustí Duran i Sanpere». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  3. Pels camins de la història. Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajuana, 1973, p. 190 (tom 20 de les Publicacions de la Fundació Salvador Vives Casajuana). 
  4. Duran i Sanpere, Agustí; Solé i Vendrell, Carme (il·lustracions). Pels camins de la història d'Igualada. Barcelona: L'Abadia de Montserrat, 1985, p. 103. ISBN 84-7202-746-5. 
  5. Tornant-hi a pensar: Evocacions de moments viscuts. 2a ed.. Barcelona: Selecta, 1961, p. 210 (tom 301 de Biblioteca Selecta). ISBN 9788429803457. 


Premis i fites
Precedit per:
Joaquim Miret i Sans
Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona
Medalla XXXIV

1924-1975
Succeït per:
Eulàlia Duran i Grau