El Gòtic

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Aquest article tracta sobre el barri barceloní. Vegeu-ne altres significats a «Gòtic».
Infotaula de geografia políticaEl Gòtic
Palau Reial Major 2574.jpg
Plaça del Rei (Barcelona)

Localització
41° 22′ 58″ N, 2° 10′ 37″ E / 41.382777777778°N,2.1769444444444°E / 41.382777777778; 2.1769444444444
EstatEspanya
AutonomiaCatalunya
VegueriaÀmbit Metropolità de Barcelona
ComarcaBarcelonès
MunicipiBarcelona
DistricteCiutat Vella
Modifica les dades a Wikidata

El Gòtic, també conegut com el barri Gòtic, és un dels quatre barris que formen el districte de Ciutat Vella de la ciutat de Barcelona. El seu emplaçament constitueix la zona més antiga de la ciutat, així com el seu centre històric. El cardo i el decumanus romans són els eixos d'urbanització històrics del barri en la seva part més alta, l'antic mont Tàber (actual plaça de Sant Jaume).

A més del Palau Episcopal, hi ha els edificis de les principals institucions de govern: el Palau Reial, la Casa de la Ciutat, el Palau de la Generalitat, el Palau del Lloctinent, i hi havia hagut el Castell del Veguer i la Taula de Canvi.

Hi tenen la seu entitats científico-culturals d'importància com l'Arxiu de la Corona d'Aragó, el Museu d'Història de la Ciutat (MUHBA), l'Institut Municipal d'Història de Barcelona, l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, l'Arxiu Diocesà de Barcelona, el Centre Excursionista de Catalunya, el Museu Frederic Marès, etc.

Barris històrics inclosos[modifica]

Està compost, al seu torn, per set[1] parts o barris històrics que conserven la seva pròpia personalitat:

L'estructura d'aqueixa zona de la ciutat va arribar intacta fins al segle XIX, període que portà a grans transformacions en l'estructura i morfologia del que esdevindria Barri Gòtic, com la transformació de cementiris parroquials en places públiques; el buidatge de grans edificis amb el consegüent canvi d'ús (desamortització en general, i també els incendis de la bullanga de 1835 que donen pas a la urbanització de la Rambla i a la creació de la plaça Reial); l'obertura de l'eix transversal Ferran-Jaume I-Princesa (amb creació de la plaça de Sant Jaume); i, a partir de 1854, l'enderrocament de la muralla de terra.

Història[modifica]

Origen[modifica]

El Barri Gòtic és una creació del segle XX. De fet, entorn de 1900 hi havia ben poc de gòtic en aquest espai,[2] on predominava l'arquitectura renaixentista i barroca dels segles XVI-XVII, per acció tant de les autoritats catalanes com de particulars, que en aquells segles remodelaren edificis originàriament gòtics i també en bastiren de nous. Paradoxalment, el gran centre barceloní de l'art gòtic era al sector oriental del barri de la Catedral, que llavors hom destruïa per a obrir la Via Laietana (1908-1913).

La idea de crear un Barri Gòtic entorn de la Catedral fou suggerida per la construcció d'una façana neogòtica per a la catedral de Barcelona (1886-1913), i alimentada, encara, per la consciència generalitzada que calia salvar edificis gòtics (palaus, convents), o elements seus (finestres, capitells, portes, escales), que eren enderrocats en les obres de la Via Laietana i, quan no eren destruïts, anaven acumulant-se als magatzems municipals.

La idea es concretà el 1911, arran que Ramon Rucabado encunyà el terme de Barri Gòtic en l'article “Un barrio gótico en Barcelona” (revista La Cataluña, núm. 189, 1911). Això engegà una polèmica llarga i complexa, perquè s'hi confrontaven interessos i criteris molt divergents. Per exemple, la monumentalització historicista del centre històric amb "unitat d’estil" (en la línia ja clàssica de Viollet-le-Duc) topava amb la tendència, més recent, de conservacionisme del patrimoni històric amb coherència urbanística. En la polèmica intervingué bona part de la intel·lectualitat catalana de l'època; entre d’altres, arquitectes i historiadors com Lluís Domènech i Montaner, Francesc Carreras Candi, Josep Puig i Cadafalch, Joan Rubió i Bellver, Bonaventura Bassegoda, Adolf Florensa, Agustí Duran i Sanpere...

En la victòria del projecte de convertir els voltants de la Catedral en Barri Gòtic confluïren interessos de mena diversa: el catalanisme, per part d'intel·lectuals i polítics, interessats a exaltar el passat de la nació tot reconstruint l'esplendor barcelonina del segle XIV; l'expansionisme comercial, per part de la burgesia, interessada a embellir la ciutat per a atreure el turisme (Sociedad de Atracción de Forasteros, 1908-1939)... En definitiva, s'hi aplicà la mateixa lògica seguida prèviament als centres històrics de grans ciutats com París, Viena i Brussel·les (en el cas barceloní, però, sense suport estatal darrere).

Realització[modifica]

Les obres de restauració-creació del Barri Gòtic consistiren, essencialment, a remodelar l'espai;[3] a gotitzar els edifics antics, tot afegint-los elements arquitectònics recuperats dels magatzems municipals,[4] o bé elements neogòtics elaborats de cap i de nou;[5] així com a traslladar-hi edificis sencers des d'altres punts de la ciutat,[6] fins a crear la configuració actual.

Les obres es feren amb voluntat de rigor científic; la idea motriu era restaurar l'aspecte que hauria pogut tenir l'espai abans de les reformes de l'Edat Moderna. El procés de transformació comportà prospeccions arqueològiques sistemàtiques, i força fructíferes.[7]

La institució impulsora fou la Diputació de Barcelona; els principals directors de les obres, Adolf Florensa i Agustí Duran i Sampere.

Etapes[modifica]

Aquestes obres s'engegaren el 1927, tot aprofitant l'impuls de l'Exposició Internacional de Barcelona que havia de celebrar-se el 1929, i continuaren fins a l'esclat de la Guerra Civil, el 1936.

L'alçament feixista engegà un seguit d'esdeveniments que, sense tenir relació directa amb les obres del Gòtic, menarien a la configuració actual del pla de la Catedral.[8] En efecte, el 30 de gener de 1938 dos salvatges bombardeigs aeris franquistes, dirigits expressament contra la població civil, provocaren enormes destruccions als habitatges d'aquest sector, amb gran mortaldat.[9] Ja en la postguerra, les noves autoritats franquistes procediren a enderrocar els edificis restants (1940-1958), la qual cosa suposà la desaparició de carrers sencers[10] i l'alteració significativa d'altres[11] (amb pràctica extinció del barri de la Catedral i dispersió dels vora mil vuit-cents veïns que hi restaven), substituïts per l'obertura de l'avinguda de la Catedral.[12] En aquest procés també es recuperà (1957) el pany de muralla romana a què està adosada la Casa de l'Ardiaca, amb les torres rectangulars, conjunt fins llavors ocult per edificis d'habitatges.

Mentrestant, Tàber endins, als anys quaranta es reprenien les obres de restauració-creació del Barri Gòtic,[13] acompanyades també de prospeccions arqueològiques, com abans.[14] El gruix de les obres conclogué entorn de 1960, tot i que hi ha hagut intervencions concretes fins a l'actualitat.

Popularització i turistificació[modifica]

No fou fins a la dècada de 1950 que el nou Barri Gòtic començà a ésser promocionat com a element important del circuit turístic de Barcelona,[15] paper que consolidaria en ben poc de temps. El topònim, divulgat des dels anys vint,[16] es popularitzà en aquest període.

Amb el temps s'hi han desenvolupat llegendes urbanes, sovint relacionades amb elements que hom pren per antics però que en realitat daten del segle XX, com, per exemple, la bústia de marbre de la Casa de l'Ardiaca (Domènech i Montaner, 1902), el pont del carrer del bisbe (Rubió i Bellver, 1928) i el pany d'aqüeducte de la porta romana (Florensa, 1958). Més lamentable és que la vox populi atribueixi sovint els impactes de metralla de la plaça de Sant Felip Neri --provocats pel bombardeig franquista de 1938-- a afusellaments de capellans per part dels rojos.

Oficialització[modifica]

En les diverses divisions administratives de la ciutat, el territori de l'actual Barri Gòtic s'estructurava en diversos barris menors, els quals, a partir de la reestructuració administrativa en districtes i barris de 1933, s'aproximaren força a la percepció popular tradicional: entre 1933 i 1984 hi existien, com a unitats administratives, els barris de Santa Anna (que incloïa la plaça de Catalunya, pròpiament de l'Eixample), Jonqueres, la Catedral, Foment, el Pi, Diputació, Trinitat, Banc i la Mercè.

Amb l'adopció de l'actual divisió en districtes (1984), que comportà la reunificació de Ciutat Vella (abans "Casc Antic", més la Barceloneta), el Barri Gòtic esdevingué unitat administrativa per primera volta.[17] Ho confirmà, encara, la nova divisió en barris (2006).


Vegeu també[modifica]

Notes[modifica]

  1. "Història del barri Gòtic". barcelona.cat. Consulta 3 de setembre 2017.
  2. Segons Florensa, el 1927 només hi havia a la zona sis edificis que hom pogués considerar gòtics.
  3. Per exemple, renovació de places com la del Rei i la de Sant Iu.
  4. Un exemple clàssic de transformació agressiva fou la refosa de la Casa dels Canonges, a partir de 1927.
  5. També s'hi bastiren peces neogòtiques de nou encuny; per exemple, el popular pont del carrer del Bisbe que uneix el Palau de la Generalitat amb la Casa dels Canonges: obra de Joan Rubió i Bellver, fou bastit en 1923-1928 i inaugurat l'abril de 1928.
  6. Per exemple, la Casa Padellàs passà del carrer dels Mercaders a la plaça del Rei el 1931; la casa gremial dels Sabaters, del carrer de la Corríbia a la plaça de Sant Felip Neri el 1950; i la casa gremial dels Calderers, del carrer de la Bòria a la plaça de Lesseps, el 1916, i, finalment, a la plaça de Sant Felip Neri el 1959.
  7. Per exemple, les obres de la plaça del Rei, a partir de 1931, descobriren bona part de la Bàrcino romana, d'ençà 1943 visitable in situ, al subsòl del Museu d'Història de la Ciutat (actual MUHBA).
  8. O sigui, l'espai estès entre la façana principal de la Catedral i la porta romana de la plaça Nova.
  9. Principalment, al carrer de la Corríbia i a les places Nova i de Sant Felip Neri. Només en aquesta darrera hi hagué 153 morts i 108 ferits greus o de consideració, bona part dels quals eren infants.
  10. Carrers de la Corríbia, del Bou de la Plaça Nova i de Sallent.
  11. Carrers de la Palla, dels Arcs, dels Boters, dels Capellans, dels Sagristans i de Ripoll. La plaça Nova desaparegué en la pràctica, si bé ha restat simbòlicament en el nomenclàtor, reduïda però a l'extrem dret de l'emplaçament originari, entre la porta romana i el Palau del Bisbe.
  12. Val a dir que a les alçades de 1934 totes aquestes obres ja havien estat previstes pel consistori republicà, que les hauria realitzades si no hagués esclatat la guerra. En tot cas, d'ençà de llavors l'avinguda de la Catedral forma una frontera visible i remarca l'arrencada de l'antiga Bàrcino, allà on tradicionalment hi havia un contínuum ininterromput de carrers estrets: les torres del carrer del Bisbe estaven completament envoltades per les cases de la plaça Nova; i passant per Corríbia hom topava sobtadament la mole de la Catedral.
  13. Els especialistes remarquen com és de curiós que el franquisme permetés la continuació d'unes obres que, en darrera instància, pretenien enaltir la catalanitat. Ho expliquen perquè el règim, tot i que amb criteris ben diferents, compartia la voluntat de monumentalitzar els medis urbans, i compartia, també, l'interès de la burgesia per l'expansió turística.
  14. Així, per exemple, el 1958, a la torre cilíndrica esquerra de la porta romana, hom identificà l'arcada terminal d'un dels aqüeductes romans, i tot seguit Adolf Florensa en reconstruí el petit tram visible avui.
  15. Per exemple, la primera guia, El Barrio Gótico y su historia, d'Agustí Duran i Sanpere, es publicà el 1950.
  16. Per exemple, ja el 1929 Manuel Vallvé, en la guia de Barcelona, consagrava un capítol al "Barrio Gótico".
  17. Tècnicament, com a "zona estadística gran", equivalent de barri administratiu entre 1984 i 2006.

Bibliografia[modifica]

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: El Gòtic Modifica l'enllaç a Wikidata

Coord.: 41° 22′ 57.00″ N, 2° 10′ 38.58″ E / 41.3825000°N,2.1773833°E / 41.3825000; 2.1773833