Basílica de la Mercè

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula d'edifici
Basílica de la Mercè
Basílica de la Mercè - Barcelona (Catalonia).jpg
Dades bàsiques
Tipus església
Arquitecte Josep Mas i Dordal
Construït 1765
Característiques
Estil Barroc, gòtic
Josep Mas d'Ordal
Ubicació
Municipi Barcelona
Localització Pl. Mercè, 1-2 - c. Ample, 10 - c. Mercè, 5-7

41° 22′ 46″ N, 2° 10′ 47″ E / 41.379462°N,2.179606°E / 41.379462; 2.179606
Bé cultural d'interès local
Identificador IPAC: 40430
Diòcesi arquebisbat de Barcelona
Modifica dades a Wikidata

La Basílica de la Mare de Déu de la Mercè, coneguda simplement com a Basílica de la Mercè, és una església d'estil barroc a la plaça de la Mercè, al Barri Gòtic de Barcelona. Es va construir entre 1765 i 1775, obra de l'arquitecte català Josep Mas i Dordal. Està dedicada a la Mare de Déu de la Mercè com a patrona de Barcelona, i és una de les esglésies més representatives de la ciutat comtal.[1]

Història[modifica]

Orde dels Mercedaris[modifica]

L'orde del mercedaris es va fundar a Barcelona el 1218, gràcies a l'impuls de Pere Nolasc i Ramon de Penyafort i el suport de Jaume I. Inicialment era una confraria que es cuidava de l'Hospital de Santa Eulàlia i al rescat de captius, amb una organització propera a un orde militar. Gràcies a la intervenció del bisbe de Barcelona, Berenguer de Palou, el papa Gregori IX (1227-1241) el va aprovar com orde religiós l'any 1235. [2]

Sembla que el mateix Pere Nolasc va adquirir el 1232 uns terrenys que havien segut anteriorment propietat de Jaume I, situats entre la ciutat vella i el mar. Ramon de Plegamans, que va intervenir en l'operació, va aixecar un hospital en aquell lloc, també dedicat a Santa Eulàlia. Entre el 1249 i 1267 es va aixecar la primera església, dedicada a la Mare de Déu, precursora de l'actual.[2]

Construcció[modifica]

Escultura que corona la cúpula

L'actual església s'aixeca sobre una anterior d'època medieval, construïda entre 1249-1267, que va ser la primera església de l'Orde Mercedari[3] i que va tenir una ampliació en estil gòtic als segles XIV-XV. Formava un conjunt d'església i convent de la mateixa orde, però l'edifici del convent fou objecte de desamortització el 1835, convertint-se primer en escola i, actualment, en seu de la Capitania General de la Quarta Regió Militar.

El temple de la Mercè va tenir una ampliació en estil gòtic als segles XIV-XV, tot quedant configurat un conjunt conformat per l'església i el convent de la mateixa orde. Amb el temps, la popularitat i devoció a la Mare de Déu de la Mercè havia crescut molt, fet que va condicionar l'ampliació del temple. Primer s'ecarregà a l'arquitecte Joan Garrido i Bertran un projecte d'ampliació, però finalment, la comunitat mercedària va acordar enderrocar l'església medieval i bastir-ne una de nova segons un projecte de Josep Mas i Dordal. Les obres es van iniciar al 1765 i l'església es va consagrar de nou al 1765, tot i que les obres durarien fins 1777. Destaca la decoració ornamental de la façana, obra de Carles Grau.[2]

Entre l'any 1808 i 1814, a causa de la Guerra del Francès, l'església i el convent foren saquejats i posteriorment, al 1835 van ser objecte de desamortització. Aquest any l'estat va confiscar el convent i el va destinar a caserna (1844- 1845), convertint-lo en Casino militar durant el 1845 i finalment, des de l'any 1846 fins a l'actualitat és seu de la Capitania General de la Quarta Regió Militar.[2]

Reformes[modifica]

El 1870 es va instal·lar al lateral de l'església que toca al carrer Ample una façana d'estil gòtic flamíger del segle XV traslladada de l'antiga església de Sant Miquel que s'havia enderrocat per ampliar la casa de la ciutat. La porta va ser esculpida pel francès René Ducloux el 1516[4] i conserva la forma gòtica incorporant-hi detalls clàssics.[3]

El 1888 es va construir una gran cúpula sobre el creuer, obra de Joan Martorell i Montells, així com la capella del Santíssim al costat de l'Evangeli i un cambril per al culte de la Mare de Déu. La cúpula es va coronar amb una imatge de la Mare de Déu de la Mercè, obra de Maximí Sala, destruïda el 1936 i substituïda el 1959 per una de més gran dels germans Oslé (Miquel Oslé i Llucià Oslé).[5][3]

Basílica menor[modifica]

Aquesta església fou la segona de Barcelona que assolí el títol de basílica menor, precedida únicament per la Catedral de Barcelona. El títol basilical li fou concedit l'any 1918 pel papa Della Chiesa, Benet XV, en el marc de les festes commemoratives del VII Centenari de l'aparició de la Mare de Déu a Sant Pere Nolasc.[2]

El 1990, amb motiu de la repavimentació del sòl de tota la Basílica, es va procedir a efectuar una intervenció des del Museu d’Història de la Ciutat en la qual es van documentar (aixecament de plànols i fotografia) i netejar les làpides dels vasos sepulcrals que es localitzaven en l’àrea afectada.[6]

El 1997 amb motiu de les noces reials que van tenir lloc a Barcelona es van dibuixar els primers plànols complets de la Basílica, treball realitzat per Joan Bassegoda Nonell, Bibiana Sciortino i Mario Andruet, arquitectes.

Descripció[modifica]

Interior de la basílica

Situació[modifica]

El temple es localitza al Districte de Ciutat Vella de Barcelona, en una illa de cases emmarcada pels carrer Ample (núm. 10), la Plaça de la Mercè (núm.1-2), el carrer de la Mercè (núm.5-7) i el carrer Simó Oller.[2]

L'església està dedicada a la Mare de Déu de la Mercè com a patrona de Barcelona i s'aixeca a sobre d'un temple anterior de fundació medieval que fou enderrocat. L'edifici que veiem actualment és fruit d'un projecte barroc que es caracteritza per la planta de creu llatina amb una gran cúpula al creuer i quatre capelles a cada costat.[2]

A la Plaça de la Mercè s'obre la façana principal del temple on es localitzen les tres entrades a l'interior. Aquest frontis segueix els models compositius contrareformistes, que tenen com a base il Gesù de Roma.[2]

Exterior[modifica]

La façana s'organitza amb dos cossos horitzontals o nivells, perfectament delimitats per un potent entaulament. El cos inferior destaca per la seva composició curvilínia, tot disposant d'un tram frontal -on es localitza l'accés principal al temple- i dos frontis laterals de secció còncava on es disposen les portes secundàries que donen pas al pòrtic.[2]

La gran portalada monumental d'accés al temple se situa al tram central Es tracta d'una obertura de gran alçada amb llinda recta i flanquejada per dues columnes d'ordre corinti que soporten un entaulament, a sobre del qual es disposa un frontó semicircular. Entre l'entaulament i el frontó es localitza una placa de marbre on hi ha una inscripció en llatí que fa referència a la fundació de l'ordre dels mercedaris a Barcelona. Aquest nivell inferior i el conjunt de la porta, es troben emmarcats per dos parelles de pilastres d'ordre jònic amb garlandes que es disposen sobre d'un basament.[2]

A sengles costats del tram central de la façana es desenvolupa un frontis còncau on es localitzen les portes laterals d'accés al pòrtic del temple. Aquestes portes es configuren com una obertura de menor alçada que la central, amb llinda recta i muntants motllurats, tot rematant-se amb un element en cornisa que -a mena de guardapols- es sosté sobre de dues petites mènsules esculpides. Aquesta cornisa constitueix la base per damunt la qual es desenvolupa un element decoratiu em mig relleu, amb formes curvilínies i que disposa al centre d'un motiu floral on hi ha una inscripció; a la de la banda de la Epístola es pot llegit "NON FECIT TALITER OMNI PS.147". Aquests dos trams laterals de la façana disposen només d'un nivell d'alçat i es rematen amb una cornisa que es culmina, a la zona dels extrems, amb uns gerros decoratius amb elements florals.[2]

Al tram central de la façana -a continuació de l'entaulament que remata el cos inferior- es desenvolupa un pis superior que es correspon amb la nau central del temple. Aquest cos disposa d'una gran rosassa ovoide motllurada, emmarcada per una garlanda i rematada a la part inferior i superior per uns elements escultòrics amb volutes. Aquest cos queda flanquejat a sengles costats per dues parelles de pilastres que segueixen l'eix vertical del pis inferior i que sostenen un entaulament on es desenvolupa un gran frontó triangular.[2]

Porta de la façana lateral que dóna al carrer Ample, traslladada de la desapareguda església gòtica de Sant Miquel.

Adossada a la banda de la epístola, es localitza la torre del campanar, la qual es desenvolupa a partir del coronament de la capella més propera a la façana del temple. Es caracteritza aquest campanar per la rotunditat de la seva estructura i composició, amb una base quadrada a sobre de la qual es desenvolupen tres trams més de planta octogonal, el primer dels quals es disposa a mena de basament de transició entre ambdues formes. El pis superior de la torre disposa d'unes obertures on es poden observar les campanes del temple.[2]

Interior[modifica]

L'accés a l'interior del temple es realitza a través de les tres portes ja esmentades, obertes a la Plaça de la Mercè. Destaca de l'interior la gran alçada del conjunt i la profusa decoració existent, a base de materials nobles, motllurats i pintura mural.[2]

Pel que fa a l'interior del temple, La Mercè, és una església de planta de creu llatina amb tres naus -la central de més alçada- amb transsepte i una gran cúpula al creueramb un tambor totalment calat i un cos de finestres circulars. A sengles costats de la nau central s'obren les laterals a través d'un cos d'arcuacions de mig punt separades per pilastres de fust estriat, les quals es desenvolupen a sobre d'un basament i es coronen amb un capitell d'ordre corinti. Aquestes pilastres s'estenen fins l'arrencament de la coberta, tot emmarcant també el pis superior de les naus laterals, el qual s'obre a la nau central amb un seguit d'obertures cobertes per una mena de gelosies amb un discret voladís i una profusa decoració a base de traceries i elements motllurats daurats.[2]

Al costat de les naus laterals es disposen les capelles del temple, quatre a cada costat i amb diferent advocació. Aquestes es complementen amb l'anomenat Cambril de la Mare de Déu, l'accés del qual es localitza a la zona de la capçalera (banda de l'Evangeli). Una escala permet accedir a l'estança on es troba el doble accés al Cambril, on es localitza la imatge gòtica de la Mare de Déu, atribuïda a Pere Moragues i que forma part del retaule del conjunt, visible des de les naus del temple.[2] No obstant, el nen és del segle XV.[3]

Pel que fa a les capelles a la banda de trobem la de Sant Miquel, Sant Pere i Sant Pau; la Capella de la Soledat; la Capella de la Mare de Déu de l'Esperança i la Capella de Sant Pancraç. A la banda de la Epístola s'hi troben de la capçalera al peus: la Capella de Sant Josep, Sant Antoni de Pàdua i Sant Antoni abat; la Capella de la Mare de Dèu del Carme, dels Desemparats i Santa Teresa del Nen Jesús; la Capella de la Mare de Déu de Montserrat, San Ramon, Sant Honorat i Sant Josep Oriol i finalment a tocar la façana, la Capella de Sant Iu.[2]

Al transsepte, s'hi localitzen dos altars de gran rellevància tant per la seva advocació com per la seva estructura; el de la banda de l'Evangeli es troba dedicat a Santa Maria de Cervelló i el de l'Epístola a Sant Pere Nolasc, Sant Bartomeu Apòstol i Santa Teresa.[2]

Dos elements característics del temple responen a actuacions dutes a terme al segle XIX, com són ara la porta lateral gòtica -traslladada al 1870 de l'enderrocada església de Sant Miquel- i la gran cupula sobre el transepte, construïda al 1888 i coronada per una imatge de la Mare de Déu de la Mercè.[2]

Personatges associats a la Mercè[modifica]

El poeta i pintor Pere Serafí hi fou enterrat, però se n'han perdut la tomba i les restes. Manuel Mariano Ribera (Cardona, 1652 - Barcelona, 1736), mercedari i cronista, prengué els hàbits i fou prior en aquest convent. En aquesta capella estudià i cantà en les solemnitats religioses el cantant Antoni Oliveres i Mata, de mitjan segle XIX, que més tard triomfaria com a tenor en la Capilla Real de Madrid. També s'hi féu enterrar Dalmau III de Queralt i Codina, Comte de Santa Coloma, Baró de Queralt i Virrei de Catalunya durant la Guerra dels Segadors

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

  1. «Basílica de la Mercè». Carta Arqueològica de Barcelona. Barcelona: Servei d'Arqueologia de Barcelona Web (CC-BY-SA via OTRS).
  2. 2,00 2,01 2,02 2,03 2,04 2,05 2,06 2,07 2,08 2,09 2,10 2,11 2,12 2,13 2,14 2,15 2,16 2,17 2,18 «Basílica de la Mercè». Inventari del Patrimoni Arquitectònic. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. [Consulta: 2 desembre 2017].
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 Cirici i Pellicer, Alexandre. Barcelona pam a pam. 7a ed.. Barcelona: Teide, 1971. ISBN 84-307-8187-0. 
  4. René Ducloux a l'Enciclopèdia.cat
  5. Art públic a Barcelona al web de l'ajuntament.
  6. «Basílica de la Mercè». Carta Arqueològica de Barcelona. Barcelona: Servei d'Arqueologia de Barcelona Web (CC-BY-SA via OTRS).

Bibliografia[modifica]

  • AA.VV.: Art de Catalunya, Edicions L'isard, Barcelona, 1998, ISBN 84-921314-5-4.
  • AA.VV.: Història de l'art català, Edicions 62, Barcelona, 2005, ISBN 84-297-1997-0.
  • José Camón Aznar, José Luis Morales y Marín y Enrique Valdivieso González: Summa Artis. Arte español del siglo XVIII, Espasa Calpe, Madrid, 1999, ISBN 84-239-5227-4.

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Basílica de la Mercè Modifica l'enllaç a Wikidata