Teatre Apolo (Barcelona)

(S'ha redirigit des de: Teatre Apol·lo (Barcelona))
De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula d'edifici
Teatre Apolo
Façana del Teatre Apolo de Barcelona
Dades bàsiques
Tipus Privat
Inauguració 1901
Ubicació
Municipi Barcelona
Localització Avinguda del Paral·lel, 59
41° 22′ 30″ N, 2° 10′ 14″ E / 41.37506389°N,2.17067222°E / 41.37506389; 2.17067222Coord.: 41° 22′ 30″ N, 2° 10′ 14″ E / 41.37506389°N,2.17067222°E / 41.37506389; 2.17067222
Activitat
Capacitat 997 seients
Lloc web teatreapolo.com
Modifica dades a Wikidata

El Teatre Apolo és un espai teatral situat en el núm. 59 de l'Avinguda del Paral·lel de Barcelona, en el barri de Poble-sec. L'antic Apolo fou bastit el 1901 i, de manera ininterrompuda fins a l'actualitat, ha ofert espectacles de varietats, de música i de teatre.

Història[modifica]

El 1901 hi havia una barraca de fira, que havia estat magatzem, on van començar a fer-s'hi espectacles musicals. Al costat hi havia el Bar La Tranquilidad, punt de trobada de la zona. La barraca va ser enderrocada per una tempesta i va ser reconstruït amb un edifici d'obra. Els empresaris foren els germans Soriano (també empresaris del Pabellón Soriano), Joan Socias i Joan Mestres Calvet. Es va inaugurar el 19 d'octubre de 1904.

S'hi programaven espectacles de sarsuela, revista i music-hall. El 3 de desembre de 1910 s'hi estrenà El trust de los tenorios, sarsuela de Josep Serrano. El 1923 s'hi estrena El dictador, sarsuela de Rafael Millán, i el 1927 Las alondras, sarsuela de Jacinto Guerrero, totes dues amb llibret de Federico Romero i Guillermo Fernández-Shaw, i el 1930, Campanela, del mateix músic, amb llibret de José Ramos Martín.

L'edifici antic de l'Apolo, inaugurat el 1904 (fotografia de cap al 1910).

El teatre de text també hi tenia lloc: el 25 de febrer de 1928 s'hi va estrenar la versió revisada de La dama enamorada de Joan Puig i Ferreter.

El 1946, a l'Apolo va tenir lloc la primera representació teatral en català autoritzada de la postguerra (sense tenir en compte les de teatre d'aficionats): va ser El ferrer de tall de Frederic Soler, a càrrec de la companyia de Jaume Borràs. El 15 de novembre de 1948, Maria Vila hi estrena el drama en tres actes Ocells i llops de Josep Maria de Sagarra.

A mitjans dels anys cinquanta del segle XX se'n va fer càrrec l'empresari Matías Colsada, que era propietari, a més, dels teatres Monumental i La Latina de Madrid. En aquests teatres va fer actuar nous artistes com Lina Morgan, Concha Velasco o Tania Doris. Els anys cinquanta i seixanta van ser-ne els de l'apogeu del teatre, dedicat sobretot a la revista musical: la cançó Las alegres chicas de Colsada va fer-se popular i va esdevenir una mena d'himne de l'empresa. El 1958 s'hi estrena la sarsuela-revista Bésame de Domingo de Laurentiis, amb llibret de Luis Cuenca, Pedro Peña, Matías Yánez.

A la vora del teatre hi havia la Bodega Apolo (popular lloc de trobada de preus barats que presentava actuacions de velles glòries de l'escena) i un petit parc d'atraccions: Atraccions Apolo. El terreny va ser venut i totes les instal·lacions van ser enderrocades el 1991. S'hi van construir un aparcament i un hotel (Tryp Apolo), reservant-ne part del terreny i la planta baixa de l'edifici per a construir-hi un nou teatre, que és el que continua funcionant. Aquest teatre té 997 seients.

Espectacles que s'hi estrenaren[modifica]

Teatre i sarsuela[modifica]

Revistes i varietats[modifica]

  • 1954. Guerra al amor.
  • 1957. Mi mujer no es mi mujer
  • 1959. Irma la dulce.
  • 1960. Llévame contigo.
  • 1961. Se necesita un marido
  • 1964. Mujeres artificiales.
  • 1968. Las atrevidas.
  • 1969. ¡Esta noche...sí!.
  • 1969. Tres mujeres para mi.
  • 1970. Pili se va a la Mili.
  • 1970. Una rubia peligrosa.
  • 1972. Venus de fuego.
  • 1974. Yo soy la tentación.
  • 1979. Seductora.
  • 1980. La dulce viuda.
  • 1984. Deseada.
  • 1993. Taxi, al Apolo.

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Teatre Apolo (Barcelona) Modifica l'enllaç a Wikidata

Bibliografia[modifica]

  • 1998. Miquel Badenas i Rico. El Paral·lel, història d'un mite. Col·lecció Guimet, 26. Pagès, editors. Lleida
  • BROTONS, Ròmul. Parcs d'atraccions de Barcelona des de 1853 fins a l'actualitat. Barcelona: Albertí Editor S.L., 2011, p. 143-148. ISBN 978-84-7246-091-1.