Teatre Apol·lo (Barcelona)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Infotaula d'edifici
Teatre Apol·lo
Façana del Teatre Apol·lo de Barcelona
Dades bàsiques
Tipus Privat
Inauguració 1901
Ubicació
Catalunya
 »»» Barcelona
Avinguda del Paral·lel, 59 41° 22′ 30″ N, 2° 10′ 14″ E / 41.37506389°N,2.17067222°E / 41.37506389; 2.17067222Coord.: 41° 22′ 30″ N, 2° 10′ 14″ E / 41.37506389°N,2.17067222°E / 41.37506389; 2.17067222
Activitat
Capacitat 997 seients
Lloc web teatreapolo.com
Modifica dades a Wikidata

El Teatre Apolo és un espai teatral situat en el núm. 59 de l'Avinguda del Paral·lel de Barcelona, en el barri de Poble-sec. L'antic Apolo fou bastit el 1901 i, de manera ininterrompuda fins a l'actualitat, ha ofert espectacles de varietats, de música i de teatre.

Història[modifica | modifica el codi]

El 1901 hi havia una barraca de fira, que havia estat magatzem, on van començar a fer-s'hi espectacles musicals. Al costat hi havia el Bar La Tranquilidad, punt de trobada de la zona. La barraca va ser enderrocada per una tempesta i va ser reconstruït amb un edifici d'obra. Els empresaris foren els germans Soriano (també empresaris del Pabellón Soriano), Joan Socias i Joan Mestres Calvet. Es va inaugurar el 19 d'octubre de 1904.

S'hi programaven espectacles de sarsuela, revista i music-hall. El 3 de desembre de 1910 s'hi estrenà El trust de los tenorios, sarsuela de Josep Serrano. El 1923 s'hi estrena El dictador, sarsuela de Rafael Millán, i el 1927 Las alondras, sarsuela de Jacinto Guerrero, totes dues amb llibret de Federico Romero i Guillermo Fernández-Shaw, i el 1930, Campanela, del mateix músic, amb llibret de José Ramos Martín.

L'edifici antic de l'Apolo, inaugurat el 1904 (fotografia de cap al 1910).

El teatre de text també hi tenia lloc: el 25 de febrer de 1928 s'hi va estrenar la versió revisada de La dama enamorada de Joan Puig i Ferreter.

El 1946, a l'Apolo va tenir lloc la primera representació teatral en català autoritzada de la postguerra (sense tenir en compte les de teatre d'aficionats): va ser El ferrer de tall de Frederic Soler, a càrrec de la companyia de Jaume Borràs. El 15 de novembre de 1948, Maria Vila hi estrena el drama en tres actes Ocells i llops de Josep Maria de Sagarra.

A mitjans dels anys cinquanta del segle XX se'n va fer càrrec l'empresari Matías Colsada, que era propietari, a més, dels teatres Monumental i La Latina de Madrid. En aquests teatres va fer actuar nous artistes com Lina Morgan, Concha Velasco o Tania Doris. Els anys cinquanta i seixanta van ser-ne els de l'apogeu del teatre, dedicat sobretot a la revista musical: la cançó Las alegres chicas de Colsada va fer-se popular i va esdevenir una mena d'himne de l'empresa. El 1958 s'hi estrena la sarsuela-revista Bésame de Domingo de Laurentiis, amb llibret de Luis Cuenca, Pedro Peña, Matías Yánez.

A la vora del teatre hi havia la Bodega Apolo (popular lloc de trobada de preus barats que presentava actuacions de velles glòries de l'escena) i un petit parc d'atraccions: Atraccions Apolo. El terreny va ser venut i totes les instal·lacions van ser enderrocades el 1991. S'hi van construir un aparcament i un hotel (Tryp Apolo), reservant-ne part del terreny i la planta baixa de l'edifici per a construir-hi un nou teatre, que és el que continua funcionant. Aquest teatre té 997 seients.

Espectacles que s'hi estrenaren[modifica | modifica el codi]

Teatre i sarsuela[modifica | modifica el codi]

Revistes i varietats[modifica | modifica el codi]

  • 1954. Guerra al amor.
  • 1957. Mi mujer no es mi mujer
  • 1959. Irma la dulce.
  • 1960. Llévame contigo.
  • 1961. Se necesita un marido
  • 1964. Mujeres artificiales.
  • 1968. Las atrevidas.
  • 1969. ¡Esta noche...sí!.
  • 1969. Tres mujeres para mi.
  • 1970. Pili se va a la Mili.
  • 1970. Una rubia peligrosa.
  • 1972. Venus de fuego.
  • 1974. Yo soy la tentación.
  • 1979. Seductora.
  • 1980. La dulce viuda.
  • 1984. Deseada.
  • 1993. Taxi, al Apolo.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Teatre Apol·lo (Barcelona) Modifica l'enllaç a Wikidata

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • 1998. Miquel Badenas i Rico. El Paral·lel, història d'un mite. Col·lecció Guimet, 26. Pagès, editors. Lleida
  • BROTONS, Ròmul. Parcs d'atraccions de Barcelona des de 1853 fins a l'actualitat. Barcelona: Albertí Editor S.L., 2011, p. 143-148. ISBN 978-84-7246-091-1.