Palauet Albéniz

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula d'edifici
Palauet Albéniz
Bcn 3530 Palauet Albeniz pp.jpg
Dades bàsiques
Tipus edifici
Arquitecte Juan Moya Idígoras
Començament 1928
Construït 1929
Característiques
Estil Historicisme neoclàssic
Ubicació
Municipi Barcelona
Localització Av. Montanyans, 42-50 - pg. Santa Madrona, 7-17

41° 22′ 02″ N, 2° 09′ 20″ E / 41.367136°N,2.155642°E / 41.367136; 2.155642
Bé inventariat
Identificador IPAC: 42744
Modifica dades a Wikidata

El Palauet Albéniz o Pavelló Reial de Montjuïc és un palau construït el primer quart del segle XX, situat a la muntanya de Montjuïc de Barcelona, prop de l'Estadi. Sol ser la residència del rei d'Espanya en les seves visites oficials a la ciutat i s'utilitza en certes recepcions i actes públics.[1] Després de construcció s'ha anat adaptant a diverses funcions, primer com allotjament de la família reial espanyola durant l'Exposició Universal de Barcelona de 1929 i després, com a allotjament de persones il·lustres. El palau està envoltat pels amplis Jardins de Joan Maragall. L'edifici és una obra inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Descripció[modifica]

El palauet és una petita edificació envoltada pels jardins Joan Maragall, construïda per l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929 i tenia l'objectiu de fer de residència pels reis, però també de representar l'arquitectura reial espanyola, seguint l'estètica de l'arquitectura reial borbònica madrilenya. Tot i així, veu directament de l'arquitectura clàssica francesa del segle XVIII. Juan Moya, arquitecte reial, va inspirar-se directament amb l'arquitectura palauenca del regnat de Felip V, un barroc auster amb façanes sòbries, utilitzant totxo i pedra, i majestuoses com el Palau Reial de La Granja de San Ildefonso, el Monestir de l'Escorial o el Palau de la Zarzuela.[2]

La façana principal, és d'una marcada horitzontalitat de la que en destaquen tres tímids cossos, un al centre i els altres en els extrems, seguint un ordre simètric. Verticalment, la façana es compon d'un fals i simple encoixinat, des de la qual arranquen uns carreus de pedra en els extrems dels tres cossos, creant un joc de colors amb la resta de la façana de totxo. La coberta, feta de pissarra, és a dues aigües i en la qual s'hi obren unes finestres.[2]

Els interiors estan ricament decorats, influènciat per l'estil imperi. Les estances estan decorades de tal manera que recorden als Reales Sitios com el Monestir de l'Escorial i el Palau Reial de La Granja de San ildefonso o bé a Versalles en el Saló dels Miralls. I també s'hi col·locaren altres elements mobles, com el tapissos de la Real Fábrica dissenyats per Goya, que es poden trobar en els diversos palaus reials.[2] La decoració i ornamentació del pavelló va ser feta pels Srs. Benedito i Benlliure. S'hi instal·laren armadures procedents de l'Armeria Reial, tapissos de la Fàbrica de Toledo, i gerros reproduïts prenent com a model els d'altres palaus reials.[3] També hi treballà el pintor Jaume Llongueras.

L'accés al palauet és a través d'una gran escalinata de dos trams separats per una font, una solució molt recorrent en l'arquitectura barroca monàrquica.[2]

Història[modifica]

Va ser construït amb motiu de la mencionada Exposició Universal, que es va celebrar a Barcelona durant l'any 1929. La família reial disposava llavors del Palau Reial de Pedralbes, de recent construcció, però es va decidir que era més idoni que disposés d'una residència dins el recinte firal, per poder reposar durant les visites a l'exposició i per fer-hi grans recepcions. Es va concedir el projecte a l'arquitecte de la casa reial Juan Moya.[1] La inauguració oficial, amb presència del rei Alfons XIII, la reina Victòria Eugènia, les infantes i altres autoritats, es féu el 5 d'octubre de 1929.[3]

Cap al 1934-1935, Joaquim Folch i Torres va proposar de convertir-lo en el Museu de la Música, però aquest projecte no prosperà. Tot i així, arrel d'aquest projecte es va decidir batejar aquest palauet amb el nom del músic Isaac Albéniz i Pascual i es col·locà un bust del músic, obra dels escultors Enric Casanovas i Mateu Fernández de Soto.[2][1]

A la dècada de 1930, a proposta de la Junta de Museus, l’Ajuntament de Barcelona va aprovar la realització i col·locació d'un bust en honor del músic, compositor i pianista català Isaac Albéniz al Pavelló Reial de Montjuïc, i en honor d'ell passà a anomenar-se Pavelló Albéniz. L'encàrrec fou adjudicat als escultors barcelonins Enric Casanovas i Roy i Mateu Fernández de Soto.[4]

Durant el franquisme, el palauet va estar en desús, fins que a principis de la dècada dels seixanta, l'alcalde de Barcelona Josep Maria de Porcioles va decidir rehabilitar-lo i convertir-lo en residència per a visites il·lustres.[2]

Al 1970, l'Ajuntament de Barcelona va fer obres i es van ampliar els jardins gràcies a l'enderroc dels pavellons propers, el Palau de les Missions i el d'Art Modern, feia uns anys enrere. El jardí es va fer d'un estil clàssic i majestuós, agafant com a model els jardins reials o imperials europeus. En aquest jardí es van col·locar escultures d'artistes catalans: Joan Rebull, Ernest Maragall, Frederic Marés, Luisa Granero, Josep Viladormat, entre d'altres. Aquest jardí el van dedicar a Joan Maragall.[2]

Capella de Santa Madrona[modifica]

Capella de Santa Madrona, dins del recinte del Palauet Albéniz

Les relíquies de Santa Madrona, segons la llegenda filla de Barcelona, es quedaren en una capella anomenada de Sant Fruitós i documentada com a ermita de Santa Madrona des del 1403. Aquesta capella encara existeix avui al recinte del Palauet Albéniz, en un punt a mig camí entre el Museu Nacional d'Art de Catalunya i el Museu Etnològic de Barcelona.

El 1117 la custòdia de la capella i d'un petit convent annex va ser encomanada als monjos benedictins de Sant Pau del Camp. El 1563 va ser oferta als caputxins, que se'n feren càrrec el 1578. Entre 1582 i 1618 ocuparen el recinte els servites i l'any següent hi tornaren els caputxins,[5] que hi edificaren una nova església. La Guerra dels Segadors va afectar l'edifici, ocupat militarment fins al 1660, i el 1664 es va consagrar una nova església, ja reconstruïda, que resultà destruïda el 1713, a causa del combat del Convent de Santa Madrona; durant el segle XVIII es construí l'església actual, que es restaurà el 1907. Les relíquies de la santa van ser portades a la catedral arran de l'esmentat combat.

Arran d'una intervenció arqueològica a la zona, segons Josep de la Vega, un mil·liari catalogat per E. Hubner, que situa en el camí antic de València, es va trobar a prop de l'ermita de Santa Madrona. La inscripció deia textualment: D N / FI. VET. EREN / NIONI. PIO / T / N. O. / C.[6]

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 Ajuntament de Barcelona, Jardins de Joan Maragall
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 «Palauet Albéniz». Inventari del Patrimoni Arquitectònic. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. [Consulta: 10 desembre 2017].
  3. 3,0 3,1 La Vanguardia, 6 d'octubre de 1929, Inauguración del Pabellón Real.
  4. gencat.cat, De Montjuïc a la plaça de les Glòries: el trasllat del bust d’Albéniz
  5. Monestirs.cat Convent de Santa Madrona
  6. «Palauet Albéniz». Carta Arqueològica de Barcelona. Barcelona: Servei d'Arqueologia de Barcelona Web (CC-BY-SA via OTRS).

Bibliografia[modifica]

  • ROCA BLANCH, E., 2000. Montjuïc, la muntanya de la ciutat, Institut d'Estudis Catalans, Barcelona.
  • HÜBNER, E., 1892. Corpus Inscriptionum Latinorum (CIL) II, Berlín.
  • CARRERAS CANDI, F., 1903. Lo Montjuich de Barcelona, Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, Barcelona.
  • DE LA VEGA GÓMEZ, J., 1977. "Documents per la carta arqueològica del Pla de Barcelona", Butlletí Mediterrania 10, Barcelona, pp. 9-44.

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Palauet Albéniz Modifica l'enllaç a Wikidata