Cases dels Canonges
 | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Dades | ||||
| Tipus | Edifici  | |||
| Construcció | Segle xix; 1921-29 | |||
| Característiques | ||||
| Estil arquitectònic | Gòtic, historicisme | |||
| Localització geogràfica | ||||
| Entitat territorial administrativa | el Gòtic (Barcelonès) | |||
| Localització | C. Bisbe, 4-8 - c. Pietat, 2-6 - c. Paradís, 7 | |||
| ||||
| Bé cultural d'interès local | ||||
| Id. IPAC | 40316 | |||
| Id. Barcelona | 143 | |||
| Activitat | ||||
| Propietat de | Generalitat de Catalunya | |||
| Ocupant | Departament d'Afers i Relacions Institucionals i Exteriors i Transparència | |||
Les Cases dels Canonges són un conjunt d'edificis de Barcelona, adjacents a la Catedral i al Palau de la Generalitat, als quals s'accedeix pels carrers del Bisbe (núm. 4-8), de la Pietat (núm. 2-6) i del Paradís (núm. 7). Originàriament del segle xiv, han estat molt transformades amb el pas dels anys; l'aspecte que presenten actualment és degut a l'obra de restauració duta a terme durant la dècada de 1920 per Joan Rubió i Bellver, un dels elements que va contribuir a donar caràcter a l'anomenat Barri Gòtic barceloní.
L'edifici del carrer del Bisbe és la residència oficial del President de la Generalitat de Catalunya.
Descripció[modifica]
Ubicat al districte de Ciutat Vella, el conjunt d'edificis conegut com a Cases dels Canonges es localitza a tocar de la Catedral de Barcelona, en l'extrem septentrional de l'illa de cases delimitada pels carrers del Bisbe, de la Pietat, del Paradís i de la Plaça Sant Jaume. Disposa de tres façanes afrontades als tres primers carrers, i fa mitgera amb la parcel·la veïna. L'accés principal es produeix des del carrer del Bisbe, per bé que presenta diversos accessos resultants de les nombroses i radicals transformacions que ha patit el conjunt.[1]
En origen, les Cases dels Canonges eren un grup heterogeni d'habitatges independents amb l'única característica comuna d'haver estat residències canonicals. No es tracta, doncs, de cap unitat arquitectònica històrica, per bé que quan passà a mans de la Diputació l'any 1927 adquirí el caràcter unitari i funcional que, amb constants modificacions, ha arribat a l'actualitat. De planta irregular que adapta el seu traçat a la planta de l'absis de la Catedral, l'estructura en alçat del conjunt comprèn semisoterrani, planta baixa i tres pisos sota coberta de vessants a la banda afrontada al Carrer del Bisbe i Planta baixa i dos pisos sota coberta de vessants a la banda del Carrer de la Pietat. El conjunt distribueix cadascun dels seus àmbits en fins a vuit patis interiors de característiques dissemblants.[1]
Les diverses façanes que conformen el conjunt són resultat d'una agressiva transformació de les darreries dels anys vint del segle xx destinada a dotar el conjunt d'un caràcter medievalitzant. En aquesta operació es procedí a substituir gairebé la totalitat de les obertures i coronaments del grup d'edificis, utilitzant elements arquitectònics extrets d'altres edificis desapareguts i, especialment, elements petris nous imitant formulacions gòtiques. Només s'escapa d'aquesta tendència l'edifici que fa cantonada al carrer del Bisbe i el carrer de la Pietat, on Rubió i Bellver va executar una façana esgrafiada amb elements decoratius de gust barroc.[1]
L'interior dels edificis també fou agressivament transformat, donant lloc a un espai de molt difícil lectura, amb solucions formals d'estil gòtic que no tenen correspondència amb l'estructura de les mateixes edificacions. Poc es conserva de la seva decoració original: segons la documentació del Foment de les Arts Decoratives, en alguna sala es descobrí restes de decoració mural amb escuts nobiliaris i composicions jeroglífiques la conservació i restauració de les quals va ser desestimada.[1]
Història[modifica]
L'origen de les cases dels canonges no està documentat, però hom parla d'una cronologia aproximada del s. XIII o XIV, obeint tant a la tipologia de les restes conservades fins abans de la restauració, com el fet que fos en aquell segle que es dissolgué la comunitat canònica de la Catedral, passant a residir els canonges en cases particulars al voltant de la seu. Els censos realitzats al llarg de l'edat mitjana demostren que en aquella illa de cases hi habitaven els canonges, però no s'ha documentat cap obra ni procés constructiu anterior al segle xvii. De fet, durant l'Edat Moderna aquelles cases començaren a ser habitades, també, per civils i artesans, donant lloc a un conjunt cada cop més heterogeni i bigarrat. A partir de les desamortitzacions del s. XIX la situació confosa de la propietat del conjunt no va ajudar el seu manteniment, per bé que també va impedir que els casalots (alguns encara ocupats pel capítol) quedessin fora del febril circuit immobiliari de la segona meitat del XIX.[1]
L'any 1921 la Mancomunitat de Catalunya intentà adquirir el conjunt sencer, però només obtingué la casa que fa cantonada entre els carrers del Bisbe i de la Pietat.[1] El 1924 el Foment de les Arts Decoratives (FAD) llogà l'edifici cantoner del carrer de la Pietat per ubicar-hi la seva seu, després de la restauració dirigida pels arquitectes Joan Rubió i Bellver, R. Raventós i Jeroni Martorell i Terrats. Aquesta reforma afectà especialment els interiors de la casa.[1]
Aquesta obra de reconstrucció va esborrar l'estructura tipològica de les antigues cases, un fet molt polèmic en el seu moment. L'any 1921 es va refer l'edifici de la cantonada dels carrers del Bisbe i de la Pietat, al qual es va afegir una façana esgrafiada d'aire barroquitzant, amb dames camperoles, gerros i ornaments arquitectònics. De 1923 a 1928 es va bastir el pont neogòtic flamíger del carrer del Bisbe, que uneix aquests edificis amb el Palau de la Generalitat. A partir del 1924 es va ampliar una de les cases de la placeta que fa el carrer de la Pietat darrere la catedral, on hi havia instal·lat el FAD, per tal de millorar-ne les dependències. De tot plegat en va resultar un conjunt heterogeni d'edificis amb aspecte de grans palaus gòtics, amb escales solemnes i patis interiors,[2] però amb afegitons de tipus historicista plateresc i barroc que en desvirtuen l'origen.
L'any 1927 la casa adquirida per la Mancomunitat es convertí en seu de l'Arxiu Reial de Barcelona i, amb la intervenció de Joan Rubió i Bellver, fou dotada dels esgrafiats i els arrimadors de majòlica de la façana actual. Aquell mateix any, durant la dictadura de Primo de Rivera, la Diputació adquirí el conjunt per tal d'ampliar la seva seu (llavors ubicada al Palau de la Generalitat) i dotar-la, així, d'una residència oficial. La nova residència del President de la Diputació estaria connectada al llavors Palau de la Diputació (avui de la Generalitat) per mitjà del cèlebre pont neogòtic flamíger del carrer del bisbe, construït per Rubió i Bellver l'any 1928. Tanmateix, la Diputació encarregà el disseny, la direcció i l'execució del projecte general de restauració del conjunt de les cases dels canonges a Jeroni Martorell. Aquesta intervenció fou, tant en planta com en alçat, molt contundent i poc respectuosa amb els elements preexistents, reinventant el conjunt a través d'un radical procés de medievalització.[1]
Fins a formar part de les dependències presidencials del Palau de la Generalitat, l'edifici va acollir d'altres usos mentre pertanyia a la Diputació, essent un dels més destacats el d'Escola de la dona.[1]
Residència oficial del President de la Generalitat[modifica]
Francesc Macià, primer president de la Generalitat recuperada després de l'abolició de les institucions catalanes arran del Decret de Nova Planta, tria l'edifici del carrer del Bisbe com a residència oficial, on morirà el 25 de desembre de 1933. El seu successor Lluís Companys continua la tradició fins a la seva partença cap a l'exili, al final de la guerra civil, el gener de 1939. Amb la tornada de la democràcia, el fins llavors president de la Generalitat a l'exili, Josep Tarradellas, ocuparà la residència des del 1977 fins a les Eleccions al Parlament de Catalunya de 1980. El successor en el càrrec, Jordi Pujol, primer president electe del nou període democràtic, va decidir refusar d'utilitzar la Casa dels Canonges com a residència privada, igual com han fet els presidents que l'han anat succeint fins ara, amb la qual cosa l'edifici ostenta tan sols funcions de representació.
El març de 2020, a conseqüència de la crisi sanitària de la COVID-19, Quim Torra hi estigué confinat temporalment.
Vegeu també[modifica]
- Afer de les Cases dels Canonges, ocorregut durant la presidència de Lluís Companys.
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 1,8 «Cases dels Canonges». Inventari del Patrimoni Arquitectònic. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. [Consulta: 31 desembre 2015].
- ↑ Guia del Patrimoni Monumental i Artístic de Catalunya, vol. 1. Pòrtic Guies, Barcelona, 2000. ISBN 84-7306-947-1
Enllaços externs[modifica]
 |
Els enllaços externs d'aquest article necessiten una revisió: la Viquipèdia no és un directori d'internet. |
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Cases dels Canonges |
- La Casa dels Canonges del carrer del Bisbe, dins poblesdecatalunya.cat
- Pont del carrer del Bisbe, dins poblesdecatalunya.cat
- La Casa dels Canonges del carrer de la Pietat, dins poblesdecatalunya.cat
- La Casa dels Canonges de la plaça de la Pietat, dins poblesdecatalunya.cat
- La Casa dels Canonges del carrer del Paradís, dins poblesdecatalunya.cat
- «Cases dels Canonges». Cercador Patrimoni Arquitectònic. Ajuntament de Barcelona.
- Guia temàtica Biblioteca ETSAB: Casa dels Canonges – Dependències de la Generalitat
