Centre de Cultura Contemporània de Barcelona

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula d'organitzacióCentre de Cultura Contemporània de Barcelona
Centre de Cultura Contemporània de Barcelona
Barcelona - Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB).jpg
Dades base
Abreviació CCCB
Tipus entitat centre cultural
Història
Fundació 25 febrer 1994
Fundadors Ajuntament de Barcelona i Diputació de Barcelona
Núm. visites 457.394 (2016)
Organització i govern
Seu central Vista-down.png
Direcció/Gerència Vicenç Villatoro i Lamolla
Altres dades
Premi(s)

Web Lloc web oficial
Facebook: CCCB.Barcelona Twitter: cececebe Youtube: UClYUCukgy0GG7SHLkx3-5Sg
Modifica dades a Wikidata

El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (també conegut per les seves sigles CCCB) és un centre cultural situat al barri d'El Raval de Barcelona.[1]

Té com a temàtica principal la ciutat i la cultura urbana i com a objectiu vincular el món acadèmic amb la creació i la ciutadania. Per fer-ho, organitza i produeix exposicions, debats, festivals, concerts, cicles de cinema, cursos, conferències, i fomenta la creació a partir de les noves tecnologies i llenguatges, intentant generar debat, pensament i reflexió al voltant de la ciutat i l'espai públic com també sobre els temes que vertebren l'actualitat. És, també, un espai obert a creadors, entitats, i programadors independents amb els quals s'han anat creant vincles al llarg dels anys. Depèn d'un consorci públic creat conjuntament el 1988 entre l'Ajuntament i la Diputació.[2] El projecte és finançat conjuntament per la Diputació de Barcleona i per l'Ajuntament de la ciutat, amb un percentatge del 75% i 25%, respectivament.[3]

Edifici[modifica]

El CCCB està situat en un indret de llarga història: una església del segle XII que es convertí en el convent de monges de Montalegre al segle XIII i més tard en seminari conciliar dels jesuïtes, al segle XVI. Al segle XVIII s’hi van instal·lar una caserna militar i un correccional. Finalment, l’any 1802 el rei Carles IV hi va autoritzar la creació d’un establiment benèfic, l’hospici de la Casa de Caritat, per a l’acolliment de la població més desafavorida. Amb el temps, la Casa de Caritat es va autofinançar i va obtenir ingressos de fonts molt diverses: organitzant rifes, balls de màscares i corrides de toros, i també fabricant productes de primera necessitat, com ara galetes, agulles, pisa, fideus, cotó, espardenyes, roba, etc. Una de les activitats més rendibles va ser la concessió municipal del servei funerari, el 1838, i especialment la creació d’una de les impremtes més importants de la ciutat. Aquest sistema d’autofinançament es va poder aplicar impartint l’ensenyament d’oficis especialitzats (fusteria, ferreria, impressió, pastisseria, sabateria, etc.) dins la mateixa Casa. L’any 1868, l’establiment passà a dependre de la Diputació Provincial de Barcelona, gràcies a la llei de beneficència pública de 1853; en canvi, durant el breu període de la Generalitat republicana (1932-1936), la Casa de Caritat va dependre exclusivament del govern català; llavors s’hi van aplicar millores significatives, especialment en el tracte als asilats i en la laïcització del personal docent. La Casa de Caritat va deixar de funcionar l’any 1957, quan es va inaugurar la nova seu del barri de la Vall d’Hebron (Llars Mundet). El recinte de l’antiga Casa de Caritat comprenia un entramat d’edificis bastits en èpoques diferents, que havia arribat a allotjar més de dues mil persones.[4]

Als anys 90 els arquitectes Helio Piñón i Albert Viaplana van reformar i adaptar l'edifici per tal que acollís el CCCB. La reforma va merèixer els premis FAD d'Arquitectura i Ciutat de Barcelona d'Arquitectura l'any 1993. El seu projecte pretenia facilitar la circulació dels visitants i va substituir l'ala nord, que tanca l'antic edifici en forma d'U per un cos prismàtic de 30 metres d'alçada que conforma una espectacular façana vidrada que en la seva part més alta s'inclina sobre el pati a manera de gran ràfec. Aquest element ha esdevingut, amb el seu joc de reflexos, un mirall del paisatge i un mirador sobre la ciutat, i al mateix temps funciona com a zona de trànsit (vestíbuls, ascensors, escales). L'edifici actual consta de tres ales, envoltant el Pati de les dones en forma d'U, i té cinc pisos d'alçada. La façana exterior del carrer de Montalegre i les del pati conserven la decoració d'esgrafiats i aplicacions de majòlica realitzades entre els anys 1926-1929. Pel que fa als elements constructius característics de l'obra original, també es preservaren les voltes de maó de pla i els pilars de pedra. Actualment el CCCB ocupa l’estructura original de tres ales disposades en forma d’U al voltant d’un gran pati central, el Pati de les Dones, i l’edifici de l’antic teatre de la Casa de Caritat, situat a l’actual plaça de Joan Coromines. El Centre ocupa una àrea total de 15.000 m² dels quals 4.000 es destinen a sales d'exposicions. Compta a més amb un auditori, llibreria, diverses aules i sales amb aplicacions polivalents.

El Teatre CCCB, inaugurat el 16 de març de 2011, és un espai polivalent per albergar activitats del CCCB. Disposa dues sales: la Sala Teatre, amb capacitat per a 500 persones i la Sala Raval, amb capacitat per a 170.[5] El Teatre CCCB neix de la reforma de l'antic teatre de Casa de Caritat, obra de l'arquitecte Josep Goday i Casals el 1912 i ubicat al número 21 del carrer Valldonzella.

L'Espai està connectat amb la resta del CCCB a través d'un passadís subterrani. L'adequació d'aquest espai, de 3.164m m², comptà amb un pressupost inicial de 8 milions d'euros, aportats tres quarts dels quals per la Diputació de Barcelona i la resta per l'Ajuntament de Barcelona.[5] El projecte de remodelació va ser obra de l'estudi dels arquitectes José Antonio Martínez Lapeña i Elías Torres. L'edifici és considerat com a Béns immobles catalogats d'Interès Local (BCIL) amb una protecció B del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic.

Història[modifica]

El 1989 un Consorci format per la Diputació de Barcelona i l'Ajuntament de Barcelona aprova la creació del CCCB, en el marc d'un projecte de rehabilitació del barri del Raval i dels seus edificis històrics, amb la intenció d'ubicar un complex de cultura contemporània a l'antiga Casa de Caritat.[4]

La direcció del Centre encarregà als arquitectes Helio Piñón i Albert Viaplana, amb la col·laboració d’Eduard Mercader, el projecte de construcció de l’equipament cultural.[6] Les obres van començar el 1991 i el CCCB es va inaugurar oficialment el 25 de febrer de 1994, sota la direcció de Josep Ramoneda, que va estar al capdavant del Centre des que es va crear, el 1989, fins al 2011. Va néixer com una institució multidisciplinària dedicada a l'estudi de les ciutats i a tot el que d'elles es deriva. Des de llavors ha produït desenes d'exposicions i centenars de conferències, xerrades i presentacions de tot tipus.

El març del 2011 el Centre va inaugurar el teatre, culminant així el projecte inicial. La rehabilitació d'aquest espai va costar uns 8 milions d'euros.[7]

El 16 de novembre de 2011 es va comunicar a Josep Ramoneda que el seu contracte com a director del centre no seria renovat el 2012. Els treballadors del centre van demanar un concurs públic per la successió al càrrec,[8] concurs que no es va dur a terme. Ramoneda fou rellevat per Marçal Sintes, proper a l'entorn de la Fundació Catalanista i Demòcrata.[9][10] L'octubre de 2014 s'anuncià que Marçal Sintes seria substituït per Vicenç Villatoro, director del centre des del 15 de novembre del 2014.[11]

Programació[modifica]

El CCCB centra la seva activitat en la investigació creativa i en la producció de coneixement mitjançant una sèrie de projectes centrals de producció pròpia, com les exposicions temàtiques i altres formats presencials i digitals: els debats internacionals, el CCCB Lab, la plataforma de literatura Kosmopolis, la línia d'activitat Beta: projectes que tracten de manera integrada la cultura del segle XXI i les grans transformacions de l'era digital; el projecte de cinema experimental Xcèntric, el Premi Europeu de l'Espai Públic Urbà, el Premi Internacional d'Innovació Cultural, la plataforma Arxiu CCCB i altres propostes i festivals associats.

Treballa en xarxa amb agents i institucions internacionals, vinculat alhora amb artistes, col·lectius de creadors, comissaris i agents culturals independents de l'entorn de Barcelona, i dóna suport a les seves propostes per participar del seu capital creatiu i donar-los visibilitat. També investiga en noves propostes educatives, treballa formats de coneixement i producció en constant revisió crítica, cerca metodologies basades en el col·laboratiu i l'experimental que es materialitzen en convocatòries obertes i en processos de dinamització i mediació.

EL CCCB treballa temes com els reptes de la societat del segle XXI, l’expansió de l’univers literari. La intersecció d’art, ciència, humanitats i tecnologia; l’hegemonia de la galàxia audiovisual; l’aposta per la investigació i la innovació cultural; el desafiament que representen els nous públics i l’emergència de noves comunitats físiques i virtuals. La renovació dels llenguatges i els lèxics, el renaixement del procomú; els reptes de la participació i la cocreació; les tensions entre privacitat i transparència; l’adveniment de nous models socials i polítics; els riscos i les oportunitats de la revolució científica i tecnològica. Aquests són alguns dels processos decisius d’una cultura en profunda transformació que defineixen els eixos temàtics del CCCB en els pròxims anys.

  • Una exposició al CCCB
    Literatura amplificada:La literatura continua sent un dels principals instruments per indagar la condició humana i amplificar la noció de realitat, i ho fa en els seus múltiples gèneres i suports, en els seus experiments i mutacions. La literatura com a llenguatge de la llibertat. La literatura en la seva concepció més oberta. Una pràctica que no intenta modelar el món amb fonaments absoluts, estereotips ideològics o fronteres disciplinàries i que segueix impregnant les arts, les ciències i l’univers digital. La literatura com a recreació de la memòria i laboratori del futur, antídot contra el cinisme i la desesperança; reserva de l’humor que tot ho desmitifica i una passió creadora que ens pot salvar.[12]
  • La ciutat món: La societat oberta, creativa i mestissa del segle XXI està íntimament vinculada a l’evolució democràtica i als seus valors centrals. És una societat que es reflecteix en un ideal humanista en què la cultura, l’educació i la política són les eines fonamentals de creixement i desenvolupament. Una societat que necessita espais per interrogar-se críticament davant de l’avenç dels valors de l’economia i la tecnificació i que, avui, insisteix a repensar el que tenim en comú i el que ens fa humans. Una societat que es reinventa de manera permanent, activada pels debats dels filòsofs, sociòlegs, historiadors i antropòlegs, però també alterada per l’impacte de les noves tecnologies, amb tota la seva velocitat i potència. Una societat que arrela en una realitat cada dia més urbana, en què la ciutat és concebuda com a categoria universal, com un dels grans laboratoris de la vida contemporània. Una ciutat món, física i virtual, que es projecta com a nova àgora d’un pensament crític renovat..[12]
  • Tercera cultura:La cultura del segle XXI no pot evolucionar sense la creació de ponts permanents entre les ciències humanes i les ciències del món. El progressiu adveniment d’una tercera cultura, ja anunciada per C. P. Snow a finals dels anys cinquanta, és un camí complex i apassionant que convé seguir explorant en les seves diferents manifestacions. La intersecció d’art, ciència, humanitats i tecnologia és un dels reptes capitals del nou escenari cultural. El diàleg cada vegada més freqüent entre artistes, científics, dissenyadors i programadors defineix un horitzó de treball d’alta intensitat. No hi ha mapes definitius per a aquests nous territoris. I, tanmateix, és aquí on es formulen algunes de les qüestions crucials per al nostre futur com a espècie, sobre el món que estem creant, la pugna entre tendències acceleracionistes i una cultura de cooperació transversal en els àmbits decisius del coneixement humà..[12]
  • La galàxia audiovisual: L’ecosistema audiovisual (i mediàtic en general) viu profundes transformacions. El trànsit de la radiodifusió a les audiències ubiqües i fragmentades n’és un dels signes més eloqüents, però no l’únic. Noves espècies van poblant el territori obert per les últimes tecnologies de realització i postproducció i, al mateix temps, es recuperen tècniques i suports que semblaven en vies d’extinció, com correspon a una creativitat amb genealogia i memòria. L’ecosistema audiovisual assisteix a una fase expansiva: les narratives transmèdia marquen tendència, però és evident que la diversitat i la multiplicitat del panorama actual impedeix les visions reduccionistes o unívoques. La tradició heterodoxa del cinema i el vídeo experimental continua alimentant els nous creadors, el documental s’expandeix, la televisió es reinventa (en una nova edat d’or de les sèries), ficció i no-ficció dilueixen les seves fronteres, emergeixen cinematografies poc conegudes....[12]
  • Innovació cultural: El CCCB incorpora la investigació i la innovació cultural com a imperatiu categòric del segle XXI. Una època caracteritzada per canvis profunds en les maneres de crear, produir i distribuir el coneixement. Una era de tendències disruptives que obliguen a revisar gèneres i formats, estils de prescripció i programació, estratègies de comunicació i models organitzatius. Ningú està exempt de repensar el seu modus operandi. S’imposa l’aprenentatge continu, la recerca de noves metodologies i noves respostes..[12]

Exposicions i activitats[modifica]

Des del 1994 el CCCB ha programat més d'un centenar d'exposicions temporals. Ha tractat temes com la literatura i l'urbanisme. Algunes han sigut programades i comissariades per personal del centre i d'altres encarregades a experts. També acull exposicions o activitats com el World Press Photo, Festival Loop, Primavera Pro i Cursos de l'Institut d'Humanitats de Barcelona.

Projectes destacats[modifica]

  • El CCCB Lab és un departament del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) creat l'any 2010 i dedicat a la recerca, transformació i innovació en l'àmbit cultural. Té com a objectius investigar i proposar línies de contingut i formats de presentació públics, com una aposta pel coneixement obert, d'acord amb el context social i cultural actual. El seu blog[13] publica articles de reflexió, video-conferències i informes realitzats per especialistes en àrees com la innovació cultural, les relacions entre ciència i cultura, l'educació expandida, els entorns virtuals, el periodisme de dades o el Big Data. Segueix la línia de programació del Centre, que basa la seva activitat en l'experimentació dels processos creatius, adaptatius i productius des de la seva inauguració el 1994.[14][15]
  • XCèntric: Una altra iniciativa del CCCB és l'Arxiu XCèntric, un arxiu digital a l'abast del públic de cinema experimental i documental que recull més de 700 títols afins a la programació Xcèntric, El cinema del CCCB. La llista de produccions disponibles es pot consultar a través del web i veure-les en directe al mateix centre.
  • Kosmopolis: Kosmopolis. La Festa de la Literatura Amplificada és una trobada literària biennal que té CCCB. Es tracta d'unes jornades concebudes com una festa i/o laboratori on la literatura és la protagonista en tots els seus vessants.
  • Premi Europeu de l'Espai Públic Urbà és un certamen biennal que vol reconèixer i fomentar la inversió de les administracions públiques en la creació, conservació i millora de l'espai públic urbà, entenent el seu estat com un clar indicador de la salut cívica i democràtica d'Europa.
  • Premi Internacional d'Innovació Cultural és un certamen biennal organitzat amb l'objectiu d'estimular projectes que explorin possibles escenaris culturals dels pròxims anys. S'activa com un nou espai de creació, producció i difusió de propostes amb la finalitat de desenvolupar solucions imaginatives davant dels reptes culturals del segle XXI.

Arxiu[modifica]

Arxiu del CCCB

EL CCCB disposa d'un arxiu multimèdia sorgit a partir del materials creats per la institució al llarg dels seus anys d'activitat. A l'arxiu es pot consultar una àmplia varietat de materials -documents, publicacions, arxius digitals, audiovisuals...- sobre temes clau de la cultura i la societat contemporànies, en actualització permanent. Al no tractar-se pròpiament d'un museu, el CCCB no disposa d'una col·lecció permanent, si no d'un fons d'arxiu on es conserva la documentació relacionada amb tots els projectes que s'han anat realitzant des de la seva inauguració. Aquest arxiu està a l'abast de tothom des de 2008.[16]

Publicacions[modifica]

El servei de publicacions del CCCB s’encarrega de reunir i editar els continguts generats per l’activitat del Centre. Des de l’any 1994 ha publicat més de 200 títols en diversos idiomes (majoritàriament català, castellà i anglès), que inclouen catàlegs d’exposicions, edicions de les millors conferències celebrades durant l’any (col·leccions Breus i Dixit), reculls de ponències (col·lecció Urbanitats), publicacions audiovisuals i digitals. Les publicacions contribueixen a la memòria escrita i visual del CCCB i constitueixen una font per a tots aquells que estan interessats en temes humanístics, artístics, literaris, urbanístics, sociològics, científics i filosòfics de la cultura contemporània. Se’n pot consultar una selecció a l’Arxiu CCCB.[17]

Directors[modifica]


Referències[modifica]

  1. AADD. Museus i Centres de Patrimoni Cultural a Catalunya. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 2010, p. 20. ISBN 84-393-5437-1. 
  2. El text refós dels Estatuts va ser publicat al BOPB núm. 152 de 26 de juny de 2003
  3. «Estatus del CCCB». CCCB. [Consulta: 11 octubre 2017].
  4. 4,0 4,1 «Què fem | CCCB». [Consulta: 11 octubre 2017].
  5. 5,0 5,1 «El CCCB estrena teatre amb la mirada posada en una nova programació d'arts escèniques». Diari Ara, 15-03-2011. [Consulta: 24 març 2011].
  6. «Estudi arquitectònic del projecte» (en anglès). Mimoa, 2011. [Consulta: 21 desembre 2011].
  7. Marimón, Sílvia «El relleu al capdavant d'un CCCB que va engegar Ramoneda». Ara [Barcelona], 20-12-2011, p.29. ISSN: 2014-010X.
  8. «Trabajadores del CCCB piden que el nuevo director se elija por concurso público "transparente"» (en castellà). La Vanguardia, 24-11-2011. [Consulta: 21 desembre 2011].
  9. Marimon, Sílvia «Marçal Sintes dirigirà el CCCB». Diari Ara [Barcelona], 20-12-2011, p.28-29. ISSN: 2014-010X.
  10. «Centenares de personas arropan a Ramoneda en su despedida del CCCB» (en castellà). La Vanguardia, 20-12-2011. [Consulta: 21 desembre 2011].
  11. Aragay, Ignasi «Vicenç Villatoro serà el nou director del CCCB». Diari Ara, 14-10-2014 [Consulta: 20 octubre 2014].
  12. 12,0 12,1 12,2 12,3 12,4 «Línies de programació | CCCB». [Consulta: 11 octubre 2017].
  13. Blog del CCCBLAB
  14. «La revolunción cultural del procomún». El País, 28-12-2011 [Consulta: 9 octubre 2013].
  15. "Laboratorios en la cocina de la cultura", Elcultural.es 28/01/2011
  16. Redacció «El fons del CCCB, obert al públic». Sàpiens [Barcelona], núm. 68, juny 2008, p. 50. ISSN: 1695-2014.
  17. [1]
  18. «Què fem | CCCB». [Consulta: 28 maig 2017].

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Centre de Cultura Contemporània de Barcelona Modifica l'enllaç a Wikidata