Observatori Fabra
 | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Epònim | Camil Fabra i Fontanills  | |||
| Dades | ||||
| Tipus | Observatori astronòmic i telescopi doble | |||
| Arquitecte | Josep Domènech i Estapà | |||
| Obertura | 7 abril 1904 | |||
| Cronologia | ||||
| 1902 – 1904 | construcció | |||
| Característiques | ||||
| Estil arquitectònic | modernisme | |||
| Altitud | 415 m | |||
| Localització geogràfica | ||||
| Entitat territorial administrativa | Vallvidrera, el Tibidabo i les Planes (Barcelonès) | |||
| ||||
| Bé cultural d'interès nacional | ||||
| Tipus | monument històric | |||
| Data | 4 març 2014 | |||
| Codi BCIN | 4273-MH-EN | |||
| Id. IPAC | 40478 | |||
| Id. Barcelona | 2485 | |||
| Activitat | ||||
| Propietat de | Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona | |||
| Codi MPC | 006 | |||
| Lloc web | observatorifabra.cat | |||
L'Observatori Fabra és un observatori astronòmic de Barcelona, situat sobre un contrafort del Tibidabo encarat cap al sud, a 411 m d'altitud. És obra de l'arquitecte Josep Domènech i Estapà (1902-1904), una de les figures cabdals en el panorama arquitectònic català a cavall entre els segles xix i xx, que va ser també doctor en ciències, catedràtic de geodèsia i de geometria i acadèmic de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (RACAB), propietària de l'observatori. És el quart més antic del món que segueix en funcionament, i des dels primers anys treballa en tres àmbits concrets: la meteorologia, l'astronomia i la sismologia.[1] El 4 de març de 2014 va ser declarat bé cultural d'interès nacional en la categoria de monument històric.[2]
Descripció[modifica]
.jpeg)
Consta d'un cos de planta octogonal en un extrem i una torre de planta rectangular en l'altre que, per un sortint muntat sobre cartel·les, es transforma en cruciforme; entre ambdues parts hi ha un cos allargassat, cobert a dues vessants, que els enllaça. El cos octogonal és coronat per una cúpula giratòria de planxa de ferro que conté el telescopi i que a la part baixa té, a manera de façana, un atri d'accés, amb dues columnes neoegípcies i un frontó atípic, dintre la línia de l'eclecticisme. La torre acaba amb una terrassa i un cos més alt amb una torrella o coronament metàl·lic. L'edifici s'adscriu a una ordenació general eclèctica premodernista, encara que el pòrtic i la cúpula corresponen a una traça clàssica.[1]
L'Observatori ha esdevingut una fita irreemplaçable que forma part del paisatge urbà de la ciutat i al mateix temps són especialment remarcables els seus valors científics, històrics, artístics i culturals en el context de la història científica de Catalunya. La situació d'aquest monument és una fita que configura una imatge de singular interès dins el marc de la serralada de Collserola, i concretament de la muntanya del Tibidabo.[1]
Història[modifica]
El 1894, la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona va finalitzar la nova seu de la Rambla, al capdamunt de la qual s'instal·laren dos observatoris astronòmic dissenyats per Joaquim Lànderer; nogensmenys, aviat es va veure que aquests eren obsolets. El 1895, la RACAB va presentar a la Diputació de Barcelona un projecte elaborat pels doctors Josep Domènech i Estapà i Eduard Fontserè per a construir un observatori al Tibidabo, però no es va poder dur a termre per manca de capital i de terrenys. L'impuls definitiu arribà el 1901, quan el marquès d'Alella, Camil Fabra i Fontanills, deixà com a llegat 250.000 pessetes a la RACAB, que es van destinar, juntament amb una generosa aportació de la Diputació i de l'Ajuntament, a la construcció de l'observatori a l'emplaçament actual.[1]
Les obres començaren el 1902, i a la mort de Camil Fabra, els seus fills Ferran i Romà Fabra i Puig seguiren finançant la construcció. L'Observatori fou inaugurat el 7 d'abril del 1904, amb la presència del rei Alfons XIIIi el president del Govern Antoni Maura, essent el primer director l'astrònom Josep Comas i Solà.[1] Primerament s'anomenà Observatori del Tibidabo, però aviat es canvià el nom pel d'Observatori Fabra.
Inicialment s'organitzà en dues seccions: l'Astronòmica i la Meteorològica i Sísmica. Comas i Solà fou nomenat director de la Secció Astronòmica i també interinament director de la Meteorològica i Sísmica, fins que el 1912 se'n feu càrrec Eduard Fontserè. Fins a la Guerra Civil, l'observatori (que durant la Segona República Espanyola quedà integrat al Servei d'Astronomia de Catalunya, del qual Comas i Solà en fou director) gaudí del període de més rellevància científica, iniciant l'estudi sistemàtic de la sismologia catalana i pirinenca. En l'aspecte meteorològic, començà les observacions diàries l'octubre del 1913, en una sèrie ininterrompuda fins a l'actualitat (fins al 1981 es feia una observació diària a les 8 del matí, el 1982 es passà a 3 i finalment a 4). Pel que fa a l'astronomia, s'hi realitzaren importants observacions, entre les quals cal destacar els estudis de Mart, el descobriment d'11 planetes menors i d'un cometa (el 32P/Comas Solá) i l'estudi d'estrelles dobles i variables.
Després de la mort de Comas i Solà el 1937, la direcció de l'observatori passà a Isidre Pòlit i posteriorment a Joaquim Febrer i Carbó. A partir dels anys 1940, l'activitat científica es veié reduïda, en part per la manca de pressupost i de condicions adients i en part per l'evolució de l'observació astronòmica, que deixà obsolets els instruments per a la recerca de primer nivell. Actualment centra la seva activitat de recerca astronòmica en l'observació d'estels dobles i en la participació en programes internacionals centrats en l'estudi i seguiment d'asteroides i cometes (coordinats pel Minor Planet Center i per l'Observatori de Pulkovo). A més, en els darrers anys ha recuperat el paper de centre divulgador de l'astronomia, amb visites i xerrades, aprofitant el doble vessant de centre astronòmic en actiu i museu d'història de l'astronomia.
El seu actual director és Jordi Núñez de Murga, catedràtic del Departament d'Astronomia i Meteorologia de la Universitat de Barcelona i acadèmic numerari de la RACAB.[3]
Instrumentació[modifica]
Instruments astronòmics:
- Telescopi refractor Mailhat de 38 cm de diàmetre (1904). És un instrument doble: disposa d'un objectiu visual de 6,5 metres de distància focal i d'un objectiu fotogràfic de 3,8 metres de distància focal amb un portaplaques de 18 x 24 cm. Encara és operatiu.
- Cercle meridià Mailhat de 200 mm de diàmetre.
- Càmera Baker-Nunn. És un telescopi Schmidt de 50 cm de diàmetre, dissenyat per a l'observació fotogràfica de camp ample. Forma part d'un projecte en col·laboració amb el Real Instituto y Observatorio de l'Armada de San Fernando, Cadis, per adaptar la càmera per a ús amb CCD i instal·lar-la en un punt d'observació a l'Observatori Astronòmic del Montsec.
Instruments sísmics:
- Microsismògraf Vicentini (1906). Segueix en funcionament.
- Microsismògraf Mainka (1914). Segueix en funcionament.
- Sismoscopi Agamennone, per al registre de components horitzontal i vertical (1906). Es va desmantellar el 1909.
- Sismometrògrafs Agamennone i Cancani (1906), per registrar la component horitzontal. Es van desmantellar el 1910, però l'Agamennone s'ha restaurat recentment.
- 3 sismògrafs electromagnètics Hiller-Stuttgart (1966).
Vegeu també[modifica]
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 «Observatori Fabra». Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General del Patrimoni Cultural.
- ↑ «El Govern declara bé cultural d'interès nacional diferents conjunts arquitectònics». Comunicació del Govern. Generalitat de Catalunya, 04-03-2014.
- ↑ «El catedràtic Jorge Núñez de Murga dona nom a lʼúltim asteroide descobert a l'Observatori Fabra». Universitat de Barcelona, 30-06-2017.
Enllaços externs[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Observatori Fabra |
- Observatori Fabra - Lloc web oficial
- «Observatori Fabra». Pobles de Catalunya. Guia del Patrimoni Històric i Artístic dels municipis catalans. Fundació per a la Difusió del Patrimoni Monumental Català.
- «Informació sobre l'asteroide (99193) Obsfabra».
