Antoni Maura i Montaner

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaAntoni Maura i Montaner
Antonio Maura, de Kaulak (cropped) b.jpg
Nom original Antonio Maura Montaner
 President del Consell de Ministres d'Espanya
Escudo de España 1874-1931.svg
5 de desembre de 1903 – 16 de desembre de 1904

25 de gener de 1907 – 21 d'octubre de 1909

22 de març de 1918 – 9 de novembre de 1918

15 d'abril de 1919 – 20 de juliol de 1919

14 d'agost de 1921 – 8 de març de 1922
 Ministre d'Ultramar
Escudo de España 1874-1931.svg
11 de desembre de 1892 – 12 de març de 1894
President Práxedes Mateo Sagasta
 Ministre de Gràcia i Justícia
Escudo de España 1874-1931.svg
4 de novembre de 1894 – 23 de març de 1895
President Práxedes Mateo Sagasta
 Ministre de Governació
Escudo de España 1874-1931.svg
6 de desembre de 1902 – 20 de juliol de 1903
President Francisco Silvela y de Le Villeuze
 Diputat al Congrés dels Diputats
Escudo de España 1874-1931.svg
1 de setembre de 1881 – 15 de setembre de 1923
Circumscripció Palma
Dades biogràfiques
Naixement 2 de maig de 1853
Palma
Mort 13 de desembre de 1925 (72 anys)
Torrelodones
Sepultura Cementiri de San Isidro
40° 24′ 04″ N, 3° 43′ 41″ O / 40.401055555556°N,3.7279944444444°O / 40.401055555556; -3.7279944444444
Nacionalitat Espanyola
Alma mater Universitat Complutense de Madrid
Activitat professional
Ocupació Advocat, Pintor
Altres dades
Partit polític Partit Conservador
Cònjuge Constancia Gamazo
Fills
Pares Bartomeu Maura i GelabertMargalida Muntaner Llampayes
Germans
Parents
Premis i reconeixements
Signatura
Modifica dades a Wikidata

Antoni Maura i Montaner (Palma, Mallorca, 2 de maig de 1853 - Torrelodones, Madrid, 13 de desembre de 1925) va ser un advocat i polític mallorquí. Protagonista d'una destacada i controvertida carrera política, president del Consell de Ministres cinc vegades durant el regnat d'Alfons XIII; entre 1903 i 1904, entre 1907 i 1909 —el govern llarg d'Antoni Maura—, el 1918, el 1919 i entre 1921 i 1922. Maura, que fins al 1902 —any d'ingrés al Partit Conservador— va pertànyer a la facció del seu cunyat Germán Gamazo, del Partit Liberal, fou també ministre d'Ultramar entre el 1892 i el 1894, ministre de Gràcia i Justícia entre el 1894 i el 1895 i ministre de Governació entre el 1902 i el 1903. Identificat amb el regeneracionisme i la necessitat d'efectuar una reforma del sistema polític de la Restauració, les seves primeres intervencions públiques van tenir com a marc la dissidència liberal i la crítica de la política conservadora.

Va propugnar en els seus dos primers governs una «revolució des de dalt» que tractaria de regenerar les institucions i combatre l'oligarquia i el caciquisme. El seu «govern llarg» (1907-1909) va ser fèrtil en la formulació de noves lleis i mesures. Tanmateix va caure en descrèdit després de la Setmana Tràgica de 1909, quan el rei el va destituir. El 1913 va abandonar el lideratge del Partit Conservador, amb el que es va trencar la unitat del partit. Tornaria a la presidència del consell de ministres els anys previs a la dictadura de Primo de Rivera com a cap de tres efímers governs de concentració.

Va ser membre de la Reial Acadèmia Espanyola des del 1903 i va dirigir la institució des del 1913 fins a la seva defunció.

Biografia[modifica]

Primers anys[modifica]

Antoni Maura als 20 anys.

Va néixer el 2 de maig de 1853 a Palma,[1][2] va estudiar el Batxillerat en l'institut d'ensenyament mitjà de Palma.[nota 1]Es va traslladar a Madrid a estudiar Dret en plena efervescència revolucionària de La Gloriosa l'any 1868.[4][5][6] Encara que Maura estava interessat inicialment en una carrera de Ciències, després de disposar-se un nou pla d'estudis que permetia acabar la carrera de Lleis en tres anys en la Universitat Central, es va matricular en Dret.[7]

Maura va ser objecte de burla per part dels estudiants universitaris que es burlaven de la seva dicció en castellà amb accent mallorquí;[4][8] no obstant això, es va fer amic de dos joves, Honorio i Trifinio,[9] germans petits de l'advocat Germán Gamazo, home de lleis que arribaria a ser diputat i ministre i que tutelaria l'entrada de Maura en política. Quan Antoni es va llicenciar el 1871 va entrar a treballar al bufet de Gamazo.[10] Maura, que havia desenvolupat una notable relació amb la família Gamazo després que els germans Trifinio i Honorio el presentessin a la llar familiar,[11] es va casar amb una germana de l'advocat, Constancia Gamazo, en 1878,[12][11] matrimoni que facilitaria la seva entrada al sistema polític de la Restauració.[13]

Polític del Partit Liberal (1881-1902)[modifica]

El 1881, a l'edat de 26 anys, Antoni Maura es va convertir en diputat en Corts per Palma dins de les files del Partit Liberal Fusionista.[14][15] El seu cunyat, Germán Gamazo, l'havia introduït en els afers de la política i a partir d'aquest moment Maura va passar a engrossir les llistes liberals.

Gamazo i Sagasta; Germán Gamazo fou qui va introduir Maura en el Partit Liberal, liderat per Sagasta.

Designat Ministre d'Ultramar al govern liberal de Sagasta entre l'11 de desembre de 1892 i el 12 de març de 1894,[16] va pretendre desenvolupar un projecte d'autonomia per a Cuba i Puerto Rico com a mitjà per a neutralitzar pacíficament el moviment independentista, reforçant el poder d'una diputació única i dels alcaldes, però l'oposició dels conservadors i d'un ample sector dels propis liberals (inclòs el mateix Sagasta)[17][18] va fer fracassar el projecte i va forçar la seva dimissió[18][19] i el seu allunyament temporal del primer pla de la vida política, fins que el 1895 es va fer càrrec del Ministeri de Gràcia i Justícia al govern de Sagasta. Va ocupar el càrrec entre el 4 del novembre de 1894 i el 23 de març de 1895; com a titular de Gracia i Justícia va defensar la seva proposta de reforma descentralitzadora com el mètode per evitar la independència de l'illa de Cuba.[20]

Ja en l'oposició, durant l'últim Govern conservador de Cánovas del Castilloassassinat el 1897—, Maura va avançar en el seu procés de decepció amb el Partit Liberal, al que va veure incapaç d'afrontar les mesures dràstiques de canvi necessàries.[21] La crisi del 98 va allunyar encara més Gamazo i Maura del partit dirigit per Sagasta;[22] la tardor de 1898 el sector gamacista, amb 87 escons,[23] es va escindir del grup liberal,[24] buscant destruir la majoria amb la que comptava el partit de Sagasta i provocar una crisi parlamentària.[23]

Entrada al Partit Conservador (1902-1903)[modifica]

¿Quién hereda? Caricatura de Maura junt a Raimundo Fernández Villaverde i Eduardo Dato e Iradier per Xaudaró, publicada en 1905 a Gedeón.

La crisi de 1898 va representar un punt d'inflexió en la seva trajectòria personal i política, i el germen d'una de les claus del seu ideari: la necessitat d'enfortir la presència del poble en la vida política.

L'eradicació del caciquisme i dels abusos de l'oligarquia van figurar com a objectius prioritaris del seu projecte de dignificació de la política espanyola. Les seves propostes regeneracionistes es van apropar en gran manera al programa dissident del nou conservadorisme de Francisco Silvela. En centrar el seu interès en el funcionament polític de la monarquia, amb els límits presents en les bases legals del règim establert, el seu projecte va resultar compatible amb l'alternativa de sanejament polític proposada pels conservadors.

Després de la mort de Germán Gamazo el 1901, Maura va assumir la direcció del seu grup liberal dissident,[25] Aleshores el dirigent conserador era Silvela que s'havia fet amb el grup després de l'assassinat de Cánovas i que havia liderat en 1899 un govern de Regeneració Nacional. En 1902 els antics liberals gamacistas liderats per Maura es van fusionar amb les files conservadores de Silvela;[26] el mateix Maura va entrar a militar en el Partit Conservador en 1902.[27] Maura es va fer càrrec de la cartera de Governació entre el 6 de desembre de 1902 i el 20 de juliol de 1903[28] en un Govern Silvela. Durant el seu mandat, va dur a terme un programa de reformes del cos policial;[29] va procedir a crear també l'Institut de Reformes Socials a partir de la comissió homònima per reial decret de 23 d'abril de 1903[30] i la llei de Bases de Reforma de l'Administració Local.

La postura presa de Maura com a responsable de les eleccions de no procedir a intervenir les urnes en els comicis en 1903, posant en pràctica el seu projecte de sanejament de la política espanyola i de mobilització política del país, va donar lloc a un dels processos electorals més nets de la Restauració.[31] Amb l'excepció de les principals ciutats, on van triomfar candidatures republicanes, no va aconseguir impedir la manipulació dels resultats electorals en la resta d'Espanya. A l'octubre de 1903 va succeir Francisco Silvela al capdavant del Partit Conservador quan aquest va deixar el càrrec;[32] al novembre de 1903 va ingressar com a acadèmic de la Reial Acadèmia Espanyola i el 5 de desembre es va convertir en nou president del Consell de Ministres en substitució del també conservador Raimundo Fernández Villaverde.[32]

Primer govern (1903-1904)[modifica]

El govern d'Antoni Maura durà poc més d'un any, fins al 16 de desembre de 1904.[33]

El esquilador, il·lustració de Joaquim Xaudaró i Echau on representa Antoni Maura i l'oposició, encarnada en Canalejas, Salmerón, el Marquès de la Vega de Armijo i Moret, publicada en juliol de 1904 a Gedeón.

La visita a Barcelona d'Alfons XIII en 1904, propiciada per Maura, va obrir les línies de col·laboració del govern reformista conservador amb el sector més conservador de la Lliga Regionalista agrupat al voltant de Francesc Cambó.[34][35] El 12 d'abril Maura va ser víctima a Barcelona d'un intent d'atemptat perpetrat per l'anarquista Joaquim Miquel Artal,[36][37][12] qui va cridar als presents «ja ho veus, Germinal» després d'executar l'acte;[36] Maura va sortir del tràngol amb una ferida lleu per apunyalament.[37]

Quant a política internacional, els acords sobre el Marroc aconseguits amb França i el Regne Unit en 1904 van aconseguir que aquests dos últims països i Espanya es comprometessin al manteniment del statu quo a l'Estret.[38] A l'hora d'enfocar les negociacions hispano-franceses sobre el Marroc, Maura va apostar per una línia continuista amb la duta a terme per Silvela i Sagasta.[39] També en 1904 va haver de bregar amb la «qüestió Nozaleda», quan Bernardino Nozaleda —antic arquebisbe de Manila qüestionat pel seu paper durant la pèrdua de les Filipines— va ser proposat com a arquebisbe de València pel seu govern; això li va costar a Maura crítiques de l'oposició.[40] El religiós va renunciar.[41] Finalment el govern Maura va negociar aquest any els termes per a la revisió del concordat amb la Santa Seu, objectiu pel qual ja des de 1901 s'havien produït negociacions.[42]

El primer gabinet de Maura va caure al desembre com a conseqüència de la negativa d'Alfons XIII a signar el nomenament del general Loño com a cap de l'Estat Major Central de l'Exèrcit, ja que el rei preferia al general Polavieja per complaure a la seva mare Maria Cristina.[43][44] El govern es va negar a aquesta possibilitat,[45] Maura va dimitir[46] i va ser substituït pel general Azcárraga.[44]

Segon govern (1907-1909)[modifica]

Activitat legislativa

Després d'una etapa en l'oposició, el 25 de gener de 1907 va formar nou un gabinet. Va tenir entre els seus objectius la descentralització administrativa.[47] A aquest govern se'l va acabar coneixent com el Govern Llarg i,[48] si bé va durar només poc més de dos anys, va ser molt fecund en programes legislatius. Maura va crear l'Institut Nacional de Previsió per llei de febrer de 1908, institució encarregada de la seguretat social.[49] També es deu al govern de Maura la Llei de protecció a les indústries de 1907.[50] Va tornar al Congrés amb el seu projecte de reforma de la Llei d'Administració Local.[51] Cuenca Toribio també esmenta els assoliments legislatius del govern Maura en organització naval, tràfic de blanques, llei electoral, policia i corregudes de toros.[52] En 1908 va enviar al parlament un nou projecte de Llei Antiterrorista fortament criticat des de l'esquerra, que el considerava contrari als drets fonamentals de la Constitució de 1876;[53] la llei, que no es va arribar a aprovar, hauria permès al poder executiu tancar periòdics i expatriar nacionals que es considerés que propaguessin un pensament anarquista.[54][55] No obstant això, malgrat aquestes mesures, no es va aconseguir completar el projecte de regeneració de Maura.[56]

Setmana tràgica
Els fets de la Setmana Tràgica van comportar la pèrdua de confiança d'Alfons XIII en Maura.
Article principal: Setmana Tràgica

Maura, que al març de 1909 havia estat objecte d'una campanya en contra promoguda per Joan Sol i Ortega —l'anomenada «campanya de la moralitat»—,[57] va haver de tractar aquest any amb la persistència del conflicte bèl·lic al nord del Marroc —la guerra de Melilla— després del Desastre del Barranc del Llop (juliol de 1909). La decisió —qualificada com a «maldestra» per Sebastian Balfour[58] de Maura d'obligar a incorporar-se a files dels reservistes va ser l'origen dels disturbis que van esclatar a Barcelona durant la Setmana Tràgica;[59] el govern Maura va dur a terme una cruel[60] repressió amb la finalitat de controlar la insurrecció. Aquests esdeveniments van portar com a conseqüència la pèrdua de confiança del monarca[61] i l'extensió des de Barcelona a la resta d'Espanya del crit de protesta «Maura no!».[62][63] Maura li va presentar al rei la dimissió, esperant que el monarca la rebutgés.[64] No obstant això, el rei no va ratificar la seva confiança en el polític mallorquí i va acceptar la seva dimissió,[65] encomanant la formació d'un nou govern al liberal Segismundo Moret.[64]

Allunyament temporal de la política[modifica]

«Hem arribat a considerar que abans que la seva senyoria pugi al poder, hem d'arribar a l'atemptat personal.»

—Advertiment de Pablo Iglesias a Maura en 1910.[66]

Maura va passar a l'oposició i el fracàs del seu projecte regeneracionista conservador va donar pas a un nou intent regeneracionista conduït aquesta vegada des del Partit Liberal, el de José Canalejas y Méndez.[67] En sessió parlamentària de 9 de juliol de 1910 —quan es tractava l'assumpte de l'execució a l'octubre de 1909 del pedagog anarquista Francesc Ferrer Guàrdia després dels esdeveniments de la Setmana Tràgica de juliol— Maura va ser objectiu d'un discurs del líder socialista Pablo Iglesias, en el qual esmentava la disposició dels seus amics a l'«atemptat personal» per evitar que Maura tornés al poder.[68]

Retrat de Maura, per Kaulak, superposat a la notícia de la seva renúncia com a líder del Partit Conservador

En 1910 va ser víctima per segona vegada d'un intent d'atemptat: el 22 de juliol Manuel Posa Roca, membre de les joventuts del Partit Radical, el va ferir lleument amb arma de foc en Barcelona.[69]

L'1 gener de 1913, amb la formació d'un nou gabinet liberal de Romanones,[70] va presentar la seva renúncia al seu escó de diputat[12] i també a la prefectura del Partit Conservador, encara que, després de peticions de persones properes, no va trigar a tornar;[70] cessaria definitivament l'octubre d'aquest any.[71]

José Sánchez Guerra y Martínez, que havia estat gran amic de Maura, va trencar la seva relació amb ell en 1913, en negar-se Maura a respectar el torn de partits i assumir el govern.[72] La crisi de 1913 en el Partit Conservador va deixar desfeta a la formació en diverses faccions.[73] A partir d'aquest període, Maura va tendir a desqualificar als partits polítics com a elements que impedirien la regeneració;[74] arribant a titllar l'esquerra de «taifa revolucionària» i als liberals de «munt polític».[75]

També en 1913 va ser triat director de la RAE, càrrec pel qual seria reelegit i ostentaria fins a la seva mort. Durant la Primera Guerra Mundial, en 1916, va manifestar el suport a una posició de neutralitat d'Espanya en el conflicte i va adoptar una postura neutral marcadament antialiadòfila.[76][77]

Gabinets de concentració (1918-1922)[modifica]

Encara se'l va reclamar per als governs de concentració nacional en 1918 i 1919 i per al posterior al desastre d'Annual (1921):

Entre el 22 de març i el 9 de novembre de 1918[78][79] va ser l'encarregat de liderar un gabinet de govern de concentració amb conservadors, liberals i regionalistes[80] que va integrar importants figures polítiques com Manuel García Prieto, Francesc Cambó, Eduardo Dato o el comte de Romanones —el «Ministeri dels Primats»—,[81][82] però del que, malgrat generar una «simpatia general»,[83] el mateix Maura no es va mostrar convençut.[81]

Entre el 15 d'abril de 1919 i el 20 de juliol de 1919[84][79] Maura va exercir de nou com a president d'un gabinet conservador de concentració, una aliança de mauristes i ciervistes; durant aquest període les mesures preses pel govern van contribuir a la deterioració del prestigi dels mauristes,[85] obrint el camí a l'ulterior fraccionament del moviment en faccions.[86]

Després de l'assassinat de Dato al març de 1921, va rebutjar un oferiment d'Alfons XIII de liderar un nou gabinet, exigint Maura que fos de concentració.[87] Tanmateix, aquest mateix any, en el context de crisi del sistema monàrquic i del desastre d'Annual,[88][89] Maura va acceptar ocupar el càrrec de president del Consell de Ministres per cinquena i última vegada entre el 15 d'agost de 1921 i el 8 de març de 1922[79]

el gabinet, que va comptar amb Cambó com a ministre d'Hisenda, es va caracteritzar per constituir un intent de reformisme conservador que va tractar de detenir la descomposició del sistema monàrquic.[90][89]

Dictadura de Primo de Rivera[modifica]

Vegeu també: Cop d'estat de Primo de Rivera i Dictadura de Primo de Rivera

Encara que es va mostrar a l'agost de 1923 a favor de la possibilitat d'un «cop de força»[91] —en 1923 Maura va ser consultat pel rei i es va mostrar en contra d'una solució absolutista, però possibilista referent a un període transitori de dictadura militar—[92] va aconsellar que no el liderés Alfons XIII.[91]

«Aquest home és boig. Això és la fi de la Monarquia; vindrà una República; després el caos; i després, és clar, els militars.»

—Declaracions que Maura hauria fet al seu fill Miguel sobre Primo de Rivera en 1923.[93][94]

D'acord al testimoniatge de Cambó, Maura «va veure amb simpatia l'arribada de la dictadura», encara que va canviar d'opinió després de reunir-se per primera vegada amb el dictador.[95] Segons Shlomo Ben-Ami, malgrat que la major part dels membres del moviment maurista va donar suport en un principi la dictadura de Primo de Rivera, Antoni Maura els va acabar demanant que s'allunyessin dels càrrecs de responsabilitat en el règim en haver-se cerciorat que aquest no constituïa la seva «revolució des de dalt».[96]

Defunció[modifica]

Tenia 72 anys[97] quan va morir d'un infart el 13 de desembre de 1925 a Torrelodones;[98][80] la seva defunció es va produir en les escales del Palau del Canto del Pico durant una visita al comte de Las Almenas.[99]

Pensament[modifica]

El milagro del santo, de Joaquín Xaudaró (cropped).jpg
El milagro del santo per Joaquim Xaudaró i Echau (Gedeón; 1904).
El nuevo Josué, de Xaudaró (cropped).jpg
El nuevo Josué, de Xaudaró (Gedeón; 1904).
Caricatures de Maura a Gedeón

Maura, que tenia «profundes conviccions jurídiques i religioses» [100] —era un catòlic convençut—,[101] no va ser no obstant això clerical.[102] És qualificat per Raymond Carr com socialconservador;[103] para Pedro Carlos González Cuevas sempre va ser un liberal, encara que amb alguns trets conservadors i, «fins i tot», tradicionalistes.[104] Ha estat emmarcat dins de l'anomenat regeneracionisme conservador.[105]

D'acord amb Juan Avilés Farré el punt de partida dels plantejaments polítics de Maura va ser la necessitat de dur a terme la transformació dels partits polítics, deixant enrere el caràcter oligàrquic que van presentar durant els torns de Cánovas del Castillo i Sagasta.[106] El seu pla de «revolució des de dalt» plantejava dur a terme una sèrie de reformes del sistema polític, «dignificant lleis i institucions», que eradicarien el sistema caciquil,[107] l'anomenat «liqüi del caciquisme».[108][109] Va atacar un suposat caràcter insurreccional de l'esquerra republicana i obrera i va buscar l'agregació de la dreta tradicionalista catòlica al bloc de la dreta liberalconservadora.[110] Segons Javier Moreno Luzón, Maura combinava un profund nacionalisme espanyol amb plantejaments regionalistes.[111] Per a María José González Hernández, el «taló d'Aquil·les» de Maura va ser l'absència d'una anàlisi de la qüestió social que acompanyés als seus projectes de reforma administrativa i institucional.[25] Fernández Almagro va observar a partir de 1909 en Maura una transició a un llenguatge reaccionari.[112]

El maurisme[modifica]

Les seves idees van originar en 1913 un cisma en el partit conservador, donant-se lloc a continuació a la formació d'un moviment, el «maurisme»,[113][114][86] o els «joves mauristes», inspirat també parcialment per l'historiador Gabriel Maura[115] (fill d'Antoni Maura), i que rebria influències de les idees de Charles Maurras —amb qui Maura es cartejava— i Action Française.[116] Maura mai arribaria a prestar el seu suport al vessant més extremista del moviment creat al voltant de la seva figura.[117] Els estrats socials predominants entre els mauristes, la primera Assemblea Nacional del qual es va celebrar al gener de 1914, van ser joves de l'aristocràcia i les classes mitjanes acomodades.[118] De la branca ortodoxa del maurismo[119] s'acabarien escindint al seu torn dues faccions «antagòniques»,[120] d'una banda l'encapçalada per Ángel Ossorio y Gallardo, que apostaria pel catolicisme social i la democràcia cristiana, i per l'altre la liderada per Antonio Goicoechea Cosculluela, d'índole antiliberal i autoritària.[113][120][121] Alguns d'aquests últims mauristes, com José Calvo Sotelo i el mateix Goicoechea van passar a recolzar Primo de Rivera i finalment participarien en Renovación Española durant la Segona República.[122] José Luis Rodríguez Jiménez apunta que el maurisme va acabar afegint al seu missatge la retòrica de no ser de dretes ni d'esquerres, que identifica com un tret d'una deriva del conservadorisme liberal a l'autoritari.[123]

Família[modifica]

Entre els seus germans hi havia Margarita Maura Montaner i Gabriel Maura Montaner.[124] Antonio Maura va tenir deu fills del seu matrimoni amb Constancia Gamazo;[125] Gabriel va ser un polític i historiador, Miguel un polític, ministre durant la Segona República i Honorio un dramaturg.

Nota[modifica]

  1. Antic col·legi jesuïta de Montsió.[3]

Referències[modifica]

  1. Acedo Castilla, 2002, p. 49.
  2. Cuenca Toribio; Miranda García, 1992, p. 91.
  3. Conca Toribio, 2012, p. 42.
  4. 4,0 4,1 Acedo Castilla, 2002, p. 50.
  5. Rueda Laffond, 1991, p. 125.
  6. Tusell, 1995, p. 115.
  7. Cuenca Toribio, 2012, p. 42.
  8. Martínez Roda, 1999, p. 80.
  9. Acedo Castella, 2002, p. 50.
  10. Cuenca Toribio, 2012, p. 43.
  11. 11,0 11,1 Calzada del Amo, 2011, p. 80.
  12. 12,0 12,1 12,2 Delaunay, 1979, p. 630.
  13. Tuñón de Lara, 1967, p. 27.
  14. Guimerá Peraza, 1974, p. 97.
  15. Acedo Castilla, 2002, p. 50-51.
  16. Urquijo y Goitia, 2008, p. 83.
  17. González Hernández, 2009, p. 134.
  18. 18,0 18,1 Avilés Farré, 2009, p. 148.
  19. Tusell, 1995, p. 120.
  20. Fernández García, 1996, p. 151-152.
  21. Cuenca Toribio, 2012, p. 43-44.
  22. Vicente Algueró, 2012, p. 236.
  23. 23,0 23,1 Calzada del Amo, 2011, p. 277.
  24. Andrés Gallego, 1981, p. 413.
  25. 25,0 25,1 González Hernández, 1989, p. 15.
  26. Andrés Gallego, 1973, p. 131.
  27. Sueiro Seoane, 2002, p. 194.
  28. Urquijo y Goitia, 2008, p. 88.
  29. González Calleja, 2008, p. 104.
  30. Jiménez-Landi, 1996, p. 348.
  31. Casanova; Gil Andrés, 2009, p. 40.
  32. 32,0 32,1 Robles Muñoz, 1991, p. 499.
  33. Urquijo y Goitia, 2008, p. 89.
  34. Orella, 2014, p. 112.
  35. Navarra Ordoño, 2012, p. 155.
  36. 36,0 36,1 González Calleja, 1998, p. 363.
  37. 37,0 37,1 Avilés Farré, 2008, p. 143.
  38. López-Hermoso Vallejo, 2010, p. 132.
  39. Pastor Garrigues, 2013, p. 82.
  40. Arbeloa Muru, 2009, p. 271-333.
  41. Arbeloa Muru, 2009, p. 271.
  42. Martí Gilabert; 1991, 95-96.
  43. Andrés Gallego, 1981, p. 432.
  44. 44,0 44,1 Cachinero, 1988, p. 165.
  45. Andrés Gallego, 1975, p. 160.
  46. Jiménez-Landi, 1996, p. 341.
  47. Payne, 1971, p. 26.
  48. Astarloa Villena, 1983, p. 13.
  49. Palomar Olmeda, 2011, p. 418.
  50. García Delgado, Jiménez, p. 362.
  51. Martínez Roda, 1999, p. 82.
  52. Cuenca Toribio, 2012, p. 44.
  53. González Calleja, 1998, p. 418-419.
  54. Martínez Gallego; Chust Calero; Hernández Gascón, 2001, p. 32.
  55. González Calleja, 2008, p. 109.
  56. Conca Toribio, 2012, p. 45.
  57. Guimerá Peraza, 1974, p. 125.
  58. Balfour, 1995, p. 422.
  59. Moradiellos, 2003, p. 60.
  60. González Calleja, 1998, p. 438.
  61. Casanova, 2009.
  62. Barragán Moriana, 2000, p. 11.
  63. Santa Olalla Saluts, 2008, p. 194.
  64. 64,0 64,1 Martorell Linares, 1997, p. 145.
  65. Mata, Jordi «El tràgic juliol de 1909». Sàpiens [Barcelona], núm. 79, maig 2009, p. 20-29. ISSN: 1695-2014.
  66. Martínez Roda, 1999, p. 86.
  67. Martínez Roda, 1999, p. 85.
  68. Astarloa Villena, 1983, p. 19.
  69. González Calleja, 1998, p. 464.
  70. 70,0 70,1 Guimerá Peraza, 2008, p. 271.
  71. Guimerà Peraza, 2008, p. 272.
  72. Martorell Linares, 2012.
  73. Astarloa Villena, 1983, p. 15-16.
  74. Arranz Notario, 2011, p. 621.
  75. Pabón, 1999, p. 43.
  76. Safont, Joan. Per França i Anglaterra. A Contra Vent, 2012, p. 45. ISBN 9788415720010. 
  77. González Hernández, 1989, p. 20.
  78. Urquijo y Goitia, 2008, p. 100.
  79. 79,0 79,1 79,2 «Ministros y miembros de organismos de gobierno. Regencias, Juntas de Gobierno, etc (1808-2000)». Centro de Ciencias Humanas y Sociales (CCHS) del CSIC.
  80. 80,0 80,1 Delaunay, 1979, p. 631.
  81. 81,0 81,1 Romero Salvadó, 1999, p. 46.
  82. Moradiellos, 2008, p. 190.
  83. González Hernández, 1989, p. 21.
  84. Urquijo y Goitia, 2008, p. 102.
  85. Gil Pecharromán, 1993, p. 246.
  86. 86,0 86,1 Payne, 1999, p. 19.
  87. Astarloa Villena, 1983, p. 15.
  88. Gómez Ochoa, 1991, p. 95-96.
  89. 89,0 89,1 González Hernández, 1989, p. 23.
  90. Gómez Ochoa, 1991, p. 107.
  91. 91,0 91,1 Gil Pecharromán, 1993, p. 253-254.
  92. Lacomba, 1965, p. 88.
  93. Varela Ortega, 2001, p. 526.
  94. Martínez Roda, 1999, p. 90.
  95. Guimerá Peraza, 2008, p. 286.
  96. Ben-Ami, 1980, p. 214-125.
  97. González Hernández, 1989, p. 24.
  98. «Antonio Maura y Montaner». Reial Acadèmia Espanyola.
  99. Pedro Blasco y Nacho Bielsa. «La otra casa de Franco». El Mundo, 24-11-2013.
  100. Fusi Aizpurúa, 2000.
  101. Vicente Algueró, 2012, p. 237.
  102. Vicente Algueró, 2012, p. 237-238.
  103. Carr, 1980, p. 75.
  104. González Cuevas, 1997, p. 204.
  105. Perfecte García, 2006, p. 201.
  106. Avilés Farré, 2009, p. 149.
  107. Sueiro Seoane, 2002, p. 194-195.
  108. González Cuevas; Montero, 2001, p. 41.
  109. Martínez Roda, 1999, p. 81.
  110. Avilés Farré, 2009, p. 150.
  111. Moreno Luzón, 2006, p. 123.
  112. Andrés Gallego, 1981, p. 453.
  113. 113,0 113,1 Marín Arce, 1997, p. 130.
  114. González Hernández, 1989, p. 19.
  115. Pasamar Alzuria, 1993, p. 207-208.
  116. González Cuevas, 1990, p. 353.
  117. Payne, 1999, p. 20.
  118. González Calleja; Souto Kustrín, 2007, p. 78.
  119. González Calleja; Souto Kustrín, 2007, p. 79.
  120. 120,0 120,1 Gil Pecharromán, 1993, p. 247.
  121. Payne, 1999, p. 19-20.
  122. Preston, 1995, p. 13.
  123. Rodríguez Jiménez, 2009, p. 32.
  124. Calzada del Amo, 2011, p. 279.
  125. Calzada del Amo, 2011, p. 81.

Bibliografia[modifica]

en la Restauración]». Espacio Tiempo y Forma. Serie V, Historia Contemporánea, 20, 2008. ISSN: 1130-0124.

  • González Hernández, María Jesús «Moralización, intervención y eficacia nacional. Los conservadores y la obra de modernizar España». Bulletin d'histoire contemporaine de l'Espagne, 44, 2009, pàg. 117-146. ISSN: 0987-4135.
  • Moreno Luzón, Javier «De agravios, pactos y símbolos. El nacionalismo español ante la autonomía de Cataluña (1918-1919)». Ayer, 63, 3, 2006, pàg. 119-151. ISSN: 1134-2277.
  • Orella, José Luis «Consecuencias de la Gran Guerra Mundial en el abanico político español». Aportes, 84, 2014, pàg. 105-134. ISSN: 0213-5868.
  • Rodríguez Jiménez, José Luis «¿Qué fue ser de derechas en España? conservadurismo liberal, derecha autoritaria, derecha franquista (y un epílogo)». Bulletin d'histoire contemporaine de l'Espagne, 44, 2009, pàg. 21-58. ISSN: 0987-4135.
  • Rueda Laffond, José Carlos «Antonio Maura: Las pautas inversionistas de un miembro de la elite política de la Restauración». Historia Social, 11, 1991, pàg. 125-144. ISSN: 0214-2570.
  • Santa Olalla Saludes, Pablo Martín de «Capítulo séptimo». Contemporánea. Sílex [Madrid], 2008, pàg. 189-214.

Bibliografia addicional[modifica]

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Antoni Maura i Montaner Modifica l'enllaç a Wikidata


Càrrecs públics
Precedit per:
Francisco Romero Robledo
Escut de l'estat espanyol (1874-1931)
Ministre d'Ultramar

1892-1894
Succeït per:
Manuel Becerra Bermúdez
Precedit per:
Trinitario Ruiz Capdepón
Escut de l'estat espanyol (1874-1931)
Ministre de Governació

1902-1903
Succeït per:
Francisco Romero Robledo
Precedit per:
Segismundo Moret y Prendergast
Escut de l'estat espanyol (1874-1931)
Ministre de Gràcia i Justícia

1894-1905
Succeït per:
Antonio García Alix
Precedit per:
Raimundo Fernández Villaverde
Antonio Aguilar y Correa
Manuel García Prieto
Álvaro Figueroa y Torres Mendieta
Manuel Allendesalazar Muñoz
Escut de l'estat espanyol (1874-1931)
Cap de Govern d'Espanya

Desembre 1903 – Desembre 1904
Gener 1907 – Octubre 1909
Març 1918 – Novembre 1918
Abril 1919 – Juliol 1919
Agost 1921 – Març 1922
Succeït per:
Marcelo Azcarraga Palmero
Segismundo Moret y Prendergast
Manuel García Prieto
Joaquín Sánchez de Toca Calvo
José Sánchez Guerra y Martínez
Premis i fites
Precedit per:
Isidoro Fernández Flórez
Coat of Arms of the Royal Spanish Academy.svg
Acadèmic de la Reial Acadèmia Espanyola
Cadira U

1903-1925
Succeït per:
Leopoldo Eijo y Garay
Precedit per:
Alejandro Pidal y Mon
Coat of Arms of the Royal Spanish Academy.svg
Director de la Reial Acadèmia Espanyola

1913-1925
Succeït per:
Ramón Menéndez Pidal
Precedit per:
Francisco Gómez Salazar
Coat of Arms of the Spanish Royal Academy of Moral and Political Sciences.svg
Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques
Medalla 24

1919-1925
Succeït per:
Ramón Fernández-Hontoria y García de la Hoz
Precedit per:
Alejandro Pidal y Mon
Joaquín Sánchez de Toca Calvo
Coat of Arms of the Spanish Royal Academy of Jurisprudence and Legislation.svg
President de la
Reial Acadèmia de Jurisprudència i Legislació

1897-1899
1916-1917
Succeït per:
Raimundo Fernández Villaverde
Augusto González-Besada y Mein