Eugenio Montero Ríos

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Eugenio Montero Ríos
Eugenio Montero Ríos 1914.jpg
Eugenio Montero Ríos en 1914
President del Govern
Escudo de España 1874-1931.svg
23 de juny de 1905 – 1 de desembre de 1905
Rei Alfons XIII
Ministre de Gràcia i Justíca
Coat of Arms of Spain (1871-1873) Pillars of Hercules Variant.svg
9 de gener de 1870 – 4 de gener de 1871
President Joan Prim i Prats
Juan Bautista Topete Carballo

24 de juliol de 1871 – 5 d'octubre de 1871
President Manuel Ruiz Zorrilla

13 de juny de 1872 – 12 de febrer de 1873
President Manuel Ruiz Zorrilla
Ministre de Gràcia i Justíca
Escudo de España 1874-1931.svg
11 de desembre de 1892 – 6 de juliol de 1893
President Práxedes Mateo Sagasta
Ministre de Foment
Escudo de España 1874-1931.svg
27 de novembre de 1885 – 10 d'octubre de 1886
President Práxedes Mateo Sagasta
Dades biogràfiques
Naixement 13 de novembre de 1832
Santiago de Compostel·la
Mort 12 de maig de 1914 (als 81 anys)
Madrid
Partit polític Partit Liberal
Honors Order of Charles III - Sash of Collar.svg Orde de Carles III

Eugenio Montero Ríos (Santiago de Compostel·la, 13 de novembre de 1832 - Madrid, 12 de maig de 1914) va ser un polític i jurista espanyol.

Va ser ministre de Gracia i Justícia amb Amadeu I i ministre de Foment, president del Tribunal Suprem i president del Consell de Ministres d'Espanya amb Maria Cristina d'Habsburg-Lorena.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Origen[modifica | modifica el codi]

Va iniciar els seus estudis en el seminari de Santiago, abandonant-los per falta de vocació. Va estudiar Dret en la Universitat de Santiago de Compostel·la i va ser catedràtic de Dret Canònic (disciplina eclesiàstica) en la Universitat d'Oviedo (1859), traslladant-se a la Universitat de Santiago de Compostel·la en 1860 i en 1864 a la Universitat Central de Madrid. Va fundar el periòdic d'idees avançades, La Opinión Pública, portaveu d'Antonio Romero Ortiz, un dels participants en l'aixecament del comandant Solís de 1846 en Lugo.

Sexenni democràtic[modifica | modifica el codi]

Va començar la seva participació en la política dins del Partit Progressista de Joan Prim i Prats. Després de la revolució de 1868, va ser diputat en les Corts constituents de 1869 pels progressistes per la província de Pontevedra,[1] i va participar al govern de Prim en 1870 com a ministre de Gracia i Justícia. Partidari de la separació entre Església i Estat, va introduir com a importants novetats la llei de registre civil i del matrimoni civil.

Va ser un dels màxims valedors d'Amadeu I, amb el qual va ocupar dos cops més la mateixa cartera, promovent mesures legislatives tendents a separar l'Església i l'Estat. Va acompanyar al rei a Lisboa en 1873, després de la seva renúncia.

En 1873 va participar en la fundació del Partit Republicà Democràtic de Cristino Martos Balbi i en 1877 en la creació de la Institución Libre de Enseñanza, de la que en va ser nomenat rector (1877-1878).

Restauració borbònica[modifica | modifica el codi]

Al principi de la restauració borbònica va oscil·lar entre el republicanisme (en 1880 encara signa un manifest republicà) i el liberalisme d'Izquierda Dinástica (1881). Però incapaç de desenvolupar un partit liberal que pogués competir amb Práxedes Mateo Sagasta, al final es va unir a la seva causa. Va ser ministre de Foment entre el 27 de novembre de 1885 i el 10 d'octubre de 1886,[2] ministre de Gracia i Justícia entre l'11 de desembre de 1892 i el 6 de juliol de 1893,[2] president del Tribunal Suprem (1888) i de ministre de Gracia i Justícia (1892). Va ser president de la delegació espanyola que va negociar el Tractat de París, després de la guerra amb els Estats Units (1898) i que va suposar la pèrdua de les últimes colònies.[3] Després fou diverses vegades president del Senat.[4]

Després de la mort de Sagasta en 1903, el va succeir de forma provisional, i va encapçalar, al costat de José Canalejas i Vega de Armijo, la fracció més esquerrana, oposada al centrisme, més moderat, de Segismundo Moret.

President del consell de ministres[modifica | modifica el codi]

Va ser president del Consell de Ministres entre el 23 de juny de 1905 i l'1 desembre de 1905. L'oposició del monarca Alfons XIII a castigar als militars en l'incident del setmanari satíric Cu-Cut! va motivar la seva dimissió l'1 de desembre de 1905 (Montero Ríos va ser substituït per Moret, qui es va aprestar a promulgar la Llei de Jurisdiccions).

Va morir en Madrid el 12 de maig de 1914. En el seu testament renunciava a les condecoracions obtingudes de la corona.

Montero Ríos, fotografiat per Kaulak.

Ideologia[modifica | modifica el codi]

Montero Ríos representa d'alguna manera l'entramat liberal del caciquisme polític dominant en la Galícia de la Restauració. Va ser cap d'una àmplia família sanguínia i política formada pels seus gendres (Benito Calderón Ozores, Manuel García Prieto) i fills (Eugenio i Andrés Avelino Montero Villegas) amb ramificacions a les quatre províncies. Els interessos organitzats entorn d'aquest polític cobrien al començament del segle XX la major part de Galícia. A la seva residència de Lourizán, província de Pontevedra, hi acudien polítics, periodistes i homes destacats de l'època en peregrinació com si fos una meca política.

Obra[modifica | modifica el codi]

A Santiago de Compostela publicà en 1855, la Memoria sobre el origen y relaciones de la Economía Política amb influències de La Sagra. De tornada d'Oviedo a la seva ciutat natal escandalitza als sectors moderats locals amb Ultramontanismo y cismontanismo en la historia y en la ciencia. Va practicar des de la premsa a l'alta cultura acadèmica, passant pel folklore d'arrel més popular.

La seva dilatada obra jurídica i parlamentària van ser d'una riquesa extraordinària. Vocal de la Secció primera de la Comissió general de codificació, va ser acadèmic de la Reial Acadèmia de la Història i de la de Ciències Morals i Polítiques. A la seva iniciativa es deu la Llei Orgànica del Poder Judicial. Va col·laborar en la Revista General de Legislación y Jurisprudencia, amb contribucions sobre administració de justícia i tribunals de partit.

El primer biògraf important va ser el seu gendre Manuel García Prieto en un discurs pronunciat en la Reial Acadèmia de Jurisprudència i Legislació en 1930. Juan del Arco també va glossar la seva vida i obra en el tom X de Los presidentes del Consejo de la Monarquía Española (1874-1931), publicat en 1947. L'entrada molt completa de la Gran Enciclopedia Galega Silverio Cañada (1974) la va fer José Antonio Durán, qui també s'ocupà de l'estadista i jurista en el seu llibre Crónicas-4.

Referències[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Eugenio Montero Ríos


Càrrecs públics
Precedit per:
Manuel Ruiz Zorrilla
Augusto Ulloa y Castañón
Alejandro Groizard y Gómez de la Serna
Escut de l'estat espanyol (1874-1931)
Ministre de Gràcia i Justíca

1870-1871
(jul-oct) 1871
1872-1873
Succeït per:
Augusto Ulloa y Castañón
Eduardo Alonso Colmenares
Nicolás Salmerón y Alonso
Precedit per:
Alejandro Pidal y Mon
Escut de l'estat espanyol (1874-1931)
Ministre de Fomento

1885-1886
Succeït per:
Carlos Navarro Rodrigo
Precedit per:
Eduardo Alonso Colmenares
Escut de l'estat espanyol (1874-1931)
President del Tribunal Suprem

1888
Succeït per:
Hilario Igón y del Royst
Precedit per:
Fernando Cos Gayón
Escut de l'estat espanyol (1874-1931)
Ministre de Gràcia i Justíca

1892-1893
Succeït per:
Trinitario Ruiz Capdepón
Precedit per:
Raimundo Fernández Villaverde
Escut de l'estat espanyol (1874-1931)
President del govern d'Espanya

Juny 1905 – Desembre 1905
Succeït per:
Segismundo Moret y Prendergast
Precedit per:
Joaquín Maldonado Macanaz
Coat of Arms of the Spanish Royal Academy of History.svg
Reial Acadèmia de la Història
Medalla 3

1901 - 1914
Succeït per:
Adolfo Fernández Casanova
Precedit per:
Bernabé Dávila y Bertoloti
Coat of Arms of the Spanish Royal Academy of Moral and Political Sciences.svg
Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques
Medalla 18

(nov-des) 1914
Succeït per:
Tomás Montejo y Rica